L’obra d’en Ramon Violant i Simorra és l’obra primera, cabdal, si es vol parlar dels Pirineus i, sobretot, dels Pirineus de Lleida. A Llegendàrium l’he citat nombroses vegades, des del principi, ara fa tres tanys. Tant els seus llibres sencers com aquest Pirineu Espanyol, o els seus articles i altres obres disperses. Violant va néixer a Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, el 1903, però emigrà a Barcelona el 1921 per seguir amb l’ofici familiar de sastreria. Amic del musicòleg Francesc Baldelló, el gran folklorista català Joan Amades i l’arqueòleg Agustí Duran i Sanpere, amb els dos darrers van fundar la secció d’etnografia del Museu d’Indústries i Arts Populars, la llavor del qual serà el futur Museu Etnològic.
Malgrat que emigrà a la ciutat, per qüestions laborals, mai abandonà la seva terra, al contrari. Aquest llibre que avui ressenyo és el fruit d’un gran esforç. Un llibre, a més a més, estructurat i dividit d’una manera molt pràctica, seguint les obres etnològiques del moment, especialment franceses: La geografia dels Pirineus, els seus habitants, l’economia i oficis, la llar i les tradicions domèstiques, els ritus i costums de naixement, vida i mort, l’organització social i del bestiar, la caça i la pesca, els pastors, la pagesia, les creences, mites i supersticions, les festes populars, representacions, danses i cançons. És el Pirineu Espanyol una obra clàssica, de referència.
El seu subtítol és Vida, usos, costums, creences i tradicions d’una cultura mil·lenària que desapareix i el seu títol, El Pirineu Espanyol, així com la seva publicació en castellà, s’ha d’entendre en el context del franquisme –el llibre fou publicat l’any 1949, per l’editorial Plus Ultra, de Madrid–. Però Violant, evidentment, no té res a veure amb el franquisme. La seva obra va de l’Empordà fins als Pirineus bascos i, també, parla esporàdicament d’altres contrades. És una obra que sorprèn per la seva modernitat i voluntat pràctica, encara força útil l’any 2020. I és que el llibre es llegeix, gairebé, com una veritable enciclopèdia dels Pirineus, feta, com diu el subtítol, per preservar una cultura que en aquell temps, anys 40 del segle XX, estava desapareixent.
Les fotografies dels atuells i vestiments, dels oficis o els indrets, també són de gran valor per transportar-nos a l’esperit d’aquella terra i aquells temps. Per exemple, en l’apartat «Les bruixes lladres de nens», ens diu que: «Les bruixes eren molt inclinades a encortar els homes perquè no poguessin procrear (muntanya d’Osca i Catalunya). Si un part anava malament, és que les bruixes havien embruixat l’embarassada en el moment de donar a llum. Per evitar això, moltes dones posaven un cistell d’ous de gallina sota el llit, i així l’embruixament que anava dirigit a l’embarassada passava als ous (Les Esglésies, La Bastida de Bellera, Espot).
Les bruixes tenien també molta afició a entrar de nit a les cases i clavar agulles en el cos de les tendres criatures (Ripollès). O bé les robaven del bressol i se les emportaven, com va succeir farà uns trenta-cinc anys al Mas de Gras (la Ribagorça), on una nit les bruixes s’emportaren un nen del bressol, sembrant l’alarma per tots els pobles dels voltants. També m’han dit que a Montrós, a la vall del Flamisell –l’actual Vall Fosca, Violant vol dir la Coma de Mont-rós, que ja vam conèixer en la ressenya d’Un judici a la terra dels bruixots–, una tarda de festa major, uns pares van deixar a casa al seu fillet al bressol i van robar-lo tres bruixes que havien pres la forma d’aguilots, deixant-lo caure en uns esbarzers quan el capellà va beneir el terme del poble, seguit dels desesperats pares i de tot el veïnat, que havien sortit a la recerca de la criatura. Doncs en el Pallars i la Ribagorça no creuen que són les fades ni les xanas, les que roben les criatures del bressol, com ho creuen a Astúries i altres regions, sinó les bruixes».
Veiem en aquest fragment com Violant no es va limitar a recollir coses que altres havien escrit, va recórrer els Pirineus, sobretot els catalans i els aragonesos, parlant amb la gent i recollint-ne les històries. Algunes de recents, com aquesta del robatori del nen assassinat als esbarzers, que pel que diu Violant va esdevenir-se cap als anys 10 o 20 del segle XX. Però també va comptar amb la col·laboració i correspondència de molts altres folkloristes i etnògrafs –Caro Baroja, Barandiaran–, a més a més d’una molt àmplia bibliografia.
