Oracions, eixarms i sortilegis és un llibre captivador per a tots aquells que vulguin apropar-se a les maneres que tenien els nostres avantpassats catalans, valencians i mallorquins, de relacionar-se amb allò invisible a través de pregaries, devocions i conjurs, principalment d’arrel catòlica però amb tot un seguit de formes sincrètiques i d’altres directament paganes. Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, 1908 – Barcelona, 1991), l’autor d’aquesta recol·lecció minuciosa que abasta totes les terres de parla catalana, va ser un important periodista i defensor de la llengua i la cultura catalanes en els obscurs anys del franquisme, des de la direcció i participació a diaris vinculats a la Federació de Joves Cristians de Catalunya –propers a la Lliga i Unió Democràtica– i a les Germandats Obreres d’Acció Catòlica, nucli que més tard fora cabdal per a la formació de Comissions Obreres i en la lluita antifranquista des d’una vessant obrera i cristiana. També té altres llibres interessants, que més endavant ressenyaré, com «Els animals segons el poble» o curiositats com «La pell en el folklore».
Aquesta visió catòlica hi és omnipresent en aquest assaig ja que, com reconeix l’autor, «hem prescindit de totes les altres formules que no siguin oracionals». El llibre és doncs, principalment, un recull de les formes i l’evolució oracional catòlica del territori, però en tot moment l’autor és honest i minuciós, mostrant-nos autèntiques formes sincrètiques paganes-cristianes sense censura i amb afany periodístic que probablement recollien formes ja molt desviades i un tant innocents d’una antiga fe pagana rural. Trobem en ell lloances al Sol i a la llum:
Beneït i alabat,
Vós, Santíssim Sol,
Vós, Santíssim Sagrament,
tan alt i tan poderós
qui estau en el cel.
Aliances o defenses contra els llops i un personatge anomenat «Lop lobàs», relacionat amb el Pare Llop, una figura propera a l’Home Llop que em recorda al Gaueko vasc o al bruixot-xamà proteic que canvia en formes animals conegut a França, especialment a La Vendée, com Ganipote, ja que, en el nostre cas, pren veu o forma semi-humana per enfrontar-se amb el mateix Jesús. Aquest conjur per allunyar els llops és trobà en una de les recol·leccions de conjurs més antigues en llengua catalana, unes anotacions d’un notari de Perpinyà l’any 1397 i mereix una entrada apart en el bloc, que escriuré ben aviat:
Nostre Senyor e moss Sant P.
se’n anaven per llur cami,
e encontraren lo lop Lobas.
—«E on vas, lop Lobas?»
se dix Nostre Senyor.
«Vau a la cassa d’Aytal»
«mengar la carn e veure la
sanch d’Aytal»
—“No asses lop Lobas!»
se dix Nostre Senyor,
“Ve-t’e per les pastures
mengar les erbes menudes;
“ve-t’en per les montanyes
«mengar les erbes salvatges;
«ve-t’en a mige mar,
que ai no puxes res demanar!
També trobem referències als «comunidors», petits campanars, ermites o creus en llocs assenyalats d’antuvi i des d’on els capellans conjuraven el mal temps amb ritus aprovats per l’Església Catòlica; conjurs i oracions de la Nit de Sant Joan o dedicats al foc; les curioses figures a mig camí entre el curanderisme i el sacerdoci catòlic com eren els saludadors, els ensalmadors o els conjuradors de tempestes com l’home anomenat «Banyoles» de Sant Llorenç Savall i que «tallava boires» tot cridant al cel amb la falç al puny:
«Bruixa punyetera, jo et conjuro, jo et conjuro i et conjuro!»
Els «eixarms» que mesclaven sense pudor fragments de ritus pagans perduts i oracions cristianes o els «trencadors d’enfit» del País Valencià; cants per «activar» herbes guaridores o conjurar els esperits que les habiten; protegir o guarir els animals –fragments que em recorden vivament a l’Encanteri de Merseburg alemany– o, per exemple, aquest autèntic sacrifici ritual per a demanar aigua per als camps, un dels més impressionants de l’assaig:
«A l’hora de sembrar, es matava una gallina o un ànec i es deixava caure la sang al primer solc, obert al camp, al temps d’implorar:
Aquest per Déu, aquest per la Verge,
aquest pel sol, aquest pel vent,
aquest per la pluja, aquest pel sembrador
i aquest per la llavor.»
Estem doncs davant d’un d’aquells llibres antropològics de recol·lecció folklòrica de formes orals vives i aquí rau gran part del seu interès, a través de les seves pàgines, organitzades per temàtiques –a saber: Oracions de treball; festeig i matrimoni; la fe dels pagesos; conjurs, encantaments i eixarms; oracions de camí; i molts d’altres–, no hi ha un anàlisi concret de cada tema i no es profunditza en ells, per bé que hi ha una encertada presentació històrica i és situa en el marc ambiental, cosa que facilita la seva comprensió al lector no avesat en el tema, per bé que per un lector aficionat aquest recull de formes pot resultar massa àrid de llegir tot sencer, n’estic segur que farà les delícies de qui s’apropi amb ànim d’explorar, perquè el que l’autor no afegeix ho ha de fer el lector.
I és que, com la informació donada és curta, però el recull és ingent (centenars de documents), el lector, tant el que s’apropi amb interès d’investigar les formes oracionals catòliques com per a gaudir del llibre o utilitzar-lo com a punt de partida de futures investigacions, ha de posar de part seva i llegir entre línies o acotar el que està llegint, no fa l’autor una distinció clara entre les formes sincrètiques cristiano-paganes –per bé que les anomena–, però tampoc és l’objectiu d’aquest llibre de troballes, sinó retratar amb fidelitat i a través de fonts primàries les manifestacions populars de la fe –catòlica– des del segle XVI fins ben entrat el XX a totes les terres de parla catalana.
