El Pare Llop: Oracions ferotges

Le Loup Garou. M. Maurice Sand. 1857

Tots ho haureu sentit: La por a ser caçat per allò salvatge, per algú posseït per aquella ceguera que no podeu comprendre, per alguna cosa que està més enllà del que creiem humà. Els nostres avantpassats convivien amb aquesta por diàriament. Podien ser les feres que atacaven el bestiar i al solitari; elles segueixen el teu rastre pacientment, de manera minuciosa i persistent, sense cap voluntat que no sigui omplir-se l’estómac amb tu i, de passada, emportar-se tot el que somies al fons de la seva digestió. O podien ser grups armats que assaltaven les cases aïllades, criminals avesats a la sang per a qui els conceptes d’empatia o moral els hi eren tan estranys com el de compassió.

Avui, el miratge ha canviat, però la sensació d’incomprensió davant l’absurd de la violència persisteix en la part més recòndita del nostre cervell. En el món modern i urbà occidental pot ser l’absurd d’un cotxe fortuït que topa amb el teu, la trobada diària amb un company de feina narcisista que va devorant les teves ganes de viure o els fils que pengen sobre tot allò que creiem que fem en llibertat i, a la llarga, ens converteixen en closques buides. Però la cacera persisteix, entre les ombres del bosc de cables i asfalt, com antigament ho feia entre les branques i la roca. Pot ser que el llop vesteixi un xandall o una americana, però la seva fam no ha canviat.

És per això que els nostres avantpassats elevaven oracions ferotges al Senyor de la Cacera, al déu cruel que es cobreix d’entranyes calentes i posseeix la fera, que parla el llenguatge de les urpes, l’esperit furiós d’ulls buits, on es perd el sentit de tot el que creiem important.

El Pare Llop.

El Pare Llop. Il·lustració de l’Arnau Domènech per a Llegendàrium

Cor de llop

Al final, quan la té entre les urpes, l’únic que arriba a dir la presa del llop és: per què?

És una pregunta que porten fent-se les preses d’ençà que va començar a haver-hi caçadors. Però no hi ha resposta. I, si hi ha alguna, les úniques possibles serien: «perquè sí» o «perquè puc».

És natural que les gents que vivien sotmeses al bressol de la muntanya volguessin apaivagar o aliar-se amb les forces que podien, d’un dia per l’altre, desfer el tapís de la vida filat any rere any. Un ramat d’ovelles estimbat daltabaix d’un cingle, fugint terroritzat del gos o del llop, no podia ser substituït per un altre: la família a càrrec moriria de fam aquell mateix hivern.

Malgrat que diuen, popularment, que el depredador es troba al cim de la piràmide alimentària, més aviat hauríem de parlar d’un cercle que gira constantment, on ell n’és una part activa que fa que tot corri davant seu. Mitjançant la mort el llop depura la bèstia vella i malalta, a la massa jove o a l’incapaç; i va fer l’home més astut, va obligar-lo a sagnar per sobreviure. L’home, admirant a un animal que s’assemblava a ell en tants aspectes –socials, culturals, de relació amb l’entorn–, va voler adoptar-lo, ser com ell, vestir la seva pell i ser del seu esperit, enfrontant violència amb violència.

La violència cega de la cacera solament és, doncs, un aspecte del caçador. I, així, la roda de naixement-vida-mort segueix girant, allà on es perd la veritat.

El parenostre del llop

La salvatgia pot ser tant destructora com protectora i això ho sabien els pastors del Berguedà, que procuraven establir un pacte amb el Pare Llop, el numen que governa les llopades famolenques. Doncs ell és l’encarnació de la força que les fa córrer bosc avall, que les fa udolar glaçant la sang de les altres bèsties, de la més gran a la més petita. Ell és el poder que fa que persegueixin nit i dia la seva presa. I ell guia les gargamelles quan esquincen la carn i, golafres, beuen la sang. Els pastors berguedans elevaven una llarga oració, anomenada popularment «el parenostre del llop», dedicada a apaivagar la seva fúria i de la qual se’n coneixen moltes variants per tots els Pirineus catalans.

Un avantpassat remot d’aquests parenostres vaig comentar-lo en el primer article de la sèrie de l’home llop, «el conjur de lobàs» del segle XIV, i també va estar en boca de la bruixa Margarida Rugalla de la Vall Fosc,a del segle XVI, de qui vaig parlar a la ressenya d’Un judici a la terra dels bruixots. Quan Amades cita un exemple de «parenostre del llop» ho fa del conjur de lobàs, en la seva edició a la Revue dex Langues Romanes, però en realitat aquest conjur és un eixarm d’allunyament del mal més complex, amb restes d’una possible dramatització i gestualitat pròpies.

En l’article dels dips i el culte al llop hem vist com aquest pacte amb el Senyor de la Cacera ha existit a les terres de parla catalana d’ençà de l’Antiguitat, en temps ibers i, probablement, també molt abans, en els temps que Europa era un territori feréstec on vagarejaven comunitats de caçadors nòmades que sabien com encarnar la bèstia. L’arqueologia ens dóna pistes de com, potser –en desconeixem els detalls o si, realment, era així–, els joves guerrers ibers feien que l’esperit del llop entrés dins d’ells, els devorés i, esquarterats, els reconstruís per assolir la seva essència, per transformar-se ells mateixos en un depredador.

La mala bèstia, com s’anomenava popularment al llop a Catalunya, l’Occitània i en algunes zones de França, no era una fera estimada quan era present a les nostres terres. La gent que s’havia d’enfrontar amb ella diàriament, amb recursos escassos, la temia i va fer-la l’objecte d’una mitologia que perdura fins als nostres dies. L’admiració per aquests depredadors socials retornà dècades després, quan els últims exemplars van ser caçats –es considera que els darrers visqueren a les valls d’Olot, en el primer terç del segle XX– i, generacions passades, ningú els recordava. Així ho recull, per exemple, en Daniel Rangil en el recorregut que va fer per la veu oral i la memòria del Montnegre i el Corredor, preguntant porta per porta durant més d’una dècada a la gent més gran d’aquelles carenes del Maresme. Avui, de les ciutats estant, la por s’ha reconvertit en fascinació… excepte pels pastors que encara treballen a les nostres muntanyes, és clar.

Malgrat tot, la passió pel llop, l’atracció pel que representa, tant de simbòlic com de connexió espiritual amb la part més salvatge del bosc i de nosaltres mateixos, és quelcom molt antic. Perquè seva és la nota que s’eleva en la part més fosca de la nit de l’ànima, cridant, cridant per sempre.

L’udol és la seva veritable oració. I prega pel seu retorn.

L’encortador de llops. Henry Marsh. 1867

Pastor de llops, somriure de Diable

El Pare Llop és, també, una contra-figura del pastor. Què no faria un pastor pel seu ramat? Amb el bestiar hi passa gran part del dia, els coneix pel nom, els protegeix, els alimenta, els guareix si prenen mal i els veu néixer, créixer i morir. D’alguna manera el pastor és el «pare» del ramat. El Pare Llop ho és dels llops salvatges. El nom popular de la seva oració, «pare nostre del llop», fa un paral·lelisme entre els pastors, representats per Crist, el pastor d’homes, l’anyell de Déu, i aquest protector del bosc. La simbologia i sentit d’ambdós, doncs, està invertida. I és aquí quan el Pare Llop, com els simiots, s’apropa més al Diable o a una figura daimònica.

Hi havia pastors que creien que l’amistat del Pare Llop era providencial, perquè ell manava o no atacar a les seves feres i, per tant, se li havien de rendir ofrenes. Un dels dies escollits era el vespre de la Nit de Nadal, quan passava a recollir el tribut. Com vam veure, la Nit de Nadal és la nit quan s’obre l’Infern i regna el caos sobre la terra. Qui tenia més, més li donava. Peces de caça, plats curulls de menjar, algunes monedes. Els carnissers amb carn, els pastors amb sacrificis. Si algun caçador de llops arribava al poble, el dia abans de Nadal passejava la mala bèstia engabiada, porta per porta, fent el que s’anomenava «la capta del llop».

Suposadament era el llop qui demanava almoina, però en aquest cruel captiri el rerefons eren les grans sumes que es pagaven pels caps de les males bèsties. Però, qui era realment la «mala bèstia»? L’home o el llop? Qui es mirava en el mirall de qui?

Amades torna a relacionar el Pare Llop amb el Diable i la bruixeria a Folklore de Catalunya, quan diu: «És un home com els altres homes; posseït del do de dominar els llops al seu gust; en fa el que en vol. Viu en despoblat, al bosc, entre llops, molt rarament baixa a poblat, cosa que fa en nits de gran tempesta i de fred rigorós, i demana hospitalitat i una mica de menjar i aigua, car no convé negar-li ja que pot fer que els llops ataquin els ramats o que els respectin. No se sap de què viu ni com es manté, però si se sap que menja i beu com les altres persones. Es creu que la seva fúria es pot allunyar i la seva simpatia es pot guanyar per mitjà del “Parenostre del llop” o “Oració del llop”. Sols la poden dir els bruixots, bruixes i gent que té tractes amb el diable. El remugament d’aquesta oració evita que els ramats siguin visitats pel llop i que s’emporti algun cap de bestiar».

Aquí Amades, contradient-se o complementant el que escriu al Costumari, on el redueix a mera figura mitològica, relaciona el Pare Llop amb una figura real que tenim documentada, la de l’encortador de llops o llobater, un ofici «màgic» que existí com a mínim fins ben entrada l’edat moderna, fins i tot al sud, per terres valencianes. De l’encortador de llops n’he parlat quan vaig fer la ressenya del judici d’en Pere Torrent, el llobater de la Garrotxa. Però parlaré més d’aquests intrigants personatges i dels bruixots que canviaven la seva forma en llop, en un article propi.

El que cal remarcar ara és que el llop era una bèstia que els nostres avantpassats podien veure com una encarnació del Diable, enemic a ultrança dels pastors d’ovelles i cabres. De nou, la simbologia invertida. Al Ripollès, a l’Alt Berguedà i al Lluçanès els pastors deien que el llop era un «dimoni amb forma de bèstia, enemic de Nostre Senyor», pensaven que atacava els ramats perquè així vessava tot l’odi que tenia contra els pastors, que havien assistit al naixement de Crist. És probable que aquest combat amagui un enfrontament precedent, de la mateixa manera que s’enfronten l’hivern i l’estiu en el Primer de Maig o els morts en els ritus de Tot Sants, els pastors i els llops són enemics molt abans que el cristianisme arribés a terres catalanes.

Per això els pastors no anomenaven el llop perquè, si en feien esmen,t podia aparèixer, com el Mestre. Alguns intrigants apel·latius per referir-s’hi eren «banya verda», «peu forcat», «pota grossa» i altres. La banya, la forca i el color verd són motius que es relacionen amb el culte al diable arreu d’Europa, hi ha qui diu que per la persecució de cultes precedents. Però va molt més enllà.

Vegem-ho a continuació, amb uns breus reculls de la nostra relació ritual amb el llop.

Sacrificis d’una nit d’estiu

Pels volts de Sant Joan, tot sovint el mateix dia del Sant quan sortia el sol, es pujava el bestiar de llana als turons. Així ho feien, per exemple, al Berguedà, la Cerdanya, la Garrotxa i l’Alt Empordà. Quan vaig parlar dels ritus de protecció del bestiar dels pobles del nord d’Europa –Beltane, Walpurgis–, on vaig descriure com pujaven els ramats als turons i les muntanyes a la recerca d’un clima més benigne i de pastures verdes, vam veure com moltes d’aquestes tradicions de protecció tenien lloc a les nostres terres el dia de Sant Joan o durant la Revetlla, la Nit de Sant Joan.

Els pastors de la Junquera i Maçanet de Cabrenys pujaven els ramats als turons quan sortia el sol, durant el dia de Sant Joan, elevant en veu alta el parenostre del llop per apaivagar el déu ferotge. Així ho feien durant nou dies seguits, per evitar els atacs de llops i gossos salvatges, que sovint fan més mal que els llops, perquè no tenen por a l’home ni als mastins guardians.

Per l’Alt Empordà també hi havia la tradició que el majoral, el més ancià dels pastors, toqués tots els caps de ramat amb la punta del bastó, anomenant-los amb estimació pel seu nom. Com més gent presenciés aquest intrigant «bateig», més poder tindria la protecció anual contra el llop, que s’havia de renovar pel Sant Joan següent. Si no la presenciava ningú, no gaudiria de cap poder. A la Cerdanya, al Ripollès, als Alps, als Apenins i a altres contrades europees també feien ritus de «bateig» del bestiar similars, a vegades amb tot un complex ritu previ i posterior.

Al Lluçanès els pastors es reunien a una cruïlla de quatre camins, també durant l’albada del dia de Sant Joan, cadascun d’ells amb la millor ovella que tinguessin aquella anyada. Allà realitzaven diversos ritus per a protegir els ramats, com dir oracions i eixarms, jeure a terra en rodona, reunir-se en cercle o apilar llenya a tall de foguera. També és un dia on, per exemple al Lluçanès, es penjaven les esquelles als ramats, tant al de llana, com al boví o de peu rodó. Esquelles que tot sovint anaven gravades o pintades amb símbols i pintures contra el Mal.

Aquestes trobades del Lluçanès, molt probablement, tenien un sentit sacrificial i d’ofrena a la deïtat salvatge que, en altres llocs de les terres de parla catalana, va mantenir-se fins a inicis del segle XX, molt desdibuixat. Per això portaven la millor ovella a la Mare de Déu de Lluçà i la penjaven pel coll a la corda de la campana, perquè en bellugar-se agonitzant la fes repicar. Si la feia repicar tres vegades –noteu la importància constant del tres– la «mala bèstia» no faria mal al ramat aquell cicle.

Era com si, d’alguna manera, els homes haguessin de demostrar que podien ser més, molt més cruels i retorçats, que qualsevol bèstia del bosc i la terra.

Els ullals de la guineu

I és que Sant Joan era el dia tradicional per conjurar llops, guineus i altres feristeles que poguessin malmetre ramats o persones. A l’Alt Empordà abandonaven el moltó més gras i blanc que tinguessin, en ofrena al llop, allà on la mala bèstia el pogués trobar. Al Vallès feien el mateix amb la millor gallina del corral, perquè se l’emportés la guineu.

El valor del cercle i del foc, que ja vam veure amb Beltane i Walpurgis, aquí es torna a repetir. A Prat de Comte, per exemple, agafaven una teia encesa i li penjaven un cordill vermell. Amb ella feien una volta al corral, arrossegant-la per terra i fent un cercle de foc. Creien que la guineu mai podria travessar-lo, fins al Sant Joan següent.

A Palau-Solità, Castellar del Vallès, Parets i per la vall del Tenes, les dones tenien oracions similars al parenostre del llop, però per aturar la guineu. Mentre que l’oració del llop era feta principalment per homes, en el cas de la guineu ho era per dones. Paral·lelisme genèric que també trobem en les faules tradicionals catalanes, on el llop sol fer el paper masculí –violent, ximple i esbojarrat– i la guilla el paper femení –murri, calculadora i cruel–, conformant una parella paròdica i, tot sovint, còmica, on el llop sol rebre de valent.

Quan les dones acabaven la seva oració, cantaven una cançó que creien que arribava a oïdes de la mateixa guineu, cançó que les horroritzava i feia fora fins al següent Sant Joan.

Un home llop retorna a casa. S. H. Vedder, 1901

El Rei del Bosc

Un altre aspecte de la deïtat proper al Pare Llop era en Jan Pelut, un home salvatge amb la cara coberta d’herbes i branques, com el Green Man anglès o l’Homme Vert francès, que trobem a l’arquitectura medieval d’arreu d’Europa –els més famosos els de Rosslyn, a Escòcia– i que, normalment, se l’ha volgut relacionar amb la mort i la resurrecció de la natura.

En Jan Pelut era el senyor de totes les herbes i els arbres, també dels llops i les bèsties boscanes. Ell és el responsable que les feres ataquin a aquells que no li guarden respecte o que no tenen la seva amistat. Amades ens diu que en Jan Pelut, al Pirineu, es confon amb els simiots, de qui ja he parlat abastament en diversos articles, i que són els representants de la salvatgia de les terres indòmites.

Com tots els «jans», és una figura emparentada amb el bruixot i el canviaformes. Aquest Rei del Bosc, com els simiots, els sàtirs, els silvans i altres esperits coberts de pel o banyuts, també troba ressons amb una altra figura pirinenca, el Boc de Biterna, per bé que solament en certs aspectes que aquest esperit, tant antic com nosaltres, assumeix dins seu. Amb qui sí està molt relacionat en Jan Pelut és amb en Joan de l’Ós o, com també se l’anomenava, Jan de l’Onso Pelut, a qui també vaig dedicar-li un article farà més d’un any. Del Rei verd del Bosc en parlaré més en detall quan publiqui l’article dedicat a l’Home d’Escorça.

Moltes d’aquests númens –en Jan Pelut, l’Home d’Escorça, el Pare Llop– en algun moment podrien haver sigut un geni del lloc que, amb el temps, va anar folkloritzant-se i reduint-se en les seves funcions, atribucions simbòliques i relacions amb la comunitat, fins a quedar apressat en una forma fixe molt minvada i empobrida.

També podrien ser aspectes esquinçats d’un esperit més primigeni, present arreu d’Europa, que assumia tot de cares i subtileses que avui ens són desconegudes sinó és per aquestes ombres que, moltes vegades, han acabat infantilitzades.

En tercer lloc, podrien ser solament creacions populars relativament modernes, idealitzacions d’un «materialisme psicològic» de la saviesa col·lectiva i de l’inconscient comunitari, que va recrear aquells genis que li eren necessaris en cadascun dels moments històrics, per relacionar-se i dialogar de fit a fit amb el món natural d’una manera que fos comprensible.

Cap d’aquestes hipòtesis és excloent una de l’altra, però quedar-se amb totes, amb una o amb cap, és solament copsar un esbós desdibuixat del que són. Els corrents subterranis es connecten els uns amb els altres, s’uneixen, es separen i es transformen. Avui no sabem res del segur i, sovint, no ho volem assegurar perquè no ho tenim per escrit, no hi ha documentació. Les hipòtesis que podem fer són per comparacions, moltes vegades agafades amb pinces, amb altres esperits similars, com el Wulver de les illes Shetland escoceses, que res té de ferotge si se’l deixa tranquil.

Però, en realitat, potser el que importa és viure el territori al que estan lligats, perquè si no podem saber textualment què són, sí que podem conèixer-los, sí que podem somiar-los. Per això no podem separar-los, com si fossin simples ninots col·leccionables o cromos d’un àlbum, del territori que els ha vist néixer, perquè aquest és el primer pas per comprendre un esperit del lloc.

Udol

Observa’l. La mandíbula inhumana, entreoberta, encara regalima sang de l’última presa.

Et retorna la mirada. Et coneix, t’ha estat seguint d’ençà que vas néixer, sotjant-te allà on no podies veure’l, esperant aquest precís moment on et trobes ara. I gruny una frase curta, que no arribes a escoltar. L’aspra pell, assaonada per mil hiverns i creuada per venes que bullen de llibertat, té regals de caceres que ja no recorda, cicatrius que li ha deixat el poderós déu cérvol i l’esperit etern del roure. Et torna a parlar.

O crida? Hauries de saber-ho.

Els cepats braços, coberts de pèl negre, acaben en unes mans de dits llargs com branques. Les llargues urpes, brutes de fang i mort, canten una cançó secreta. Però encara no saps què canten. Pot ser que t’estigui desvetllant del somni? S’abraona sobre tu. Et crida. Et crida pel teu nom. Tot en el seu moviment és fort i violent, una violència sense estridència, sense necessitat. Una violència precisa i creativa. Lenta, profunda, dura. Com si ballés. La ferum de tot el que és ferotge et cobreix i l’ombra s’allarga dins teu: una ombra afamada que et crida pel nom i et diu que t’uneixis a la cacera.

O ets tu l’última presa?

«Udola», et gruny, «udola i ho comprovarem».


L’Home Llop a Catalunya (I): El conjur de Lobàs

L’Home Llop a Catalunya (II): Lupercals a Barcelona

L’home Llop a Catalunya (III): La cançó de les bèsties

Els dips: Gossos vampir, críptids i el culte al llop

Joan de l’Ós: El cor feréstec

Llibres de bruixeria (XI): Procés d’un bruixot, el procés contra el llobater garrotxí Pere Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada