Lluís Rueda (1973, Barcelona) és editor, escriptor, guionista i director de l’editorial Hermenaute. També ha sigut director de la web de cinema fantàstic Judex i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació i festivals de cinema. En aquesta entrevista parlem de la seva obra com a escriptor i de la seva editorial, un interessantíssim projecte que va cap als tres anys de vida, on publica llibres arriscats i marcats per un interès molt particular a obrir portes cap a camins que després els lectors puguin transitar per si mateixos; molt minuciosa amb els llibres que publica i que cerca un lector còmplice i, en paraules del mateix Lluís, «gourmet».
És una editorial, podríem dir, «d’autor», que ha rebut Llegendàrium amb els braços oberts i amb qui hem conversat llargament i sense pèls a la llengua sobre literatura i el món editorial, però també sobre antropologia, folklore, política, cinema i ocultisme.
I, per què no?, del diari del poble de Twin Peaks.
Explica’ns com vas començar en el món literari.
Jo sobretot he tingut un bagatge d’articulista i he fet alguns assajos de cinema, jo crec que el cinema també m’ha aportat una mirada interessant, inclús com a narrador.
I quin va ser el teu primer llibre com a autor?
La meva primera novel·la és «El columpio negro», publicada per Tyrannosaurus Books fa uns quatre anys, una novel·la de ciència-ficció molt a imitació de com està construïdes les novel·les de Bradbury, però sobretot de Philip K. Dick, una novel·la propera a Blade Runner i a «les ovelles elèctriques». Però és una novel·la que fa que un element, una idea central de Blade Runner, quedi totalment pervertida per una pel·lícula de Hitchcock, Vertigo, que em sembla extraordinària. La mecànica d’aquesta novel·la és fil per randa la de Vertigo. I el tema del doppelgänger, del doble, de l’educació «pigmalioniana» de la dona ideal, i un seguit més de qüestions que són a la pel·lícula de Hitchcock. Vaig intentar això: Pervertir una novel·la de ciència-ficció a l’ús.
Com creus que la va rebre el lector?
Jo crec que molta gent quan la va llegir no va entendre una merda, va dir, «ah, es una novel·la molt Blade Runner», ja està, val, no has entès res. Precisament és una novel·la que es carrega l’essència de Blade Runner, que li dóna la volta i la porta a un altre territori molt més metafísic.
A partir dels paràmetres i de les textures narratives que podia prefixar Philip K. Dick, tot aquest concepte, donar-li la volta i anar a Vertigo, que parla de coses més enllà i està avançada al seu temps.
«Paradoja en Renfield Street», la teva segona novel·la, va per camins molt diferents…
«Paradoja en Renfield Street» és una novel·la complexe, molt extrema amb el seu posicionament. Parla a diversos nivells narratius i des de diferents punts de vista. Fins a set nivells narratius. És una novel·la que va cap a l’Infern i torna. I sobretot el que intenta és agafar uns personatges de la vida real, en aquest cas del Glasgow de 1990, i a partir dels elements de la literatura, de la influència de la literatura del segle XIX, i d’un fet màgic que té a veure amb un element de poder, es crea una alteració espai-temporal
Això em permet fer un assaig de novel·la on es parla de la preguerra, de les qüestions socials, on hi ha elements d’aventura, la lluita d’Occident-Orient… És complexe en aquest sentit, però a la vegada és un fulletó divertit, funciona com a novel·la d’aventures i fantasia a l’ús, però té tots aquests segments de calaixos ocults que pots anar buscant i sobretot aquest punt de distorsió narrativa temporal, de tenir un peu en el caos. Això em permet variar molt i jugar amb el llenguatge i amb l’esquema de la novel·la.
I quina és la teva «tècnica», la teva metodologia de treball.
Jo gaudeixo molt del tema de la documentació i de preparar la novel·la, a vegades tant que fins i tot em fa mandra escriure. A vegades, fins i tot, ho deixo perquè dic, «no cal, no cal més documentació». En el cas de «Renfield Street» vaig estar uns dos anys i mig, perquè s’havia de treballar molt.
