Nou portes de l’Infern a Catalunya (I): L’estany de Sils

En aquesta sèrie d’articles, que aniré publicant al llarg del 2020, us parlaré de nou portes de l’Infern situades a Catalunya. No són totes les portes que hi ha, però sí que són algunes de les més importants. I, potser, després us en parli de més de nou.

Criteris de selecció

Els criteris que he seguit en la selecció d’aquestes nou portes són, principalment, quatre:

  • Que tingui una contrastada i documentable tradició folklòrica, oral i escrita. És a dir, que hi hagi una o més llegendes al seu voltant, siguin aquestes llegendes antigues o bé contemporànies, que reforcin el seu caràcter d’entrada a l’Abisme.
  • Que existeixin successos històrics, reals i documentables, que farceixin l’indret d’aquells fets luctuosos o desgràcies que el relacionin amb el Mal des del punt de vista social i antropològic.
  • Que l’indret en ell mateix estigui relacionat amb altres punts de la geografia propera, formant un tot, un continu geogràfic espai-simbòlic, en relació els uns amb els altres i amb l’element diabòlic.
  • Que siguin visitables i encara existeixin, perquè algunes han estat soterrades per la modernitat o destruïdes per accidents meteorològics. Totes les nou portes les he visitat diverses vegades, per fer-vos un recorregut real en el cas que volguéssiu visitar-les, complementant la seva part etnològica, històrica, lingüística i folklòrica.

No he tingut en compte la seva «importància» dins del folklore i el llegendari. Hi trobareu algunes portes molt més conegudes, relacionades amb nombroses llegendes i fets històrics, i d’altres són molt desconegudes i de difícil accés. La circumscripció geogràfica no es limitarà a les modernes i artificials fronteres de la CAC, sinó a tot el Principat de Catalunya.

Les nou portes estaran escrites seguint la mateixa estructura: la primera part, dedicada a descriure el seu element geogràfic, físic. Seguit d’una part on s’explicarà la seva història documentada, els fets negres, intrigants i dramàtics que les acompanyen. En la tercera part parlaré de les llegendes al seu voltant i, si s’escau, de les diferents versions d’aquestes llegendes.

Finalment, faré una breu proposta d’interpretació o diferents hipòtesis dels seus elements etnològics, psicològics i simbòlics.

L’estany de Sils al mapa Principatus Cataloniae publicat el segle XVII per Cornelis Danckerts

Les portes de l’Infern arreu d’Europa

Totes les contrades europees tenen les seves portes de l’Infern. Algunes són remotes coves o pous que han perdut el nom, d’altres portes són ciutats senceres. Indrets on l’home pot trobar-se amb les profunditats de l’ànima i la ment, amb la paraula desendreçada i amb l’increat. On pots descendir fins a la part més fosca, més silenciosa i famolenca de la realitat i, també… lluminosa. Hi ha que es remunten a temps prehistòrics o de l’antiguitat, de molt difícil datació, on s’hi celebraven obscurs ritus avui perduts i encara menys definibles: les coneixem per cites d’historiadors posteriors, romans i de l’alta edat mitjana; per la toponímia i les etimologies populars; per relats de llarga tradició oral que es remunten generacions i generacions enrere, on el temps es torna boira.

D’altres són creacions originals medievals i de la primera edat moderna, profundament relacionades amb l’expansió de les comunitats humanes pel territori. També n’hi ha que han nascut en el nostre temps, durant les últimes dècades del segle XX o en aquest principi del segle XXI. I, per descomptat, aquestes portes no les trobem solament a Europa sinó escampades per tots els continents, enllaçades amb les seves respectives cultures i creences. Elles són el descens a l’inconscient més profund, allà on el materialisme de la història i les estructures del llenguatge van desfent-se a poc a poc fins a arribar a una revelació última, d’or i flama… o de bogeria i perdició.

A Catalunya i arreu de les terres de parla catalana també en tenim de portes de l’Infern. I en aquesta primera part parlarem d’una de les més famoses: l’estany de Sils.

Endavant, passeu…

La dansa de les Aigües

L’estany de Sils havia estat el més gran de tota Catalunya. Tant o més gran que el de Banyoles, més que el de Sant Maurici o el de Lanós. La llacuna que avui podem veure, malgrat que s’està recuperant d’ençà de 1998, n’és solament un vestigi de la seva majestuositat. Sabem que, com a mínim, feia uns set quilòmetres quadrats i bategava, perquè en èpoques estivals o de sequera es reduïa i en les parts humides del cicle, creixia i creixia. El fet d’estar en una zona tectònica, sense drenatge, feia que les aigües de les nombroses rieres que s’hi reunien s’hi quedessin a mercè dels elements i el temps, fent néixer al seu voltant aiguamolls i terres humides. Era tan notori que, fins i tot, apareix en nombrosos mapes antics com el de Gerard Mercator de 1619.

Però a poc a poc, assetjat per les activitats agrícoles que anaven dessecant-lo, el llac va perdre extensió. Amb la construcció de la séquia de 1851, que reunia l’aigua de les rieres, aconseguí dessecar-se fins a gairebé fer-lo desaparèixer. Però aquesta transformació no va ser, únicament, per assolir noves terres de conreu. Ho vam veure a l’article del Foc Follet: l’home, d’ençà de temps molt antics, va declarar-li la guerra a les zones humides, als aiguamolls i als pantans, a les torberes i marjals. Sempre s’havia cregut que els aiguamolls eren territoris que produïen malalties, els «mals aires» o «aires emmetzinats». Malalties com el terrible paludisme, transmès pels mosquits. I era llar de serps, escorpins, rates i altres animals temuts per la societat humana.

Perquè l’estany de Sils no era solament una llacuna, sinó que anava acompanyada de grans extensions d’aiguamolls. Podem imaginar-ho així: arribar fins al seu cor era tot un repte, els peus enfonsats fins a mitja cama en aigua tèrbola, pudent de matèria orgànica en descomposició –de mort–, la humitat enganxant-se a la pell com a suor malaltissa, els reflexos estranys sobre l’aigua fosca i tot bullent d’una vida d’ombres que no arribes mai a copsar entre la densa boira baixa, la voluntat perduda entre els alts herbassars que formarien un laberint verd i marró, per on endinsar-se era fer-ho en un indret totalment hostil als homes… i a l’ordre.

Era normal que la civilització declarés la guerra a aquests territoris salvatges. Avui pocs en queden de nord a sud de les terres de parla catalana, però en èpoques pre-modernes eren molt més abundants i comuns. I la seva relació amb les malalties és cabdal en la història de Sils, especialment durant l’edat moderna, perquè el segle XVI i XVII va ser un temps en que les plagues i les pestilències, els aiguats, les esllavissades i les pedregades assolaren el Principat.

Seguint el Camí del Llop

La primera vegada que trobem documentat el poble de Sils és l’any 1185, quan el papa Luci III confirmà les propietats del monestir de Sant Salvador de Breda i, en aquest document, anomena l’ermita de Santa Maria de Sils, el precedent de l’actual església, abocada als límits de l’estany com oposant-se a ell des d’un turó, com si fos el guardià i escut protector de la població, amatent a l’agathos daimon de la plaga i les febres, l’enemic de l’Àngel de la Guarda en la mentalitat popular cristiana, que assimilà l’agathos daimon de la salut i la llum en aquest àngel.

I, no per casualitat, en ella s’hi celebraven goigs i misses en honor dels Sants Metges, Cosme i Damià, que el 27 de setembre celebraven el seu aplec parroquial. Una de les expressions primordials del Mal, en la mentalitat popular, era la malaltia, els aires emmetzinats que podien ser controlats per «les males gents», aquells que serveixen el Diable. L’església parroquial de Sils té un emplaçament que sembla dir: «protegeix-nos de tot Mal». I així era, perquè quan de l’estany es propagaven veritables plagues, els silencs i la gent de Maçanet de la Selva feien processons i romeries fins a l’església on demanaven que els sants intercedissin amb Déu, perquè aquest fes que la tramuntana s’emportés aquells «mals aires».

Podria ser que aquest culte als Sants Metges fos la continuació d’un culte més antic a alguna divinitat o numen dedicat a guarir? No pot documentar-se. Com en tants altres indrets de la geografia catalana i europea, a la Selva eren molt habituals les tradicions remeieres o de fetilleria medicinal, acompanyades de l’habitual sincretisme amb eixarms que barregen sense complexos pràctiques fetillades i cristianisme popular, en alguns casos potser hereu de pràctiques anteriors.

El silenc Joan Viñolas, molt compromès amb la cultura del seu poble, president de l’Associació Cultural la Llacuna, corresponsal de Punt Diari, llibreter i regidor de Cultura de Sils, va recollir de la veu oral l’existència –desconec si avui soterrada o perduda– d’una intrigant pedra vora l’església, on s’hi volia veure la petjada d’un llop. Sant Llop, sant popular que he tractat en altres articles, tenia veneració a Sils fins fa ben poc i s’especula que l’actual església de Santa Maria, en temps més antics, potser en els primers temps de l’arribada del cristianisme a la vila, fou dedicada a sant Llop. En tot cas, el sant tenia un altar a la parròquia, fins al segle XIX i la seva festivitat es seguí celebrant fins a mitjans del segle XX, quan es perdé.

He parlat en altres articles del Parenostre del Llop o Conjur de Lobàs, del Pa o Sacrament de Llop com a element protector i curatiu o de com aquest sant es creia que guaria del mal de coll o de totes aquelles infeccions de la gola, com l’esquinència –les angines–. Així ho deien els seus goigs: «Puix la real descendència us obliga a ésser piadós, guardeu-nos, sant Llop gloriós, del mal de coll i d’esquinència!» A Sils no era una excepció perquè el capellà oferia aigua beneïda, intercedida pel sant, perquè aquests guarissin del coll als seus fidels malalts.

Recordem que els llops, durant tot el segle XIX, eren ben presents a la Selva i el Maresme, al Montnegre, a les Gavarres i el Montseny. Ens han deixat una sèrie de topònims abundants, com «Camp del Llop» a Pineda, «sot del Llop» a Vallgorguina –on també hi ha una «Pedra del Llop», com la de Sils–, el Salt del Llop o la «Serra del Llop» a Tordera o «Tancat de Girallops» a Sant Celoni, entre molts d’altres. El llop era omnipresent en les vides d’aquelles persones, en un temps sense llum elèctrica, on les feines al camp eren tota la vida i quan defensar-se dels animals era difícil o impossible. Per tant, també era omnipresent en l’imaginari col·lectiu del segle XIX i segles anteriors.

L’escriptor i filòleg Albert Manent, en el seu imprescindible El llop a Catalunya, ens explica molts casos i històries, algunes cruels d’altres dolces. En Daniel Rangil, en el minuciós recull de la tradició oral del Montnegre, Històries de l’any vuit, que vaig ressenyar aquí a Llegendàrium, ens ho diu així: «Al segle XIX les víctimes humanes dels llops van ser força nombroses, els més vulnerables eren les criatures i els cànids ho sabien. El 31 de març de 1825 un metge de Vilamajor escriu a Diario de Barcelona on fa un recompte dels atacs a criatures de diversos pobles del Montseny amb un balanç de deu nens morts i deu més de ferits en un any i mig.»

El llop formava part d’una relació atàvica, una relació on l’home aprenia d’ell i ell de l’home, on es mataven mútuament i on, finalment, la lluita va esdevenir desigual fins a l’erradicació de la fera dels boscos catalans. Ells eren els enemics naturals dels pagesos, d’una societat que maldava per emergir del desordre expressat per la natura salvatge de la qual els llops n’eren uns dels seus primers i més poderosos heralds, capaços de caçar i matar homes.

Era natural que per protegir la vila d’un territori salvatge, hostil, l’enemic d’aquests heralds, sant Llop, fos l’escollit. I l’antiga pedra amb les petjades del llop, l’indret on iniciar el pacte amb les forces que residien més enllà, entre les aigües i la fosca terra.

L’estany de Sils, amb la muntanya al fons des d’on va saltar el Diable

La Primera Porta

Com un raig de llum buit de Sol o un dia brillant sense albada, el Diable, aquell que no va néixer, va fer de l’estany de Sils una de les seves portes. Diu la tradició popular que és com una flama que neix del no-res, una tempesta que no porta la calma. I, la veu popular, recollida per Joan Amades, deia que l’estany de Sils era un dels llocs per on el Mal entrà a l’Abisme. La dispersió de la tradició, trobada tant a Ripoll com a Girona i Barcelona, ens indica la fama d’aquesta. Estem doncs, no davant d’una llegenda local sinó d’una tradició escampada, com a mínim, Llobregat amunt.

Una versió, recollida per Amades el 1915 de la veu de Mossèn Planes, de Ripoll, diu que Sant Martí –patró de cavallers, com hem vist en dos articles, especialment el de la seva espasa– feia una juguesca amb el Diable per veure qui corria i saltava més lluny des del Montseny. El Diable caigué a l’estany de Sils, sant Martí a prop de l’església de Sant Martí de l’Esparra, a Riudarenes, on hi deixà les seves petjades i marques en forma de creu.

L’any 1924, Joan Montllor i Pujal, del Centre Excursionista de Sabadell, va recollir la mateixa versió de la tradició oral però amb molts més detalls, alguns d’ells força interessants. Montllor ens precisa que els fets van passar a la Serra de Caulès i que el turó on va caure Sant Martí s’anomenà la Petja de Sant Martí i al costat hi té un altre anomenat Suro del Llop a Vidreres. I que, per aquest motiu, tant Riudarenes com Vidreres tenen per patró a Sant Martí.

Inscultures prehistòriques en trobem arreu de la geografia catalana i europea, diverses d’elles amb forma de creu, antic símbol solar. Riudellots de la Creu, Osor a Viladrau o Sant Hilari Sacalm solament són alguns d’aquests indrets. D’una d’elles vaig parlar-ne en un antic article de 2017, al voltant de la Roca de les Creus a la Roca del Vallès. O també la Roca de les Nou Creus a la Catalunya del Nord. En el cas de la Petjada de Sant Martí en la roca hi trobem una petjada i diverses inscultures en forma de creu. El culte a les petjades, que vaig tractar a l’article per la revista El Salí, de Súria, és un altre element molt estès en el folklore popular europeu. Datar-les és molt difícil.

Una altra versió, encara més intrigant, recollida per Amades el 1935 del mossèn Josep Casassa, deia que Sant Martí i el Diable es disputaven el domini del Montseny i que en seria l’amo qui saltés més enllà de Sils. El Diable, de nou, caigué a l’estany retornant a l’Abisme i Sant Martí damunt d’una pedra a la vora contrària de l’estany, en la qual hi havien gravades unes creus. I, detall intrigant, es deia que qui intentés comptar les creus, no trobaria mai el mateix nombre. Encara una altra versió silenca afegeix que el Diable: «sens dubte travessà una de les entrades existents –a l’Infern– al fons de l’estany». I que a finals del segle XIX, encara era tradició a Sils comptar les creus o petjades de Sant Martí a la Pedra de les Creus –que no sembla ser la mateixa que la que trobem a Vidreres–.

Recordem que, no massa lluny, hi ha molts altres etimologies populars de tema diabòlic i variacions d’aquesta llegenda. Entre Osor, Anglès i la Cellera de Ter trobem una altra Petja de Sant Martí. Les llegendes de juguesques entre dos personatges, generalment un representant de l’Ordre i un altre del Desordre o Mal, són habituals arreu d’Europa i a Catalunya en trobem diverses. En el cas de la Cellera de Ter el Diable va caure sobre la roca que avui s’anomena la Cadira del Diable, on un dels més terribles assassins en sèrie catalans, en Josep Talleda, l’Espereu-me de Sant Hilari Sacalm, va cometre un dels seus crims. També a Sant Hilari Sacalm hi ha una Petjada del Dimoni, però aquí la juguesca del salt va ser feta amb Sant Antoni Abat. N’hi ha molts més exemples.

Però la particularitat de la versió de l’estany de Sils és el gran nombre de llegendes –moltes perdudes–, històries i trets que relacionen l’indret amb el Diable. Fins i tot en Joan Amades va advertir-ho, en el seu Costumari ens ho diu així: «Resulta remarcable el fet de la diversitat de llegendes i creences relacionades amb l’estany de què parlem i el Dimoni, que semblen ésser un indici que aquest estanyol, avui desguassat, havia estat poblat per algun geni o esperit anterior al cristianisme, arribat fins a nosaltres sota la figura del Dimoni reduït per sant Martí, un dels succedanis cristians de genis primitius per diversos pobles de cultura romànica».