*
Vull concloure aquesta ressenya comentant una idea que no té res a veure amb l’obra de Violant i Simorra, ni amb ell com a autor, però sí amb el context social i ideològic de l’any 1949, la dictadura espanyola. Un dels projectes amb els quals va treballar la dictadura va ser la fragmentació i dissolució, de tota mena –cultural, lingüística, social–, de Catalunya. Avui coneixem, sobretot, la fragmentació de la llengua, les traves imposades als nexes culturals entre territoris de parla catalana, el cas grotesc de Tabarnia o el dels blavers i neoblavers. Però són menys coneguts altres projectes del franquisme i el nacionalisme espanyol, per fragmentar ideològicament i físicament Catalunya.
Per exemple, el leridanismo, que volia separar Lleida de Catalunya. L’any 1966, el franquisme va planejar un ordre territorial nou, amb una nova regió que volia anomenar «Valle del Ebro». La idea era la mateixa, exactament la mateixa, que la que veiem avui disfressada d’ideologia suposadament punk, d’esquerres i de localisme: el menyspreu cap a Barcelona i l’enfortiment d’una identitat pròpia, allunyada de Catalunya. Però aquesta idea de crear noves regions i provocar l’enfrontament i la divisió entre catalans, no s’acaba amb Lleida.
També va existir una idea de separar les Terres de l’Ebre de Catalunya per unir-les a Castelló, formant una província nova. Aquesta idea, que avui ens pot semblar pròpia d’una novel·la de fantasia surrealista, encara és defensada per alguns neoblavers sota la capa del dialectalisme i la reivindicació del tortosí com a dialecte del valencià, no del català. Evidentment, quan et carregues la unitat de la llengua i vas proclamant que el valencià és una llengua diferent que ve dels ibers i tot això, qualsevol bajanada és possible.
I encara hi havia un altre idea, distanciar els Pirineus catalans de Catalunya, sobretot el Pallars, la Ribagorça i l’Urgell.
La tàctica és la mateixa que amb la destrucció de la unitat de la llengua, Tabarnia, el leridanismo o la disgregació de les Terres de l’Ebre: potenciar el localisme i el caràcter identitari regional, creant un fals nacionalisme regionalista –el Pallars i la Ribagorça no és Lleida, Lleida no és Catalunya–; encendre el menyspreu cap a Barcelona i la resta de Catalunya –«ens tenen abandonats, no ens volen per res, la gent de ciutat no entén res, són ridículs, parlen ridícul»–; potenciar «l’amor» cap a Espanya mitjançant ajudes en forma de partides de diners –«Espanya ens ajuda, Catalunya no»–; i finalment acostar la regió a altres regions espanyoles, en el cas dels Pirineus seguint una vella idea romàntica «d’unir tots els Pirineus», espanyols, és clar, perquè dels francesos no es parla mai, encara menys de la partició antinatural geogràfica i culturalment de la Cerdanya en dues Cerdanyes, per dir solament un exemple–en el cas del leridanismo, era reivindicant els nexes amb l’Aragó–.
Una idea que des del punt de vista cultural, social i territorial és bastant delirant i que, malgrat tot, l’han tornat a recuperar recentment autors espanyols –de manera pseudopoètica, recuperant vells tòpics ideològics– i que pot arribar a gaudir d’èxit quan s’hi posen pel mig les ajudes, els diners de l’Estat i els empadronaments de gent vinguda de Madrid i altres regions espanyoles, atretes pel turisme i els baixos preus, o el beneplàcit de persones nouvingudes d’altres territoris catalans, que veuen una bona oportunitat per fer-hi negoci.
Espanya no s’aturarà mai fins a esmicolar del tot la identitat i la cultura catalana. Els amics del País Valencià i les Illes ho coneixen millor que nosaltres. I nosaltres, què fem per aturar-ho? Potser, el que no va poder el franquisme amb tota la seva repressió i violència, ho conclourà la «democràcia», potser serà ara quan començaran a sorgir per tot arreus «pirinesistes», record rejovenit del leridanismo, amb els mateixos atributs ideològics.
Esperem que no, perquè aleshores sí que d’aquells Pirineus que recollí Violant i Simorra no en quedaria absolutament res.
