Els esperits i déus de la forja, que habiten el ferro, la farga, l’enclusa, el foc i el martell, són comuns a totes les cultures que coneixen la metal·lúrgia. Si parlem, particularment, d’Europa, una de les rondalles més antigues que podem datar és la d’El Ferrer i el Diable, que es remunta a l’albada de la humanitat, quan les primeres societats van conèixer els noms secrets del coure i el bronze.
Déus de la forja hi ha a tots els pobles europeus, històries de ferrers mítics recorren els viaranys de la tradició oral.
El ferro, extret de les entranyes de la terra vessant suor i llàgrimes, amb dinamita i sacrificis, es transporta a la forja murmurant encara balbuceigs incomprensibles. I el ferrer l’ensenya a parlar, imposa la seva voluntat sobre la matèria sense forma, amb foc i cops fa que parli el llenguatge implacable de les pistoles, famoses foren les de Ripoll, el llenguatge llòbrec d’espasa i armadura, dels espasers i ganiveters de Berga, Solsona i Olot.
El ferro, l’acer, l’or, el mercuri o l’argent, els metalls són a la medul·la espinal de la civilització. Els dimonis de la forja poden proclamar: «la teva arma… matarà» o bé poden salvar i protegir, construir i guarir. Els déus i genis que s’aixequen de la letargia de la terra amb la teknè, amb l’antic coneixement traspassat de mestre a aprenent neixen i moren, de l’esfera natural a la material i, com l’alquimista o el bruixot, el ferrer les bateja, desafiant a la mateixa creació i tot allò que era i és.
Però amb ells també ha d’haver-hi un diàleg, un respecte o enteniment, un ritu amb el qual establir un pacte perquè sinó les conseqüències, això diu la tradició, poden ser terribles.
*
En aquesta sèrie de tres entrades us parlaré, en primer lloc, del Pericot, esperit de la forja pirinenc, també de la introducció i desenvolupament del coneixement dels metalls a Catalunya.
En la segona, parlaré d’altres déus, dimonis i esperits de la forja i la farga d’altres contrades, properes i llunyanes. Ferrers mítics, catalans i de la mitologia europea, i tradicions i pràctiques dels ferrers ancestrals, a més a més de tècniques pròpies, com la farga catalana.
L’última entrada la dedicaré a explicar i analitzar la rondalla del Ferrer i el Diable, a més a més d’altres llegendes de ferrers mítics.
