L’Orde de l’Atxa: El coratge de les dones de Tortosa

L'últim baluard de l'Orde de l'Atxa. Il·lustració original de Marina Polo

La guerra és lletja. Estèticament, internament, externament. Ningú vol la guerra i és normal. Transportar-vos amb justícia i amb immersió a un temps on la guerra era el pa nostre de cada dia és complicat. Més complicat que parlar-vos de criatures i esperits. Podria narrar-vos els fets sense més, esperant que capturéssiu l’esperit del temps i de les seves gents. Però crec que us narraria l’acció a mitges si no us parlo, encara que sigui breument, de què era la guerra, realment, pels nostres avis i àvies.

Avui és fàcil parlar d’espases i destrals, d’estratègia bèl·lica, de ballestes i arcs, de càrregues de cavallers i d’esgrima. De la seva èpica i de totes aquestes coses. És fàcil parlar de guerra en tant, a Catalunya, fa dècades que no vivim un conflicte armat si no tenim en compte el terrorisme. Però la guerra és atzarosa i absurda, és tediosa, mecànica i frenètica alhora, bruta, pudent i sense un sentit que nosaltres puguem copsar amb lògica. Per la gran majoria dels nostres avantpassats la violència era arreu. Li podien anomenar «bandositats» o «cavalcades», duels o baralles. És difícil de comprendre en un temps i en un lloc com el nostre en el qual, per sort, hem gaudit d’un llarg temps de pau. Però la majoria de generacions que ens precediren, com a mínim una vegada a la vida, eren cridats a la guerra. Com a mínim una. I perquè comprengueu què era, no vull estendre’m gaire, solament us faré present una senzilla i desagradable imatge, no cal més: Les destrals i les llances tallen la carn. Us imagineu un tall profund a la carn? És desagradable, oi? Això és la guerra, la guerra real.

Ara us parlaré d’unes dones que van haver d’anar a la guerra per defensar-se elles i defensar els seus fills, desemparades, solament elles per elles mateixes, davant una fi inexorable i segura: El dolor i la mort. Un cop us heu imaginat la imatge que acabo d’evocar, sereu més capaços de comprendre el valor del què van escometre, el seu coratge a ultrança, el batec del seu cor sobre el mànec de la destral, els cabells lligats a l’espatlla i els seus crits aixecats a la nit, cremant amb coratge.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.