És natural, doncs, que el català més famós que va baixar a l’Infern, en Pere Porter de Tordera, emprengués el seu viatge guiat pel mateix Mestre entrant per l’estany de Sils. D’en Pere Porter vaig escriure un article propi, que us deixo aquí:

L’estrany viatge a l’Infern d’en Pere Botero

Santa Maria de Sils, a la seva vora hi arribava l’estany i es trobava la Pedra del Llop

El Silenci és Or

Interpretar la relació del Diable amb l’estany de Sils té un vessant pragmàtic i racional i un altre, el més decantat cap a l’espiritualitat popular i el simbolisme geogràfic, de més difícil interpretació. Per tant, en aquesta part, més que oferir conclusions oferiré breus hipòtesis –algunes contradictòries entre si–.

En una de les versions populars hi ha un detall força interessant, aquell que ens diu que el Diable, en caure a l’estany, va aixecar una gran flamarada enmig de la foscor. Aquestes flamarades que, com vam veure a l’article del Foc Follet, sorgeixen dels aiguamolls i pantans per l’efecte de la matèria orgànica de les aigües estancades, podrien ser una de les explicacions lògiques a aquest detall. Però també hem vist com el Diable és representat, en la seva forma simbòlica, com una llum sense Sol, com un ésser increat que posseeix l’or de l’Abisme i la cavorca, una flama que dansa sola.

No el trobes en les llengües, en la parla, tampoc el trobes en la llum, el Senyor de l’Infern sembla entrar i sortir quan vol de l’estany de Sils: ell és qui guia en Pere Porter i, per tant, per entrar –com ens diuen les versions de la llegenda del salt– ha d’haver sortit prèviament. Això és interessant, en tant la relació amb l’Inframón, amb l’Abisme, sempre és d’anada però poques, molt poques vegades, de tornada. Així ho veiem, per exemple, en la disposició geogràfica-simbòlica de l’antiga religió escandinava: viatges dels extrems del Midgard, el regne dels homes, des dels regnes dels gegants de gel i de foc, com el Múspelheim, n’hi ha molts, el caos constantment vol assetjar i devorar la realitat endreçada pels déus. Però viatges del centre cap enfora no n’hi ha i, si n’hi ha, solament els protagonitzen folls i personatges que cerquen la seva autodestrucció.

El Diable és un enemic tradicional dels pastors, com el Llop, amb qui s’identifica i a qui encarna en moltes llegendes catalanes i europees. O en la història, com en la vida del bruixot llobater de les Encies, Pere Torrent, de qui també he parlat. És intrigant que, en la veu popular, es confonguin dues pedres: la que tenia la Petjada del Llop, al costat de l’església vers l’estany, i la Petjada de Sant Martí, marcada amb creus –no confondre amb la de Vidreres–. Avui cap de les dues resta visible o, com a mínim, jo no les he trobat. Estem parlant de pedres diferents? O és la mateixa?

Si són dues pedres diferents –és el més probable, per com en descriuen la seva descripció geogràfica, una a la vora de l’estany i l’altra a la vora de l’església–, quina relació hi hauria entre ambdues? Les creus en general són un símbol solar, però un símbol pot interpretar-se de moltes maneres, per exemple: el Sol extern, el Rei-Déu que dóna tota la vida i crea la realitat; el Sol intern, expressió última d’aquest Ordre tradicional dins l’ànima de la persona, el forn alquímic; o el Sol ocult, el que no neix del Sol-Rei, sinó de la porta que obre Saturn, el Vell Rei, dins de la persona.

La relació entre Sant Martí, patró de cavallers, defensor i herald d’aquest ordre tradicional, i les creus és més que òbvia, la Creu és també el símbol de Jesús qui, com vam veure en un dels articles on parlo del pas del paganisme romà al catolicisme s’identificava amb el Sol, Apol·lo o Ra. No és casual que una de les més antigues representacions de Crist, trobada sota la basílica de Sant Pere del Vaticà, el representi sincretitzat amb Apol·lo Solar. És natural que en Crist, el Sol, es confiés la protecció de l’indret vers les malures i epidèmies que, es creia, sorgien de l’estany.

Però hi ha molt més, en la mateixa configuració dels aiguamolls com a representació externa d’una psicologia torturada i perillosa, que fa que els pantans i aquestes zones de torba i marjal siguin un niu de fosques llegendes, sempre relacionades amb morts, esperits i dimonis. O en l’aparença constantment canviant i desendreçada d’un territori que desafia a la mateixa civilització i als homes que en ella hi habiten, segurs, tranquils, lluny d’allò que no pot domesticar-se.

I la Petjada del Llop? Vam veure-ho amb la pedra de Cromm Cruach a Killycluggin a Irlanda, o a una porta de l’Infern irlandesa, Oweynagat, la Porta dels Gats. Una manera que tenien molts pobles de l’antiguitat i de la prehistòria europea d’arribar a un enteniment amb les forces del desordre, del caos, el que avui anomenaríem «Mal», era pactar amb elles, arribar a bons termes. Sant Llop n’és una expressió, cristianitzada. El Sant adopta les característiques del Llop –el Diable– per lluitar contra ell: Si segons el folklore català veure el Llop et roba la veu, és natural que Sant Llop te la retorni, d’aquí que sigui un Sant especialment dedicat a guarir de mals de la gola. És a dir, el Sant és l’arribada a bons termes de la societat popular amb el Mal: la malaltia.

El mateix procés pot donar-se a la inversa –el Mal adoptant els trets i característiques del Bé–, en l’eterna lluita o trobades entre Ordre i Desordre, entre Bé i Mal.

Això és impossible entendre-ho del tot sense una comprensió del que significava la relació amb la terra, amb el territori, per aquelles cultures arcaiques; aquesta relació va mantenir-se, cada vegada més diluïda, fins a l’arribada de la Il·lustració i la Revolució Industrial, la modernitat. És també lògic, en aquest context, que les llegendes –i les pedres, com el mateix estany, el 1851– d’aquesta primera porta a l’Infern es perdessin durant el segle XIX i fossin recollides a inicis del XX.

També podria ser que la pedra fos la mateixa, el que obre un ventall de possibilitats molt interessants. Al capdavall l’estany abans era molt més gran i, probablement, arribava fins a la vora de l’església, situada en un turonet. El mossèn ens diu com la pedra del Llop era a la vora de l’església i, la llegenda, ens explica com la pedra es trobava a la vora de l’estany. I quin lloc millor per aixecar una església que l’indret on va caure el sant? Com també passa a l’Esparra, entre Riudarenes i Vidreres, on s’aixeca una altra ermita.

Aleshores, la pedra del Llop barrejaria petjades amb creus –de nou, igual que a la Pedra de l’Esparra–, que eren comptades però sempre mostraven creus –petjades– diferents. Això és summament interessant, perquè res «tocat» pel Desordre pot mostrar sempre la mateixa forma, per això la pedra sempre mostra petjades –creus– diferents. Perquè el Sol ocult sempre es mou en la seva quietud silent. I, aquí, tenim una expressió de la relació de la gent de Sils amb el seu territori, que barreja les petjades de l’intermediari amb el Mal –Sant Llop– amb les creus solars, de protecció. Creus d’ordre que mostren característiques del desordre: la clau de la primera porta.

Perquè si seguim la disposició geogràfica-simbòlica, el més intrigant i interessant de tot és que la pedra, de probable origen prehistòric com tantes altres estudiades pels arqueòlegs a Catalunya, tingués creus i es trobés a la vora de l’estany: la relació entre la protecció contra el Mal –les malalties que sorgeixen de l’estany– i les creus és, novament, ben notable. Ella era la clau.

El silenci que ens envolta caminant per l’estany de Sils a l’hivern, quan es pon el Sol –moment quan vaig realitzar les fotografies que acompanyen aquest article–, és una cançó en si mateixa. Una cançó sense notes, sense melodia, com la que canten les aigües de la llacuna Estígia que glacen la memòria i et retornen a l’origen, a l’indret on eres abans de néixer. Gairebé sembla que veiem sorgir d’entre la foscúria l’akephalos, el dimoni sense cap, el nom del qual és Mai i Enlloc.

El Diable que guià en Pere Porter a les profunditats d’or negre; el Diable que guaita sense pressa el moment de tornar a saltar per, aquesta vegada, vèncer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada