Recull de llegendes i tradicions (XII): L’Estel Roig, el carrer de l’Infern i Feliu de Sords

Venus i la Lluna

Aquesta segona part de les entrades publicades a les xarxes socials, entre el mes de setembre i el d’octubre de 2019, és ben llarga. És com unes golfes plenes d’objectes diversos, aneu aixecant els llençols, il·lumineu-les bé amb l’espelma i exploreu-les sense por: hi trobareu llegendes sobre criatures d’ombra, de bruixots reals com en Feliu de Sords, del planeta Venus, de la nigromància o del famós carrer de l’Infern de Barcelona, entre moltes intrigants peces.

Teniu per triar i remenar!

Per aquest ordre:

Folklore, tradicions i ritus de l’Estel Roig. On parlo de Venus, del planeta, dels seus noms, de ritus i cançons que se li van dedicar, de llegendes al seu voltant i de com va relacionar-se amb Saturn.

Feliu de Sords i la bruixeria de la mort. En aquesta entrada parlo d’un dels més importants bruixots catalans, en Feliu de Sords, del Pla de l’Estany, que va viure al segle XIX. I, breument, de com els cadàvers eren un component important de fetills i tradicions bruixades.

El Serpent del Coll de l’Alba. Una llegenda de Tortosa, al voltant de l’ermita del Coll de l’Alba, d’una tradició que implicava uns curiosos fòssils i la clàssica història del serpent enjoiat, recollida per Joaquima Santamaria a finals del segle XIX.

Folklore i tradicions de panys, claus i portes. Aquest article és una breu introducció a un article que publicaré aviat sobre simbologia i tradicions d’elements constructius, en aquest cas de panys, claus i portes, però més endavant també parlaré d’altres elements de les nostres cases i masos.

El carrer de l’Infern, el Dia de Sant Miquel i altres tradicions. On faig un recull de tot un seguit d’anècdotes i curiositats diverses, però sobretot parlo del carrer de l’Infern de Barcelona i de tradicions del Dia de Sant Miquel.

Llegendes i mites de Montgrony. El Santuari de Mogrony o Montgrony, autèntic bressol de Catalunya, és també el lloc d’on neixen moltes llegendes i tradicions. En aquesta aproximació n’explico algunes.

Folklore del mal averany. On parlo d’anècdotes, ritus i supersticions antigues, relacionades amb la malastrugança.

Els Greuges de Guitard Isarn, primer document en llengua catalana. Els Greuges són considerats el primer text llarg amb llengua catalana, molt més desconeguts que les famoses Homilies d’Organyà. En ell se’ns explica com el Senyor de Caboet, de l’Alt Urgell, pateix per la seva vida i la de la seva família, enfrontat a un castlà que actua violentament.

Anècdotes històriques, tradicions i dites de bruixeria i mort. Article relacionat amb la Castanyada i el Dia de Difunts, parlo de moltes històries reals, documentades, i tradicions que lliguen bruixeria i mort.

El Cerdet, fosc esperit dels camins. Finalment, anem a Alacant, on trobarem una llegenda ja recollida per diversos folkloristes valencians. La d’una obscura criatura que assaltava als viatgers, malgrat el seu nom graciós, no ho és tant.

 

Folklore, tradicions i ritus de l’Estel Roig

Quan és al cel nocturn, l’Estel Roig, el planeta Venus, era anomenat de diverses maneres: Estel dels pastors, dels bovers, dels porquers o dels boters. Era anomenat així perquè els pastors el tenien per un guia que feia sortir els ramats, quan sortia per la matinada, o que marcava el moment de recollir-los, si sortia cap al tard. Per aquest motiu també se l’anomenava Estel de l’alba o de la posta o del vespre, noms més coneguts. I Estel Lucífer, perquè portava amb ell la llum del Sol quan sorgia de matinada, essent l’estrella més brillant de la nit, desafiant el mateix Sol. Els romans l’anomenaven, entre altres noms, l’Estel prima, perquè marcava l’hora prima, emprada pels mariners per marcar el trenc de l’alba.

La Mare de Déu de l’Alba és la patrona de Tàrrega, perquè diu la llegenda que la sortida de l’Estel de l’alba va marcar l’inici dels combats que portaren a la seva conquesta per part dels cristians, quan aquesta vila era controlada pels musulmans. La batalla acabà amb els primers rajos del Sol.

Si un any l’Estel Lucífer es veu el capvespre de la vigília de Sant Joan i no a la matinada, és tingut per bon averany per les dones, doncs diuen que podran dominar tots els homes de la contrada. Per això també se l’anomena Estel Flamejant, la Senyora, la Dama Roja o la Dama del Cel. I l’estel de Sant Joan servava un antic ritu, una cançó que entonaven les dones mirant el cel nocturn, on la Senyora brillava acompanyant la Lluna, tot preguntant-li:

Estel, estel,
tu que vas brillant pel cel,
em diràs si el que vull jo
és que sí o és que no.

Si és que sí, fes cantar un gall,
fes tocar una campana
o fes bordar un gos.

Si és que no, fes bramar un ase,
fes cruixir una porta
o fes plorar un infant.

Com a curiositat, una tradició molt similar a la recollida per en Joan Soler i Amigó descriu en Charles Leland en el seu llibre Aradia o l’Evangeli de les bruixes, llibre de 1899 sobre un suposat aplec de bruixes de la Toscana, a Itàlia, que va influenciar molt a la posterior stregheria moderna. La seva informant, Maddalena, va trigar 11 anys adonar-li el Vangelo o Evangeli de les bruixes d’aquella regió, on es parla de la deessa Aradia.

La tradició popular catalana també hi veia en l’Estel Roja una gentil donzella, que podia anomenar-se Roseta, Marieta o Margarida, qui es casa cada set anys amb un cavaller anomenat Estel Garidó: El planeta Saturn. Aquesta trobada astronòmica trobava la seva correspondència en la rondalla. Solament cada set anys els amants podien reunir-se de bell nou.

A l’Occitània diuen que Venus és la princesa napolitana Bèla Magalona i Saturn, Pèire, fill del comte de la Provença. La legenda de la Bèla Magalona s’ha relacionat, per exemple, amb la fundació de la catedral de Sant Pèire e Sant Pau de Magalona, però té uns orígens més antics. Aquesta llegenda d’amors entre Venus i Saturn va inspirar artistes romàntics, com l’escriptor Ludwig Tieck o el compositor Johannes Brahms. El compositor francès Étienne Moulinié va compondre un Ballet du mariage de Pierre de Provence et de la belle Maguelonne, el 1638, de gran fama en l’època.

Podeu escoltar-ne l’entrée aquí:

A la Terra Alta deien que Venus determinava la collita de blat i en deien l’Estel panera. Si sortia pel costat de mar, hi hauria bona collita a la Terra Alta, al Millars i al Maestrat. Si sortia vers muntanya, hi hauria una collita escassa, però ben bona a l’Aragó. Les àvies de la Terra Alta feien una senzilla coca rodona de blat que, al capvespre, posaven com a ofrena a la finestra davant la carícia blanca de l’Estel panera. Deien que, així, n’estaria ben contenta i l’any següent sortiria vers mar, assegurant-ne la collita de blat.

Regent del signe de la Balança, que entra el 23 de setembre, Venus, l’Estel de l’alba, també està relacionada amb tradicions del vi i la verema, amb la bellesa i la disbauxa, amb la mesura i la desmesura.

I, per acabar aquesta breu cavalcada per la nit estrellada, una petita cançó infantil a la que va ser anomenada a casa nostre, d’ençà temps antics, Estel de les Donzelles:

Estrella de la Fortuna,
vina’m a veure, vina’m a veure;
estrella de la Fortuna,
fins que haurà vingut la Lluna…

Feliu de Sords i la bruixeria de la mort

La tradició popular diu que bruixes i bruixots empren elements robats en cementiris per als seus ritus, entre d’altres: Ossos i pols de mort, entranyes (especialment parts com el fetge o la melsa de nadó), bocins de roba com cinturons, sivelles o cordes, fusta i claus de taüt, cranis, determinades herbes que creixen sobre els cadàvers…

Però els cadàvers no solament van estar en mans de bruixes i bruixots. Durant segles van existir verdaderes cues al voltant dels patíbuls on es penjaven els criminals, doncs les cordes dels penjats, les seves ungles, cabells i dents, la sang o el semen que en regalimava, eren components preuats per ungüents i fetills diversos.

Hi havia qui, desemparat per la medicina d’aquella època, pagava el que fos necessari per obternir-los.

I quan queia la nit i podien escolar-se entre les muralles, hi havia gent furtiva que a l’empar de la foscor s’especialitzava en robar trossos de cadàver i les seves pertinences dels podrimeners, normalment pous a les afores de les ciutats on es deixaven els cadàvers dels criminals a la intempèrie, per avisar als possibles delinqüents del pa que s’hi donava dins les muralles de la ciutat.

Dos dels bruixots de més anomenada de Catalunya durant el segle XIX van ser en Feliu de Sords (o Sors) i el Roig de Riells. Probablement van ser persones que van existir realment però, com acostuma a passar, la seva vida va barrejar-se amb la llegenda i rondalles orals molt més antigues, que van assimilar-se en les seves figures.

D’ells us en parlaré molt més en articles propis. Però, per avançar-vos un tast, d’en Feliu de Sords es diu que era un homenàs excèntric i fosc que vivia en un mas de Sords, poble que limita amb Cornellà del Terri.

En Feliu era el clàssic “conco”, etern solter i propietari de terres que llaurava ell mateix. De poques paraules, gens avesat a dirigir-se a ningú, hostil amb qui el contrariava. La gent del poble feia córrer que no convenia apropar-se al seu mas de nit, perquè el sentiries parlar amb el Dimoni en una habitació negra que hi tenia.

I sempre portava amb ell un canut de canya del que sobresortien papers per les puntes, del tot escrits amb paraules indesxifrables. La gent deia que dins d’aquell canut hi vivia el dimoni que el servia, doncs en Feliu de Sords n’era l’amo i el mateix Mestre li havia donat aquell esperit perquè el servís en tot. O ell servia el dimoni del canut? Qui era qui?

Una de les rondalles que s’explicaven d’ell era que podia viatjar talment com si volés. I quan era fira a Olot anava i tornava el mateix dia, per vendre el fruit de la seva collita, que sempre era fèrtil i abundant. I tenia tractes amb bandolers i males gents, que el temien com al mateix Diable.

Però, us ho cregueu o no, també podia ser bondadós i, quan li demanaven, va salvar infants que agonitzaven per malalties terribles. Hi havia famílies a Cornellà del Terri que juren, amb noms i cognoms, que van ser salvades per Feliu de Sords, aquell pagès misantrop que, es rumorejava, era nigromant.

Hi ha poques coses que sabem del cert d’en Feliu de Sords, però hi ha un parell que trobem en fonts diverses. La seva afició a vagarejar per cementiris, d’on deien que treia els ingredients per als seus conjurs, i el que passà el dia que morí: el seu taüt era buit. Per què? No ho sabem pas.

Potser, com diu la tradició popular, el seu cos i la seva ànima van ser portats a l’infern pels mateixos dimonis que el servien… O potser va ser per allò que diuen, que el cos d’un bruixot poderós és molt preuat per les altres bruixes i bruixots, que l’empren en els seus obscurs ritus.

Qui sap.

El Serpent del Coll de l’Alba

Aquesta llegenda que us porto avui és una adaptació pròpia d’una rondalla recollida per Anna de Valldaura (malnom de Joaquima Santamaria) entre finals del segle XIX i inicis del segle XX a Tradicions religioses de Catalunya.

*

Era a l’ermita del Coll de l’Alba, de Tortosa, on deien que es guardaven els primers rajos del Sol d’aquella terra. I cada matí unes bones pageses pujaven a l’ermita per destapar-los i fer que la llum es vessés per tot l’Ebre.

Però una nit, quan el Sol havia de sortir per l’horitzó, les dones trobaren una serpent grossa com un homenàs dempeus al bell mig del camí. Solament el cap es movia, els ulls de robí fixats en elles, una gran joia negra que brillava amb la nit enfilada en el seu front altiu. I si elles feien una passa a la dreta, ella a la dreta. I si a l’esquerra, a l’esquerra.

Les pageses, esgarrifades, agafaren uns rocs i li llençaren al cap però, per art diabòlica, cap pedra encertà el monstre. Així que corregueren a vila i, entre tots els tortosins, decidiren pujar amb gaiates, forques i aixades.

Tenien molta pressa perquè el Sol estava a punt de néixer, sense la seva llum!

Els tortosins trobaren la serpent al mig del camí i s’hi abraonaren. A cops de bastó i d’aixada s’hi enfrontaren, alguns d’ells van morir amb un gemec d’horror pel verí fet de malsons del monstre. Però no es retiraren, al contrari, semblaven posseïts per una ira molt poc humana, com si haguessin begut d’un calze de sang.

Fins que, amb un fort cop d’aixada, la joia de llum negra caigué del front de la serp a terra. I amb allò quedà morta del tot. La joia penetrà dins la terra i els vilatans començaren a excavar per fer-se amb ella, oblidant-se del tot de la llum del Sol.

Furgaren i grataren fins a trobar, no una joia de llum negra, sinó una imatge de la Mare de Déu que naixia de la mateixa terra amb tons d’or brillant.

Els tortosins s’espantaren perquè, de sobte, despertaren del somni fosc de sang i s’adonaren que no s’havia fet de dia: el sol era cobert per la lluna amb un mantell de freda llum roja. Astorats debateren què fer i, finalment, decidiren portar la imatge de la Verge a l’ermita.

Obriren el cofre on es guardaven els rajos del sol i, en el seu interior, col·locaren la imatge de la Verge. I les estrelles d’aquella somorta nit, en veure com els rajos del sol morien escolant-se vers la nit, començaren a plorar, les seves llàgrimes caient al voltant de l’ermita del coll de l’Alba.

Quan van sortir de l’ermita els tortosins van veure com el Sol tornava a sorgir d’entre la lluna. I, al voltant de l’ermita, trobaren petrificades les llàgrimes de les estrelles que guardaren com a grans relíquies, sobretot aquells que han de marxar de la seva Tortosa natal.

A aquests bocins de la seva pàtria els tortosins els anomenen “crevetes” i alguns deien que eren “les llàgrimes de la Verge, que plora per nosaltres”. Altres diuen que són “estrelles que protegeixen mariners i pescadors”.

D’ençà d’aleshores l’ermita va ser coneguda, també, com Nostra Senyora de les Estrelles.

*

Avui sabem que les crevetes són fòssils marins de temps impensables. En aquest estudi de la revista d’etnologia, d’en Heracli Astudillo, en parla detalladament: https://www.raco.cat/…/Revis…/article/viewFile/279991/367685

 

Folklore i tradicions de panys, claus i portes

Aquesta entrada que us porto avui és un fragment d’un proper article que dedicaré a l’intrigant folklore de les portes, els panys i les claus.

*

De ben antic tancar i obrir les portes comportava un ritu quotidià, amb oracions/conjurs que es repetien: “En el nom de Déu jo tanco la porta, que mala persona o mala cosa que la vulgui passar al punt quedi morta. Que tot el que dins és tancat, per Déu ha estat consagrat!”

Les portes, a l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, es barraven per dins. Només tenien pany i clau edificis amb certa importància, masos rics, castells, presons i portals de ciutats, que tanmateix protegien les seves finestres amb estripagecs de ferro forjat. Als pobles també era ben normal no tancar les portes amb clau, ni barrar-les, costum arrelat fins fa ben poc.

Hi havia més variants d’aquests eixarms de protecció apotropaica, amb caràcter d’oració popular per, com diu Joan Soler i Amigó, protegir les llars perquè no entressin els mals esperits pel forat del pany: “En nom de Déu jo obro la porta, que cap mala persona o mala cosa hi entri…”

El claver o clavari era un càrrec municipal de gran prestigi: era qui tenia les claus, els escalaborns, i obria i tancava les portes de la vila i els edificis importants. A l’antiguitat aquest càrrec anava carregat de greu simbolisme, era el guardià de les portes i la seva responsabilitat, com diu Claude Lecouteux a La maison et ses genies, no era solament amb aquest món, sinó amb l’altre.

La clau era un dels atributs principals del déu Janus, el déu de les dues cares, amb les que pot travessar els mons. Janus, el porter dels déus, com així ho era Heimdallr pels escandinaus, tancava l’Any Vell i obria la porta del Nou. En el cristianisme aquest atribut fou adoptat per Sant Pere, el claver del Cel.

La clau, per moltes tradicions, és símbol del Secret. Cabdal en la tradició cristiana és la clau del Paradís, perduda pels homes; l’ankh com a clau egípcia entre la vida i la mort, la creu ansada amb la qual Anubis obre i tanca la porta del món dels morts; és un dels arcans i el mitjà per entrar-hi. És coneixement secret en si mateix. I dels torsimanys, els intèrprets, la tradició catalana en diu que alguns “tenen la clau dels somnis”.

Els panys, ja a la baixa edat mitjana i durant l’edat moderna, s’envoltaven d’amulets. El pany forjat, la porta de fusta i la pedra de la llinda es gravaven amb noms de protecció i símbols, dels quals parlaré amb més detall a l’article. Podíem trobar amulets fets amb fragments d’animal, com potes d’aligot, o herbes com la carlina.

S’han fet estudis etnogràfics d’elements arquitectònics estructurals, amb caràcter simbòlic i màgic, de les nostres terres, com el realitzat per Jaume Lladó, conservador del museu de Perpinyà. Els veurem un a un a l’article sencer.

De moment, faré breu referència a l’espantabruixes, també coneguts antigament com pardaleres o cardadors de pardals, en forma de llengua de monstre. En segon lloc, els ràfecs o rajoles pintades amb motius geomètrics i pictòrics determinats, amb funcions de conjurar els mals esperits.

Per acabar, observem profusament el drac i la creu solar, omnipresents arreu de les portes, als panys, a les xemeneies o a les llindes.

Per què? Ho veurem.

*

Si us interessa aquest tema, us recomano del tot visitar el Museu del Pany i la Clau de Segur de Calafell, únic, fins on sé, a tota Europa.

https://artesans3.wixsite.com/museu-panys-i-claus

Retaule de Sant Miquel, d’en Jaume Huguet. 1455-60

El Carrer de l’Infern, el Dia de Sant Miquel i altres tradicions

Un nou recull d’antics costums i un parell d’apunts infernals: un dedicat al dia de Sant Miquel, avui, i un altre que parla del carrer de l’Infern de Barcelona.

*

El dia 29, Sant Miquel, era vist pels nostres avantpassats com un dels més perillosos de l’any. Com sant Miquel celebrava la seva festa es descuidava de vigilar el Diable, la seva tasca habitual. Per aquest motiu el Mestre tenia via lliure per fer i desfer, assetjant les ànimes i perseguint als innocents, ofici al qual hi estava avesat.

Però per enfrontar-se als malèfics, si s’era bon cristià, podies guarnir l’altar de Sant Miquel amb canyes, que assolien poders màgics per combatre contra el Mal. Dos dels últims llocs on es beneïren canyes de Sant Miquel fou a la capella del castell de l’Eramprunyà de Gavà, i a Sant Miquel del Mont, entre Olot i la Vall de Bianya.

L’endemà les canyes, beneïdes, gaudien de llur poder. Amb elles es creia que, si es colpejava l’ombra de criptojueus i bruixes, morien d’un cop. I, si portaves amb tu una canya de Sant Miquel, trepitjant l’ombra d’un posseït ja l’hi feies mal. El seu udol el descobria com a servidor del Diable.

Per Sant Miquel era costum ennegrir amb deixalles i immundícies la cara del Diable. Això era perquè, si encenies un ciri al bell mig de la imatge i queia una gota de cera a la cara del Mestre, que era als peus de l’arcàngel, aquest creia que l’estaves adorant a ell i no al sant.

I això, com és lògic, no pot ser…

*

Quan una noia feia sola un viatge nocturn, entre masos i boscos, al Rosselló hi havia la tradició que llencés grans de blat darrere seu. Així evitava que el “follet” la deixés embarassada, perquè aquest esperit sense nom havia de comptar els grans, un a un, abans d’apropar-s’hi. Però, com tenia la mà foradada, mai arribava a comptar-los tots.

*

Al Pirineu central, cap el Bergadà i el Ripollès, les dones tenien un curiós costum per saber què seria l’infant que portaven al ventre. S’asseien davant la llar de foc i hi feien un cercle de cendra, dins el cercle hi posaven una branca de boix encesa. Si es consumia pel foc i saltava amunt, seria nen. Si queia cap a un costat, nena.

*

Quan hi havia sorteig de quintes, que obligava a un de cada cinc joves a anar a la guerra, a pobles com Sarroca de Bellera es creia que el mosso se’n lliuraria si portava, sense saber-ho, un bocí mig consumit de fusta del cementiri: en portar un tros de mort, esquives la mort que, potser, creu que ja pertanys al seu Regne.

*

El carrer de l’Infern, proper a la Catedral de Barcelona, va ser destruït entre el 1908 i el 1911, quan va fer-se la Via Laietana i s’obrí el metro. Hi ha qui diu que aquest nom era pel soroll insuportable que feien els seus ferrers, d’altres que pels prostíbuls i les tavernes.

Una de les portes de l’Infern de casa nostra es trobava al costat: l’hostal de l’Infern, per on Víctor Balaguer situà la sortida d’en Pere Porter de l’Abisme i on, deien, s’hostatjà en Serrallonga. Avui és la seu d’un banc.

Altres locals curiosos del carrer de l’Infern, que van existir fins a finals del segle XIX i inicis del segle XX, van ser la Fonda dels Sisos i el cafè de l’Infern, on l’Enric Prat de la Riba va residir-hi quan era estudiant.

Ben a prop del carrer de l’Infern hi havia el carrer de la Corríbia, just davant la Catedral, antic carrer medieval del segle XV, que va desaparèixer del tot el 1953. Era allà on hi havia la Confraria dels Taverners, amb les famoses Taverna de la Glòria i la Taverna de l’Infern.

El carrer Corríbia, a l’edat mitjana era anomenat “el carrer dels Cellers” per la gran quantitat d’aquests i el carrer Ripoll, també veí del de l’Infern, va acollir els primers estudiants universitaris. Aquesta combinació de tavernes, estudiants i dimonis, va resultar d’èxit.

El que avui seria aquella boca de l’Infern ara és l’andana de l’abandonada Estació de Banc, diuen que una d’aquelles “càpsules” on el temps s’ha detingut i un dels espais més misteriosos de la Barcelona subterrània.

 

Llegendes i mites de Montgrony

Segons el mite fundacional l’origen de Catalunya, on s’inicià la revolta catalana protagonitzada per Otger Catalò que cridà als Nou Barons de la Fama i on també se situen les escales maleïdes del Comte l’Arnau, entre altres llegendes, és la cova-santuari de la Mare de Déu de la Llet o del Mugró, a Mogrony, el Ripollès.

Mogrony, que no Montgrony (segons Joan Coromines, aquest últim és nom que propagaren forasters, però l’empro per qüestions de normativa), troba el seu origen etimològic en la paraula “mugró”. La Mare de Déu de la Llet, encara avui, és visitada per moltes dones que no aconsegueixen quedar-se embarassades, tradició que es remunta a temps antics.

Com podeu veure en la fotografia inferior, Santa Maria de Montgrony (la Mare de Déu de la Llet o del Mugró) és, com la de Montserrat, una de les verges negres del territori català. Refeta a finals del segle XIX després d’un incendi, els seus orígens potser són del segle XIII, quan es veneraria a l’església de Sant Pere, que és al cim de les escales.

L’origen de la cova-santuari és molt antic i es perd en el temps. No en sabem l’origen, potser es troba en l’eremitisme de l’alta edat mitjana. Però les primeres notícies de culte marià són d’inicis del segle XV. L’edifici actual és de 1650, quan començà a fer-se més conegut. I també del segle XVII és la llegenda que explica com va trobar-se. O, com a mínim, és la primera vegada que es documenta.

La llegenda se situa el 804, en temps del semimític primer senyor de la terra de Montgrony, Hug de Mataplana, una de les figures del llinatge Mataplana que influenciaren la creació del llegendari Comte l’Arnau. I narra com un pastor i un bou de Can Camps trobaren la imatge en una font que hi ha a prop de la cova.

També se l’ha volgut relacionar amb antics cultes de fertilitat precristians, però d’això no en tenim cap notícia o document històric. Tanmateix, la llegenda explica que quan fou trobada la verge treia llet pels pits i, per aquest motiu, és venerada per dones que alletaven. La font, com a element habitual en “mares de déu trobades” arreu d’Europa, també acompleix com a símbol relacionat amb les aigües i la fertilitat.

El dia de les maresdedéu trobades és el 8 de setembre, aquestes són relativament comunes arreu de les terres de parla catalana. Dues de les més conegudes són la Verge de Meritxell, a Andorra, o la Verge de Montserrat. Però n’hi ha moltes més.

Folklore del mal averany

Antigament hi havia situacions que, superstició o tradició secular, es creien mals averanys. Quan s’aturava de sobte un rellotge de paret o si una òliba udolava damunt d’una casa… anunciava una defunció propera. En el primer cas, però, podia evitar-se posant un pa en lloc alt. En el segon, no hi havia solució. L’òliba, d’ençà de temps romans, ha sigut considerat un animal proper a la foscor i la mort.

Alguns malaveranys avui poden fer-nos somriure, però abans hi havia qui se’ls prenia ben seriosament, per exemple: trobar un manyoc de cabells a la porta de casa, si no sabies de qui eren, era un mal averany. Calia cremar-los perquè podien ser bruixats, part d’un encortament o malefici.

Una manera de cremar cabells bruixats, si s’estava segur que eren part d’un malefici, era embolicar-los amb paper verge, no escrit. Si en el paper hi havia lletres (o, encara pitjor, escrites per qui ho cremava), cremar els cabells no servia de res i potenciava l’eixarm negre.

Un mal averany terrible era obrir un ou i que no tingués rovell. Com a símbol tradicional de fecunditat, volia dir que el mas o algú de la família era maleït o que la nissaga familiar no tindria continuïtat. Per conjurar el mal calia llençar l’ou al foc i que fos consumit, com a ofrena a la divinitat de la llar.

La caiguda d’un objecte penjat podia anunciar la mort d’un animal estimat. Per evitar-la, calia enterrar una pedra polida fora de la casa, arran de la paret que mira a la sortida del Sol. Per evitar l’atac del llop, es penjava una cua de llop al bell mig del corral. I per evitar els lladres, el bec d’un gall negre al sostre de l’habitació principal del mas.

Fins i tot personatges molt coneguts de la nostra història tenien aquestes creences, perquè formaven part del seu marc mental. El famós bandoler Joan Sala, Serrallonga, el 1624 va pagar un dobló d’or a Gaspar Noguera, de Viladrau, perquè matés a la bruixa Margarida Suy. El motiu, segons consta en el judici: “li havia morts dotze tocinos al corral de Serrallonga, dient que els hi havia bruixats”, és a dir, emmetzinats. Noguera mai va fer-ho, aterrit.

I, per acabar, una petita tradició de mal averany d’aquest temps de verema: l’Estel veremador, planeta que potser era Venus però no ho sabem segur, marcava l’inici de la verema a Catalunya. Es deia que si algú bevia del raïm trepitjat abans de la sortida de l’Estel el vi es tornaria un verí amarg… que mataria l’impacient bevedor.

 

Els Greuges de Guitard Isarn, primer document en llengua catalana

Els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (avui Vall de Cabó, l’Alt Urgell), és un dels primers documents en llengua catalana que conservem. Escrit entre 1085 i 1095, fou descobert per Joaquim Miret i Sans el 1905 a la rectoria d’Organyà, juntament amb més de 500 pergamins.

Malgrat que tenim documents anteriors amb fragments de llengua catalana, com la consagració de la catedral d’Urgell, cap és tan llarg i sencer com els Greuges de Guitart, on el senyor de Caboet fa relació de les malvestats que fa a la terra el seu castlà i els seus fills. Per l’acció de Miret i Sans les Homilies d’Organyà són més famoses, però els Greuges són uns 100 anys més antics.

Els Caboet eren un dels llinatges més puixants dels comtats catalans del segle XI. Gaudien de diverses terres pel Boumort, l’Urgell i l’Odén, però el seu nucli patrimonial el trobem a les terres entre les valls d’Andorra i l’Alt Pallars, des d’on van anar guanyant territori. Primer com a homes armats amb terres pròpies i, després, com a senyors de la Vall de Cabó, senyoriu que exercien en nom del bisbe d’Urgell.

Als Greuges, Isarn diu que Guillem Arnall i els seus fills Guillem Arnall i Mir Arnall, castlans, van vexar-lo a ell i la seva esposa: “rancur-me quar desmentist ma mulier ante me e de las folias que li dexist davant me”. No era la primera vegada que s’hi enfrontava violentament. Però ara la situació s’havia convertit en intolerable, posant en perill la seguretat de la seva pròpia família.

També els acusa de trencar el pacte de vassallatge, de pactar amb altres senyors traïdorament i a la seva esquena, de desacatament de la justícia, de robar bestiar, de corrupció i extorsió, de violència desmesurada contra la terra i les seves gents i de no assistir-lo en fets d’armes. Per acabar, el senyor de Caboet ordena als seus homes i batlles que protegeixin la seva dona, els seus fills i les seves terres quan ell no hi sigui, per via judicial o amb guerra: “per pled et per gera, tro lor dret los en sia exid”.

La Barca de Caront. Josep Benlliure i Gil. 1909

Anècdotes històriques, tradicions i dites de bruixeria i mort

Ara que ha començat la tardor i s’apropen els morts, quin millor moment per tornar a parlar de tradicions funeràries i llegendes d’ànimes, innocents i oblidats, de nigromància i malediccions. No serà pas l’última vegada…

*

Entre els segles XIV i XVIII la bruixeria a Catalunya podia ser anomenada com l’art de bruixa, l’art del dimoni o, senzillament: l’Art. Així, per exemple, trobem: “Quinas donas o homens an usat del art de bruxa ab tu?”, en el cruel interrogatori d’Elisabet Martí, a Vic el 1620.

*

“Bon vent i barca nova!”, segur que l’heu escoltat alguna vegada. El seu sentit real és metafòric: la “barca nova” és el taüt i, per tant, el que significa és: mor i no tornis mai més!

*

El Pas de la Mala Dona, a les costes del Garraf, pren el seu nom d’una vella rondalla. Es diu que una dona malcasada va estimbar daltabaix al seu marit, cec i ric, per poder-se casar amb un home més jove i atractiu de qui estava enamorada.

Paradoxes de la cultura popular, hi ha una versió que diu que la dona, maltractada pel galant, hi tornà per suïcidar-se. Segles després, les corbes del Garraf, no lluny del Pas de la Mala Dona, és un dels llocs on va expandir-se la famosa llegenda urbana de La Noia del Revolt.

És una paradoxa… o no tant?

*

Una escombra posada cap per avall a la porta de la llar (la part del raspall cap amunt), es deia que feia marxar les visites molestes i evitava l’entrada dels mals esperits.

*

Una de les figures del Rei de l’Hivern, de qui he parlat en diversos articles, és el pallarès Peirot, que comença a treure el cap per aquest temps. Acompanyant al Rei de l’Hivern hi trobem la Mala Dona o la Bruxa ancestral, la Striga o Malèfica, que subverteix l’ordre en el temps sense temps que hi ha després del solstici d’hivern i durant els 12 dies de Desgovern.

A Catalunya i altres llocs europeus es creia que a les pedres dels viaranys més foscos hi residien les ànimes dels difunts. I aquells petits túmuls de les cruïlles era on el mort espiava el viatger solitari, per devorar la seva ànima. Per deslliurar-se’n del seu atac, hi llençava una nova pedra al capdamunt.

El viatger satisfeia el desig del mort de donar-li la companyia d’una nova ànima i, amb aquest sacrifici, salvava la seva vida i augmentava la força i el nombre d’ànimes del túmul.

És per això que, també, no s’havia de donar puntades de peu a les pedres, perquè contenen ànimes i, diuen, si les fas emprenyar el Peirot pot aparèixer una nit a la porta de la teva llar, per demanar-te que t’uneixis al seu seguici de misèria i bogeria.

*

Una pedra de bruixa és una pedra que, de manera natural, l’acció de l’aigua li ha fet un forat. Segons la tradició catalana, aquestes pedres protegeixen del mal donat i de l’acció dels esperits malèfics. Trobem aquestes pedres en les tradicions d’arreu d’Europa, d’est a oest.

En anglès s’anomenen de moltes maneres, la més popular a Anglaterra és hagstone (pedra de bruixa) o serpent’s eggs (ous de serp), a les Highlands Gloine nan Druidh (vidre de druida) i al sud d’Escòcia, adderstanes.

A Escandinàvia es coneixen com Pedres d’Odin, com el déu borni, a través d’elles es poden veure tots els mons. Al País de Gal·les, Escòcia i Anglaterra, entre altres contrades, es diu que si hi mires pel forat, en determinades dates i llocs, pots veure el món de la Gent dels Turons (els Faerie o fades) o el món dels morts, els ancestres que van molt més enllà de les nostres famílies més directes.

Les pedres de bruixa es troben a la ribera de rierols, rius o, també, a la platja. I, com sempre amb amulets i altres objectes màgics, solament poden ser trobades, regalades o robades. Mai comprades, perquè aleshores no gaudirien de llurs poders.

Si una bruixa us en regala una, és un dels més grans tresors que us pot donar, perquè es diu que sempre podràs estar a prop d’ella.

*

El 1351 fra Guillem Seguí denuncià en Beuda, clergue de Castelló d’Empúries, a l’inquisidor general Nicolau Eimeric. Segons Seguí, en Beuda havia exhumat dos caps de mort, els ungí amb safrà i hi encengué dues espelmes al damunt, llegint un “llibrot”. I els hi parlà per obtenir tresors i el favor de les dames. Els morts, segons ell, ho sabien tot.

Eimeric distingia entre latria: retre culte al Diable com a Déu i, per tant, era heretgia. Dulia: mera adoració al Diable com als sants. I, finalment, fer un ritu màgic que no impliqués ni adoració, ni culte. Cadascun amb les seves penes. Solament la latria implicava foguera.

Desconec què fou del malaguanyat Beuda, que volia ser ric i tenir èxit amb les dones, la documentació no ens en diu res més d’ell. Però probablement va ser condemnat a una pena de presó minsa o a una multa i realitzar actes de contrició i fe, apartat definitivament del clergat.

*

L’impressionant paratge conegut com les Palanques de Casserres és el pas que travessa el Ter per arribar al monestir de Sant Pere. Apareix citat en el judici de 1619 del llobater Pere Torrent de les Encies, com un dels llocs on es reunia la seva suposada junta de bruixes. Ell era el músic principal del samaniat.

Alguns dels seus membres eren: Joan Boherats, occità i fosc enterramorts de Rupit, conegut com el Monjo Vell, qui preparava el banquet; Margarida Font la Gavatxona, també occitana, relacionada amb la llebre blanca; Margarida Oliveras, anomenada la Reina de Rocacorba perquè era l’Abadessa o Bruixa Grossa de l’aplec, de Granollers de Rocacorba, ella era qui preparava l’ungüent; i Eufrasina, jove donzella del mas Puig de Rajols a Susqueda.

Des de les Palanques, en paraules de Torrent: “escamparen (al vent) unes pols grogues, que no sé de què les fan, ni les componen”, sobre els camps de Sant Martí de Cantallops, Querós, Susqueda, Amer, Anglès, Sant Aniol, la Barroca… portant amb ell tempestes i males collites.

*

I acabaré el recull amb uns versos de Josep Maria de Sagarra, en la seva obra del Comte Arnau:

I tu no entens, marit, ni poc ni gaire,
el que poden les bruixes a les nits,
el que vola i no es veu a dins de l’aire,
i el viure tenebrós dels esperits…

El Cerdet, fosc esperit dels camins

Aquesta història va passar poc abans de la guerra. O potser poc després? Qui sap. Sí que sabem que els protagonistes eren el jornaler Antoni i el seu burro, que tornaven al mas pel camí de carro que va de Relleu cap a Orxeta i Sella, a la Marina Baixa.

A l’Antoni se li havia fet de nit fent la partideta amb els altres jornalers i, una mica emboirat pel vi, va agafar un camí ple de revolts però més curt, que no agafava ningú. El seu iaio explicava històries ben estranyes sobre aquell viarany. L’Antoni prou que les recordava.

Deia que una nit, quan tornava a casa de fer el servei militar, va agafar aquell viarany entre turons per fer via i trobar-se amb la seva promesa, qui seria la seva àvia. Els vells del poble l’havien avisat que no l’agafés mai i, encara menys, de nit, però les ganes de trobar-se amb ella eren més fortes.

Caminava de pressa, baixant i pujant turons, passant per revolts esquerps i zones boscoses fosques com gola de llop quan, de sobte, en creuar una torrentera d’una d’aquestes zones obagues va sentir com li queia la faixa, esgarrapada per urpes llargues d’aranya. I després la sivella. I la bossa de les monedes i els rosegons!

Era massa fosc per veure qui l’esgarrapava, però sentia uns pèls durs com filferros ferint-li les cames. Allò no era normal. Cap bèstia tenia un pèl així. I aleshores passà:

Un cop.

El iaio de l’Antoni va córrer esperitat amb el primer cop al cap. I per molt que corria, aquella cosa fosca i llefiscosa seguia colpejant-lo, a les cames sobretot, també a l’esquena i a la nuca. Finalment, quan creia que mai arribaria, el xicot va entrar per la porta del mas, cobert de sang i esgarrifant a tothom amb les seves esgarrapades i blaus.

Amb ulls esbatanats, la seva promesa cridà:

-Vicent, xicons, què passa?!

-Que vé darrere! Que vé! – gairebé no podia ni parlar, panteixant.

-Qui vé? Parla, per l’amor de Déu!

-L’ombra!

-Va, mira, darrere teu no vé ningú!

-Una ombra amb cerdes de ferro! Una ombra! -cridava, agafant la gorra amb les dues mans i tremolant.

El iaio de l’Antoni es casà. I tingueren un fill. Però mai més es reposà de l’ensurt i morí jove.

L’Antoni el recordava de quan era molt petit, sempre deprimit i capficat. I es convertí en la riota del poble, que no se’l creia i feia córrer que era foll. Excepte alguns vells.

El jornaler sospirà. El cel nocturn era clar, el seu burro mansoi.

I, malgrat tot, l’Antoni tenia por.

A mig camí, com si un calfred l’hagués conjurat, sentí un cop sec al llom de l’ase, com un copet juganer. I un grunyit de bestiola… o de nen? El jornaler respirà fondo i esperà.

Res. Silenci.

Decidí no repetir els errors del iaio. Potser simplement era la por, fent-li la guitza. Una al·lucinació.

I aleshores, quan creia que ja havia passat tot: un altre copet. El burro comença a moure la cua i a perdre el pas, a suar i a remoure el cap, intranquil.

L’Antoni, decidit a no perdre la calma, va seguir com si res, mirant endavant. I tirà la mà dreta enrere, a poc a poc, sense mostrar por, fins i tot amistosament. Recordà que, segons explicaven els vells que van creure al iaio, l’única manera de comportar-se amb aquells esperits era ser amable i donar-los alguna cosa de menjar.

Així que arribà a acariciar el cap de la criatura amb mà tremolosa. Era pelut, amb pèls durs i greixosos. Quiet com un mort. No es movia ni un centímetre. Era com si esperés. A què?

Aturant l’ase, l’Antoni va treure uns rosegons de pa del sarró i, sense mirar enrere, li atansà a l’esperit, que començà a menjar-los afamat, amb una bocassa de llavis fins i humits. El jornaler notava les dents afilades i llargues, però no va deixar que la por el dominés.

-Ah, què boniquet, ja té dentetes! -va dir, intentant ser amable.

I aleshores, el cerdet, que era així com l’anomenaven d’ençà d’aquella trobada amb son iaio, va dir amb veu estripada i infantil:

– I queixalets també!

El bon home va sentir que el cor li pujava a la gola. I el burro, fent un bot, va llençar-lo a terra i escapà donant coces.

Muntat al llom del burro, agafat amb unes urpes espantosament llargues i ossudes, l’Antoni va veure una ombra similar a la d’un infant tot pelut, nu i deformat. Quina mena de bèstia seria aquella?

I li va semblar… que li somreia. A ell.

Tornà a peu, esgarrifat, dominat per l’adrenalina. Però el cerdet no tornà. I solament ho digué als familiars més propers, per por que el prenguessin per foll com al seu iaio Vicent.

Potser era cert allò que deien els més vells, allò que els… innocents… sempre tenen fam.

*

Llegendes com aquesta, històries que venen de temps molt antics i de probable transmissió oral, trobem arreu. Són aquells esperits innominats, fades o espectres, que assalten als viatgers solitaris. Fa poc us parlava, per exemple, d’aquell esperit conegut simplement com el “follet”, que assaltava a les noies que anaven de mas en mas pels camins de muntanya del Rosselló.

En aquest cas hem conegut un “cerdet”, esperit de caràcter típicament valencià que, com passa arreu de les terres de parla catalana, s’entremescla amb follets i fades per no trobar-li millor nom.

Per reescriure-la he emprat una rondalla d’Enric Valor en el seu recull de Rondalles Valencianes i una altra d’en Francisco Seijo Alonso a “Els fantasmes d’Alacant, València i Castelló (bubotes, follets, bruixes)”, de 1979.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada