Històries i llegendes del Pallars. Joan Lluís

Avui faré una sèrie de ressenyes monogràfiques de llibres que parlen del Pallars. És probable que això es vagi repetint i que, en el futur, vagi fent ressenyes d’altres territoris. En el cas del Pallars, per mi, els tres folkloristes imprescindibles són, primer, dos fills de la terra pallaresa, en Joan Lluís i en Ramon Violant i Simorra. I, en tercer lloc, el gran etnògraf de tota Lleida, Joan Bellmunt i Figueras, qui va recórrer tots els pobles de la província de Lleida en un dels estudis més detallats i extensos que s’han fet mai d’un territori concret de Catalunya. Un altre autor important, per exemple, seria l’Enric Vigo, de qui també us parlaré en el futur.

Els llibres de folklore que em semblen més interessants, és una opinió personal, acostumen a gaudir d’una sèrie de característiques. La primera, són recollits directament d’informants de la terra, no d’altres llibres o autors secundaris. La segona és que els seus autors, qui recorre els camins i els pobles, són fills d’aquella terra, que hi han nascut, hi han treballat i la coneixen bé. I, per acabar, són llibres sincers, que no busquen l’efectisme i tampoc modifiquen les històries sinó que, simplement, recullen el que troben. Evidentment, això no és una regla de tres, hi ha grans llibres que recullen històries, que no són fets per persones que són de la terra d’on parlen o que tenen una voluntat literària i poètica. Però són atributs que, personalment, valoro en un llibre d’aquesta temàtica.

És el cas d’aquesta primera ressenya, Històries i llegendes del Pallars, d’en Joan Lluís. Lluís és fill d’Enviny, on va néixer el 1912, però va viure sempre a Rialb. Tota la seva infància i adolescència va treballar de bosquerol, per la fronda pallaresa, i després passà a fer de pastor, llogat per diferents masos del Pallars. El 1949 comença a fer conferències, avui ens semblen pioneres, sobre el folklore de la seva terra. El 1955 publicà el seu primer llibre, Records de la meva vida de pastor, una autèntica joia per a qui ens agraden aquests temes.

Tot aquest llibre, Històries i llegendes del Pallars, és probablement un dels millors que s’ha escrit mai sobre el tema. Lluís coneix a la perfecció la seva terra, es nota moltíssim que l’ha caminat pam a pam, el llenguatge –que també és el seu– que empra és talment el llenguatge pallarès, els personatges que hi apareixen, alguns els ha conegut ell mateix en persona. Les històries no són aquelles històries mil vegades repetides, copiades d’un autor a un altre. Lluís no se les dóna d’expert, no necessita embolicar el seu llibre d’espectacle. És un llibre sincer, fet des del cor i l’experiència.

Ell mateix ho diu: «Motiven el fet d’escriure aquest llibre les moltes coses que servo closes al meu interior. I, com que tot té el seu dia, avui ha arribat aquest, prou eufòric, per a fer eixir a pasturar tot l’enfilall de contalles als quatre vents. Ací us les presento nues i blanques com volves de neu, apunyades al vol abans de posar-se a terra. Tot plegat són petites coses que, si no les hagúessim escrites, haurien mort sense abans haver fet el més lleu somrís d’agraïment». Per aquesta mateixa nuesa d’efectismes és un llibre que pot sorprendre i, fins i tot, desagradar al lector actual que esperi una altra cosa més de l’estil d’un «diccionari». El llibre, publicat el 1971, no és exactament un recull de llegendes com els que ara es fan abundantment, el seu títol pot conduir a engany.

Més aviat són dos llibres en un. Totes les històries narrades per en Lluís tenen un rerefons de veritat, per exemple la primera part del llibre està dedicada al vell Ton de Setjornades, fill de la Vall de Boí que vivia a Rialb, i que a França anava a treballar a peu, on li pagaven set jornades i d’aquí li venia el nom: «A França, minyons –diu el vell–, treballes sis dies i, a l’hora de cobrar, et paguen set jornades; ja et fot que sí! No és cap tot u, França i casa de Picoi de Sarret de la Ribalera». On hi apareixen personatges inoblidables com la Cèlia de Casa Pinsà o en Pere Sall.

La història d’en Setjornades ens acompanya al voltant de pobles, com Roní, camins, rius i muntanyes, tradicions i maneres de fer avui perdudes. La segona part s’escau més al recull habitual de llegendes, però està vehiculat d’una manera molt intel·ligent, molt moderna, al voltant d’un viatge a peu de Rialb a les Cabanes de Manyanet: «Era a finals de juliol de 1947 que, trobant-me a Rialb, se’m va refermar més i més la idea de fer una excursió per alguns indrets i camins poc freqüentats (…). Carregat de paciència i de bona fe, la qual he procurat no perdre mai, un matí, a quarts de quatre, vaig eixir de l’hostal de casa del Víctor de Rialb, en direcció al Montsent de Pallars, per anar a fer nit, si tot m’anava bé, al refugi de l’Estany Gentó de Cabdella».

Aquesta segona part ens fa que, literalment, acompanyem l’autor per aquests camins i rius, tot coneixent diverses històries, com el conte de la Mala Madrastra, coneixem pastors reals, com en Quel·lo Vall i Tartera, fill de Sarraís, llogat a la Torre de Cabdella, i llegendes pallareses, com la del Gat astut, que és una de les meves preferides del volum:, comença així «Conten, que per temps antic, quan les bèsties parlaven, en aguesta Vall de Ricuerna hi havia una casa de pagès molt gran i acabalada. Mireu si n’era, d’acabalada, que tenien més de dotze mossos de servei i també un gat negre, tan gros com mai més se n’haiga vist un altre d’igual. Aquest gat tenia per mal costum embrutar-se cada matí a la roba dels mossos, que tenien endreçada al jaç del paller. Per més que aquests vigilaven per atrapar-lo i fer-li perdre aquest mal vici, no el podien agafar mai. Fins que un dia, ja prou fastiguejat de semblant impertiència, el majoral dels mossos els reuní tots i seriosament els va parlar d’aquesta manera: Demà, minyons, hem d’acabar amb la vida d’aquest brut i remaleït gat i no hem de parar fins que no el matem; no hem de tocar altra feina…».

Com he dit, no és un llibre d’aquests en format diccionari o antologia que copia 200 autors anteriors, és un llibre fet i recollit a la mateixa terra del Pallars i, per aquest motiu, ens transporta al que era en el passat i, per què no, encara és en molts aspectes. Perquè els homes van i venen, com els seus costums, però la terra roman. Els altres llibres imprescindibles d’en Joan Lluís, que tinc a la meva biblioteca i he pogut llegir, són els dedicats a El meu Pallars, que va escriure entre 1959 i 1983, ressenyes que publicaré aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.