«La bruixeria popular catalana» és un llibre sobre el folklore de la bruixeria que intenta mostrar un ventall general de tots els seus elements: Què és el que fan les bruixes segons la veu popular? Quines són les seves pràctiques, com fan el mal, com es pot «fer» una bruixa o bruixot, quina relació tenen amb el Diable, la superstició o la història. En aquest sentit és un llibre que es troba en el mateix prestatge que «Bruixes i bruixots» de José Dueso, que vaig ressenyar fa unes setmanes. Com Bruixes i bruixots també mostra diverses rondalles i refranys per exemplificar el que recull.
La visió de Tomeo sobre el fet bruixesc és una visió molt racionalista, intentant ser objectiva, així que constantment va repetint diverses frases que caracteritzen la bruixeria com un fet propi de gent pobre, desesperada o analfabeta. Per recolzar la seva opinió cita autors que avui dia han quedat força antiquats i que la historiografia moderna sol descartar, com Menéndez Pelayo o Michelet, ambdós molt ideologitzats cap a un costat o cap a l’altre, respectivament. Més interessant és Caro Baroja, autor que també cita Tomeo.
Amb Menéndez Pelayo en el seu estudi «clàssic» sobre els fets de Zugarramurdi, dels quals algun dia parlaré aquí a Llegendàrium, trobem incongruències i contradiccions com que en un moment digui que els judicis de Zugarramurdi van ser un error del seu temps, que les bruixes i bruixots no van existir pas, i en un altre moment que sent fàstic i horror pels crims comesos per les víctimes, posant-se de costat dels seus botxins eclesiàstics. Aquesta atracció-repulsió, negació-afirmació, que sí és clàssica, però per antiga, forma part del corpus ideològic sobre la bruixeria per part dels autors conservadors i de dretes.
Jules Michelet, l’escriptor de «La Sorcière», que era d’esquerres, forma part del mateix corrent ideològic que Cels Gomis, l’escriptor de «La bruixa catalana», que era anarquista. Com tots els llibertaris d’esquerres, anarquistes o socialistes, van projectar sobre el fet bruixesc la seva visió «d’un passat idealitzat», on tothom vivia en harmonia, sense capitalisme ni patriarcat, on les dones formaven les elits de la societat, tant religioses com governatives. Segons ells la bruixeria va ser perseguida pel patriarcat perquè s’oposava als seus dogmes de fe i de domini.
En la tensió entre les dues visions, la conservadora i racionalista i la llibertaria i idealitzada, sorgeix el relat que molts autors de fa unes poques dècades han formulat sobre la bruixeria. Com és lògic, cap de les dues projeccions ideològiques té gaire a veure amb la bruixeria. Però tenen la seva importància històrica i hermenèutica per comprendre què és el que ens ha arribat a nosaltres. En aquest sentit, «La bruixeria popular catalana» resulta força interessant. No tant per comprendre la bruixeria en sí, com per copsar quina era la visió d’alguns acadèmics del segle passat o fonts secundàries més allunyades, com alguns eclesiàstics que l’autor cita.
El llibre conté alguns errors menors, per dir-ne un situar els simiots en el segle XVIII –1702–, quan és una llegenda medieval, entre altres. Possiblement per les fonts secundàries, doncs el llibre també conté un apartat final sobre «criatures fantàstiques» de la mitologia catalana. No diferencia gaire entre la bruixeria «històrica», la visió popular i folklòrica que se’n tenia, la «construïda» per l’Església i la interpretació posterior. I no és intrínsecament un llibre sobre bruixeria catalana, molts dels autors citats són espanyols i alguns fets, com Zugarramurdi, són d’Euskal Herria. Com a curiositat, hi he trobat diversos errors gramaticals que em fan pensar que, potser, el llibre no va ser escrit originalment en català.
Si cerqueu un llibre introductori o generalista trobareu que compleix la seva funció. Però on funciona més «La bruixeria popular catalana» és si llegiu els fets que recull aturant-vos a pensar sobre refranys i rondalles, cites i fets històrics per vosaltres mateixos, enllaçant i comparant, llegint entre línies i buscant nexes. Com amb qualsevol altre llibre.
