El mot fada s’incorpora a la llengua catalana de manera tardana i a través de la literatura, principalment francesa i cavalleresca, probablement en algun moment del segle XIII. Com vaig detallar en el primer article de les encantades, fada ve del mot llatí fata i les fates eren aquelles personificacions, generalment femenines, del destí. Aquelles fades originàries eren tant deesses com els dobles espirituals d’una família o comunitat, guies tutelars i representants dels avantpassats, l’essència que s’anava traspassant generació rere generació malgrat que anessin naixent i morint. És per aquest motiu que se les representava, normalment, filant i de tres en tres. Com les tres Nornes escandinaves, Urdr, Verdandi i Skuld, que literalment significa «el que ha succeït», «el que succeeix» i «el que succeirà», passat, present i futur. Elles teixeixen el tapís del wyrd, el destí.
El destí és un concepte cabdal per la mentalitat precristiana. És una d’aquestes deesses-guia a qui s’evoca, normalment, quan es comença la remembrança d’una cançó que lloa als avantpassats, la Musa de la Ilíada o la Völva de la Völuspá, en l’Edda poètica. S’evoca perquè es faci present i ens transporti, a través de nosaltres mateixos, a ells, que també són nosaltres tant com nosaltres com ells. Podem citar desenes d’exemples narratius on copsem aquesta idea de destí: famosa és l’anècdota de l’heroi grec Aquil·les, que és banyat en el riu Estígia –que significa «odiar» i fa de frontera entre el món dels vius i dels morts– per la seva mare, la nereida Tetis, bany que el fa invencible; d’ençà d’aquest precís moment, es coneix que l’heroi morirà per l’únic lloc pel qual no ha estat submergit, el seu taló, d’on Tetis l’agafa. Si anem al nord d’Europa, quan el drac, representant del wyrd, guardià entre els mons, emergeix de la terra per combatre amb Beowulf, l’heroi germànic s’acomiada dels seus amics perquè sap que morirà. El destí el crida.
En aquest marc mental i narratiu, passat, present i futur són tres i són un, alhora. Per això, quan tot comença, se sap com acaba. I, malgrat tot, és el destí heroic, oposat al destí tràgic de personatges com Èdip o Antígona, prendre les regnes de l’esdevenidor.
Així, en català, «fadar» significa destinar, fixar el destí i, també, encantar. Un «malfadat» és algú que té mala sort, que la seva vida és un seguit de desgràcies. «Enfadar» és l’equivalent de «disculpar-se amb el destí», abandonar-se a ell i, per tant, deixar-se anar per les passions. «Fatídic» o «Fatal» és estar marcat pel destí. I, per acabar, el «fat» és, en termes generals, el destí. La majoria d’aquests mots eren, primer, formes cultes que van acabar passant a la tradició popular. Per exemple, en les rondalles mallorquines d’Alcover trobem la fórmula màgica: «Per la fat-i-fat que ma mare m’ha encomanat, que s’esdevingui…!», acabant amb la cosa que es desitja.
En època medieval el cristianisme i la cultura cortesana adapta la figura de la fada, com bé estudia l’historiador Claude Lecouteux a Fades, bruixes i homes llop a l’Edat Mitjana, assaig que he ressenyat amb anterioritat. Uneixen les idees de la senyora del destí, les amants sobrenaturals i les dobles o guies familiars, una mena d’Àngel de la Guarda.