Mira, jo normalment treballo molt bé les cent primeres pàgines, que és per mi el punt de sortida. M’agrada arreglar-ho molt, que allà tingui més o menys el punt aquell on t’agafes a l’estructura per no trobar-te sorpreses. A partir d’aquí sóc caòtic, em deixo anar absolutament i res més, no sóc un tio que té clar un final, ni una progressió. Tinc clar com arrenca, el primer acte, que diríem en cinema.
Passem a la teva editorial. Com ens presentaries Hermenaute?
Hermenaute té varies branques. Però té un nexe comú amb totes elles. A mi m’agrada definir-ho com un laboratori d’idees, sobretot d’idees que al final acaben conformant llibres singulars. I aquesta singularitat a vegades és complexe, sempre busco el target alternatiu, el punt diferencial.
Mira, hi ha petites editorials que estan fent molt bona tasca, però que jo crec que tiren de clixés, clixés moltes vegades anglosaxons. Hi ha d’altres que primen molt anar «a mort» amb un gènere o subgènere concret, fer tiratges massius o apostar per autors d’una línia molt definida i prima moltíssim la quantitat, on es pot dissoldre una idea d’editorial.
El «punt diferencial», què vols dir amb això?
Això ho resumiria molt clarament com la vocació didàctica, dins dels autors que proposem, de la selecció que proposem i de les eines que tenim, però aquesta simbiosi entre allò didàctic i allò acadèmic és, jo crec, dins de l’assaig, el que més ens agrada, tant pel que fa al cinema com pels més derivats a l’antropologia cultural o cultura pop en general.
Per mi mantenir aquest concepte d’editorial singular és molt important, en el cas d’Hermenaute, que busca aquest punt diferencial, dins d’aquestes branques hi ha una molt definida, que és la d’assaig, aquí hi ha una mica els temes que ens agraden als editors, tant a la Marta Torres com a mi, que és el tema del cinema fantàstic, en tota la seva amplitud, sense posar-nos un punt fixe de que ha de ser un fantàstic ortodox, si no totalment al contrari, una idea del fantàstic molt heterodoxa, oberta, a vegades amb un peu dins del que és el cinema d’autor, sense cap complexe.
Per altra banda, la part que també ens agrada moltíssim és la d’antropologia cultural, aquí podríem parlar d’història, podríem parlar de llegendes, de folklore, de llibres que parlen de conceptes socials… i fins i tot amb un punt esotèric o hermètic, des d’un punt de vista, sempre, que siguin llibres amb un sentit acadèmic, no des d’un punt de vista de màgia de «la Senyora Juanita que et tira les cartes», no, no seria aquest el cas, el que ens interessa és el punt de vista més acadèmic de l’ocultisme i a la vegada, també, sense ser un «tostón», perquè nosaltres no som una editorial que vol vendre a un nivell acadèmic molt, molt reservat al que seria aquesta proposta, si no que busquem un public ample, curiós, amb ganes de saber una mica més, amb ganes d’indagar.
Jo crec que els nostres llibres són portes, en certa manera, portes que inviten, a la vegada que tu estàs entrant en un tema, que el tema no mori amb el llibre, si no que tu tinguis un interès personal amb «rascar» una mica més i buscar coses diferents.
Has parlat sobre l’ocultisme. En quins llibres toqueu el tema?
Els llibres d’esoterisme d’Hermenaute, de moment, són més llibres d’iniciació i llibres de reflexió, diguem-ne, d’aprenentatge i en certa manera pràctics, perquè són com petites «digest», aquelles revistes que es venien molt bé als Estats Units i que parlaven una mica de tot, que feien que el lector s’interessés per temes diversos. Tocaven molts temes i tenien molt d’èxit, aquest concepte que també és una mica pulp està molt bé.
Nosaltres hem aplicat aquest concepte a temes que poden fer una mica de por al lector mitjà i el que intentem és això, fer atractiu el que de vegades sembla molt críptic i un exemple és «El libro de Satán». És un llibre que hem recuperat dotze anys després de que tingués un recorregut molt limitat i nosaltres li hem donat un caire més ampli, un atractiu nou, més ampliat i a la vegada també posat al dia en qüestions com cinema, com política, però no deixa de ser un llibre que tu obres i el que et farà és entendre el que és una mica què és «el sendero de la mano izquierda», entendre uns conceptes generals amb tot un seguit d’exemples, que molts estan a la memòria de tots.
Perquè evidentment que parlaríem de Charles Manson, que ara està molt de moda, i d’altres conceptes, com Aleister Crowley, però això no és l’essencial, l’essencial és que tinguis una línia en que tu expliques què és això, com ha influenciat a la societat durant anys, com ha influït a la política, a la música i en general a la cultura. És una mica aquesta idea.
Ara mateix hem fet un llibre que es diu «Navidades Paganas» que té la mateixa voluntat. El Nadal que nosaltres coneixem és un Nadal relativament recent, l’essència del Nadal és precristiana, es remunta a segles abans de Crist i tothom sap que el cristianisme va agafar aquests conceptes i va fer-se’ls seus, doncs el que intentem és parlar d’aquests orígens, aquestes ombres una mica ocultes que té el Nadal i que nosaltres no sabem realment l’origen. Aquí es crea un discurs que està entre la llegenda, les creences i la realitat del moment històric que crec que és molt interessant. I que fa que la nostra ment tingui un punt comparatiu que faci que tinguem ganes de saber-ne més.
Aquest tipus d’assaig a mi m’interessa molt.
Quant porta Hermenaute publicant?
Nosaltres com a Hermenaute portem dos anys i escaig, és un projecte relativament jove. El que passa és que nosaltres el primer any el que vam intentar és tenir un llibre per colecció. Apart de «El Libro de Satán», que va ser el primer d’assaig, després van venir un parell de llibres de cinema i ara vindrà un altre llibre d’assaig més antropològic.
En el cas de les línies de ficció vam procurar obrir les que creiem que s’ajustaven al nostre discurs i que serien interessants pel lector i sobretot el primer any el que vam intentar és això, un llibre per línia i a partir d’aquí, sense preses, anar apostant per coses que poden estar dins del context del que busquem.
I quines altres col·leccions podem trobar-hi?
Dintre d’aquestes col·leccions hi ha també Caronte, que engloba el que és el terror, el terror gòtic, inclús l’horror grotesc, son línies que ens agraden molt i a partir d’aquí s’han fet tot un seguit d’antologies i aquí també estaria el llibre que jo he aportat, que és un llibre singular perquè també té aquests elements esotèrics, juguesques amb elements hermètics i foscos. Però bé, dins d’això busquem un tipus d’horror gòtic, posat al dia, amb un discurs elegant, que estigui en la línia que s’ha posat de moda gràcies a Lovecraft, Lord Dunsany, doncs aquest esperit recuperar-lo i posar-lo una mica al dia. Això en la línia Caronte, on també podem tocar elements del policíac, una hibridació de coses interessants que també tenen aquesta perspectiva del segle XIX, posada al dia.
Línies que ens queden, la línia més oberta, que es Atenea, una aposta per la literatura més generalista, és a dir, aquí hem publicat a Hernán Migoya o Anita Haas, amb una antologia de relats de «Lo Extraño»; i falta Icarus, que és una línia de ciència-ficció però també molt heterodoxa, molt ample, el primer llibre que vam treure és d’en José Antonio Bonilla, que és «Los pétalos de acero», una novel·la ambientada a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i és una novel·la que està dintre d’aquesta tradició del fulletó, del segle XIX, però també amb alguns elements d’steampunk i juga molt amb una cosa molt interessant… que no cal buscar elements d’steampunk molt tronats, perquè precisament en l’època de canvi que era, justament s’estava experimentant amb molts canvis socials, econòmics, tecnològics, en aquella Barcelona i en aquella Europa del moment. Ell reflexa això, s’ho fa venir bé, per intentar contextualitzar això amb un esperit steampunk però alhora històric i molt documentat. Una novel·la que ens va interessar, que ens ha funcionat molt bé i estava dins d’aquests paràmetres de coses que ens interessen.
I en català?
