Allò que avui s’anomena en l’àmbit popular «bruixeria» és, en realitat, un amuntegament de conceptes molt diversos, sovint oposats, que han acabat per desvirtuar i esborrar del tot què és o podria haver estat la bruixeria, però no sempre va ser així. En els segles XIII i XIV, per exemple, encara no s’emprava la paraula «bruixa» –com a mínim, que sapiguem, fora del seu nucli geogràfic original–, però els «oficis màgics» que existien eren diversos i, en general, altament especialitzats.
Anava a fer, directament, un article sobre oficis màgics relacionats amb la meteorologia, però m’he adonat que era necessària una introducció per entendre’ls millor. He anomenat «oficis màgics» a l’encapçalament d’aquesta sèrie d’articles perquè alguns d’ells eren veritables oficis, transmesos de pares a fills. D’altres formaven part de la vida del murri i l’estafador. També n’hi havia que eren filats en el tapís de les creences i tradicions.
En aquesta sèrie no parlarem de bruixeria, però sí que parlarem de l’exaltació religiosa, de costums com disparar als núvols o comunir les tempestes, de creences que arrelaven en un món antic i desconegut, de pràctiques màgico-medicinals, d’oracions del cristianisme popular que barrejaven creences de tota mena, de relíquies que avui ens resulten incomprensibles i, també, del tracte amb el territori com un tapís simbòlic.
Aquests oficis són els encortadors de bèsties, talladors de núvols, lligadors i deslligadors, eixarmadors, saludadors, solers, estel·lers, entre molts d’altres. Aquests «oficis» no eren oficis, mai van estar regulats, no es poden encotillar en uns límits, amb un nom, una etiqueta o unes definicions lineals i, amb excepcions notables, res tenien a veure amb el concepte de bruixa que avui coneixem, construït durant els primers segles de l’Edat Moderna. Però sí que tenien una sèrie de pràctiques i ritus que s’anaven repetint, en una època on llegir i escriure era estrany i tot s’ensenyava amb la veu.
Aquest primer article serà una introducció perquè puguem comprendre millor el que vindrà després, més especialitzat en un tipus d’ofici. El segon estarà dedicat als oficis i pràctiques que tenen a veure amb el control del temps atmosfèric, importantíssimes en una societat eminentment rural i agrària, veurem com s’enfrontaven en els cels aquells que volien destruir les collites i els que volien aturar les tempestes, encarnacions dels mals esperits en la creença popular. En el tercer parlarem dels saludadors, un dels oficis màgics dedicats a guarir més coneguts i amb més literatura de tots, amb pràctiques que avui ens semblarien molt estrafolàries.
N’hi haurà més. I, així, anirem coneixent un horitzó soterrat pel pes de la història, que podeu titllar de superstició i ignorància, però que no deixa de ser fascinant. Fetillen, ullprenen, fascinen, maldonen, fan amatoris, guareixen i metzinen, lliguen i deslliguen, filen i desfilen, fan camises i diademes conjurades, lletres i fusos d’aigua, posen copes de vi perquè vinguin les bones dones, paren taula pels esperits, obren les portes als difunts i els guien fins a la llar del foc.
