«Procés d’un bruixot» és el recull del procés realitzat contra el llobater Pere Torrent a Sant Feliu de Pallerols el 1619. Torrent va ser executat, acusat de tenir tractes amb diversos dimonis en forma de llops, de cavalcar sobre un llop al samaniat, de ser posseït per un, de tenir poder sobre llops i guineus que menava per fer maleses sobre bestiar i persones, i d’assassinar amb el seu ajut al sabater Lleonard Hilari, de les Planes d’Hostoles, entre altres càrrecs. Fou un home que projecta un personatge summament interessant i peculiar, perquè sabem que efectivament anava acompanyat d’una llopada que convivia amb ell, amb els que d’alguna manera s’hi relacionava com un més. D’en Pere Torrent vaig parlar-hi breument en un dels articles dedicats a l’home llop a Catalunya; i tinc preparada la publicació d’un article propi en un futur, sobre el que encara hi estic fent recerca documental.
Escrit entre el 1966 i el 1968 pel frare caputxí Nolasc del Molar, fill del Priorat que visqué molts anys a Olot, «El procés d’un bruixot» és un estudi i transcripció pionera, potser la primera de totes juntament amb «Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII», d’Antoni Pladevall, publicada el 1974 –i que també ressenyaré–. Citant a clàssics de la historiografia europea, com Johan Huizinga o Mendéndez Pelayo, Nolasc del Molar ens introdueix el procés a Torrent començant per un capítol «La bruixeria plaga extensa» on, fent mostra d’una gran erudició per l’època, ens parla de nombrosos processos i successos relacionats amb la bruixeria ocorreguts el mateix any en que Torrent fou executat o els propers, entre el 1619 i 1626, una època sobre la que han escrit posteriorment historiadors com Agustí Alcoberro. Un d’aquests fets notables és el perdó general que atorgà el rei Felip III a bruixes i bruixots del Principat, el Rosselló i la Cerdanya.
Avançant-se dècades als estudis d’enguany, el frare caputxí ja intueix la importància del Boc de Biterna, cita les Ordinacions de les Valls d’Àneu, és precís amb els fets que cita i, per acabar-ho d’adobar, no solament parla de Catalunya, també ho fa de València, citant entre d’altres el famós Espill d’en Jaume Roig –«Amb cert greix fus, com diu la gent, se fan ungüent e bruxes tornen…»– o les illes Balears –Eivissa–, a més de citar quan convé altres llocs d’Europa, per fer-nos un marc concret. També parla, breument, de l’etimologia de molts mots populars com «bruixó» –calamarsada– o de nombrosos topònims relacionats amb la bruixeria a la Garrotxa, per on Pere Torrent visqué i morí, entre molts altres: «És cosa freqüent, de trobar indrets de les nostres comarques relacionats amb les bruixes. A la Miana, el Clot de les Burxes; a Rocacorba, el Pla de les Bruixes, situat a la carena de la muntanya que separa les parròquies de Sant Andreu del Torn i Sant Miquel de la Miana» I més endavant: «I a Olot fins no hi ha gaire hi havia la llegenda de l’anomenat camí de les bruixes tocant la muntanya coneguda amb el nom de la Garrinada. Prop de Sant Esteve de Llèmena hi ha «el gorg de les bruixes»; i als Pirineus –a l’Alta Garrotxa–, el Pic de les bruixes».
Un capítol únic dedica a continuació a la vila d’Amer, on ens parla d’una dona anomenada Margarida, muller del forner d’Amer, Guillem Devesa, que fou empresonada pel bisbe de Girona. Un fort terratrèmol el 8 d’abril de 1427 destruí Amer, però successius terratrèmols afectaren tota la zona: Olot, la Vall d’en Bas, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Besalú, causant grans destrosses i nombrosos morts, que aviat es transformà en exhibicions públiques com processons, dejunis o altres actes de devoció i fustigació popular, enfervorida per la por i el dolor.
Margarida fou feta presonera com a víctima expiatòria el 15 de maig de 1427, «delatada i inculpada que ha invocats dimonis i els ha adorats i fets sacrificis de carns d’infant o albat mort, a què fou present un hom d’aquesta ciutat amb el qual l’han acarada. Més avant, de nits, ianuis clausis –les portes tancades–, entra en les cambres on jauen les dones parteres per prendre i portar-se els infants petits. Per aquests així lleigs i detestables crims molt derogants a la religió cristiana els dits mossèn, l’oficial i lloctinent d’inquisidors…». No sabem què va ser d’ella, però és possible que pogués apel·lar i salvar-se. Nolasc del Molar ens parla d’Amer, en ser població veïna de Sant Feliu de Pallerols, en un intent de contextualitzar la mentalitat i les creences que, saltant dos segles, reapareixen en el procés contra Pere Torrent a qui, com Margarida d’Amer, també s’acusà de transportar-se d’un lloc a l’altre cavalcant sobre els seus «dimonis» en forma de llops i d’altres càrrecs habituals en els processos contra bruixes i bruixots.
Però els dos capítols d’aquesta introducció que m’han semblat més interessants són els següents, deixant de banda el cos principal del llibre, que és la transcripció del procés contra Torrent i on hi ha el fato gros. El frare caputxí els anomena «L’home que fou Pere Torrent» i «Les acusacions». Els títols són prou entenedors per si mateixos. En el primer, molt breu, ens parla d’en Torrent, de qui fou i per on es movia, com podria haver pensat i viscut –més endavant, seguint la moda de l’època, ens el racionalitza com un home que podia haver sigut un malalt mental o algú amb alguna deficiència, cosa que si tenim en compte el seu coneixement de diferents instruments musical, de com sabia tractar amb animals ferotges com llops, o com intenta entabanar una i altra vegada al jurat, grinyola molt.
El segon capítol parla de què se l’acusava i del context psicològic i sociològic d’aquestes acusacions. Malgrat això la primera frase que empra és molt entenedora: «És sols prenent peu del procés seguit a Pere Torrent i no pas d’altres fonts com podem ara presentar notes referents a ell i a les seves activitats i a la seva trista fi». És a dir, no podem saber realment qui era o què feia Torrent més enllà del que es diu en el procés fet contra ell, recordem-ho, per part d’unes autoritats hostils i d’uns defensors que miren de trobar qualsevol excusa per salvar-lo, com el seu propi germà.
Torrent treballava a la parròquia de les Encies, veïna de Sant Feliu de Pallarols, i es guanyava la vida fent de músic, «fent sonar tamborí i flauta», també sabia tocar el flabiol. Pere Torrent no sabia la seva edat, s’atribueix de «30 fins a 40 anys». Hem de pensar que no saber l’edat d’un mateix no era gens estrany en èpoques reculades. El dia 10 de juny de 1619 es presenta la denúncia contra ell a Sant Feliu de Pallerols, segons diu la denúncia per ser «un practicant adepte de la bruixeria» d’ençà «de molts anys», per part de diversos testimonis de càrrec i Jaume Puig, nunci i procurador del fisc, a Joan Fàbrega, batlle de la cúria reial a Sant Feliu. Torrent emprava «d’un seu art i inducció de l’esperit maligne» i «usava d’algun mal art diabòlic». La denúncia també diu que Torrent «és induït pel Maligne Esperit», és a dir, que era posseït o seduït pel Diable, i que fa el mal «amb art i inducció de l’Esperit Maligne».
En paraules de Nolasc del Molar: «No gaires dies després, pel que sembla, se’l fa comparèixer a la casa i a la presència del batlle de la vall d’Hostoles, a declarar; i una altra vegada, el dia 20 d’aquest mes de juny. El dia 23, és declarat culpable i subjecte a càstig. S’atorgaren seixanta dies per a la defensa d’ell. Això no obstant, fou aquest mateix dia el fatal, el decisiu, quan s’havia ja presentat Bernat Torrent, germà de l’acusat, el qual germà anà “produint lletres compulsores de la cúria eclesiàstica i diferents exhíbites de privilegis, narrant que el dit Per Torrent àlies Cufí, de després ençà que perdé l’enteniment, és tingut per home simple i de molt poc enteniment i judici. I açò sé jo per conèixer-lo molt bé. I, així, anaven provant amb testimonis d’homes, com i també de persones eclesiàstiques per sa defensa“». La defensa no serví de res, fou torturat amb la cordella o «estiracordetes», com s’anomenava sorneguerament en l’època, i fou penjat en alta forca el 7 de novembre de 1619. Les altes forques eren aquelles que es veien de més lluny i que es reservaven per crims realment greus, situades normalment en llocs prominents als afores dels pobles, juntament amb els patíbuls, per proclamar l’autoritat dels senyors civils sobre el seu domini i, segons la seva mentalitat, servís de mostra «exemplaritzant» a bruixes, bruixots i altres criminals.
Com en molts altres judicis per bruixeria, la principal acusació venia de la seva mateixa família. Fet relativament comú en el marc de la importància del rumor i la fama, i de la conflictivitat social de la que vaig parlar en la ressenya de «Les bruixes al Pallars» o com parlaré en la futura ressenya de «Witches and Neighbors» del professor d’Oxford Robin Briggs. Però el procés contra Torrent ve revestit de característiques molt particulars, no solament algunes acusacions molt poc comuns, però que també trobem en altres contrades d’Europa, com l’Aragó, el País Basc i el nord d’Itàlia.
La seva tieta, Joana Trias, declarà en contra d’ell després de ser torturada com a membre del samaniat o conventícle de bruixes que, segons les autoritats civils, eclesiàstiques i alguna gent del poble, infectava les valls d’Hostoles, de la Llémena i d’en Bas. Un altre punt intrigant del procés d’en Torrent és que, en cap moment, oblida la «traïció» que li ha fet la seva tieta, poc abans de ser executat, cridant: «I Na Trias ne bulli a l’infern, d’haver-me inculpat malament, sens ésser així veritat». Però, més endavant, ella és l’única que el músic i amic dels llops reconeix com a persona que no pertany al seu cercle de bruixes.
En el procés contra Torrent trobem que el Mestre adopta la forma d’un «home jove, vestit de negre» o d’un mascle cabró negre. I els set dimonis col·laboradors de Torrent prenen la forma de llops, però també de cabrons. «I allí, adoràvem tots, i jo també adorí, a Satanàs, dimoni, que es deia «vermell», i el prenguí per senyor i l’adorí postrant-me a sos peus en lo dit gros de la mà, i reneguí de Déu i de la Verge Maria, de boca i no de cor, com los altres dient: Jo renec de Déu i de la Verge Maria i de la Santíssima Trinitat; i prenc a Satanàs per amo i senyor», en la clàssica paròdia de la cerimònia de vassallatge feudal que apareix en nombrosos processos arreu d’Europa.
També trobem altres trets clàssics i d’altres més curiosos. Un que m’ha cridat l’atenció és quan parla dels altres membres del seu conventícle, entre ells «Margarida Oliveras i Fàbrega, altrament dita la Reina de Rocacorba». Rocacorba, un lloc esmentat en altres processos contra bruixes, és on Torrent situa a aquesta «Reina». Nolasc del Molar es pregunta si era títol real o un motiu més. Hi ha historiadors, com l’italià Carlos Ginzburg, que han parlat de l’estructura jeràrquica d’alguns conventícles, que s’organitzen d’una manera similar «al rusc d’abelles» amb una «abella reina» en el seu centre. Desconeixem si una cosa i altra tenia relació, però la tal Margarida Oliveras, la Reina de Rocacorba, era una dona real, documentada i també perseguida. En tot cas, l’apel·latiu directe de Reina, cap a una dona, és molt infreqüent en els processos per bruixeria.
Respecte a les pràctiques bruixades de les quals se l’acusa a ell i a la resta de bruixes i bruixots, en el procés hi trobem esmentats els clàssics fenòmens meteorològics com pedregades i malvestats sobre els camps; el vol de l’esperit sobre animals, després d’untar-se amb ungüents; donar el mal fent aparèixer goll i «gargamellot»; el ball, sempre omnipresent en els samaniats: «I el dimoni no volia que sonés sardanes, ni com sonen els músics per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar amb el flabiol. I amb el dit so ballaven les bruixes i bruixots i els dimonis qui eren allí presents, al dit aplec», «Allí ballàvem molt. I hi havia vuit dimonis (…) I, en havent ballat i fet el boig, menjàvem»; i, sempre presents, els infanticidis o «l’embruixament de criatures», que feia que un dimoni els posseís.
Però també se’n diuen coses que són menys habituals, com relats propers a rondalles i coneixements populars, que res tenien a veure amb el relat diabòlic que portaven amb ells els inquisidors i la justícia civil; l’acusació a Torrent que «conjura i malafia»; les intrigants referències a un menjar il·lusori que prenien en els seus banquets, portat per un no menys intrigant monjo vell: «menjàvem de les viandes que el monjo vell havia aparellades, o més verament, ens apareixia que menjàvem; i no era res, sinó vent que ens embotia endins i no ens remeiava la gana de menjar».
I, sobretot, la seva relació amb els llops que cuidava a la cova de Cogolls: «jo en trauria molt pler, que després d’ésser nodrits, me seguirien com uns cans allí on jo voldria. I així los trobí; i los fiu en una barraqueta en lo mateix bosc, ab una pareteta que hi fiu. I los aportava llet i carn de bestiar dolent, que es moria. I quan los haguí nodrits, dits llops me seguien per allí on jo anava, que eren amistançats ab mi; i, aclamant-los, m’eixien; i d’ordinari, revenien cerca de les cases on jo estava»; hi havia acusacions per part d’una altra de les bruixes del seu suposat conventícle de que Torrent podia convertir-se en llop; o les acusacions del seu control sobre animals com guineus o llops: «que amb mala art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que donen i causen molts danys matant bestiar». Fets i tradicions que, com citen Amades o Violant i Simorra, van perviure en zones feréstegues de Catalunya fins al segle XX.
És cert que moltes de les opinions de Nolasc del Molar, així com alguns autors que cita o algunes referències han quedat antiquades o avui ens poden semblar inexactes. La introducció que fa del procés no deixa de ser breu i resumida, com a mínim en l’edició de 1968. Però la seva erudició, el tracte rigorós que fa del material que ens presenta, el seu caràcter pioner –possiblement el primer de tots de les seves característiques, fins on jo sé–, l’empatia que mostra en tot moment pels protagonistes dels fets i la voluntat de contextualitzar i fer-ne un estudi estructural i comparatiu, converteix a «Procés d’un bruixot» en un tresor de les obres publicades sobre bruixeria a Catalunya.
