Les bruixes i els bruixots, les transformacions en animals, les fades o «poble dels turons», tots són figures o elements que apareixen en multitud de rondalles i en històries d’ençà dels nostres orígens com a humans, d’ençà del temps quan en les cavernes i en les construccions prehistòriques apareixen intrigants figures entre l’home i l’animal, enigmàtiques representacions d’un home o dona savi de la comunitat? O alguna cosa més? Molt més relacionats del que ens podem imaginar, són motius que amb el pas del temps i la seva categorització per part de les narracions literàries –no populars– s’han anat separant. Però no fou així en la memòria popular, que va mantenir aquesta unió ancestral, que es remunta als temps precristians i encara més, molt més enrere.
Encara a principis del segle XX, cap als anys 1910 i 20, vam veure com Cels Gomis ens informa de bruixes de Dosrius que, segons la veu popular, es transformaven en guilla o en corb. Amades ens parla de com a la Terra Alta hi havia mainada que parlava amb «éssers d’esperit, com fades o criatures de fantasia», cap als anys 30 d’abans de la Guerra Civil espanyola. I hem anat veient com, també a la nostra terra, hi ha històries molt habituals de transformacions en llops, com els bruixots que es transformen en llop al Ripollès, dels quals van parlar-li els pastors a Amades; o la història de la serra de la Cogulla a Torredarques, a la Franja de Ponent, que va succeir-se al segle XVIII. Solament per dir-ne algunes, de l’home llop a casa nostra n’he escrit una sèrie d’articles que aniré ampliant amb el temps
A Fées, Sorcières et Loups-garous au Moyen Âge –Fades, bruixes i homes llop a l’edat mitjana–, el professor de literatura medieval de la Sorbona, Claude Lecouteux, desfà el sender que en algun moment va començar-se a separar, cercant orígens comuns i analitzant la fenomenologia social, etnològica i lingüística que acompanyen a aquestes figures de les creences populars, centrant-se principalment en l’edat mitjana, que és el camp que coneix més, però anant molt més enllà. Els que seguiu Llegendàrium de fa més temps potser haureu vist que Lecouteux és un dels autors preferits d’aquest que us escriu, doncs solc citar les seves obres amb certa assiduïtat. Però, precisament per aquest èxit del professor francès, que durant els 90 i inicis del 2000 era molt popular i conegut, arribant a convertir el llibre que avui us ressenyo en un «petit best-seller», ha sigut sovint menystingut per l’academicisme més ortodox i conservador de fora de França.
