Les marfantes: Espectres de Tortosa i les Terres de l’Ebre

Il·lustració d'en James McBryde per a Històries de fantasmes d'un antiquari, d'M.R.James. 1904. McBryde, molt amic d'en James, solament va poder acabar 4 il·lustracions. Va morir poc després. Aquesta és pel relat "Oh, xiula, amic meu, i vindré a tu".

Quan i per què una criatura de l’imaginari col·lectiu es canvia el vestit i es transforma en una altra cosa?

Potser conserva el seu nom o conserva algun dels seus atributs, sembla el mateix… però no ho és. S’han fet moltes hipòtesis interessants sobre això, algunes ben conegudes són les del científic Jacques Vallée a Passaport a Magònia o les de Claude Lecouteux als seus assajos, com a la seva obra dedicada a les bruixes i homes llop, que vaig ressenyar aquí fa uns mesos. Els mecanismes de transferència i renovació poden ser molts. Potser és per l’acció d’un escriptor local, d’un periodista o d’algú que en vol fer merchandising. Qui sap, potser és per una festa, per una voluntat turística i recaptatòria o, simplement, perquè la transmissió oral ha esgotat les antigues formes i n’ha fet de noves, utilitzant la vella carcassa de les anteriors, emergint i reemergint de l’inconscient col·lectiu sota diferents vestits, però encarnant el mateix símbol, com va investigar el psicòleg Carl Gustav Jung.

És legítima aquesta variació? Hi ha qui diu que no, que tot això que es crea i recrea actualment no té res a veure amb el que s’anomena cultura popular, perquè ha de tenir unes arrels ancestrals. D’altres asseguren que és cultura viva i, per tant, també és popular. A les nostres terres aquests últims són els menys a altres països, com el Regne Unit o Mèxic, ambdues aportacions, l’antiga i la nova, són acceptades com a cultura popular. El debat segueix obert. Durant aquests dos anys i mig de publicacions hem anat veient algunes criatures de les llegendes i rondalles populars que han transformat del tot el seu aspecte, funció o atributs. Un cas que he publicat recentment és el del Tarlà de Girona. D’altres han quedat fossilitzades en el temps, morta la seva funció, han quedat com meres anècdotes en llibres de llegendes o pàgines web com aquesta que esteu llegint. Un exemple és el Carmençó, que el publicava fa un parell de setmanes.

Les criatures que us porto avui, les marfantes, són unes d’aquelles que, com vam veure amb la Tinyosa, neixen de la parla popular i de la personalització d’un fenomen real. En el cas de la Tinyosa s’humanitzava la boira, tant present a la Plana de Vic, al Lluçanès i al Cabrerès, on més empraven aquest terme per fer la por a la mainada, perquè no sortissin a jugar i caiguessin en un pou o algun criminal aprofités per segrestar-los. Les marfantes són la personalització de la por en si mateixa, tal com l’anomenaven la gent del Baix Ebre i el Montsià. I, a més a més, van patir una transformació recent prenent un altre nom, marfantos, que coneixerem cap al final de l’article. Aquest sorgiment de la parla popular, que enllaça amb altres criatures indefinides de l’imaginari col·lectiu com les animetes o les fantasmes –sempre en femení–, i la seva transformació final en una mena d’esperits influenciats pel terror cinematogràfic, de l’estil d’un Amando de Ossorio i la seva saga dels Templers maleïts, ens parla molt de nosaltres mateixos.

Aquesta és una història  de les Terres de l’Ebre molt adequada per aquests dies de Castanyada, d’aquelles que s’expliquen a la vora del foc, quan tot és fosc. I, sobretot, ens serveix per veure com de la mateixa llengua, de la parla popular, poden sorgir monstres que acaben per filtrar-se entre les esquerdes del subconscient, connectant amb uns arquetips universals que trobem arreu.

Sir William Crookes amb l’esperit Katie King. 1874. King era un esperit interpretat per la mèdium Florence Cook, una de les més famoses d’Anglaterra durant l’Era Victoriana. L’aspecte de Katie King ens dóna una idea molt aproximada del que pensaven els nostres avantpassats vuitcentistes de com eren els espectres o esperits sense repòs: blancs, amb túniques o llençols sense color, sense una identitat clara. En el cas de Katie, l’estafa va ser descoberta després d’haver enganyat a molta gent, entre ells científics, polítics i gent de l’alta cultura. Encara hi ha qui manté que Katie era real. L’espiritisme va causar un autèntic furor en aquella època, també a Catalunya, especialment a la ciutat de Barcelona.

Les que fan el mal

En Carles Castellà, a Cultura popular, folklore i etnologia del Baix Ebre, va recollir a Benifallet com «a una dona grossa i mal vestida se li diu: “pareixes una marfanta!”». Una mica més enllà, al diccionari Alcover-Moll llegim que a Tortosa una marfanta és: «un individu que es presenta disfressat, de nit, per fer por», també aclareix que és una «dona dolenta, poc honesta». Fins aquí, anem veient dues característiques de les marfantes, per un costat la seva relació amb les dones i per l’altra amb els fantasmes. Al Vocabulari català de Tortosa, d’en Francesc Mestre i Noé, publicat el 1916, tenim que marfanta és, simplement, fantasma en tortosí.

A l’imprescindible Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre trobem tot un seguit d’informacions que fan més llum en aquest punt. Ens indica com la marfanta, com la Tinyosa per la mainada de la Plana de Vic, era un espantacriatures dels xiquets del Baix Ebre i el Montsià. Els seus atributs són força indefinits. Si la Tinyosa era un ésser individualitzat, les marfantes poden ser moltes, «Vindran les marfantes!», o solament una, «Vindrà la marfanta!», cridaven les mares tortosines als seus xiquets quan emprenyaven. Una altra característica molt interessant és la seva relació amb el gènere femení. A vegades pensem que a Catalunya els espantacriatures són tots de gènere masculí, com l’home-bèstia de la Garrotxa, en Fumera de l’Empordà o el Marmajor del Montserratí. De tots ells n’he parlat. Però també hem conegut el seguici d’Heròdies, a la mateixa Tinyosa, en un futur us parlaré de la Simanya i, sobretot, hem de recordar aquelles criatures sense forma, indefinides, amb apel·latiu femení, conegudes simplement com les animetes, les fantasmes o les llufes, un nom que avui ens pot semblar molt graciós però que ens indica certs atributs d’aquests éssers i no és, precisament, que facin pudor.

Parlem primer del gènere. Que ens referim a elles amb un apel·latiu masculí o femení no és indicador, en aquest aspecte de la cultura popular, que guardin cap característica genèrica o sexuada. Tenim, per exemple, els partenidors del Solsonès, molt propers a les marfantes, malgrat que se’ls anomena amb un apel·latiu masculí no tenen cap aspecte genèric, són esperits indefinits i asexuats, d’ells també en vam parlar. Les animetes que truquen a la porta per la Castanyada, tampoc tenen cap característica genèrica. Són esperits indeterminats, anomenats d’una manera o l’altra més per qüestions de tradició lingüística que per atribucions antropològiques. En el cas de les marfantes, però, veiem com en la parla tortosina ràpidament van associar-se a les dones de carn i ossos, concretament a les de caràcter malèvol, allò que també s’anomenava a molts llocs, segons la parla popular, «una bruixa». Fins i tot avui, cridar-li a algú, «ets una bruixa», segueix sent un insult viu.

Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans veiem com marfanta era com s’anomenava a una prostituta, terme emprat molt antigament. I malgrat que a l’IPCITE ens diuen que a les Terres de l’Ebre mai va ser emprat d’aquesta manera, la relació és intrigant. En Joan Coromines, al seu Diccionari etimològic, diu que marfanta vindria de l’àrab már’ahána que és, efectivament, una prostituta. En canvi farhan, en àrab, és algú alegre, disbauxat, que provoca cridòria. En aquest encreuament, que a priori us pot sembla molt aleatori, hi ha un terreny a explorar interessantíssim. Si anem al Diccionari de Sinònims de l’Albert Jané, veiem com «animeta» també era sinònim de «brètol», així, fer l’animeta era fer el brètol, ser un esbojarrat o un murri, fer l’animal. Veiem com farfant o farfanta té els mateixos sinònims: pinxo, bergant, brivall, en resum, brètol. Perquè ser un farfant o fer el farfant era això, fer l’esbojarrat. Coromines ho acaba de reblar quan diu que, marfanta, ve de l’encreuament entre marfana i farfanta, termes que en origen definien a una prostituta o a algú que fa el brètol.

El més important d’aquests termes, d’aquesta exploració etimològica, no és que siguin termes despectius, tampoc que tinguin un apel·latiu masculí o femení, hem de llegir entre línies, amb pensament lateral. L’important és els atributs que ens expliquen: la indefinició, el soroll, l’aspecte grotesc, la mala aparença, la gatzara, el fer a algú coses indesitjables, el caos. I la peça clau del trencaclosques la trobem quan veiem que, animeta, com farfant o marfanta, també era un terme emprat per definir a algú malcarat i, per la visió popular, dolent. Per aquí és per on podem començar a entendre de qui estem parlant.

El clàssic esperit de llençol i bola de ferro als peus del segle XIX, avui convertit en figura entranyable per a la mainada, objecte de comèdies i acudits, potser amaga molt més del que sembla en els seus atributs: indeterminació, despersonalització filla de la bogeria, manca d’identitat, un soroll concret, és insidiós, silenciós també, no té forma, és com un feix de llum i ombra… Aquí podem veure una recreació amb una estereografia, una de les tècniques pioneres de la fotografia, de l’era victoriana.

Les que no tenen forma

Al relat de transmissió oral de La masada d’Estevenet, recollit per Thais Molar a Santa Bàrbara, al Montsià, i narrat per Paco Romeu, nascut el 1922, ens explica com a Lo Pla de La Galera, a la mateixa localitat, l’Esteve, hereu del mas, va veure que quan arribava el vespre pels voltants del mas hi corria una marfanta, és a dir, una persona coberta de cap a peus amb un llençol blanc amb el qual amagava la seva identitat per fer alguna activitat criminal, potser robar, potser violentar algú. L’hereu volia descobrir qui era aquella marfanta que els feia passar males nits i, per aquest motiu, guaitava pels camps fins la matinada.

El pare no hi estava d’acord però, finalment, l’Esteve va descobrir qui era aquella marfanta. Poc després el seu pare el trobava assassinat enmig dels camps llaurats. Al cementiri de la Galera hi ha una pedra que el recorda, on van enterrar-lo: «aquí mataron a Asteve Axensi, 19 abril 1796, rueguen a Dios por él» –aquí van matar l’Esteve Asensi, 19 d’abril de 1795, preguin a Déu per ell–. Després, el pare va demanar que la pedra la col·loquessin a la paret del mas. Quan van morir els pares i van passar les generacions, l’últim propietari va fer enderrocar el mas i van trobar, darrere de la pedra, l’esquelet d’un home. Les restes van ser portades a una ossera comuna i la pedra és a l’entrada del passeig del cementiri. El relat conclou dient que, d’alguna manera misteriosa, davant la pedra sempre hi ha flors noves.

En aquest relat, conte de tradició oral on es barregen els elements de relat criminal, de bandolerisme i de fantasmes, la marfanta apareix, solament, com a mot descriptiu. No és que ella sigui la protagonista, ho és la persona que adopta la seva personalitat o, pel que ens interessa, la manca d’ella. El relat ho deixa ben clar. En anar cobert per un llençol, la persona s’esborra les característiques personals, la seva aparença, no se sap qui és. Avui, imaginar un fantasma cobert amb un llençol blanc, ens sembla una cosa molt antiquada, fins i tot ridícula. Però aquest llençol era una manera visual de representar dues característiques de com els nostres avantpassats setcentistes i vuitcentistes veien els fantasmes: no tenien forma i emetien una llum blanca, intensa. Ho trobem en les fotografies de fades o de morts, aquelles representacions o falsificacions pròpies de l’espiritisme, de les taules parlants i de les sessions de mèdiums, que van gaudir d’un èxit espaterrant durant la segona meitat del segle XIX.

A més a més de la seva inclinació cap a la dissolució, cap a la disbauxa i el caos, en resum, per torçar totes les línies rectes i fer el mal, tenim que, com a entitats pròpies de la dissolució, les marfantes no tenen una forma definida, que no sigui la indefinició mateixa, l’ambigüitat. Joan Amades, al seu Costumari Català, ens parla d’unes llufes que surten les nits de Nadal per les Terres de l’Ebre, d’elles vaig parlar-ne en l’article dels partenidors: «Similars a les fantasmes són “les llufes“, que apareixen pels boscos de la nit de Sant Joan empordanesa i ebrenca. Noteu que s’utilitza el mateix nom per les animetes de tardor o pels ninots del dia dels Sants Innocents, que recorden les ànimes dels difunts. La seva forma és no tenir forma perquè, malgrat que intimiden i atemoreixen, ningú pot definir-les. Potser per això, precisament, terroritzen al valent –o l’inconscient, mai millor dit– que deixa els límits dels camins i la civilització humana per endinsar-se a l’Ombra, allà on totes les paraules són inservibles».

Llufes era una manera d’anomenar als mals esperits i a les ànimes errants. No és casualitat que, aquells ninots que es pengen de l’esquena per Sants Innocents, siguin anomenats així. Les llufes que es pengen de l’esquena són una referència directa als esperits i als nens difunts de la Matança d’Herodes, episodi bíblic on el rei vol assassinar el Jesús nounat i la Sagrada Família fuig a Egipte. Els nostres avantpassats van lligar-ho ràpidament: les llufes, les ànimes dels difunts, eren equivalents als esperits d’aquells nens assassinats pel rei Herodes en el relat del Nou Testament. Aquests ninots comparteixen els atributs dels fantasmes clàssics de llençol, no tenen atributs ni característiques definides, ni cara i són, també, del tot blancs.

Vam veure-ho en l’article sobre els difunts en l’antiguitat romana i els tractes que els romans feien amb els esperits de la llar. Ells penjaven ninots de les portes de les cases, en dates assenyalades, perquè el mort errant no hi entrés. Llufa simplement era un mot de la parla popular que no tenia res a veure amb el que ens fa pensar avui. Ens pot semblar molt arriscat o, fins i tot impropi, però és probable que si així va anomenar-se a les ventositats que no fan soroll és, precisament, per la seva característica immaterial, intangible, però malèvola. Característiques que compartien amb els esperits venjatius… amb un barroer toc d’humor popular.

Fotograma de La noche del terror ciego. 1972. Amando de Ossorio

Les que trenquen la realitat

En l’article de l’antiguitat romana vam parlar dels Lemurs o Larvae, els esperits malignes dels romans a qui no se’ls hi feia ofrenes, que romanien pels camins perduts i afamats i que en ser oblidats havien embogit. Però no tots els mals esperits són així perquè no se’ls hi fan ofrenes o perquè no se’ls recorda. Per alguns, trencar les normes de la realitat, desafiar tot el que és recte i equilibrat, la mateixa essència del que és, és la seva naturalesa. Ho vam veure molt clarament amb el primer article dels Esperits del temps del Desordre. Hi havia esperits que exemplificaven, directament, aquesta essència, com aquell que simplement es deia El Mal Esperit.

N’hi havia d’altres que recorden moltíssim a les marfantes, probablement són esperits molt propers en la seva essència popular, i eren anomenades, al Montserratí, les fantasmes. En copio un breu fragment de la seva entrada: «Com convé al Temps del Desordre, moltes de les criatures i esperits que habiten aquest temps no tenen una forma definida i desafien allò que és endreçat i correcte. Uns d’aquests esperits són «les fantasmes» que sortien per les muntanyes de Montserrat. Éssers indefinits i ambigus, que canvien constantment de color i d’aparença. Joan Amades ens diu que es creia que les fantasmes sortien la Nit de Nadal, una nit on regnen els dimonis i mals esperits. Podien transformar-se en qualsevol cosa: Herba, arbre, roca. Podies trobar-te-les al costat mateix o en l’horitzó. Si enxampaven algú fora de cobert, començaven a rosegar la seva ment i la seva autoestima, xiuxiuejant-li a cau d’orella o cridant-li a la cara paraules que l’humiliessin i l’avergonyissin de la seva vida i persona. O podien acompanyar-les durant molta estona en absolut silenci».

Que es diguin les fantasmes és accessori, superficial. Aquests termes, fantasmes, animetes, marfantes, llufes, són termes paraigües que s’empren, depenent del territori amb variacions, per definir una mateixa categoria de mals esperits. Tanmateix, com la riquesa d’esperits, déus o genis del lloc, lares, de l’antiguitat, va anar comprimint-se, empobrint-se i cosificant-se, és probable que molts d’aquests numens abans tinguessin un nom, uns atributs i unes característiques, que avui desconeixem i, desdibuixats del tot, hagin caigut en ser anomenats simplement amb aquests apel·latius genèrics.

Les fantasmes montserratines no tenen forma, al contrari, adopten la que volen i, si es troben amb algun passavolant solitari, el devoren per dins, l’embogeixen. Pel que fa a la relació amb les marfantes, l’IPCITE ens torna a recordar que, per la parla popular, sempre de manera burlesca, una marfanta és algú que porta un aspecte grotesc, robes de talla més gran –com els llençols d’un fantasma clàssic–, és molt estrafolari. A ell se li diu «sembles una marfanta!». La seva forma és desafiar la forma. També ens diu que a Alcanar i el Pinell de Brai marfanta era una dona que feia el dropo, que no volia fer res, és a dir, que desafiava les normes establertes.

Pel que fa a aquest desafiament a la llei del fet correcte, de la verticalitat, de nou tenim que el record popular va relacionar les marfantes amb el crim. En el relat de la masada de l’Estevenet ho hem vist, però hi ha molt més. La memòria de l’estraperlisme o de criminals com bandolers i assassins diu que, abans de la Guerra Civil espanyola, hi havia qui es desplaçava de nit tapat per un llençol o manta. Algunes d’aquestes cobertures eren fosques i negres, per no ser vistos. Altres eren blanques, per avisar que allí s’estava cometent un crim i, fent por, que ningú s’hi acostés. A vegades hi posaven un pal o una forca, per semblar més alts i augmentar-ne l’efecte de distorsió grotesca. Fins i tot, ens diu l’IPCITE: «Dels anys quaranta del segle XX, també s’ha recollit que es vestien amb impermeables, unes peces de roba amb caputxa que anaven untades d’un oli especial».

No tots els que es disfressaven així i feien sortides nocturnes eren criminals de punyal i pistola, estraperlistes o corruptes, n’hi havia qui desafiava les normes establertes en un altre aspecte: l’amorós, el passional. Doncs perquè no fossin descoberts, de marfantes es vestien aquells que anaven a visitar els seus amants prohibits. Dels anys 30 del segle XX l’IPCITE recull aquest fragment oral: «dien que es vestia de marfanta […], que anava per aquí detràs […] que hi havia una masadeta […]. I dien, aquí de nit surt una marfanta!, i dien que era la Garzón, que es veu que anava a vore a un o altre, […] que ja va tindre un fill de soltera […]. Es veu que tenia lios amb altres».

Avui ens poden fer gràcia aquestes coses, però en aquells temps no era agradable trobar-se amb algú cobert, fos per un motiu passional o criminal. La trobada amb una d’aquestes marfantes podia anar malament i, per això, també van convertir-se en espantacriatures. Com hem vist en el relat de l’Estevenet, que s’anomenessin marfantes no vol dir que ells ho fossin, com és lògic, sinó que assumien les seves característiques per la memòria i la veu popular: la nocturnitat, la perillositat, les intencions malvades, la carència de forma i d’identitat, el desafiament les normes establertes, la ruptura «d’allò que està bé», què és. Ells no ho sabien, segurament la gent que els anomenava així, tampoc, però d’alguna manera sàvia, aquella manera subterrània, oculta, que té d’actuar l’inconscient, l’Ombra, ells i elles, homes i dones de carn i ossos, amb noms i cognoms, eren també les marfantes.

Cap als anys 50 i 60 aquests personatges de crònica negra, els estraperlistes de l’arròs, els amants trencats que s’amagaven sota la foscúria, els furtius i els folls, van anar desapareixent. La seva funció d’espantacriatures va perdurar un parell de dècades més, fins als 80. Però aleshores, quan semblava que les marfantes desapareixerien per sempre més de l’inconscient popular, perquè havien perdut la seva funció, perquè ja no feien por a ningú… van reaparèixer.

Mural en memòria de la tragèdia del Alfacs. Cadascuna de les estrelles recorda una de les víctimes. Font

Un record de la tragèdia dels Alfacs

L’11 de juliol de 1978, dins del terme municipal d’Alcanar i a prop de Sant Carles de la Ràpita, hi havia el càmping dels Alfacs. Cap a dos quarts de tres d’aquell malaurat dia d’estiu, un camió cisterna que estava ple a vessar de propilè liquat i conduïa per la N340, va explotar al costat del càmping. El camió es partí en tres parts, sortint disparades cap a diverses direccions i impactant contra el càmping. El propilè és un combustible terriblement inflamable. En aquell moment hi havia unes 400 persones en el radi de l’explosió, gairebé totes elles eren forasters, belgues, alemanys, francesos i anglesos, que havien vingut a la nostra terra a passar les vacances. Es desconeixen el nombre exacte de morts, hi ha qui diu que uns 215, va haver-hi desapareguts, el foc no va deixar res al seu pas. Les causes de l’explosió encara es discuteixen.

Aquest fet, un dels pitjors accidents de la història de Catalunya, és encara recordat per molta gent a La Ràpita, al Montsià i per tota Catalunya. Va impactar greument en la memòria i la consciència de la gent, joves i grans, que van veure amb els seus propis ulls com l’atzar, l’absurd, la casualitat, qui sap, consumia més de 200 vides de sobte. Les fotografies publicades en els diaris de l’època són esgarrifoses. La bola de foc produïda per l’explosió va arribar a més de 2000 graus de temperatura. 100 persones van morir instantàniament. Va ser l’Infern. El 2018 feia 40 anys de la tragèdia, quan va ser recordada amb documentals i reportatges. Avui el càmping continua en funcionament i es recorda a les víctimes amb un mural en el seu record.

I, per descomptat, molts van ser els «divulgadors del misteri» espanyols que van voler aprofitar-se d’aquell fet. Va dir-se que, a la nit, hi havia gent que es trobava amb els esperits dels difunts, que vagarejaven per la N340. Fins fa molt poc, encara hi havia gent que jurava que els havia vist, amb una d’aquelles trobades d’espectres a la carretera que remeten a tantes i tantes llegendes i misteris moderns. Convertit en un lloc poc menys que de peregrinació pels seguidors del misteri i el terror modern, aquella tragèdia encara, avui, és motiu de reportatges, psicofonies, fotografies d’esperits, narracions misterioses i tot el que vulgueu.

Sigui com sigui, creieu en el que creieu, una cosa sí que és certa: l’horror d’aquella trista tragèdia va impactar amb moltíssima força les ments de moltíssimes persones que ho visqueren, tant en primera persona, la gent que hi vivia pels voltants, com en directe, mitjançant les televisions, les ràdios i la premsa. El mateix territori, d’alguna manera, va quedar ferit per aquella explosió i la memòria col·lectiva en feu un record en forma de narracions de fantasmes perduts: visions de nens perduts que criden ajuda perquè els segueixis dins la nit, d’adolescents silenciosos i amb la mirada buida que guaiten passar els cotxes solitaris des del llindar del no-res, adults vestits d’estiu en ple hivern que xisclen perquè els segueixis, perquè els ajudis.

Com és lògic, no podem dir que la tragèdia dels Alfacs canviés el que eren les marfantes en l’inconscient col·lectiu de les Terres de l’Ebre, però sí que és certa la casualitat que, just quan començaven a desaparèixer, fins i tot com a espantacriatures, a la terra de les marfantes van reaparèixer uns nous espectres, fills de la tragèdia i la tristesa, capturats per càmeres modernes, per aparells de gravació amb cinta i cassette que avui ens semblarien rudimentaris. I, uns anys després, potser una dècada, potser dos, aparegué una formulació totalment nova de les marfantes, que li canvià el vestit, la ubicació i la idea, però no el significat: el marfantos.
Fotograma de Zombi 3. Lucio Fulci. 1988

Els marfantos del Delta

 Aquesta que us presento solament és una reescriptura pròpia de la llegenda, que he intentat mantenir com l’original.

«Els marfantos eren condemnats que, en temps medievals, havien de treballar en llacunes per extreure-hi torba, llacunes que en aquell temps eren pous d’insalubritat i misèria. Aquells presoners eren els que havien comès els crims més inhumans, més sanguinaris i impensables, escollits d’entre la follia de les presons i les galeres. Obligats a treballar dia i nit, gairebé sense temps per dormir i menjar, sota l’impassible sol del Delta, no hi havia dia que no en morissin un grapat de gana, malalties o assassinats entre ells. Però les presons reials sempre tenien fam i, per tant, sempre hi havia ànimes podrides amb qui substituir-los.

Cert dia de desembre, segueix aquesta història d’horror, Saturn i Venus s’alinearen amb la lluna just durant el solstici d’hivern. La maldat reconcentrada en aquelles llacunes infestades, el dolor, la buidor i la voluntat de seguir existint, més enllà de l’habitació més fosca de l’Infern, va fer que sota els peus d’aquells condemnats s’obrís una esquerda que deixà anar una sobtada alenada de foc. Els criminals, vessant fúria negra, d’una fam incansable per desfer tot el que està viu, van atacar-se als uns als altres i a ells mateixos, donant-se cops de puny i puntades de peu, estripant-se la pròpia carn, colpejant-se les cares fins a deixar-les convertides en una massa de sang.

Quan el triple alineament va passar d’ells solament quedava una muntanya de carn i ossos que no es movia. Sota la nit de l’hivern cremaven les hores. El fred retornà i, amb ell, el silenci. Un silenci com feia dècades que no s’havia sentit en aquell paratge i, a poc a poc, d’entre l’obscuritat, primer una mà que tremola, després un ull que s’obre, la muntanya putrefacta i sangonosa va començar a moure’s. I, un a un, s’aixecaren.

Avui, diuen, s’escolten encara els seus crits si vas sol per Deltebre. Si et fan la seva víctima fan t’uniràs al seu seguici de dolor, per sempre més.»

L’estructura d’aquesta llegenda d’horror és clàssica, fins i tot arquetípica, i recorda molt a aquelles pel·lícules de terror espanyol i italià dels anys 60 i 70, les dels Templers zombi del gallec Amando de Ossorio, sense anar més lluny, que abans citat. O les d’un Lucio Fulci, amb les seves famoses pel·lícules de morts vivents i absurd estrany. Desconec d’on ha sortit, si pertany a un relat popular, si és part d’una novel·la, si va propagar-se per acció de la veu oral o mitjançant l’espurna d’un divulgador o un programa de ràdio. Com veiem, no té res a veure amb les velles marfantes, però sí que comparteix alguna característica: el seu caràcter ebrenc, ser molts i ser un, ser criminals que desafien la llei i la norma, la relació amb les aigües i la seva intenció d’assaltar als vianants.

Però en són més les variacions. En primer lloc, sobta el canvi de gènere. Si fins ara hem vist que totes aquestes criatures de forma indeterminada tenien un apel·latiu femení, potser perquè remet a les aigües i a la dissolució de la realitat, com vam veure a l’article de la Víbria quan vam conèixer el símbol de l’aigua, ara se’ls hi havia donat un nom masculí. Els marfantos seguien sent un grup de morts però ara els trobàvem pel Delta de l’Ebre, no com a criatura popular del Baix Ebre o del Montsià, sinó com a entitat localitzada en un espai. Per altra banda, la història, molt literària, gairebé vuitcentista, recorda molt al cinema de zombis dels anys 70 i 80.

Hi ha moltes pàgines web, llibres i revistes on en parlen. Cadascuna aporta el seu gra de sorra. Hi ha qui diu que no eren criminals, sinó falsos conversos moriscs, afegint-hi un component de tragèdia i opressió. D’altres diuen que poden aparèixer per altres contrades de les Terres de l’Ebre. Alguns diuen que els han sentit cridar, d’altres que és una història secular ebrenca. Jo no n’he trobat cap origen però és probable que, si el trobo algun dia, torni a reescriure aquest article.

Però, mentrestant, el que ens ha interessat resseguir és aquest fil que començà amb un nucli de criatures antiquíssimes, les fantasmes, animetes o marfantes; passant per una expressió lingüística que definia a persones reals, de carns i ossos, que desafiaven la normalitat i les lleis; i acabant amb uns zombis sorgits d’una pel·lícula de fantaterror espanyol dels anys 70 i que, avui, segueix ben viva entre la gent. Perquè aquesta és la meravella de la cultura popular i oral, la seva capacitat d’adaptar-se de, com deia Jacques Vallée, canviar el seu vestit per seguir emergint de l’inconscient col·lectiu, una vegada i una altra.

Quina serà la propera?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada