Normalment, quan pensem amb el passat més arcaic, creiem que els pobles no viatjaven més enllà de les seves costes immediates. Però l’arqueologia moderna, cada vegada més, està descartant aquesta idea. Sabem que els comerciants i viatgers grecs i fenicis van arribar fins a les costes de l’actual Regne Unit, que els pobles llatins comerciaven amb joies i esclaus amb l’actual Escandinàvia, que desitjaven el seu vi i les seves eines, i que els rius i mars eren camins per on transitaven vaixells del Mediterrani, del Mar del Nord i de l’Atlàntic. No eren, lògicament, autopistes plenes de mercaderies com poden ser avui però sí que alguns valents, comerciants i exploradors, s’embarcaven en aventures que en un temps amb tantes facilitats per al viatge ens semblarien impossibles, pròpies d’una novel·la fantàstica. Avui, on vendre per Internet en anglès és relativament senzill, se’ns fa difícil imaginar el seu caràcter i esperit de foc i vent. Si som capaços d’imaginar, ni que sigui per uns segons, com eren, si ens podem posar en el seu lloc, podrem copsar el seu coratge i la seva habilitat.
Fem un petit exercici. Fem volar la imaginació. Posem-nos en el lloc dels nostres avantpassats. Imagineu que pugeu a bord d’una antiga embarcació del segle II aC a les costes del Mediterrani. És un vaixell petit, amb una vela quadrada i amb rems a banda i banda. No heu sortit mai del vostre poble i aquesta és la primera vegada que marxareu més enllà dels vint quilòmetres a la rodona. Amb vosaltres viatgen amics i familiars amb els quals heu crescut, homes i dones dels que coneixeu el nom i la família de fa generacions. Les ancianes del poble us han parlat de terres increïbles, on els tarongers donen fruits d’or i hi ha gegants amb mans de foc que guarden tresors en coves profundes, tresors que esperen l’astut i el valent. Els vells mariners xiuxiuegen sobre terres on es practica el sacrifici humà i l’amor és màgia negra, i saps que hi ha un poble que anomeneu «iber» que clava els caps dels seus enemics a les portes de les cases amb claus llarguíssims i decoren els seus cavalls amb els membres dels vençuts en combat.
Ara imagineu que, en aquells temps, qualsevol petita infecció podia conduir-vos a la mort, que la llei no era com la d’avui i pels mars i les terres hi havia qui dedicava la seva vida al saqueig i la mort amb total impunitat, que els aparells de viatge eren senzills i intuïtius i que confieu a reposar els queviures pel camí, sense cap més alè que l’esperança. Però vosaltres no sou uns covards. Sou una barreja de guerrers, comerciants i exploradors, tant podeu agafar el rem com l’espasa, sou gent amb un do de paraula extraordinari, en un temps on les llengües que es parlaven cada cent quilòmetres podien variar enormement, perquè no hi havia cap mena d’unitat lingüística o cultural. Confieu solament en la vostra voluntat i en la companyia dels vostres déus i esperits, que viatgen amb vosaltres i us empenten a cridar per sobre de la tempesta i la por.
Si ara podeu olorar l’aroma salat i profund del mar, si podeu escoltar el lament de les gavines i cruixir la fusta sota els vostres peus, si podeu veure els ulls dels vostres companys brillar i el vostre cor s’inflama per la perspectiva del viatge, podreu entendre què era Ophiussa, la terra de les serps.
L’illa de Formentera també era anomenada Ophiusa pels grecs, Columbaria pels llatins, i es creia que estava habitada per incomptables serps verinoses. Només hi podies anar si duies terra d’Eivissa ja que era l’illa del déu Bes, el qual, entre d’altres, tenia el poder de dominar les serps.
Gràcies per l’apunt, el tindré en compte per a un futur article sobre Formentera perquè m’ha semblat molt interessant. Curiosament havia escoltat que Eivissa era una illa on no hi ha res verinós, no sé què hi haurà de cert sobre això. Buscaré més!