Tots ho haureu sentit: La por a ser caçat per allò salvatge, per algú posseït per aquella ceguera que no podeu comprendre, per alguna cosa que està més enllà del que creiem humà. Els nostres avantpassats convivien amb aquesta por diàriament. Podien ser les feres que atacaven el bestiar i al solitari; elles segueixen el teu rastre pacientment, de manera minuciosa i persistent, sense cap voluntat que no sigui omplir-se l’estómac amb tu i, de passada, emportar-se tot el que somies al fons de la seva digestió. O podien ser grups armats que assaltaven les cases aïllades, criminals avesats a la sang per a qui els conceptes d’empatia o moral els hi eren tan estranys com el de compassió.
Avui, el miratge ha canviat, però la sensació d’incomprensió davant l’absurd de la violència persisteix en la part més recòndita del nostre cervell. En el món modern i urbà occidental pot ser l’absurd d’un cotxe fortuït que topa amb el teu, la trobada diària amb un company de feina narcisista que va devorant les teves ganes de viure o els fils que pengen sobre tot allò que creiem que fem en llibertat i, a la llarga, ens converteixen en closques buides. Però la cacera persisteix, entre les ombres del bosc de cables i asfalt, com antigament ho feia entre les branques i la roca. Pot ser que el llop vesteixi un xandall o una americana, però la seva fam no ha canviat.
És per això que els nostres avantpassats elevaven oracions ferotges al Senyor de la Cacera, al déu cruel que es cobreix d’entranyes calentes i posseeix la fera, que parla el llenguatge de les urpes, l’esperit furiós d’ulls buits, on es perd el sentit de tot el que creiem important.
El Pare Llop.
http://www.llegendesdecatalunya.cat/el-conjur-de-lobas-lhome-llop-a-catalunya/
http://www.llegendesdecatalunya.cat/lhome-llop-a-catalunya-ii-lupercals-a-barcelona/