Amb el cas de Medea, que és la col·lecció en català, és una aposta similar, en essència, però amb el context de la literatura catalana, apostant per alguns autors d’aquí que ens semblin que aporten una mirada interessant dins de la ciència ficció, que tenen tot un llegat incorporat de gent com Ray Bradbury, però també incorporant elements de surrealisme, d’escriptors com Ligotti, això el primer llibre que nosaltres vam fer a sis mans, que és «Malsons de Gat», son autors que estan fent coses molt interessants, nosaltres vam obrir la col·lecció amb això.
Després vam fer la traducció de «Kou el Corb», que és de l’autor Tangi Malmanche i que és la primera vegada que el vam portar aquí a Catalunya, amb una traducció de Lourdes Cayetano, molt acurada, perquè també el llenguatge era complicat per l’època, no hi havien referencies d’altres traduccions en bretó, i és un llibre que complementa molt bé aquest esperit.
Quina opinió tens de la literatura fantàstica catalana del passat i actual?
El que va dignificar la nostra literatura i la llengua va ser l’època de la Renaixença, diguem-ne, però aquesta iniciativa molt lloable que és d’intentar fer una «Gran Literatura» o d’intentar premiar o aplaudir una «Gran literatura catalana» també va fer que es perdessin o que quedés soterrat tot un seguit d’autors i moviments, de llegat, que entroncava molt amb el que és la literatura popular, el pulp, els principis de la ciència-ficció europea, i hi havia escriptors que ho tocaven francament bé en català. I això queda molt diluït, tot i que ara s’està recuperant de mica en mica, hi ha gent com, per exemple, Sebastià Roig, que té un parell de llibres sobre ciència-ficció i un altre sobre escriptors de terror de l’època, justament d’abans de la Renaixença catalana, que són temes molt interessants i són temes perduts. I ara són pràcticament temes d’arqueologia. Bé, doncs això, s’està reivindicant.
També és cert que, el que ens queda, i tu que ets de Llegendàrium ho saps, ens queda tot el llegat de Calders, que és molt interessant, i tot això estava amb aquest punt intermitent que tenia elements que et podien deixar entreveure que estava dins del fantàstic, però sense ser-ho.
Fixa-t’hi que aquí tenim tot un Perucho, l’autor d’«Històries Naturals», que per mi és una de les novel·les cabdals del fantàstic al nostre país, per sobre de Pedrolo, sento dir-ho. És fins i tot dels primers llibres que agafa i introdueix i es fa seva l’essència de literatura de gent com Lovecraft o de Hodgson, és interessantíssim, i és un llibre que podria competir perfectament amb el Dracula d’Stoker, perquè precisament el guanya perquè té coses que a mi m’interessen molt, com és utilitzar la ironia en el context gòtic, que és una cosa que a mi em torna boig.
I a Espanya?
En el cas d’Espanya… en castellà sempre hi ha hagut tradició… el que passa és que Espanya sempre ha anat sempre com deu anys després de tots els moviments i sí que té obres molt representatives i molt genials, però sempre hi ha hagut una descompensació, pels fets històrics i altres motius.
A mi hi han escriptors que m’encanten, jo sóc un fan de Cunqueiro per exemple, que és un escriptor en llengua gallega, que igual que amb el llibre de Kou el Corb, reivindica tot aquell món rural, fantàstic, màgic, amb la presència del dimoni, amb punts de paganisme, de bruixeria, de supervivents en un món pràcticament ombrívol, això és un món que Cunqueiro també reflecteix en les seves novel·les i relats dins del que és el món celta gallec.
Per mi això també és molt interessant, potser és més interessant que el llegat que pot haver deixat gent molt vista com Bécquer, està molt bé, que sí, però que va arribar a un punt de romanticisme molt passat de voltes i quan el romanticisme no tenia sentit. El millor que va fer, alguns relats de les llegendes, això sí.
A Madrid tens aquests decadents que hi havia, que molts estaven dintre d’una certa burgesia madrilenya, d’abans de la Guerra Civil, un seguit de personatges molt interessants que vivien amb una certa pompa de burgesia en el Madrid de l’època, gabinets d’espiritisme, el món de les variétés, fantasmagories, Gómez de la Serna, tot això ho trenca la circumstància sociopolítica i la Guerra Civil. Tot se’n va a fer punyetes.
Potser tot aquest llegat del que parles, tant en castellà com en català, no s’acaba de veure reflectit en el general dels autors.
Totalment. Estem en un moment que per anar al passat s’ha de fer recerca i arqueologia dins del gòtic, dins de les coses més victorianes. El referent, al final, és inevitable que te’n vagis als grans autors anglesos i francesos, perquè aquí ja et dic que ha vingut tot sempre com estrany, amb una pàtina que tampoc era autèntica, perquè sempre ha vingut com amb un punt d’imitació, que és una cosa que es continua fent.
És a dir, no hi ha una voluntat real de primar una literatura de terror, gòtica, una tradició pròpia, que hi és, i hi és amb espurnes, i aquí crec que tant Hermenaute com Llegendàrium ens entendrem molt bé. Inclús ara, que també es podria fer perquè amb el tema polític, criminal, etcètera, tenim elements brutals per fer moltes coses, i amb el context no les utilitzem, sempre acabem imitant a l’Stephen King «de torn» i els autors d’aquí fan això, imitar l’Stephen King «de torn». A mi m’arriben a paletades novel·les que imiten a l’autor de moda americà. No les vull. Tindran la seva via, el seu «target» de gent que se les llegirà, però a mi no m’interessa publicar-les.
En el cinema fantàstic sembla que de fa força anys hi ha una corrent molt interessant.
Doncs mira, Paco Plaza va fer una pel·lícula com «Verónica», que és una pel·lícula que parla d’un cas que va passar a Vallecas, relativament recent. I el retrat cinematogràfic que ell fa d’aquella època és molt positiu i és molt potent, perquè realment la reflecteix molt bé. O «REC», que és una pel·lícula de zombis, però el seu estil «13 Rue del Percebe», amb personatges molt d’aquí i una ambientació totalment barcelonina, és el que la fa tant original. Quan tu estàs veient «REC», el que menys t’interessa són els zombis, el que més interessa són les enveges que hi ha entre els veïns, com es putegen, les seves relacions.
Però jo et volia parlar de Pilar Pedraza, una escriptora valenciana que per mi és una de les grans escriptores, si no és la millor, de terror gòtic d’aquest país, té llibres com el «El síndrome de Ambras» que parla de la licantropia i que ho relaciona molt intel·ligentment El hombre lobo de París amb la Guerra del Francès, i el context de les «cortes de Cádiz», em sembla meravellós fer això, és collonut, això és el que s’hauria de fer.
Molt més enllà d’allò que et deia que fa quasi tothom és intentar fer un tipus de literatura molt contemporània, massa contemporània i massa a imitació del que s’està fent ara mateix, però el que t’està explicant un Stephen King, amb el context que t’està explicant, té més a veure amb l’horror gòtic nord-americà amb tot el que això comporta, però quan es fa la imitació aquí es perd tot aquest registre, aquesta base. I això és una cosa de la que no ens donem compte: Per què Stephen King fa aquest tipus de terror, aquest tipus de coses?, perquè és la evolució natural del que en un moment donat feia Nathaniel Hawthorne o Poe, és el 2.2 del que feia Poe.
El territori, les arrels, són importants.
A Espanya la continuació dels autors de fantàstic es va trencar pel context històric i a Catalunya aquesta ruptura és encara més bèstia.
I a mi no m’agrada gaire parlar de territoris, perquè tenim un problema els catalans, mental a vegades, de tenir la referència dels espanyols, que està molt bé, però nosaltres per exemple som molt semblants als occitans, tu et fas una volta per la Occitània i ho compares amb altres contrades d’Espanya, de la Península, amb que nosaltres en teoria ens identifiquem més i el sotrac que et pot fotre al cap, flipes, perquè dius, «no, no, escoltam, acabo de caure que aquest tío és idèntic a mi», hi ha una connexió cultural que va més enllà del Pirineu i de la frontera postissa.
Fronteres polítiques… o de quin tipus?
A vegades quan nosaltres parlem de territoris, de cultures, a veure si d’una punyetera vegada ens carreguem el tema de la frontera, perquè precisament en les fronteres, com són punts d’intercanvi, és on es produeixen els nexes i les comunions més interessants.
És a dir, amb tots els respectes jo tinc més a veure amb un senyor de Perpinyà o de Tolouse que amb un senyor de Cáceres que es meravellosa, sí, però culturalment ens assemblem ben poc. Aquests nexes també, amb perdó, eh, tenen a veure amb la cultura i amb la immediatesa del llenguatge i de les xarxes que hi ha creades, mercantils, històriques, de les rutes d’intercanvi i comerç d’idees, el comerç fa que la cultura rutlli i que hi hagi una hibridació cultural, molt més forta que la que pot posar una frontera.
El territori és un concepte certament interessant…
El sentiment d’arrelament d’una persona amb un territori i amb una gent, perquè el territori no és un «terruño», és la gent, és la gent amb la que convius, jo crec que aquesta idea del territori és una cosa molt maca, a positivar, això no vol dir que tu no siguis un tio que pot parlar amb el veí.
Els estats, i tu i jo critiquem molt els estats, delimiten molt això, delimiten aquesta llibertat de pensament, de compartir i precisament sempre és des del punt de vista dels estats, on es diu en un moment donat: «És que jo sóc un ciutadà del món. I l’estat és el que em garanteix que…» no no perdona, això no és així, ni hauria de ser així. Jo quan algú em diu això dic: «Sí, però de quin món. Del teu, no?»
Potser nosaltres creiem que som diferents dels nostres avantpassats, quan no ho siguem tant.
Doncs et posaré un exemple d’una novel·la meva, «Paradoja en Renfield Street», que és una novel·la que destrossa directament el tema del viatge en el temps i espai-temporal per jugar a l’equilibri de la comparativa d’estats paral·lels en el temps i de coses que es van repetint constantment dins de les societats, en aquest cas una societat anglosaxona.
Sempre hi ha hagut aquest concepte de que estem abocats al caos, de que «els temps moderns que estem vivint…» això jo crec que ho deurien dir fins i tot els grecs, nosaltres vivim sempre en una roda que és constant, que és cíclica, on es repeteixen els mateixos dubtes, les mateixes qüestions, i sobretot les mateixa sensació de buit social. Per això existeix la fe, per això existeixen manifestacions culturals alternatives, per intentar buscar solucions o explicacions a coses que són inherents al que som.
Perquè nosaltres tenim un principi molt caòtic, el que ha sorgit de l’ésser humà, el que ens configura, és la nostra capacitat de sorgir a la civilització com a subjecte salvatge, perquè nosaltres som un subjecte salvatge absolutament en profunditat, la racionalitat que ens ha aportat la religió o certes regles de comportament, com la família o la societat, és el que ha evitat que no ens esquinçàssim i fins i tot i així hi ha hagut guerres brutals al llarg de la nostra història i dels nostres temps i no s’han pogut evitar i no s’evitaran mai.
El cercle constant, cíclic, de l’ésser humà es va repetint i els mateixos dubtes són els que tenien a la societat antiga, en un context més tecnificat, diferent, però no deixen de ser en essència les mateixes preguntes, la mateixa sensació de vertigen.
Per anar acabant, quines són les properes novetats a Hermenaute?
Novetats immediates serà un llibre de cinema, dins de la col·lecció d’assaig, a Janus, però també una mica enfocat a una pel·lícula molt concreta on es parla del fenòmen fan, i de subproductes demencials on en el seu moment ja veies que això era una catàstrofe en tots els sentits, s’ha convertit en una cosa viral i totalment pop. I no parlaríem d’Ed Wood, que seria el referent anys enrere, però seria una cosa similar. No puc dir res més en aquest sentit.
I algun títol o autor que t’agradaria publicar?
En català encara no tenim res pensat. Estem mirant varies coses. Més enllà d’això no et puc dir, no t’ho puc dir perquè molts autors estan publicant amb companys i no ho puc dir. Sebastià Roig m’agradaria molt publicar, d’assaig. M’encantaria publicar a Pilar Pedraza, però està a Valdemar, per exemple. M’agradaria molt publicar a Marc Pastor, a qui no? Ja t’he dit un parell. També m’agradaria publicar a Javier Calvo, que ara està a Estats Units, em sembla un escriptor brutal, també. No m’importaria publicar a Francisco J. Pérez. I de clàssics, Quiroga i alguns més que tinc al cap i amb els que estic treballant i no t’ho puc dir. Si t’ho dic, ja saps que aquestes coses corren molt i després t’aixafen la guitarra. Mira, qualsevol cosa que em portés David Roas, també, jo encantat.
I tu, com a escriptor?
Jo a nivell personal estic amb una novel·la, que consta d’agafar fils oberts a Renfield Street, que és una novel·la que va creant una sensació de Caos i de desmanegament social i existencial, deixa coses on poder-te aferrar… doncs volia fer una cosa semblant, molt més sintètica i en aquest cas fer de protagonista a un mateix escriptor, amb aquest punt metalingüístic que m’agrada tant.
Fer un assaig en que un escriptor ha deixat alguns llibres al calaix i que ha deixat alguns personatges a mig fer, que passaria si amb un intent de suïcidi o mort prematura, arribés a una mena de llimb, de món abstracte, que està agafat amb elements onírics tant de la seva ficció com de la seva existència i a partir d’aquí ell hagués de trenar una novel·la física en aquest llimb: És fantàstic tronat, totalment.
M’agradaria concloure l’entrevista amb una pregunta controvertida: Com veus l’estat editorial actual?
L’estat del món editorial actual? A Espanya? Doncs un desastre, directament. T’explico per què. Hi ha gent que està fent coses molt xules des del món independent, però hi ha gent que ha entrat «com elefante en una cacharrería» a editar llibres, prioritza la quantitat, el «postureo», la capacitat abrasiva que poden tenir a les xarxes socials, l’amiguisme infinit, el segurament tenir una pasta il·limitada perquè no sé quins collons li dóna tanta pasta a certa gent per editar tant. Perquè jo, pobre de mi, que puc editar els llibres que puc editar a l’any i encara vaig suant, no ho sé. Crec que tot això el que està fent es rebentar el mercat. Carregar-se’l.
Però, com es pot fer això?
T’explico: Normalment hi ha gent que munta una editorial, «copa» durant X anys parcel·les de mercat interessants que poden arribar a certa gent interessada, però que pel bombardeig les rebenta i són editorials que després no tenen un recorregut, perquè no tenen darrere un full de ruta interessant, si no que es dediquen a «zas, aquí teniu el sac de patates».
Fan que la gent que fa coses interessants quedi diluïda, i pel que fa als lectors… molta gent acabarà comprant literatura, per mi, potser, i ho deixo en interrogant, en molts casos poc interessant, i gent que està fent coses collonudes i molt millor fetes, quedi diluïda, sempre parlant com a editorial.
Això està passant ara. Entre finals dels 90 i principis dels 2000 hi havia gent que es podia moure amb certa comoditat dins del mercat i fer coses que estaven molt bé, però ara no, ara és una bogeria. Mira, Valdemar és un clàssic i un referent que sempre ha fet les coses molt bé. Però ara el mercat editorial és una absoluta bogeria, ara fins i tot el «fill de la Juanita» ha muntat una editorial. A l’estranger, Estats Units, per exemple, és molt diferent. El diari de Twin Peaks, per exemple, per dir una cosa, saps el tiratge que té? El punyeter diari d’un poble de Minnesota, fot un tiratge brutal.
Però aquí a Espanya vull trencar una llança, jo crec que hi ha molt lector, dins dels paràmetres de fantàstic i en general, no és cert que no hi hagi lectors. Però com la tradició és la que és, hi ha un problema que és que molt lector llegeix així a l’engruix i hi ha poques apostes arriscades, interessants, poca gent que aposta per coses de risc.
Clar, si tu tens un lector tipus, no diré «intel·ligent», tots som intel·ligents, diré exquisit, «gourmet», val, si tens aquest lector, aquest lector no el pots perdre, aquest és la meravella, l’objectiu. No són masses, són bastants, però si et fas amb aquest sector, tens un target important. Després hi ha un lector de tot, que ho llegeix tot, i ha d’existir. Ho respecto. Però hi ha gent que a vegades per dir això em titlla d’snob, però estem, dins del que és el país i la història d’aquest país, doncs, mira, no estem tant malament.
Podeu seguir en Lluís Rueda i Hermenaute a la web i les xarxes socials:
