La Molsosa: filla del foc negre

Imagina que has de viure els mesos més durs de l’hivern, de novembre a març, dins d’una feble cabana de branques a la part més profunda del bosc pirinenc. El fred és tant intens que et crema els pulmons quan respires. Tot, absolutament tot el que et rodeja, és blanc i negre. El cel és blanc, el terra és blanc, els arbres i les roques són negres. La teva cara, tacada del sutge del carbó, és negre. El teu cor, ple de fum, és com la teva esperança. I quan arriba la nit, agafat a una destral i una samarra de llana que put a bestiar, rius per espantar les tremolors. Us expliqueu històries impossibles i procureu dormir, amb la panxa més buida que plena.

Quan acluques els ulls reses al bon Déu, l’únic que coneixes. Aixeques pregàries perquè la cabana no s’enfonsi i us mati quan sou més febles, quan torneu a ser com nens, com saps que l’hi ha passat a un amic, a un familiar. L’únic que et separa de la mort glaçada són branques cobertes de molsa, un foc somort davant vostre i la companyia dels teus amics. Muralla feta amb esperança i esforç, un bri d’ordre en el regne bosquetà, on res humà i recte és benvingut.

La solitud us engoleix a mesura que la nit avança. És l’hora de veure la teva autèntica cara, reflectida en el buit de la gola que es tanca a un pam del foc que s’apaga amb cada llepada roja. Si preneu mal, ningú us escoltarà. I fora, més enllà de les febles branques, en la foscor més profunda que mai han vist ulls humans, corren criatures que no podeu comprendre però amb les que podeu fer foscos pactes, de sang i de vida.

I d’una d’elles en coneixes el nom.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.