Les marfantes: Espectres de Tortosa i les Terres de l’Ebre

Il·lustració d'en James McBryde per a Històries de fantasmes d'un antiquari, d'M.R.James. 1904. McBryde, molt amic d'en James, solament va poder acabar 4 il·lustracions. Va morir poc després. Aquesta és pel relat "Oh, xiula, amic meu, i vindré a tu".

Quan i per què una criatura de l’imaginari col·lectiu es canvia el vestit i es transforma en una altra cosa?

Potser conserva el seu nom o conserva algun dels seus atributs, sembla el mateix… però no ho és. S’han fet moltes hipòtesis interessants sobre això, algunes ben conegudes són les del científic Jacques Vallée a Passaport a Magònia o les de Claude Lecouteux als seus assajos, com a la seva obra dedicada a les bruixes i homes llop, que vaig ressenyar aquí fa uns mesos. Els mecanismes de transferència i renovació poden ser molts. Potser és per l’acció d’un escriptor local, d’un periodista o d’algú que en vol fer merchandising. Qui sap, potser és per una festa, per una voluntat turística i recaptatòria o, simplement, perquè la transmissió oral ha esgotat les antigues formes i n’ha fet de noves, utilitzant la vella carcassa de les anteriors, emergint i reemergint de l’inconscient col·lectiu sota diferents vestits, però encarnant el mateix símbol, com va investigar el psicòleg Carl Gustav Jung.

És legítima aquesta variació? Hi ha qui diu que no, que tot això que es crea i recrea actualment no té res a veure amb el que s’anomena cultura popular, perquè ha de tenir unes arrels ancestrals. D’altres asseguren que és cultura viva i, per tant, també és popular. A les nostres terres aquests últims són els menys a altres països, com el Regne Unit o Mèxic, ambdues aportacions, l’antiga i la nova, són acceptades com a cultura popular. El debat segueix obert. Durant aquests dos anys i mig de publicacions hem anat veient algunes criatures de les llegendes i rondalles populars que han transformat del tot el seu aspecte, funció o atributs. Un cas que he publicat recentment és el del Tarlà de Girona. D’altres han quedat fossilitzades en el temps, morta la seva funció, han quedat com meres anècdotes en llibres de llegendes o pàgines web com aquesta que esteu llegint. Un exemple és el Carmençó, que el publicava fa un parell de setmanes.

Les criatures que us porto avui, les marfantes, són unes d’aquelles que, com vam veure amb la Tinyosa, neixen de la parla popular i de la personalització d’un fenomen real. En el cas de la Tinyosa s’humanitzava la boira, tant present a la Plana de Vic, al Lluçanès i al Cabrerès, on més empraven aquest terme per fer la por a la mainada, perquè no sortissin a jugar i caiguessin en un pou o algun criminal aprofités per segrestar-los. Les marfantes són la personalització de la por en si mateixa, tal com l’anomenaven la gent del Baix Ebre i el Montsià. I, a més a més, van patir una transformació recent prenent un altre nom, marfantos, que coneixerem cap al final de l’article. Aquest sorgiment de la parla popular, que enllaça amb altres criatures indefinides de l’imaginari col·lectiu com les animetes o les fantasmes –sempre en femení–, i la seva transformació final en una mena d’esperits influenciats pel terror cinematogràfic, de l’estil d’un Amando de Ossorio i la seva saga dels Templers maleïts, ens parla molt de nosaltres mateixos.

Aquesta és una història  de les Terres de l’Ebre molt adequada per aquests dies de Castanyada, d’aquelles que s’expliquen a la vora del foc, quan tot és fosc. I, sobretot, ens serveix per veure com de la mateixa llengua, de la parla popular, poden sorgir monstres que acaben per filtrar-se entre les esquerdes del subconscient, connectant amb uns arquetips universals que trobem arreu.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.