Recull de llegendes i tradicions (XI): Heroïnes, somnis i llops

Aquesta és la primera part del recull de publicacions que he anat fent a les xarxes, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2019. Aquesta part, la primera de dues, correspon principalment a anàlisis d’obres pictòriques relacionades amb mites i llegendes.

En ella podreu trobar-hi, per aquest ordre:

L’Heroïna de Peralada. Obra d’Antoni Caba i Casamitjana, L’Heroïna de Peralada ens recorda una història que explica Ramon Muntaner a la seva Crònica, quan una Na Mercadera, filla de Peralada, s’enfrontà a un cavaller francès convertint-se, per coratge propi, en una heroïna.

Somni, d’en Joan Brull. Un dels nostres principals simbolistes, Brull s’endinsa en la pintura de somnis, emprant simbologia onírica, un mestratge absolut del traç i la llum, endemés d’una composició delicada i senzilla que explica molt més del que sembla.

Les lligadores, la Mort de la Cuca i breu anàlisi de Les feines del camp a la plana. En aquesta entrada explicaré que eren les lligadores, ofici del camp realitzat principalment per les dones, la Mort de la Cuca, un curiós ritu pallarès de la sega, explicat per Violant i Simorra i, finalment, analitzaré una il·lustració d’en Valeriano Bécquer.

L’Entrada de Roger de Flor a Constantinoble. Exemple dels quadres d’història, dins del gènere romàntic tardà que caracteritzà la pintura espanyola, José Moreno Carbonero realitza una obra mestra explicant la història de Roger de Flor en una sola instantània. Atents a l’ús del contrast dramàtic de la llum i l’oposició entre composicions dinàmiques i estàtiques.

La punta de la camiseta, una història de llops. Llegenda inspirada en fets reals, anem a la Franja de Ponent per conèixer una nova història de licantropia i llops de les nostres terres. Com hem anat veient en diversos articles dedicats a l’home llop i altres canviaformes, molt més abundants del que ens pensem.

Jocs en català relacionats amb mites i llegendes. Breus records de jocs de taula, de rol i videojocs pioners, en els que podem conèixer llegendes amb un vessant lúdic: Història Màgica de Catalunya, Almogàvers, Tirant Lo Blanc, Guillem de Berguedà, Dracs…

Llop i guineu, una faula medieval. Per acabar, recordem Le Roman de Renard amb una faula que relaciona llop i guineu, parella usual en les faules catalanes i d’arreu, aquesta recollida per autors medievals com Francesc Eiximenis i que ens dóna una valuosa lliçó moral.

L’Heroïna de Peralada

L’heroïna de Peralada és un quadre d’Antoni Caba i Casamitjana de 1864. Encapçalada aquest article. Malgrat que se’l relaciona amb el realisme pictòric, en ell, Caba segueix la tradició romàntica de quadres d’història i llegenda amb una visió idealitzada d’un fragment narrat a la Crònica d’en Ramon Muntaner, quan França va envair Catalunya pel nord a finals del segle XIV, cruel guerra coneguda pels historiadors com la Croada contra la Corona d’Aragó.

És la seva història una d’aquelles narracions que honoren totes les dones que van viure guerres i setges, tot sovint participant elles mateixes en el combat. Desconeixem si és real o no, però podria contenir una llavor de veritat, com a metàfora de situacions similars que podrien haver-se donat en moltes guerres.

Muntaner, que era fill de Peralada, se’ns presenta com a testimoni dels fets. I ens parla de la història de Na Mercadera, una mercera de la vila que, a més a més de fer cintes, complements i vels, també tenia un hort fora muralles amb el qual alimentava a la seva família. En aquella època, com fins fa poc i encara avui, era ben normal cuidar d’un hort a més a més de tenir un ofici.

Peralada va suportar un cruel setge per part de l’exèrcit francès i Mercadera, per alimentar els seus, es vestia de soldat, amb espasa, llança i escut, i anava a collir les cols que creixien en el seu hort. La seva disfressa era per passar desapercebuda entre atacants i defensors. I, segons Muntaner, era una dona valenta, molt alta i forta, que imposava.

Un dia, mentre collia verdures, va escoltar un cavaller francès que carregà contra ella, quedant enfangat en el rec d’aigua entre els horts. Mercadera l’escoltà pels picarols que portava l’arnès complet de cavaller i l’atacà amb la llança, ferint-lo a la cama i desmuntant-lo. Un cop a terra, va desembeinar l’espasa i el reptà, tot cridant-li: “Cavaller mort sots si no us retets!” (Cavaller mort sou, si no us rendiu!) Mercadera emprà una fórmula pròpia del codi de cavalleria i, així, s’enfrontà al cavaller, que es rendí.

La guerrera el portà a Peralada, on era el rei Pere. Aquest, meravellat pel seu coratge, va fer-li repetir moltes vegades la història i, cada volta que la mercera li explicava, el rei en gaudia més. Pere el Gran decidí quelcom extraordinari: Donar-li el rescat del francès, així com les seves armes i cavall. El botí de guerra que s’emportava tot cavaller quan derrotava un altre.

 

Somni

Aquest matí vull parlar-vos breument d’aquesta magnífica obra mestra d’en Joan Brull, Somni, que acabà el 1906. L’artista barceloní és, potser, l’exponent més destacat del simbolisme pictòric a casa nostra, corrent que va conèixer durant la seva estança de cinc anys al Paris de fi de segle.

El tema oníric obsessionà Brull durant tota la seva carrera, puix treballà amb el món dels somnis una vegada i una altra. El seu simbolisme és íntim, navega les aigües del desig, dels codis personals, d’allò que mai va ser però és. Més proper a un Debussy que a un Dvořák. Malgrat això, una de les claus “secretes” de Somni és que és un quadre d’una gran tensió, glaçada en una visió aparentment tranquil·la i delicada. Hi ha un poderós torrent ocult, subterrani, manifestant-se en el subtext. Pur simbolisme, emoció continguda a punt d’esberlar-se.

Com aconsegueix això el gran artista català?

En primer lloc, fixeu-vos en l’ús que fa de la llum i els colors. Brull fa xocar dos grans volums de color, un fosc i verdós que cau sobre la protagonista com un torrent pesat de malastrugança i tristesa; i un segon volum, més clar, l’aigua il·luminada per la lluna, una promesa d’un món millor. Al centre, els dos volums es troben ressaltant el grup de fons. La llum més clara sembla emanar dels mateixos peus de la protagonista, com un crit visual i mut cap a les ballarines: “Vull anar amb vosaltres…” Però el pes de la foscúria que cau damunt seu la deixa corglaçada.

Observeu l’hàbil i intel·ligent ús del traç. Vertical en el cas del volum fosc i horitzontal en el clar, un traç texturat que juga amb la llum, gairebé impressionista. De nou, els contrastos. La lluna queda amagada i projecta llum irreal, llum de trobades subtils i intenses.

I la composició? El quadre, vertical, tensa la mirada, i Brull torna a jugar a la contraposició. Per un costat tenim les línies horitzontals, que són les que primer cerca l’ull, per relaxar-se. Trencades per una composició diagonal que domina la composició i que és central, la que va de la noia protagonista a les dones que fan el ball rodó de fons. La composició diagonal és el “diàleg” del quadre. La protagonista s’observa el grup de dones que balla al fons i aixeca una mà, com si volgués posar-se dempeus i anar a ballar amb elles, caminant per sobre l’aigua platejada de la nit. Però pot fer-ho? És real o és un somni?

No està en diagonal aquest diàleg per casualitat, així, amb aquesta tensió, amb la llum, amb el subtil i poderós ambient oníric, és com Brull ens expressa l’interior de la protagonista. Ella vol i no vol, potser és allí en un segon? Mireu com aixeca el peu, en un moment extàtic. Gairebé sembla com si el quadre s’estigués a punt de trencar. Hi ha un dinamisme lent, de somni, mai millor dit. I les delicades volves i plecs de la túnica semitransparent?

