Ritus i tradicions de novembre (I)

Detall del frontal d'altar de Sant Martí de Puigbò. Anònim. 1120-1150

En aquest article dedicat a les tradicions de novembre hi trobareu escrits que parlen de:

L’arribada del glaç i la importància de les primeres neus
Ritus i tradicions al voltant de la collita de les olives
L’esperit de novembre, el Bufarut
La llegenda de Sant Martí i la matança del porc
La relació de Saturn i l es llaurades amb el novembre
La Moriu i els mussols
Les oracions del vi

Glaç

El glaç arriba quan somiem. Quan tanquem els ulls neix de les vetes de fosca, s’arrecera en els racons solitaris i mentre fem que morim regalima per les muntanyes, escampant-se per la vall i la plana com un xiuxiueig de fantasmes. La lenta onada blanca espera que despertem i a l’alba torna al ventre de la terra, allà ens aguaita, record del somni, ressò dels que no hi són.

Novembre és temps de glaçades, de boira i foscor, com vam veure a l’article de la Tinyosa. És el temps quan l’Hivernàs fa setge a la tardor. Els que no hi són creien que al cel feien un gran banquet i, en plomar les oques, les seves plomes eren les volves de neu que queien sobre els corrals i els camps llaurats i sembrats. Com un regal dels déus, que es preparen per escorxar la tardor, aquesta comparació entre la neu i les plomes era comuna en molts pobles de l’antiguitat, com els escites. A casa nostra va mantenir-se fins a l’arribada del segle XX.

Podem pensar que per la gent del passat, que no tenia la mateixa calefacció moderna que nosaltres, la neu era mal rebuda. Però no era així. No en general, així ens ho diu el refranyer: La neu ve de Déu i, també, Any de neu, any de Déu. Es feien cançons i danses que avisaven de l’arribada del Vell Bruixot, el Retorn del Pastor que baixa de la muntanya a les planes, el Bon Pastor que, en temps cristians s’identifica amb Jesús. Es feia gatzara i balls rodons per rebre la primera neu i les pluges tardorenques, amb cançons com la del Pastoret, d’on véns?, les volves blanques queien al damunt de les nenes que ballaven agafades de les mans, perquè era dansa de nenes i noies joves.

En aquest temps el ventre de la terra resta obert al fred i al silenci, llaurat o esperant la rompuda, sembrat o adormit. Potser per això es creia que les neus eren bones per la terra i, si no arribaven, a llocs com a la Garrotxa feien un intrigant ritu per despertar-les. Quan ballaven al damunt dels camps, s’aturaven sobre el peu dret, que colpejaven amb l’esquerra, fent-lo saltar; a continuació feien el mateix a la inversa, sostenint-se amb l’esquerra i colpejant amb el dret, fins a set vegades o tres. Vam veure a l’article del Carmençó com, també set vegades, es colpejava la cabana de pedra seca per foragitar l’esperit de l’hivern.

Perquè el refrany ens recorda que, si el novembre trona, la collita serà bona o bé, novembre humit, et faràs ric.

Olivera mil·lenària a la Farga d’Arión, a Ulldecona. Font

Sang d’olivera

Aquestes primeres neus de novembre tocades per l’Hivernàs s’empraven per a fer fetills i beuratges, per ungüents i, sobretot, per a fer oli de neu, que guaria cremades i ferides. D’oli de neu n’hi havia a totes les cases, especialment a muntanya. Era ideal en un temps, el final de la tardor i l’hivern, quan s’encenien molts focs i el perill de cremades es multiplicava. Com l’oli de cop, fill de l’estiu del qual vaig parlar-ne en detall a l’article de l’Herba de Sant Joan, l’oli de neu estava compost de dos ingredients que ens regala el novembre: neu i oli d’oliva.

El novembre sempre havia sigut temps d’oliva, i encara ho és. Hi ha llocs on s’avança, hi ha on s’allarga, però el novembre és el mes central de la collita de sang d’olivera, que començava amb el cant del gall i s’acabava en fer-se fosc. És un treball dur, esgotador, enfrontat a les glaçades i a les cremades per fred, emprés amb gran esforç físic i on hi participaven homes i dones de totes les edats. A Tàrrega i els camps de l’Urgell, en acabar la collita, es feia festa. Confeccionaven una corona amb garlandes vegetals i fulles d’olivera, ballaven al voltant dels arbres i tornaven cantant al poble, on feien un bon sopar.

On l’olivera és molt important, com a Tortosa, també es feien balls, danses i s’aixecaven ninots, com els marracos, que espantaven ocells. D’aquests ninots vaig parlar-ne a l’article del Marraco. A altres llocs, com a Olesa de Montserrat i el Montserratí, es feia una mena d’Arbre de Maig tardorenc. S’agafava un pal d’olivera, ben alt, es clavava a terra i d’ell es penjaven cintes de colors. Cadascun dels ballarins agafava una cinta i giravoltava tot cantant cançons tradicionals de ball de gitanes. També al Montserratí, a Collbató, les dones ballaven amb rams d’olivera a la mà, on ballaven la cançó de la Joana. I ja us he parlat de què significaven els nomes de Joana i Joan, Jan i Jana, pels nostres avis i àvies.

Llibre de la Llar de Tübingen. Segle XV. En aquest llibre dedicat a temes molt diversos, com l’astrologia o la geomància, trobem també les èpoques de l’any, en aquesta, dedicada al mes de novembre, veiem la matança del porc, la llaurada, la confecció de pa, tot presidit per Saturn.

Les dones i el dimoni de la tafona

Les dones, que en alguns llocs dormien en cases apartades, com a Mallorca o a l’Empordà, on eren anomenades ses casetes de ses dones, tenien els seus ritus i tradicions particulars. Per exemple, feien uns llums amb oli que les ajudava a collir les mateixes olives. A vegades, part d’aquest oli es vessava sobre l’oliverar. Retallades a la llum del vespre, sota els oliverars i el pes del fred, obstinades i engrescant-se les unes a les altres, acompanyades de les seves filles i algunes portant els nadons amb elles, formaven una imatge pròpia d’un quadre romàntic. Però ben real.

Aquests llums, anomenats a les illes llums d’encruia, també servien per il·luminar les cases de les dones, on es feia gresca i dansa cada vespre, fins a mitjanit. Es tocava la guitarra i les xeremies, es convidaven pastors i pagesos, es bevia vi novell que feia res s’havia premsat i se celebrava la collita d’olives.

En aquestes celebracions i costums, de la mateixa manera que hem vist en altres articles la importància del dimoni, daimon o numen, de la collita del cereal o del vi, també prenia importància el dimoni que habitava dins de l’oliverar, l’encarnació mateixa de l’olivera, que tenia cura de la tafona, és a dir, de la premsa de l’oliva. Aquest numen, anomenat pels nostres avis, simplement, com el dimoni, era qui tenia cura perquè no s’apagués el foc de la caldera d’aigua que s’aboca damunt la pasta d’oliva i així es desprengui l’oli.

L’esperit de l’olivera també es manifestava a l’hora de fer tractes, perquè es creia que quan es venia un oliverar, si els tractes no es feien davant de les oliveres, perquè coneguessin al nou amo, aquestes s’emprenyarien i no donarien fruit l’any vinent. Tant de respecte se’ls hi tenia que, cap a Tortosa i Gandesa, creien que qui arrenca una olivera sense que aquesta estigués morta, mai podria entrar al cel, vagant per sempre més per la terra, espectre maleït.

El Bufarut

Del Bufarut o, simplement, el Follet, n’he de parlar més en detall en un article propi. Ell és un dels genis que encarna el novembre, el temps on la tardor agonitza. El Bufarut cavalca la nit, invisible, assetjant als viatgers i embogint als perdedors i els solitaris. En arribar el solstici d’hivern, la Nit de Nadal, desapareix. Ell és l’herald de l’arribada del Vell Rei, l’Hivernàs, l’últim alè furiós de la tardor.

Espasa de Sant Martí

Matança

Si una cosa té el novembre, a més a més de l’oliva i la neu, és la matança del porc. És, encara, temps de caçadors i d’escorxar els animals encorralats, que han estat portats pels homes de la muntanya a la plana, per ser engreixats i sacrificats. La data clau d’aquesta matança, autèntica festa grossa del camp, era l’11 de novembre, Sant Martí de Tours, l’existència del qual està ben documentada. Va ser un oficial i legionari romà que es convertí al cristianisme i fundà el Monasterium Maius de Tours, avui abadia de Marmoutier a França, país on d’ençà d’època merovíngia se li tenia gran devoció, sobretot entre els soldats i el poble, que el barrejaren amb llegendes preexistents.

Una de les seves llegendes explica l’origen del nom de “l’Estiuet”: Un glaçat dia de novembre Sant Martí anava cap a la guerra, quan va trobar-se amb un captaire tremolant i afamat, llençat a una vorera del camí. Martí es tallà la capa i li donà al captaire, en nom de Crist. Havent pronunciat el nom de Jesús el dia canvià i el Sol va sortir, retornant per un dia a la calor i la vida de l’estiu. Un Arc de Sant Martí espectacular es formà al cel, fonent la neu i foragitant el fred. D’aquí que, també, es conegui aquest altre fenomen amb el seu nom. Com a mínim, aquesta és una de les versions.

També hi ha una versió popular catalana de la llegenda: Sant Martí, quan ja era abat de Tours, vingué a predicar a Catalunya una nit molt freda de novembre. En el seu viatge va ser acollit per un masover en algun lloc dels afores de Barcelona. El masover i la seva família tractaren l’abat a cor que vols, tot i que no sabien qui era. I xerrant, xerrant, Martí va veure com estaven molt entristits per les primeres glaçades, que eren especialment dures i desfeien els camps, matant les llavors i portant fam i pobresa. Aleshores Sant Martí va decidir convertir aquells dies, just després de les primeres topades del fred, en un temps de bonança que ajudés les collites, fent que les llavors agafessin força i poguessin resistir millor l’arribada de l’hivern.

El mas on fou acollit, amb el temps, fou convertit en església per la devoció popular. Avui és l’església de Sant Martí vell, més coneguda com a Sant Martí de Provençals, centre d’un poble que va ser absorbit per Barcelona el 1897, avui barri del districte de Sant Martí. És probable, com diu Amades, que la llegenda, l’església i el nom del poble, que cap al segle X era solament “Provençals” (de la Provença), vinguessin de la conquesta franca dels segles VIII i IX, doncs sant Martí gaudia de gran devoció entre els soldats francs, conversos al cristianisme no feia gaire temps.

També es diu, popularment, que Sant Martí del Canigó fou erigida pels francs, que a mesura que anaven conquerint terreny als musulmans anaven aixecant capelles a Sant Martí, que en aquells temps era el primer patró de la cavalleria i dels soldats, molt abans que ho fos Sant Jordi, que ve de la tradició oriental. No és pas casualitat que una de les espases màgiques o de virtut de nobles i reis catalans fos l’espasa de Sant Martí, avui conservada al Musée de l’Armée de Paris, o que fóra Sant Martí qui va ajudar a Soler de Vilardell a matar el Drac.

Llibre d’astrologia anglès del segle XV. Veiem atributs i fills saturnins, flanquejat per aquari i capricorn, com els criminals i els mutilats, el penjat glaçat per sempre, la llaurada, l’engreixament i matança dels porcs…

Saturn

Novembre és un mes on, si observem atentament el santoral català, trobarem personatges molt curiosos. La majoria d’ells l’Església catòlica els ha relegat a la categoria de sants apòcrifs o llegendaris. Dos d’ells eren Sant Cabrit i Sant Bassa. I els signes d’aquest temps  estaven relacionats amb Saturn, el rei que mor. Capricorn i Aquari, els dos signes que Saturn governava en l’astrologia antiga.

Un altre sant popular de novembre era Sant Guri, patró dels traginers i dels caminants. Se l’anomenava també “senyor de les cruïlles” i protegia tots aquells que havien de creuar boscos i fer llargs viatges, temut sobretot pels grans cucs que habiten l’interior de la terra. Sant Guri celebrava la seva onomàstica el 5 de novembre i era una data especialment estimada pels romeus i traginers per confeccionar amulets del sant, que contenien medalles beneïdes i rocs determinats. Es deia que els amulets de Sant Guri protegien del llop, el basilisc i la picadura de l’escorpí o l’escurçó.

Però entre tots els sants populars de novembre, que n’hi ha un bon grapat, el més important és i era Sant Sadurní. El seu cas no és tan senzill com els anteriors, perquè efectivament hi ha un Sant Sadurní, bisbe i màrtir de Tolosa, patró de viles com Sant Sadurní d’Anoia. La versió més estesa del martirologi o llegenda de Sant Sadurní bisbe, un d’aquells sants paleocristians, la vida del qual no es recull fins molts segles després de la seva suposada mort, té molt a veure amb el Sant Sadurní o Saturnià popular, com veurem més endavant.

La Passio Saturnini, del segle V, ens explica que el bisbe tolosà Saturní va arribar a Roma per predicar la Paraula de Crist, però els romans van acusar-lo de boicotejar els seus sacrificis a Zeus capitolí. La multitud l’engrapà i el lligà a un toro, animal consagrat a Zeus. Situada en un hipotètic segle III, els romans volgueren que Saturní sacrifiqués el toro a Zeus, però com es negà feren que la bèstia corregués per les escales del Capitoli, pels carrers de Roma i pels camps. El cos de Saturní es desmembrà, regant els camps amb la seva sang i les seves entranyes.

Aquesta llegenda, que probablement amaga un ritu de fertilitat molt antic, té molt a veure amb les dates on se situa la festivitat del sant: novembre, on les llaurades donen pas a la sembra i, amb ella, els ritus de fertilitat i propiciació de la terra i les llavors. És ben fàcil veure en la imatge del sant lligat a un bou la imatge de la llaurada amb aquests animals.

El Penjat, al joc del Tarot conegut popularment com Carles IV o Gringonneur. Segle XV.

Fusta per fetilleria

Però, a més a més del Sant Sadurní bisbe, la seva imatge es barreja amb un sant popular, el Sant Sadurní o Saturnià que fa referència al déu Saturn. Per començar, segons tradició popular, tots els nascuts el 29 de novembre podien ser bons bruixots i fetillers. Saturn era un dels déus que dominava la sembrada i els cultius.

Pels antics, els darrers dies de novembre començava el temps de Saturn, que culminava els dies 17 a 19 de desembre amb les festes Saturnàlies i l’arribada del poderós hivern. D’elles en parlaré més durant el desembre. Enguany, a Catalunya hi ha moltes poblacions que porten el nom i el culte del Sant (Sadurní o Serni). Com Sant Sadurní d’Osormort, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Sadurní de Sovelles, Sant Sadurní de l’Heura o Sant Serni de Torà. N’hi ha més, escampades per totes les terres de parla catalana. L’extensió de pobles amb el seu nom, hipotèticament també ens podria indicar l’extensió del culte als déus de la sembra, al Vell Rei i al respecte que se l’hi guardava a l’hivern i, amb ell, als seus esperits.

D’una manera força intrigant, una altra imatge de Saturn, el penjat, coincideix amb un joc que era molt habitual en aquests temps d’abans de l’Hivernàs: el joc del penjat. Es feia entre dos, un que feia el paper del penjat i l’altre el que plorava per ell. El segon anava declamant les seves grandeses, proclamant tot allò que havia fet de meravellós, d’una manera burlesca. Finalment, el penjat acabava baixant de la forca i bevent amb el seu col·lega.

Si novembre era un temps propici pel naixement de bruixes i bruixots, també ho era per tallar fusta destinada a instruments musicals o de fetilleria. Qui tallava flabiols de boix, ho feia per novembre. I la gralla, de servera, també. Això mateix ho feien els lutiers de guitarres, que creien que la fusta tallada en novembre mai s’esquerdaria.

Aquest costum, de collir o tallar la fusta per novembre, també el trobem en pobles de l’antiguitat, com els germànics, on les seves sacerdotesses o fetilleres tallaven les branques d’avellaner per fer les seves varetes oraculars.

Mussol al bestiari d’Aberdeen. Segle XII.

La Moriu

El novembre és un mes que es relaciona molt amb els mussols. En alguns llocs, com a la Garrotxa, a l’òliba se la coneixia pel nom de la Moriu. Si se la sentia cridar damunt del taulat de la llar, avisava de la mort d’algun familiar proper. Per això hi havia qui la temia i la respectava, però d’altres sortien escopeta en mà per foragitar-la.

Un dels plats tradicionals dels oliverers era el mussol en samfaina. Per atrapar-los, quan arribava el vespre feien uns abeuradors d’aigua sota l’olivera i, així, l’endemà sempre en trobaven algun d’ofegat. Es creia que el mussol s’emmirallava amb l’aigua nocturna i, enfurismat, en abraonar-se en el seu reflex moria ofegat.

Hi havia qui tenia enginyoses menjadores que es tancaven darrere del mussol quan hi entrava, on hi deixaven un ratolí viu, pressa predilecte d’aquestes aus rapinyaires. Un cop capturat, fer-lo amb samfaina era ben fàcil. I, encara més, hi havia qui feia reclams amb un canó de canya que els permetia imitar la veu de la femella, atraient els mascles, que acabaven a la cassola. Aquest flabiol al Baix Penedès s’anomenava flabiol mussoler.

L’òliba, que pels nostres avis era animal relacionat amb la nit i la mort, es creia que beu l’oli de les llànties dels cementiris i les esglésies. Però no s’aturava aquí perquè, estretament lligada amb les plantacions d’oliveres, on li agrada estar-s’hi, crida a l’oli, com si fos la mateixa veu de l’olivera. Els oliverers veuen com molt bon auguri que l’òliba canti damunt les oliveres i creien que, aquella olivera on s’hi posava l’òliba, agafaria molta més força i faria més fruit.

Com vam veure en l’article dels gats, aquesta mescla entre respecte sacre i sacrifici és quelcom que avui ens costa molt d’entendre, més enllà de la crueltat.

L’Oració del Vi

Per acabar, el novembre també era el temps quan es tastava el primer vi, el vi novell recentment premsat. Així ho diu el refrany: Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi. Els ritus del vi són complexes i elaborats, valen un article per ells sols, però la relació amb un element sacre és constant. Tant a un nivell humorístic com seriós. Així, per exemple, es coneixia que beure el primer vi era dir la primera missa. I quan s’obrien les primeres bótes es recitaven versos, generalment coneguts com a goigs o oracions, com aquesta:

Vi de Déu, sempre alabat,

no et moguis del meu costat,

sigues mon llum i guia

tant de nit com de dia!

Dies fa que no t’he vist

i em moria de trist;

ara que et veig t’alabo,

i vinga un trago!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada