El llinatge del casal de Barcelona governà Catalunya durant més de cinc-cents anys. De Guifré el Pelós, nomenat comte de Barcelona el 878, fins al rei Martí l’Humà, qui va morir el 1410 deixant com a únic descendent Martí el Jove, fill que va tenir amb la noble aragonesa Maria de Luna. Martí el Jove, rei de Sicília, va morir per malaltia després de derrotar a Guillem de Narbona i la família Arborea a Sanluri, a Sardenya. El Jove va tenir dos fills il·legítims amb la catanesa Tarsia Rizziari, Frederic i Violant de Luna. Abans de morir el rei Martí va intentar legitimar el seu nét, Frederic, però no va poder. I quan Frederic va presentar la seva candidatura el 1412, en aquell moment era un infant de vuit anys, els compromissaris de Casp –l’assemblea dels personatges més notables dels diferents regnes i territoris de la Corona– van rebutjar-lo amb l’excusa de la seva il·legitimitat. El destí de Frederic de Luna és propi d’una obra tràgica shakespeariana. D’ell i de l’altra filla de Martí el Jove, Violant, en parlaré en una altra entrada.
La realitat és que, com sempre, els interessos personals dels notables van quedar per sobre de l’interès general. Les invasions armades, assassinats i suborns del regne de Castella, les derrotes militars de Jaume d’Urgell, la intervenció del regne de França i l’antipapa aragonès d’Avinyó, i altres circumstàncies que res tenien a veure amb el bon govern van fer que Ferran d’Antequera fóra escollit, fins i tot abans de la decisió oficial dels compromissaris, després de dos violents i funestos anys d’interregne.
Va ser el final del casal de Barcelona. 532 anys on una família considerava la terra catalana de la seva propietat. La meitat de la història de Catalunya. 532 anys, mig mil·lenni, que va iniciar-se amb Guifré. És normal que la seva figura estigui entreteixida amb nombroses llegendes, tant ell com els seus orígens, el seu pare, l’indret on va néixer, les seves armes, els seus fets en vida i un cop mort. Ja en vida va gaudir de molt renom, va ser lloat pels seus amics i enemics, ell i la seva muller Guisen o Guinedild; va combatre els musulmans seguint la tasca encomanada pels reis francs i en combat va trobar la mort; va emprendre amb èxit la tasca de repoblació de l’interior i, en resum, va convertir-se en un símbol per les generacions posteriors, malgrat que ell no ho volgués conscientment. Se li atribuí simbòlicament els fonaments d’allò que seria Catalunya, entre la història real i la llegenda fundacional o heroica que, encara avui, té ressò entre els catalans més d’un mil·lenni després.
Les seves llegendes han estat estudiades per historiadors com Anna Cortadellas, Stefano Maria Cingolani, Pierre Vidal, Armand de Fluvià, Jordi Rubió, Ramon d’Abadal, Miquel Coll, Pierre Bonnassie o Martí de Riquer, els escoltarem a tots ells.
Aquestes llegendes fundacionals van ser promogudes, durant l’edat mitjana –especialment, del segle X en endavant– i l’edat moderna, per donar legitimitat i llustre a les famílies que van fer-se seves la terra i la gent. Però, tanmateix, formen part d’un complex entramat simbòlic, religiós, psicològic i social que va molt més enllà de la propaganda i la jurisdicció de la terra –que també–. Un tapís teixit pels segles i moltes mans diferents, pel boca-orella, per autors cultes i per narracions orals i populars, per influències clàssiques de l’Antiguitat i per joglars de taverna, per interessos econòmics i ideològics i per passió romàntica.
Com va escriure el medievalista francès Georges Duby: el cronista medieval veu la seva tasca com una litúrgia, com una intermediació entre el visible i l’invisible i, per tant, interpreta la veu de Déu, recrea la realitat… i la fixa.
CONSIDERACIONS PRÈVIES
En els quatre articles d’aquesta sèrie dedicada a les llegendes del Pelós parlaré de:
- Guifré el Pelós a les Gestes dels comtes de Barcelona. He treballat amb la versió original o primitiva de les Gestes dels comtes de Barcelona, però també amb altres documents dispersos. Les dues edicions de les Gestes que he emprat són la d’Stefano Maria Cingolani del 2008 i la clàssica de Massó i Torrents de 1925, reeditada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2007. L’edició que cito sempre és la de Cingolani.
- La llegenda de les Quatre barres o pals de sang, on Guifré troba la mort a mans dels danesos servint a l’emperador Carles. On, sobretot, he treballat amb els textos d’Abadal, Cortadellas, Coll i Alentorn, Riquer i amb, especialment, la versió més primitiva de la llegenda inclosa al El Llibre dels Reis, en l’edició de Cingolani.
- Historiografia, glorificació i versions modernes de les llegendes de Guifré, on parlaré i citaré autors i obres que van parlar de la llegenda del comte, com el Flos mundi, el Llibre dels reis, Pujades, Verdaguer, Balaguer, Zurita i altres. Veurem l’evolució en el temps de la seva llegenda i com va anar parella a la mateixa història de Catalunya.
Els dos primers articles els publicaré aquest mes i el tercer el mes vinent. Tanmateix, recordar-vos que en aquestes entrades no parlaré d’història sinó de llegendes i, ocasionalment, de l’evolució d’aquestes llegendes en un context divulgatiu.
