La Molsosa: filla del foc negre

Imagina que has de viure els mesos més durs de l’hivern, de novembre a març, dins d’una feble cabana de branques a la part més profunda del bosc pirinenc. El fred és tant intens que et crema els pulmons quan respires. Tot, absolutament tot el que et rodeja, és blanc i negre. El cel és blanc, el terra és blanc, els arbres i les roques són negres. La teva cara, tacada del sutge del carbó, és negre. El teu cor, ple de fum, és com la teva esperança. I quan arriba la nit, agafat a una destral i una samarra de llana que put a bestiar, rius per espantar les tremolors. Us expliqueu històries impossibles i procureu dormir, amb la panxa més buida que plena.

Quan acluques els ulls reses al bon Déu, l’únic que coneixes. Aixeques pregàries perquè la cabana no s’enfonsi i us mati quan sou més febles, quan torneu a ser com nens, com saps que l’hi ha passat a un amic, a un familiar. L’únic que et separa de la mort glaçada són branques cobertes de molsa, un foc somort davant vostre i la companyia dels teus amics. Muralla feta amb esperança i esforç, un bri d’ordre en el regne bosquetà, on res humà i recte és benvingut.

La solitud us engoleix a mesura que la nit avança. És l’hora de veure la teva autèntica cara, reflectida en el buit de la gola que es tanca a un pam del foc que s’apaga amb cada llepada roja. Si preneu mal, ningú us escoltarà. I fora, més enllà de les febles branques, en la foscor més profunda que mai han vist ulls humans, corren criatures que no podeu comprendre però amb les que podeu fer foscos pactes, de sang i de vida.

I d’una d’elles en coneixes el nom.

Carboners catalans. Font

Set pedrades a les cares del vent

Vam veure-ho amb el Carmençó: els pastors de l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, en pujar els ramats a les muntanyes després del fred feien set pedrades a la cabana de pastor amb la fona, per foragitar aquell esperit de l’hivern que hi habitava sota el pes de la neu, que s’escolava en el seu interior. I, en l’article de ritus i tradicions de novembre, vam veure com set cops a la terra donaven els pagesos en un intrigant ball, per despertar les desitjades neus que no arribaven.

El mateix feien els carboners cerdans, però el seu ritual tenia més compassos: en arribar a bosc quan començava el fred, pel novembre, aixecaven les seves cabanes de carboner o habilitaven les coves on vivien. Ho feien en comunitat, ajudant-se entre ells o amb altres bosquerols –aquells homes i dones que tenen oficis de bosc endins, avui gairebé tots perduts–. Per estar-ne segurs que no s’ensorraria hi llençaven pedres amb fona o amb la mà nua.

Seguidament llençaven set pedrades a cadascun dels punts cardinals o a les «cares del vent»: tramuntana, migjorn, llevant i ponent. Així complaïen el numen del vent, perquè no els hi fes malbé la feina i no els hi volgués mal. Era un ritu que també es repeteix en diverses contrades, anomenat «la mort de la llar», quan l’amo dispara a la teulada o quan els vaixells són colpejats per una ampolla que es trenca. Aquesta mort o «fixació» de l’esperit, també ens recorda a la «mort de la cuca» o la «mort del dimoni» del blat o del vi, que hem vist en altres articles.

El següent compàs del ritu d’arribada al bosc era encendre branques i ballar al voltant de la cabana. Era un ball salvatge on es bevia i fumava, es donaven cops entre els bastons, es cridava i cantava fins a quedar exhaust, fent cops amb les destrals a les paelles, tocant corns marins i instruments de vent i, en general, fent gatzara i dissolent l’ego en la follia. Joan Amades i Joan Tomàs van recollir una melodia d’un d’aquests balls, fet a Martinet de Cerdanya.

Com el Carmençó era l’esperit, el fill i el senyor de les vastes planúries de l’alta muntanya, la Molsosa ho és dels boscos. Els tres coincideixen amb canvis d’estació. El Carmençó d’hivern a primavera, la dansa de neu de tardor a l’hivern, com la Molsosa. Per ella feien els carboners aquest ball de foc. De foc físic, que brandaven a les mans. I de foc de l’esperit, que brandaven als seus cors.

Com, si no, espantar el que rau més enllà i està afamat?

Carboners de Sant Hilari Sacalm.

Filla del foc negre

Quan Amades va recollir aquest vell esperit dels carboners cerdans ens indica que ells ja no hi creien, però malgrat tot encara mantenien el costum d’assegurar i reforçar la barraca on dormirien els següents dies, mentre durés la feina. Ho feien perquè la Molsosa no els hi fes cap mal.

Veurem més endavant com la Molsosa ha anat variant al llarg del temps. La d’aquests carboners de finals del segle XIX i inicis del segle XX és una bèstia que camina a quatre grapes i té el cobert de molsa o herba, com els Maiets, de qui ja vaig parlar. I d’aquí pren el seu nom. Amb el temps i el pas del segle XX, aquella vella criatura que s’explicaven els carboners en les nits d’hivern va convertir-se en una encarnació d’una altra figura, molt més moderna.

La Molsosa antiga, la dels carboners, com a senyora o numen –geni, esperit– del bosc, protegia les criatures que en ell hi vivien. Qui prenia llenya, tallava arbres o agafava qualsevol altre ésser del bosc, abusant d’ell, podia desencadenar la seva ràbia. Podem pensar que aquest esperit és, simplement, una rondalla perquè els carboners, els llenyataires i altres bosquerols guardessin per l’any vinent i no abusessin del bosc, per poder mantenir l’ofici. Però hem vist com la ment antiga uneix pragmatisme i simbolisme, no és solament per protegir-se, és molt més.

És difícil imaginar-se la Molsosa sense conèixer o haver vist com es fa el carbó vegetal. Les fustes de faig, alzina i roure eren les més emprades, però també podia utilitzar-se de pi, de salze o d’altres arbres. El carbó vegetal era una de les peces clau, per exemple, de l’antiga forja del ferro. Ajudats per traginers que porten la llenya i picadors –o llenyataires– que la tallen, els carboners eleven una pila de fusta a una plaça carbonera, una clariana enmig del bosc on es converteix la fusta en foc.

A continuació la pila es cobreix de terra –la pila s’anomena carbonera– i es deixa un forat al bell mig, l’ull. Per ell es llencen brases enceses, que encenen la pila de baix a dalt. La pràctica absència d’oxigen fa que la fusta arribi a unes temperatures de 400 a 700º sense acabar de cremar-se i, per tant, transformant-se en carbó, que arriba a assolir un poder calorífic molt superior a la fusta, ideal per la metal·lúrgia. A mesura que va carbonitzant-se la pila va baixant, fins que és del tot cuita i es deixa apagar.

Pels antics era habitual que l’objecte que conté un element l’encarni, així, el carbó era foc negre pur, esperant ser despertat per la flama, concentrat en la fusta carbonitzada. Un esperit del bosc, íntimament lligat als carboners, és normal que prengués característiques d’aquests i del mateix carbó. Ella protegia el bosc dels abusos, però alhora era la representant del foc negre. Vegem-ho.

Plaça carbonera. Font

El matrimoni amb la terra

Ho vam veure a l’article de la Víbria i la fada Melusina, on recollia altres llegendes com la de Gargelle, la fada serpentina dels estanys de la Brenne a França que es casa amb un home. A l’article del Rei i la Reina de Maig vam veure com Eneko Lopitz, fundador del llinatge dels Haro, es casava amb una fada-sorgina –una «creadora»– de pota de cabra, a la llegenda d’Ataun. José Miguel de Barandiaran n’ha parlat de molts d’aquests matrimonis entre la terra i els homes, en els seus relats recollits de la veu popular basca.

En els estudis de la religió celta existeix un terme, la «Sovereignty Goddess», la Deessa Sobirana, que fa referència a la sèrie de ritus que emprenien els reis i cabdills celtes casant-se amb esperits, donzelles –o esclaves–, animals o figures que encarnaven a la terra mateixa, un hieros gamos –matrimoni sagrat– o hierogàmia, amb diferents compassos simbòlics i sexuals.

No és exclusiu dels celtes. Trobem hierogàmies escampades per tota Europa. Walter Burkert, especialista en l’Antiga Grècia de qui acostumo a parlar a Llegendàrium, ens diu que és difícil escatir fins a quin punt aquestes hierogàmies eren, simplement, rondalles i quan, de fet, es portaven a terme a la realitat amb animals, pedres, espais concrets o altres humans.

El monjo medieval Gerard de Gal·les –Giraldus Cambrensis, 1146-1120– ens relata un d’aquests hieros gamos quan afirma a la seva Topographia Hibernica, on relata tot el que va recollir a Irlanda, com el rei Cenél Conaill va penetrar i ejacular dins d’una egua blanca. A continuació l’egua era decapitada i cuinada en un brou en el que el rei es banyava. Després ell i la seva gent en bevia. Aquest relat pot ser simbòlic, pot ser una mera invenció medieval o pot amagar un ritu real, però l’important és que l’egua era la deessa, la terra mateixa, que s’unia amb el rei i el poble.

Aquest concepte de la Deessa Sobirana o d’hierogàmia amb la Terra res te a veure amb el concepte relativament modern de la Deessa Mare, que analitzo més endavant. En el segon article del folklore dels gats vam veure com, a vegades, aquell animal, persona o objecte sacrificat o ofert era l’encarnació del Déu o esperit mateix que, un cop consumit el seu aparell físic, n’assolia les característiques i s’apareixia, suposadament, als fidels o participants del ritu en un cos no físic.

Així, els carboners catalans de la Cerdanya també podien casar-se amb la Molsosa si volien apaivagar-la. No és casualitat, aquí també hi ha una petita hierogàmia, no amb una Deessa, però sí amb l’esperit del bosc, amb el bosc mateix. Com les fades, les sorginas o les dones d’aigua, hi havia homes que, ens diu Amades, s’hi havien casat i gaudien d’una llampant fortuna. Era normal, perquè estaven units amb la terra mateixa i els seus dons no els hi eren prohibits, al contrari. I, en casar-se amb ella, com el rei irlandès que es casa amb la Deessa Sobirana, ell també és el bosc.

Com els Changeling, els fills de les fades que substitueixen els nadons humans, els nounats de la unió entre la Molsosa i un carboner eren rossos i radiants, sempre nois. Però ella, en aparent paradoxa, sempre insistia en nomenar-los «Molsosa». Aquesta insistència indica diverses coses, però una d’elles és la possessió: els fills són seus, no són humans. Com Melusina o les dones d’aigua, si les coses es torcen sempre pot tornar d’on ha vingut i emportar-se amb ella els seus fills. Per què? Perquè ells no són humans, com ella.

Amades ens diu que, a més a més, volia que els altres bosquerols s’adonessin que s’hi podien casar, amb ella, en singular –múltiples matrimonis amb el mateix esperit–, malgrat que era repugnant. Potser per recuperar el vell culte que se li tributava? Potser per marcar-los, com el Follet de mà foradada que persegueix a les dones de nit, rondalla nord-catalana de qui ja vam parlar.

Aquesta visió fosca i bestial de la Molsosa s’ha endolcit molt amb el temps, però recordem que ens la descriuen com una bèstia que va a quatre grapes, coberta d’herba.

I, també, que hi havia una manera molt més sinistre d’apaivagar-la…

Com funciona una carbonera. Font

Ball de foc i sang

Joan Amades hi passa d’esquitllent-tes, com qui no vol la cosa: «També hom pot reconciliar-se amb ella casant-s’hi o bé donant-li infants, puix que sent un afany desesperat d’ésser mare i roba tants infants com pot; d’ací que sigui molt perillós anar pels boscos amb nens massa petits». Aquest paràgraf, normalment ignorat pels glossadors moderns, ens relaciona la Molsosa de nou amb aquelles llegendes de Changeling o Follets que segresten infants o els devoren, per després canviar-los per nens-fada o, senzillament, per apropiar-se’n. Vam conèixer una d’aquestes llegendes, recollida per Jacint Verdaguer als voltants del Canigó.

Més endavant Amades torna a fer referència a que la Molsosa és un ésser desagradable: «Diuen que hi ha hagut carboners i d’altres bosquerols que no han sentit repugnància de casar-s’hi…» Aquest aspecte desagradable i monstruós és habitual en els éssers feérics, els de la mà foradada o habitants dels turons, que mostren sempre algun aspecte torçat o impossible, desafiadors de l’ordre establert, que els marquen com a fills de l’Altre Costat i propers a l’Increat, als somnis i la imaginació.

Una teoria diu que aquestes llegendes de changelings, de nens que s’oferien a les fades o als follets, eren explicacions d’avortaments de nens no desitjats que, senzillament, «s’oferien als déus» o als esperits, abandonant-los en el bosc. Hi ha esgarrifosos relats de la tradició oral, com alguns recollits pels Germans Grimm, relats autènticament antics, que ens parlen d’aquests infanticidis, sovint silenciats o desconeguts per la història. Potser un dels relats més cruels recollits pels Grimm és el d’El Ginebró –Von dem Machandelboom o The Juniper Tree, en anglès–.

El que ens està explicant Amades pot tenir un doble significat: o que a la Molsosa se li ofereixen els nens que es tenen amb ella, un cop casats amb l’esperit. O que se li oferien nens en sacrifici. Desconec si Amades, en aquest fragment, apunta a un possible ritu de sacrifici o ofrena d’infants a la Molsosa, però tot sembla indicar que així és. A un nivell simbòlic és el mateix, però Amades en rebla el clau quan ens diu que era perillós anar amb nens molt petits pel bosc, perquè la Molsosa podria robar-los perquè estava desitjosa de ser mare.

Aquest fragment té un doble sentit, com sempre, un de pragmàtic, on la Molsosa jugaria el mateix paper que vam veure amb la Tinyosa com espantacriatures i per prevenir els mals que pot patir un infant perdut pel bosc, però també un de simbòlic. La Molsosa, si vol tenir fills sigui com sigui, és perquè ella mateixa no pot engendrar-ne i, això, l’allunya molt de la transformació moderna en un avatar de la Deessa Mare o de la terra, però l’apropa molt més a aquells esperits venjatius de la terra que trobem en el folklore de diversos pobles d’Europa.

Així, el ball que feien al voltant de les seves cabanes, també el feien al voltant de les carboneres, perquè la Molsosa, aquella representant del Desordre simbòlic del bosc, d’allò que viu «als marges», més enllà de la racionalitat, no vingués ha destruir els nius on es transformava la matèria viva en foc, que alimentaria la gargamella de la civilització. Recordem que des de l’edat mitjana fins als anys 50 del segle XX el carbó va ser fonamental per escalfar les llars catalanes, per la indústria del vapor com la tèxtil o el ferrocarril, i per la metal·lúrgia.

El moment més perillós d’aquesta dansa de foc i sang era quan les teies començaven a cremar, perquè ella temia més que res el foc i era quan es llançava al damunt dels carboners, que tenien que esquivar-la o fer moviments molt amples amb les espurnejants branques enceses.

Carboners empordanesos. Font

La Molsosa antiga

Ella no pot tenir fills de la mateixa manera que el carbó és fusta viva que s’ha aturat, que ja mai més donarà vida, ni farà fulles, ni arrelarà profunda. Per això odia a qui fa foc, per això odia als carboners, perquè ella és aquesta vida robada. I també tem al foc, perquè és un esperit carbonitzat que ha pres un atribut de les cabanes de carboner, el cobertor de molsa, molt útil per tallar el fred. També és normal que solament un carboner pugui casar-s’hi i així tornar-li la vida, perquè ell va prendre-li. Per això anomena als seus fills: «Molsosa». Que és el mateix que dir: «Sóc jo».

I si ha agafat tantes característiques de la tradició dels carboners, és lògic, perquè són ells qui s’explicaven les històries de la Molsosa en les glaçades i devastadores nits de l’Hivernàs pirinenc. En record d’aquells homes durs com la roca que desafiaven la mort perquè altres poguessin escalfar-se tot l’any, així la imagino jo a aquesta molsosa original:

Recorda al cos d’una dona, negre com el sutge, escarransit i sec, sense gairebé malucs i amb uns pits ressecs, perquè el foc dels homes l’ha deixat sense vida generativa. La seva pell és com la del carbó. Alguna vegada heu tocat el carbó vegetal? És fi i suau, però alhora s’esmicola i és rugós, et deixa la mà coberta de sutge. Així és la pell de la Molsosa. I ferotge com la terra negra, que queda darrere dels carboners, corre sobre quatre potes quan cal agafar una presa humana. I sobre dues, quan cal parlar-hi, balancejant el seu fi coll, observant com un depredador observa la seva presa amb el cap recolzat sobre una espatlla o apropant-se amb moviments ràpids i tenaços.

I quan van cremar-la, en aquells nius de terra i fusta que els homes anomenen carboners, en renéixer va prendre fragments de les cabanes per guarir-se les ferides, cobrint la seva pell de fragments de molsa que han arrelat sobre la seva pell carbonitzada, recobrint-la amb un renovat alé de vida verda, recordant la que alguna vegada va habitar dins seu i que ara tant desitja, observant-la amb uns immensos ulls negres, que poden veure en la fosca sense que tu puguis veure res més que una ombra perfilada. Aguaita els fills dels homes des d’un racó dels viaranys de bosc.

Espera que algú s’hi casi, obrint i tancant la seva bocassa, per així recuperar la vida que van robar-li.

La coneguda com a Venus de Willendorf, del 30.000 aC, així com moltes altres estatuetes prehistòriques de dones amb sobrepés, com la Dona asseguda de Çatalhöyük o, molts segles després, la mateixa Dama d’Elx, han sigut vistes per l’idealisme romàntic com representacions de la Mare Terra. A elles van associar-se, en la ment popular dels segles XIX, XX i XXI, figures com les de les anomenades “Mares de Déu negres”. Convertint-se totes elles en verdaderes “icones pop”.

La Molsosa com a Deessa Mare?

La fascinació per les anomenades Deesses Mare o una Mare Terra primigènia és una idea que va coure’s durant el segle XIX, especialment per part de gent d’esquerres i d’ideologia republicana a França i a l’Anglaterra victoriana, però si els primers enfocaren aquesta figura cap a un vessant més revolucionari, els segons ho feren des del vessant conservador i idealitzat. La Deessa Mare no té res a veure amb la visceral, orgànica i antiga Deessa Sobirana, sinó que és un constructe modern, però no per això menys vàlid. A Catalunya, per una cita que inclou Amades al seu Costumari Català i a Folklore de Catalunya, se l’ha unit a aquest corrent o imatge simbòlica, donant una vida nova a aquesta figura bosquetana. Però, abans de parlar-ne, vegem-ne els orígens.

Un dels autors que més va influenciar aquest corrent, pràcticament un dels seus creadors, va ser Jules Michelet amb la seva obra La Sorcière –1862–, però va haver-hi autors que el precediren i que el seguiren. Trobem aquesta noció, per exemple, en Edward Burnett Tylor –1832-1917–, un dels pares de l’antropologia, quan parla de la bruixeria com a culte a una suposada deïtat o deïtats femenines. Anteriors a Michelet hem de cercar en les arrels pre-romàntiques del segle XVIII, potser un dels primers a insinuar aquesta imatge de la Deessa Mare és l’acadèmic italià Girolamo Tartarotti-Serbati, el 1749, que van recollir els Germans Grimm i que el 1832 inspirà al jueu alemany Felix Mendelssohn a escriure Die Erste Walpurgisnacht, on un grup de camperols practicants d’una «Vella Religió» són atacats pels seus veïns catòlics. La metàfora entre catòlics i jueus és molt present en la visió del romàntic Mendelssohn.

La idealització instrumentalitzada de la dona va seguir durant el segle XIX, el mateix Michelet li dedicà dues obres L’Amour –1858– i La Femme –1859–. Posteriors a Michelet trobem una sèrie d’autors cabdals en aquest corrent idealitzat i idealista, però sempre masculí, de la Deessa Mare, James George Frazer amb la seva Branca Daurada –1890–, Charles Leland amb Aradia –1899– i, finalment, ja en el segle XX una dona, l’egiptòloga Margaret Murray amb El culte de la bruixeria a l’Europa Occidental –1921–.

Les seves idees van ser recollides durant el segle XX per acadèmics i investigadors com l’arqueòloga Marija Gimbutas o autors com Gerald Gardner, el pare de la religió neopagana coneguda com a Wicca. Però ja cap als anys 60 i 70 començaren a ser abandonades per l’acadèmia. Avui, cap acadèmic té gaire en compte cap d’aquests autors, més enllà de veure’ls com a pioners i autors de ficció que influenciaren molt la cultura popular, més que investigadors. Però just quan el discurs de la Deessa Mare va ser abandonat per l’Acadèmia universitària, va recollir-la amb força aquesta mateixa cultura popular. Primer per part del moviment hippy als anys 60 i 70 i, com una segona onada, pel moviment New Age entre els 80 i 90 i que l’ha portat fins al segle XXI. La New Age també va incloure-hi altres figures populars, com la Mare de Déu de Montserrat, però d’això en parlaré en un altre article.

També és una imatge, principalment, cultivada pels romàntics vuitcentistes. La imatge de la bruixa injustament cremada per posseir uns coneixements que atemoreixen la resta del poble, la trobem en nombroses novel·les i obres teatrals romàntiques. Per exemple, probablement una de les primeres i la que va definir a la resta pel seu gran èxit popular, va ser en la famosa novel·la d’en Walter Scott, Ivanhoe –1817–, on la jueva Rebecca és cremada pels obscurs cavallers pels seus coneixements com a metgessa. La dona sàvia d’Under the Greenwood Tree –1872–, d’en Thomas Hardy, també molt popular, va influenciar aquesta figura que va convertir-se en gairebé en imprescindible en els relats medievals més romàntics, que idealitzen la vida rural com si fos un lloc de bondat i santedat.

200 anys després la fórmula d’en Walter Scott i en Jules Michelet segueix funcionant. Ho veiem, per exemple, en la sàvia metgessa bosquetana, Ellen, a Els Pilars de la Terra –1989– d’en Ken Follet, una de les novel·les principals per comprendre el moviment New Age, juntament amb altres com el Retorn dels Bruixots –1960–. Ellen és una figura pràcticament calcada, fins i tot en el seu arc narratiu, al de la jueva Rebecca. I tindrem personatges com el d’Ellen per molt de temps.

The Spiral Dance, de l’escriptora estatunidenca Starhawk, publicat el 1979, és cabdal per comprendre l’evolució de la idea d’una Deessa Mare o Mare Terra com a icona pop moderna, tal com s’entén avui. El seu subtítol ho deixa molt clar: “Un renaixement de l’antiga religió de la Gran Deessa”.

La Dansa Espiral

Però, malgrat que la Deessa Mare, amb les seves característiques que tots podem reconèixer, sigui una figura, diguem-ne, «creada» a finals del segle XVIII i durant el segle XIX, no per això és menys interessant que qualsevol altra i val la pena investigar-la, encara que sigui breument, d’on sorgeix i per què. Perquè ella és una figura fonamental del folklore popular del segle XX i XXI.

Ho hem vist en la sèrie d’autors que hem citat, malgrat que n’hi ha molts més que hi participaren. Les característiques inicials dels autors que parlaren d’aquesta Deessa Mare o d’aquest culte rural idealitzat són: homes, de classe burgesa, d’ideologia republicana o d’esquerres –anarquistes, socialistes–, amb una formació autodidacta i freqüentadors de societats iniciàtiques discretes o secretes, com la francmaçoneria, especialment d’ordes irregulars o d’obediència francesa.

Amb el temps i principalment gràcies a l’empenta d’autores com Margaret Murray o Marija Gimbutas, al segle XX aquest corrent va ser recollit pels hippis i la New Age, fent-li un nou gir i emparentant-lo amb els corrents feministes i el conegut com a «moviment d’alliberació de les dones» dels anys 70, amb autores cabdals per comprendre aquesta evolució de la Deessa Mare com la Wicca Diànica de Zsuzsanna Budapest –nascuda el 1940–, l’interessant llibre d’Starhawk –Miriam Simos, 1951–, The Spiral Dance –1979–, o Marion Zimmer Bradley –1930-1999–, amb la seva saga de Les Boires d’Avalon, una altra sèrie de novel·les seminals del moviment New Age, que resseguint el fil de la construcció d’una Deessa original o Mare Terra, ha cristal·litzat en idees com la Teoria de Gaia, les Línies Ley, el «tel·lurisme de les aigües» i moltes altres creences.

La comunicació simbòlica entre aquests homes, burgesos, maçons del segle XIX, a les feministes de la Wicca Diànica, els hippies dels anys 60-70 i la New Age dels 80 i 90 del segle XX, no és tan estranya com ens podem imaginar, al contrari. Les transformacions i adaptacions les trobem amb molts altres símbols i figures que cavalquen la cultura popular, és un procés natural. En els primers autors –excepte en els victorians, que parlen d’una visió més ideal i pastoral del món rural– batega una idea central, la lluita contra l’Església Catòlica i contra el món de l’Antic Règim, que estaven deixant enrere. Aquesta idea és la que recull, molt intel·ligentment, Dan Brown en el super-bestseller El Codi Da Vinci, que torna a fer una empenta a la idea de la New Age.

Per als homes vuitcentistes però, la dona, com a figura oprimida i, alhora, en la seva visió rància, maternal i amant, era el símbol natural que encapçalava la revolta. Ho veiem en figures com la de la República Francesa, representada per una dona i immortalitzada en La llibertat guiant al poble –1830–, d’Eugène Delacroix. Aquesta figura femenina és una Mare de Déu laica, molt còmode de citar per qualsevol autor ateu modern, del segle XX i XXI. Després del XIX va recollir-la el socialisme i va imprimir-la a l’efígie de totes les dones obreres. Paradoxalment aquesta icona idealitzada, pròpia de fantasies masculines –mare, guerrera i amant, encarnació de tots els valors pels quals era necessari lluitar–, era una dona però pràcticament no se li donava la veu a les dones.

En prendre veu pròpia i capacitat d’acció, les dones van participar en la vida política i intel·lectual d’una manera activa entrat el segle XX i era natural que aquesta figura fes un nou gir en les seves mans, lluny de la idealització masculina, entrant en els corrents populars d’alliberament femení d’una manera més orgànica i, alhora, mística. Un autèntic símbol dels nostres temps.

I què és un Déu, entre altres coses, sinó un símbol de símbols?

La Mare de Déu de Montgrony o Mogrony. Coneguda com Mare de Déu de la Llet o del Mugró. Com la Mare de Déu de Montserrat i altres mares de déu “negres”, també ha estat objecte d’especulació per part de la New Age moderna i inclosa dins del catàleg de “Mares Terra”.

La Deessa Mare a Catalunya

La idea del «passat mític» o «mite fundacional» ha sigut àmpliament estudiada pels antropòlegs, els historiadors i els psicòlegs. El passat mític és necessari per emprendre idees com una religió o una nació. El tenen totes les religions més esteses del món actual, també les ordes iniciàtiques, com la història de l’arquitecte Hiram pels maçons o les religions minoritàries, com la història de les últimes bruixes que li llegaren la seva saviesa a en Gerald Gardner. També el tenen les nacions, un passat mític són l’èpica medieval de Carlemany pels francesos o l’èpica cinematogràfica i narrativa per nacions joves, com els Estats Units amb els seus cowboys i la Guerra de la Independència.

Aquests passats mítics, d’ençà del segle XX, també són utilitzats per la publicitat, les ideologies polítiques i les sectes. Les seves característiques apel·len als sentiments i a la infància, perquè una d’elles és la divisió entre bons i dolents, la divisió clara, que ens permet posicionar-nos més enllà de la infinita gamma de grisos de l’existència i l’absurd de la realitat, que no podem comprendre. És un espai confortable i segur, aquell de quan érem petits i tot era fàcil: «Ells són els dolents, nosaltres som els bons»: ells no resen al nostre Déu, que és el bo, sinó a foscos dimonis. Ells no són del nostre poble, són enemics. Ells no són de la nostra ideologia, o són ignorants o són enemics.

L’àvia que remena l’olla a la televisió, venent-nos que és menjar casolà, apel·la a aquesta idealització del passat tant com el polític que parla de l’heroi nacional de torn.

La riquesa ideològica i simbòlica del passat és tanta comparada amb els nostres temps d’homogeneïtzació i uniformització global, que no té res a veure amb aquesta dialèctica de blanc i negre, de bons i dolents, tan necessària per a les nacions, les religions i les ideologies. Com és lògic, generalment tot això només amaga l’afany de riquesa i poder.

Però la instrumentalització que se’n faci, com de les religions o les ideologies, no les invalida, sinó que s’hauria de mirar molt més enllà del que se’n faci amb elles, perquè això no és el que són. Catalunya, que fins a les acaballes del segle XX ha sigut, bàsicament, un territori francòfil, influenciat més per França que pel Regne Unit, la figura de la Deessa mare que més va impactar en els autors i investigadors catalans va ser la descrita per Michelet i els anarquistes.

Ho veiem, per exemple, en Cels Gomis, que cita directament a Michelet en la seva obra La Bruixa Catalana, mai publicada fins als anys 80 del segle passat, però recollida i escrita a cavall dels segles XIX i XX. Gomis té totes les característiques abans citades, home, de classe burgesa i benestant, activament anarquista i francmaçó. Ell parla i descriu aquest «passat matriarcal mític», autèntic oasi de pau i bondat, per oposició a la «malvada opressió de l’Antic Règim i l’Església».

Joan Amades, molt influenciat pels autors més romàntics i pels etnòlegs alemanys, també conserva aquesta visió vuitcentista i romàntica, però des d’un vessant més catòlic i conservador, a la victoriana, com a creient que era. A això hem de sumar-li el secular endarreriment que hem patit a Catalunya en l’àmbit intel·lectual, sobretot per la rèmora de les diferents Dictadures espanyoles i la tradicional persecució i empresonament de polítics, escriptors i artistes catalans, d’Antoni Gaudí a Carles Rahola, passant per exiliats com Pere Calders o censurats com Manuel de Pedrolo.

Actualment, gràcies a les xarxes, aquesta figura de la Deessa Mare es manté amb molta força i està influenciant a personatges com la Molsosa, que reviscola popularment amb un nou vestit, tal com vam veure amb les diverses transformacions de les Marfantes. D’alguna manera la xarxa funciona com aquells antics boca-orella, com la tradició oral, uns autors es copien dels altres i amplien o retallen allà on més els hi convé o els hi agrada. L’important és veure com, així, la Molsosa agafa una nova embranzida a inicis d’aquest incert segle XXI.

A Catalunya, com he dit, anem endarrerits per comparació amb el Regne Unit. La Bruixa Catalana d’en Cels Gomis, que vaig ressenyar a Llegendàrium, no va poder-se publicar, per l’editorial Altafulla, fins que va morir el dictador espanyol Francisco Franco. En vida del dictador i el seu nacionalcatolicisme hauria sigut impensable. La visió de la Deessa Mare com una translació primitiva, antiga, de la Mare de Déu és quelcom que cita Joan Amades i que s’ha fet ressò en el món de les xarxes. També és una visió molt vuitcentista, perquè són autors com Michelet o Frazer els que donen més empenta a aquesta idea.

I, així, arribem al final del camí d’aquest esperit. Que trobem amb un vestit simbòlic molt més arreglat i amable. Més per a tot els públics i cavalcant les postures ecologistes, feministes i de renovació de la vella societat, que es desintegra.

El viatge de la Molsosa

Les tradicions neixen i viuen en un context determinat, mort aquell context moren les seves tradicions associades, se’n fan de noves o, simplement, les relacions simbòliques amb la terra s’empobreixen. I, avui, quants bosquerols com els carboners segueixen treballant a les parts més profundes i fosques del bosc? Vosaltres direu.

La Molsosa, que era filla de les tradicions dels carboners i del bosc més feréstec, en lloc de desaparèixer en morir els bosquerols, malaurada sort d’altres figures tan properes a ella com el Carmençó dels pastors, ha tingut una segona oportunitat, transformada avui en un avatar de la Deessa Mare que representa la natura i les dones, aquell somni dels maçons i els anarquistes del segle XIX, més tard recollit pels hippies i el moviment d’alliberament femení dels anys 70 i 80.

Ella era esperit venjatiu, encarnació de la part fosca i freda del bosc, que habita tot allò sense forma –com els gegants, com els de la mà foradada–, que anhela els fills dels homes per crear la vida que protegeix, però que no pot engendrar. I, d’alguna manera, gràcies a l’encís dels romàntics i les dones lluitadores s’ha acabat convertit en Mare. Però no una mare qualsevol, una encarnació de la Mare Terra mateixa. No és això el que sempre havia volgut?

La filla del carbó i del sutge de l’ànima torna a habitar, potser no els boscos, potser no les fredes cabanes dels carboners, però sí els nostres somnis: els somnis d’un món millor i més lliure.

És el llegat del foc negre.

La Molsosa, tema inspirat en la figura venjativa del bosc. Del projecte d’Eloi Raso, The Angry Spirits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada