Encimbellat a la serra del Montmell-Marmellar, al Baix Penedès, avui Marmellar és l’esquelet d’un poble. A gairebé 600 metres d’altitud, sempre havia estat un indret habituat a les sequeres però d’ençà d’unes dècades cap aquí, com a tot arreu, la sequera s’ha agreujat i tot al seu voltant sembla haver-se assecat. La riera de Marmellar, que abans era la vena per on corria la vida del poble, ja molt rarament baixa amb aigua, excepte per riuades produïdes per tempestes sobtades, com la del 1982. Molts vells pous s’han mort i altres torrenteres també. Però no sempre va ser així.
Fou habitat gairebé per mil anys, com a mínim del 1023 ençà, quan és documentat per primera vegada juntament amb el castell, que en aquell temps era una fortalesa fronterera. A principis del segle XVIII tenia uns 65 habitants i el 1970, poc abans d’abandonar-se, 26. Podem suposar que, tota ella, gent d’edat avançada. Es diu que el 1976 un incendi devastà tot aquest territori, però no està registrat i segurament no és cert. Diversos incendis van esdevenir-se a la serra del Montmell-Marmellar, però el més probable és que el grapat de masies disperses que quedaven habitades van abandonar-se per motius relacionats amb el despoblament rural, comú a tota Catalunya en aquella època i especialment agreujat durant els anys 60 i principis dels 70.
Malauradament, Marmellar avui és conegut, sobretot, per dos assassinats que succeïren els anys 1993 i 1996; també pels propers edificis abandonats de la Talaia i el seu Hostal, que atreuen els habituals aficionats dels misteris. Atiat per les revistes esotèriques i les teories de la conspiració, la fama negra d’aquest poble va anar creixent.
Però, més enllà dels crims, si una cosa ens recorda la serra del Montmell-Marmellar és que en qualsevol indret poden amagar-se llegendes i històries que semblen llegendes, però que no ho són, que prenen la seva fesomia per esdevenir un híbrid, un indret a mig camí de la realitat i la fantasia. Aquesta ubiqüitat d’esperits i genis, de trobades estranyes amb el desconegut, de fets que esdevenen mite, ens transporta a un temps atàvic, on cadascun dels indrets posseïa el seu numen, cadascun dels torrents, muntanyes i valls, boscos i camins. Un temps que encara ressona per les nombroses coves d’aquesta serralada del Baix Penedès.
Font de la imatge de portada