Aquest llibre va ser tesi doctoral d’Anna Cortadellas, el 1997, realitzada investigant dinou obres historiogràfiques, en català, aragonès i castellà, d’entre els segles XIII i XIV. Set d’elles, el 2001, quan va publicar-se, inèdites. Algunes d’aquestes obres són Gesta Comitum, les Cròniques de Desclot i Muntaner, el Flos Mundi –encara inèdita, però consultable online a la Biblioteca digitalitzada de França, Gallica–, l’Històries e conquestes d’en Pere Tomich o les Chròniques d’Espanya d’en Pere Miquel Carbonell.
No és aquest un llibre de lectura per tota mena de públic sinó una eina, de gran vàlua, si esteu interessats en les llegendes de caràcter historiogràfic. Cortadellas classifica i organitza per índexs analític i temàtic –dividits, alhora, entre temàtica profana i religiosa–, totes aquestes dinou obres d’historiografia llegendària catalana i, per extensió, de la Corona d’Aragó. Em recorda a aquells llibres clàssics del folklorisme, que classifiquen les rondalles per motius i tipologies, com l’Índex o classificació de motius folklòrics, d’Aarne-Thompson-Uther. D’aquesta manera, és encara més útil si podeu comprar-lo online, perquè amb una ràpida recerca per termes podeu trobar-hi allò que esteu cercant en un instant.
Així, per exemple, si voleu trobar motius relacionats amb els «astres» i amb fenòmens celestes, hi trobareu tota una secció dedicada a cometes, estels, Lluna i Sol, com quan la Lluna es converteix en sang o s’ennegreix. O fets prodigiosos classificats per elements, aigua, foc, terra i aire: pluges de sang, plagues, serpents vistes al cel o exèrcits de foc que cavalcant la nit, una altra de les primeres referències escrites al mite conegut com Exèrcit Furiós o Cacera Salvatge, recollides cap al 1407 al Flos Mundi, d’autor anònim.
Tanmateix, pel que fa a les llegendes de caràcter folklòric i popular, podreu trobar-hi una de les primeres referències si no és la primera, que hi ha per escrit a les dones d’aigua, en la Crònica General d’Espanya del valencià Pere Anton Beuter, de 1551, quan diu: «D’aquí quedin instruïts els simples, perquè no els enganyin les falòrnies que s’acostumen a llegir en llibres d’impremta –fent referència als llibres de cavalleries–, dels homes encantats –”hombres encantados” o, senzillament, “encantados”– i les dones d’aigua –”dueñas de agua”, diu Beuter, en castellà– o d’estany, follets de pou –”duen de pozos”– i semblants gentilitats que els idolatres anomenaven déus domèstics, dii penates o Lèmurs, que de nit van per la casa menjant i bevent…» Aquest capítol de Beuter, el XLVIII, anomenat «De la mort de la Reina», és d’una importància extraordinària, perquè ens parla d’encanteris, conjurs i creences populars que la gent encara tenia en la seva època i, suposem –amb molta precaució–, que abans del segle XVI.
Però, compte, aquestes cites no les trobareu aquí, hi trobareu la referència. També hi trobem algunes de les primeres citacions a les llegendes de l’estany del Canigó i als follets, també en Beuter. O una referència molt antiga al Peix Nicolau, com a Nicolau Pescielo, a les Chròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell.
En el recull de llegendes històriques trobarem totes les que ara són més conegudes, com la d’El Comte de Barcelona i l’Emperadriu d’Alemanya, Les mosques de Girona o L’espasa de Vilardell i d’altres avui oblidades com la de La comtessa de Tarragona o la de Gastó de Montcada, fins i tot hi ha referències a llegendes perdudes, de les quals en tenim referències indirectes. Tot això ens dóna un molt bon punt de partida per a investigacions o recerques personals.
També és ben destacable la introducció, on Cortadelles ens contextualitza diferents tòpics, motius narratius i l’emplaçament històric de les llegendes, com els orígens mítics de la noblesa, que es volien situar usualment en cavallers alemanys o germànics, els cronistes i les cites literàries, la semblança de l’autor anònim del Flos Mundi o les diferències entre llegendes històriques i religioses:«El meravellós religiós, és a dir el miracle, constitueix la primera expressió del meravellós admesa en les cròniques catalanes medievals. Una de les mostres més antigues és la descripció del miracle de les aigües del golf d’Heraclea, transformades en sang (…) Les vides de sants, els miracles, les aparicions, les invencions i translacions de relíquies forniren abundosos materials als cronistes. Els miracles són vistos amb naturalitat perquè el fet miraculós és obra de l’omnipotència divina. En opinió de Jacques Le Goff, hi hagué una repressió del meravellós per part de l’Església, en major o menor grau, del segle V al segle XI, seguida d’una irrupció del meravellós en la cultura erudita durant els segles XII i XIII».
Per tant, estem davant d’una eina molt útil, que serveix com a inici de recerca per qualsevol investigador o interessat en aprofundir en els motius i estructures narratives d’aquests relats llegendaris.