La iconografia és màgica. Els balls rodons eren els que ballaven les fades i les bruixes. Els lliris blaus, les llàgrimes de Juno, són la flor més noble de la mitologia clàssica, flors pròpies de les llegendes que Brull va fer-se seves com a símbol propi, així com el modernisme català. Brull va tractar en més obres els balls rodons. És molt probable que conegués la relació entre ells, les bruixes i les dones d’aigua. La màgia i la meravella que s’expressa a Somni no és ostentosa, no és de traç gruixut, al contrari.

És un instant capturat de l’Altremón.

 

Les feines del camp a la plana. Valeriano Domínguez Bécquer. Segle XIX
Les feines del camp a la plana. Valeriano Domínguez Bécquer. Segle XIX

 

Les lligadores, la Mort de la Cuca i breu anàlisi de Les feines del camp a la plana

La de “lligadora” era una dura tasca del camp, tradicionalment portada a terme per dones. El folklorista Ramon Violant i Simorra, en el seu recull d’Etnologia Pallaresa, ens parla d’elles com “les que abans de segar, lliguen, i un cop segades, recullen, les garbes de blat”. La Mort de la Cuca era com, segadors i lligadores de diverses poblacions de l’Alt Pirineu, en deien de la sega de l’última garba. Violant i Simorra ens explica com a Xiriveta, Pont de Muntanyana i altres pobles a redós de la Noguera Pallaresa, la portaven a terme: quan solament quedava una petita parcel·la de terra per segar, un dels jornalers més joves amagava un soquet de segar (els “esclopets” de la foto, que protegien els dits dels jornalers) sota una de les últimes garbes lligades. D’ell solament sobresortia un filet trenat de colors.

D’ençà d’aquell moment, jornalers i lligadores emprenien amb molta empenta els darrers pams que quedaven per segar, sense saber quin d’ells amagava el soquet enterrat. I cridaven: “Aon è?… Astí la matarem!, astí la matarem!” I quan trobaven el soquet enterrat, que normalment miraven de deixar per l’última garba, esclataven alegres: “Ja la tenim! Ja’m mort la cuca!” Aleshores es reunien lligadores i segadors i omplien de vi el soquet amagat. D’ell en bevien, com diu Violant, “com copa ritual”.

En aquesta il·lustració vuitcentista que us porto, obra d’en Valeriano Domínguez Bécquer, pintor i germà del famós poeta i escriptor espanyol, Gustavo Adolfo Bécquer, podem veure l’ofici de les lligadores tal com el pintor romàntic va recollir-les d’una manera entre idealitzada i realista. En la il·lustració podem observar com Valeriano Bécquer ha distribuït la composició en dos grups: el de la dreta, vertical i dinàmic, treballa en diagonal i té molta influència d’artistes com Goya. El grup de l’esquerra és el que guarda major interès. La jornalera principal fa de nexe entre els dos grups i la falç és al centre de l’acció, en un punt de fuga dinàmic. Gairebé sembla que hagi de “segar” el capellà que té davant.

La pagesa porta a la mà esquerra una garba de blat i a la dreta una falç, atributs que ens recorden antigues deesses llatines de la fertilitat com Demèter. D’una manera subtextual Valeriano Bécquer, bon coneixedor de la mitologia clàssica, ens està comparant de manera molt romàntica una deessa amb una pagesa que, nogensmenys, ens la presenta molt realista. Observeu detalls costumistes, com l’infant que dorm sota les garbes a l’extrem inferior dreta. Era habitual que les dones portessin amb elles els infants al camp. O la dona que transporta les garbes amb el cap o els sublims detalls del vestuari i els complements, com el collar-rosari que porta la pagesa que trobem al centre de la il·lustració, d’on penja un amulet en forma de petita cua. I el comentari de lleu crítica social, amb el capellà i el terratinent que, sorneguers, comenten i se les observen sense fer res.

 

 

L’Entrada de Roger de Flor a Constantinoble

Aquest quadre tan espectacular és l’Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, va ser pintat el 1888 pel malagueny José Moreno Carbonero i és una obra d’art cabdal, perquè el romanticisme vuitcentista va contribuir a formar la idea visual que tenim avui dels almogàvers. És una imatge idealitzada, que contraposa la salvatgia dels guerrers almogàvers (catalans, aragonesos i sarraïns, com diu Desclot a la seva Crònica) amb el refinament de la cort bizantina.

En el quadre de Carbonero aquesta visió idealitzada i contraposada es deixa veure fins i tot en l’intel·ligent ús que l’artista fa de la llum: observeu la part dreta, il·luminada d’una manera totalment diferent que l’esquerra, i amb uns colors que xoquen violentament. El daurat i l’ocre, el negre i el blanc. Carbonero, bon coneixedor de les Grans Cròniques, ens està oferint una premonició del que passarà entre el gran comandant, Roger de Flor, i Andrònic II Paleòleg: El xoc entre dos mons que, en la visió romàntica, eren totalment oposats. I això als romàntics els hi fascinava.

Observeu també la composició horitzontal, reposada i en calma de la dreta, la cort bizantina, amb la vertical i dinàmica de l’esquerra, la Companyia Catalana d’Orient. Els llorers de glòria que enterboleixen el terra per on passen els guerrers contra el marbre blanc dels graons on s’asseu l’emperador.

Malgrat la idealització, Carbonero va documentar-se molt pel que fa a la indumentària bizantina. Roger de Flor, per exemple, porta el birret i el ceptre d’or de Megaduc bizantí. Observeu també, darrere del gran comandant, el penó de la Companyia Catalana d’Orient: Sant Jordi. “Sant Jordi!” també era un dels seus crits de guerra. Fixeu-vos-hi també amb l’estendard que porta l’almogàver en primer terme: Les quatre barres del Casal i llinatge de Barcelona, adoptades com a un dels emblemes principals del rei d’Aragó. El tercer estendard sembla l’àliga imperial dels Hohenstaufen, llinatge d’emperadors alemanys.

Un detall molt interessant és el del personatge que cavalca al costat d’en Roger de Flor, fixeu-vos com el cavall blanc s’enreda amb els llorers i sembla avançar amb dificultat. És Xor Miquel Paleòleg, el príncep hereu bizantí, que observa Roger de Flor amb expressió desconfiada. Aquesta imatge preconitza el complot que el príncep portarà contra el líder almogàver i que, finalment, el portarà a la mort.

I per acabar amb aquest breu anàlisi: Al fons del quadre, darrere de la cort bizantina, podeu veure les cúpules de Santa Sofia, la gran basílica de Constantinoble. Un dels quadres que més va influenciar a la visió ideal dels almogàvers va ser aquest de Carbonero, que avui us he portat i que en la seva època va causar gran impacte. Tanmateix, va ser un dels quadres que el Senat espanyol vuitcentista va escollir per decorar el seu Palau: La ideologia nacionalista espanyola va procurar, d’ençà del segle XIX i fins avui, d’apropiar-se dels almogàvers com a exemple de braus i valents guerrers “hispànics”.

Com a darrera curiositat, el pintor va portar la tela (d’unes bones dimensions, 350×550 cm) a la plaça de braus de la seva ciutat, Màlaga. Allí va fer desfilar amics seus, disfressats de personatges del quadre, com per exemple d’aquests almogàvers idealitzats.

La punta de la camiseta, una història de llops

Aquesta intrigant llegenda és una d’aquelles narracions orals que van passar-se de boca a orella durant segles, entre la realitat i la ficció, donant nom a un topònim ben intrigant: El turó de la punta de la camiseta. El trobem a la serra de la Cogulla, entre Torredarques i Mont-roig de Tastavins, a l’extrem sud del Matarranya, a la Franja. Una zona poc poblada i feréstega on viatjarem alguns segles enrere, quan hi havia armes de foc però no hi havia cotxes.

Tot comença quan un jove pastor va desaparèixer. No va dir res a ningú. I tampoc tenia motius per fugir del poble, puix era estimat i respectat per tots com a xicot treballador i gentil amb tothom. Simplement, va esvanir-se. Com tanta altra gent que se’n va i no torna mai més. Van passar hores. I un dia. I dos. I finalment els homes de les masoveries i la vila van organitzar una recerca amb gossos i a peu, però no el trobaven enlloc. Solament un rastre d’ovelles mortes, esquinçades com si una bèstia les hagués desfet a mossegades, os a os, pam a pam.

Seguint l’esgarrifós viarany van passar pels barrancs de la Mançana i dels Noguers, i a mesura que avançaven els masovers estaven més horroritzats. Els gossos udolaven i anaven endavant i endarrere, inquiets, excitats per aquella carnisseria sangonosa. I a les palpentes del cor ascendien. Els fadrins anaven fent-se preguntes: Un ós? En aquella època antiga prou que n’hi havia. Cosa de llops? Feia una generació que no havien baixat tan avall, però qui sap.

En arribar al cim els mastins van retorçar-se en una cridòria espantosa d’udols i esgarips, però els homes van restar glaçats, en silenci davant d’allò que se’ls oferia a la mirada: Una camisa blanca, intacta. No estava tacada de sang, no estava esgarrinxada. Estava plegada sota una pedra, a la part més alta del cim. Al seu costat, una ovella encara belava agonitzant. L’última del ramat.

Tothom va creure que els causants d’aquella matança van ser els llops. I el jove pastor? Mai més se’l tornà a veure.

*

Aquesta història és recollida pel folklorista Josep A. Carrégalo a “Mont-roig, el patrimoni immaterial (literatura oral). El novel·lista Carles Terès va publicar una molt interessant novel·la inspirada en aquesta llegenda, anomenada Licantropia i editada per Edicions de 1984.

 

 

Jocs en català relacionats amb mites i llegendes

Aquest vespre us parlaré breument d’una sèrie de curiositats relatives a un tema que encara no he tocat mai abans a Llegendàrium: els jocs moderns. Sovint us parlo de jocs antics, tradicionals, però avui parlarem dels primers jocs de taula contemporanis, de rol i videojocs.

Perquè també ells s’han relacionat amb els mites i les llegendes de la nostra terra.

*

Història màgica de Catalunya, joc de taula publicat el 1996, ambientava els mites i les llegendes catalanes en una època medieval-fantàstica. En ell, un drac destrueix les terres catalanes però, per enfrontar-s’hi i salvar la terra, els jugadors han de viure diverses aventures. Publicat pel diari Avui, potser és el primer joc de taula català amb temàtica de mites i llegendes de la història. Els jugadors interpreten personatges que han de salvar les terres catalanes guanyant experiència, objectes i viatjant pel Mediterrani.

Poden trobar-se amb personatges reals, com en Ramon Llull i aquests poden ajudar-los, donant-los missions o enfrontant-se a ells en duels. Si avances en les missions, augmentaves les puntuacions de vida, honor, saviesa… tot preparant-se pel combat final amb el drac. Una particularitat del joc és que s’esdevenen molts successos reals de la història medieval, que té components de joc de rol interpretatiu i altres de l’estil de jocs de taula anomenat “ameritrash”, com pot ser el clàssic “Talisman”.

Tota una curiositat que molta gent encara guarda en el record o, perquè no, encara hi juga!

*

Guillem de Berguedà és, probablement, el primer videojoc català de la història. Va sortir el 1985 i era un joc d’aventura conversacional inspirat en la Catalunya medieval, molt senzill, per al sistema Amstrad CPC. Inspirat en la vida del trobador medieval, en el videojoc viatges per Catalunya vivint diferents aventures. I, per desgràcia, és un dels pocs intents de la Generalitat d’entrar dins la indústria del videojoc. El seu creador, Joan Argemí, malauradament ens deixà el 2013.

No és un videojoc que gaudeixi de bona reputació, és difícil de jugar i és molt esquemàtic, però és un joc pioner fet amb molta estima per la cultura catalana. En ell, habitualment, s’hi han acarnissat tots els jugadors més espanyolistes. També podia jugar-se amb Spectrum ZX i altres sistemes. Podeu descarregar-lo aquí: https://t.co/SBSrMC1nFy?amp=1 (es necessari un emulador)

*

Us he parlat del primer videojoc en català, del primer joc de taula medieval-fantàstic i ara us parlaré del primer joc de rol en català. Almogàvers!

Almogàvers va ser publicat el 1995, un any abans que Història màgica de Catalunya. El seu creador va ser l’Enric Grau i va publicar-lo l’editorial barcelonina Joc Internacional, qui ja havia publicat traduccions de jocs de rol clàssics, com La Crida de Cthulhu o El Senyor dels Anells. En la seva creació va col·laborar-hi en Ricard Ibáñez, entre d’altres, escriptor del joc de rol pioner Aquelarre, que també gaudiria de traducció catalana i on podies interpretar personatges de la Catalunya del segle XIV. Les il·lustracions d’Almogàvers van córrer a càrrec d’Albert Monteys. I malgrat que no va gaudir de l’èxit esperat, l’Enric Grau va fer un altre joc de rol: Tirant lo blanc. Ambientat en els comtats catalans del segle XI, gaudia del mateix sistema que Almogàvers.

Per cert, que un dels suplements principals d’Aquelarre, Dracs, centrat en els mites i les llegendes catalanes medievals, va ser editat del tot renovat per Nosolorol i als seus escriptors, JR Despuig i Albert Tarrés, que vaig entrevistar en aquesta entrada.

 

Llop i guineu, una faula medieval

Llop i guineu acostumen a fer parella en les narracions. Així els trobem a les faules d’Isop o al Roman de Renard medieval. Però també al Llibre de les Bèsties de Llull i a les faules del Dotzè d’Eiximenis. La guilla acostuma a ser murri i hàbil, el llop brutal i ximple.

Aquesta faula, que us porto avui reescrita, és un petit relat medieval que trobem en el Dotzè del Crestià d’en Francesc Eiximenis i que ell atribueix a un dels antics Fabularis de l’Antiguitat.

És probable que aquesta història s’hagi explicat durant segles, en diferents versions i variants. I ens explica un gran secret.

Som-hi.

*

Era la guineu l’animal més odiat per totes les altres bèsties.

Totes l’envejaven o li tenien negre rancor, ningú volia fer-li costat o ser el seu amic. Tots la volien lluny i, si s’apropava, en malparlaven o li procuraven mal. És per això que l’astuta bèstia va enginyar un pla perquè hi hagués discòrdia i guerra entre totes les feres i, així, la deixessin en pau.

La guilla va baixar del bosc, on la tenien exiliada, al poble on vivien les bèsties. I de camí va trobar-se amb el llop, que li preguntà sorrut:

– On vas, guilla del dimoni?

A ell li havien encomanat vigilar-la, perquè no sortís mai de la seva presó i no s’acostés a vila.

La guineu se’l mirà amb ullets compungits i li respongué que anava a guanyar-se el perdó, per tants mals com havia fet. I el llop, ensumant-se l’engany, preguntà si anava a l’església a buscar els perdons.

I la guilla respongué:

– No pas, que hi ha majors perdons a fora que a dins!

El llop, creient que el penediment de la guilla era sincer, abaixà el cap i li preguntà que on eren aquells perdons tan preuats, que ell volia anar-los a guanyar, perquè ell també era pecador com tothom.

I la guineu, ben compungida per fora i somrient per dins, li respongué:

– Donar fi a males gents, aquí hi ha els més grans perdons. En la forca i en el castell, aquí hi ha perdons. El major dels perdons està, doncs, en fer guerra contra els malvats, en dividir-los i castigar-los, en donar-los allò que mereixen.

El llop se l’escoltà atentament i, com les seves paraules tenien molta lògica, assentí amb el cap. I així la ferotge bèstia baixà a vila i feu gran destrossa entre els seus habitants.

I fou la guerra entre les bèsties, que s’enfrontaren unes amb les altres sense pietat, sense remordiments i sense aturar-se.

La guilla ho observava somrient des d’un turó perquè ara la deixarien en pau, doncs més feina tenien guerrejant entre elles. I, veient que hi hauria gran abundància de cadàvers, es llepà els bigotis tot dient:

-iVet-ho aquí els perdons que he guanyat!, ¡Nostre Senyor Déu, quina taula m’ha parat!

O com va escriure el bon monjo gironí:

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar,
e puis te farà l’anima salvar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada