Recull de llegendes i tradicions (III): Agost, les tempestes de l’ànima

Cadaqués inicis del segle XX

L’escola de bruixeria de La Font del Gat

Les nits sense lluna (com demà) es deia que a la Font del Gat de Montjuïc hi apareixia una escola de bruixeria, on un gat negre immens ensenyava les arts malèfiques a qui estigués disposat. D’aquest fet li vingué el nom a la famosa font.

El Pedraforca, l’origen de l’enforcadura

El Pedraforca, com sabreu, està molt relacionat amb la bruixeria i les llegendes. Per això, Isabel Artero, va recollir del pagès de Saldes, Isidre Massanes, que qui no és de bon grat dels bruixots, mai assolirà el cim. Això és, el cim real, no el que podeu veure amb els ulls… Hi ha diverses llegendes que expliquen l’origen de la seva impressionant enforcadura. Una diu que uns enamorats, de famílies enfrontades per velles rivalitats del camp, com no podien estar junts es llençaren del cim estant. La muntanya, afligida, s’obrí al seu pas.

Però la gran majoria parlen de bruixeria. La més coneguda és la que diu que al cim de la muntanya hi vivien els “moros”. Quan “moros” volia dir, simplement, gent pagana, del passat més remot, que no eren cristians i que sovint gaudien de trets mítics i terribles.Atemorits, cap cristià s’hi apropava. Fins que una nit de Sant Joan van escoltar profunds udols i crits esfereïdors. L’endemà van veure com un gran castell s’aixecava al seu cim. Obra que van atribuir al Mestre. Doncs qui podia aixecar un castell en una nit, sinó el Diable?

Els bons cristians van intentar atacar el castell, però els pagans s’hi tornaven amb negres sagetes i amb fortes llances. Era impossible foragitar-los d’allà. Els vilatans temien que, a causa d’allò, Déu portaria desgràcies i males collites. Vivien corpresos per la por. Van pregar dia rere dia. Fins que la nit de Sant Silvestre, la darrera de l’any, s’escoltà un fort terrabastall, la terra tremolà i cent crits s’esgargamellaren alhora. L’endemà el castell s’havia enfonsat i, amb ell, part de la muntanya, que s’emportà els pagans a l’Infern.

Ermita romàntica de Santa Maria de Cervelló, al Baix Llobregat
Visites pastorals i bruixeria al Baix Llobregat medieval

A l’edat mitjana les visites pastorals eren aquelles que un bisbe o un delegat del bisbe feia per les terres del bisbat que dominava. Gràcies als dietaris que portaven amb ells, avui coneixem informacions de gran valor sobre la vida quotidiana d’aquell temps. Aquests llibres de comptes es feien per al seu ús individual o el del bisbe; per saber quins crims s’havien comès, què s’havia fet per solucionar-los, qui devia o donava diners al bisbat, i a vegades què deien i quins eren els costums del poble. Eren llibres pràctics, tot sovint esquemàtics, que a les seves vores a vegades hi escrivien frases molt interessants. Els primers dels quals gaudim són del 1303. I en ells ja hi trobem dones i homes acusats de bruixeria, heretgia, pràctiques màgiques més enllà de les de l’Església, com les relíquies de sants o els miracles, i tot tipus de religiositats sincrètiques o alternatives al cristianisme.

Un dels llocs de Catalunya on s’han estudiat és al Baix Llobregat. Durant la primera meitat del segle XIV el Baix Llobregat era un lloc rural i agrícola, molt allunyat del que és avui, amb grans zones pantanoses al Delta i dens boscam als vessants del Garraf i Collserola.

En les visites pastorals trobem classificats els oficis màgics per activitat, tal com les veien i entenien els bisbes i la visió popular medieval. A grans trets, per una banda hi havia els endevins i els sortílegs que feien la bonaventura; i per l’altra els conjuradors, que feien encanteris i eixarms. Després hi havia tot tipus d’especialitats.

A Sant Boi, l’any 1303 trobem el cas de dues dones Na Catalana i N’Elicsèn. En el seu grup hi havia l’anciana Na Godaia, que era de Molins de Rei i era endevina. Desconeixem com feia la bonaventura. No van ser jutjades, ni per multa ni res. A l’edat mitjana no era com a l’edat moderna. Na Catalana era conjuradora. Guaria amb eixarms, no amb herbes, les persones i les bèsties, amb fórmules sincrètiques en les quals barrejava el Parenostre, l’Ave Maria, paraules profanes i divines. El bisbe li imposà com a penitència estar-se tres diumenges a la porta de l’església durant la missa major. Quin era el seu objectiu? Bàsicament que la gent no li fes cas, però tampoc humiliar o agredir. N’Elicsèn, entre altres coses, guaria el bestiar ferit amb un ganivet màgic amb el qual donava poders guaridors al menjar blanc, un plat originari de Catalunya, encara menjat com a postres a l’Ebre, a Menorca i a Castelló, entre d’altres llocs. La seva penitència? Passar un sol diumenge a la porta de l’església de Sant Boi durant la missa major.

També hi havia nombrosos homes, o grups de fetillers que barrejaven homes i dones. A Sant Just, el 1313, trobem En Bosom, conjurador i nigromant; el mateix any, a Sant Joan Despí, el matrimoni format per Guillem Ferrer i la seva dona feien fetills, conjurs i mal donat, és a dir, malediccions per encàrrec; a Cornellà, el 1314, en Guillem de Cladells, tingut en molta fama com a conjurador. A Martorell, el mateix 1314, Arnau Tintorer feia la bonaventura com a sortíleg.

Com ens indiquen Amades i Gomis, Molins de Rei era un dels pobles més coneguts arreu de Catalunya pels seus bruixots. I de les viles del Baix Llobregat, la més relacionada amb fetilleries. Fins i tot es deia que qualsevol persona nascuda allí podia ser-ho. Una de les més temudes, i reals, era d’aquesta vila, anomenada Na Maluaregue, els molinencs deien que anava acompanyada de dimonis i fantasmes de morts, però que era una gran endevina i fetillera, cap allà el 1305.

Després hi havia qui guaria amb herbes i remeis casolans, però els bisbes no els anotaven perquè no els hi interessaven gaire, si no era com a curiositat. A les visites al Baix Llobregat tenim citada, per exemple, Na Serra Bona, del Papiol, que jutjava orins i també era metgessa. La medicina medieval barrejava supersticions, màgia, ciència de l’antiguitat, assaig-error… i tenia diversos oficis, els barbers-cirurgians, els “curanders” màgics o els doctors, tot sovint una barreja dels tres. Depenent de la classe social i els estudis. La medicina popular o l’herbalisme no era perseguit i no tenia perquè estar relacionat amb fetilleries, o sí, però en el context medieval d’estar tot barrejat. Per això no cridaven gaire l’atenció als bisbes.

Tradicions del Cadaqués antic

Fins a les darreries del segle XIX Cadaqués era un poble completament aïllat de la terra, rodejat per l’agrest serra del Pení, solament podia accedir-s’hi per mar. Aquest aïllament gairebé absolut, va fer que Cadaqués conservés un caràcter i unes tradicions molt antigues fins a temps ben recents, íntimament relacionades amb la mar i els seus esperits i criatures, que van sorprendre molt als etnòlegs i folkloristes com Joan Amades. Hi havia vells gats de mar que havien fet nombrosos viatges a Amèrica i no coneixien Girona, Figueres o Barcelona. I als anys 40 encara hi havia qui recordava la sensació que va causar l’arribada del primer carro per terra, quan es va obrir el primer camí. Ningú n’havia vist mai cap.

Un dels trets més interessants i enigmàtics que van trobar-hi els etnòlegs van ser els jocs de la mainada. Els nens i, sobretot les nenes, es feien curiosos atuells marítims, amb petxines se’n feien collarets i arracades amb les conquilles més petites. Als dits s’hi posaven cargols marins, com si fossin didals. I amb la tinta negra del calamar es pintaven la cara i els braços amb ratlles i rodones, que portaven fent-se d’ençà de temps immemorials i que recordaren als folkloristes a tatuatges amb funcions màgiques. També feien servir de monedes les petxines. I amb espines de peix, a tall d’agulla, cosien. Les bales, les baldufes, totes les joguines tradicionals, les ingeniaven per fer amb el que tenien, materials naturals o de rebuig de la mar.

Les branques d’arbre i troncs que portaven les onades servien per fer-se barquetes, buidades amb petxines que afilaven damunt de pedres. Amb bocins de suro, velles fustes i ormeigs abandonats pels pescadors feien “lluernes”, fanals de joguina buidats per dins amb les petxines afilades, on hi posaven espines de peix fosforescent.

I el més enigmàtic de tot eren “els ulls de Nostre Senyor”, que consistien en un tros de suro o fusta foradat pel mig, forat que tapaven amb un bocí de vidre mariner, disposat de tal manera que en mirar veien el seu propi ull reflectit. Aquest deien que era l’ull de Nostre Senyor de la Mar o simplement l’Home de la Mar, que se’ls mirava, vigilant que no fessin dolenteries, de vora l’aigua. Entre ells es feien reptes a fer i no fer coses que les pogués veure l’Home de la Mar. Entrant i sortint de la platja, on ell habitava. Probablement un antic esperit o deïtat marina…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada