Recull de llegendes i tradicions (XIII): La rosada, l’amor cortès i els tresors de Poblet

Un conte del Decameró. John William Waterhouse. 1916

En aquesta publicació hi trobareu totes les publicacions fetes a les xarxes durant el mes de novembre de 2019:

Què és una llegenda? I una rondalla? On aprendrem què és una llegenda, una rondalla, una faula i un mite. Les diferències entre elles i les característiques que les defineixen, així com les teories més acceptades.

L’enfonsament de la ciutat d’Empúries. La llegenda de com la badia de Roses amaga les restes d’una ciutat màgica, maleïda per Déu, condemnada per un amor prohibit.

Llegendes del jove Jacint Verdaguer. Jacint Verdaguer, a més a més de ser un dels autors en llengua catalana més importants, va ser un dels nostres primers folkloristes i un apassionat per les llegendes d’ençà que era un infant.

El naixement del Ter. La llegenda del naixement del riu Ter i el càntir màgic, de simbolisme romàntic i antiga tradició.

L’enfrontament d’Hug de Mataplana i Raimon de Miraval. L’amor cortès a vegades va amagar enfrontaments més que personals, com aquest que enfrontà el català Hug de Mataplana, inspiració del comte Arnau, i el cavaller occità Raimon de Miraval, que impedia que la seva dona fos una amant de la gentilesa.

La Caterina de Sant Feliu de Codines. Caterina fou una dona, probablement real, que s’enfrontà als soldats napoleònics a la seva manera, amb ganivet i vi ranci. I així va passar a la llegenda.

El tresor de Poblet i el Jaio Maó. Després de l’abandó definitiu de Poble, el 1835, i fins a la seva restauració després de la Guerra Civil espanyola, les llegendes de fabulosos tresors van atreure aventurers com el malaguanyat Jaio Maó de Vimbodí.

L’exorcista valencià Lluís Noalles. Noalles va ser un estafador i exorcista, el més famós de la València del segle XVIII, els seus estrafolaris ritus d’exorcisme bevien de la tradició popular i del seu enginy.

La rosada i les seves tradicions. D’ençà de l’edat mitjana, com a mínim, la rosada ha sigut objecte de llegendes i tradicions, de ritus i de fetills que, avui, encara segueixen ben vius.

Blancaneu i Rosaroja. Arthur Rackham. Per a Little Brother and Little Sister and Other Tales By the Brothers Grimm. 1917

Què és una llegenda? I una rondalla?

Quina és la diferència entre una llegenda, una rondalla, una faula i un mite? Us ho heu preguntat mai? En aquesta entrada us explicaré algunes de les teories més acceptades, perquè és un debat que encara segueix, més o menys, obert. Som-hi.

Una llegenda és una narració que té unes coordenades físiques concretes i reals, malgrat que el que explica no ho és. El territori on se situa i els personatges que hi apareixen acostumen a ser històrics i verídics. Per exemple, la llegenda del Naixement del rei en Jaume. I si els personatges no són reals, com a mínim són persones que trobem en la vida real, en un territori real, però amb elements fantàstics com monstres o éssers mítics. Els protagonistes acostumen a estar definits pel seu ofici o per qualsevol altra categoria. Així, per exemple, hi ha la llegenda del Drac de Banyoles o la de Vasilisa la Bella i Baba Iagà.

Una rondalla és una narració que empra personatges arquetípics, normalment d’un fons comú transmès generació rere generació, que no són reals i que no se situa en unes coordenades reals. Una rondalla clàssica és, per exemple, en Patufet. O el Castell d’Iràs i no Tornaràs. Els personatges o el territori de les rondalles poden ser genèrics i intercanviables, però no ho és la seva narració. De gats, per exemple, n’hi ha molts a les rondalles. Tots ells amb uns atributs més o menys comuns, però solament hi ha un Gat amb botes. De nans n’hi ha molts a les rondalles, però solament hi ha uns 7 nans de la Blancaneu. I si el temps de les llegendes és concret i definit, el de les rondalles és indefinit, un temps imaginari i etern, sovint acompanyat de frases com “Temps era temps” o “Quan les granotes cantaven”, que indica un temps mític, tant antic com present i futur. Així, per exemple, és el temps que trobem a Blancaneu i Rosaroja o a Joan de l’Ós.

Finalment, les faules i els mites tenen unes característiques especials. Els mites són narracions de caràcter sagrat, iniciàtic o màgic, que contenen litúrgies i ritus sota símbols i elements de tradició. Són els que podem trobar en qualsevol religió, com el mite del Minotaure. Els mites acostumen a ser atemporals i indefinits, el seu espai és concret i se situen en un territori que pot reconèixer el fidel d’aquella tradició religiosa, com l’illa de Creta o el Jardí de les Hespèrides. Però en la transmissió d’aquests mites el seu espai i personatges poden canviar, situant-se on viuen els nous fidels. Com Persèfone-Prosèrpina.

I les faules? Les faules són narracions morals, que empren animals i éssers inanimats per alliçonar. Són relats d’antiquíssima tradició on, cadascun dels animals, representa simbòlicament un atribut humà. Són un mirall deformant, com la faula de La Guineu i la Cigonya. El caràcter de les faules és imaginari i el seu espai genèric i indefinit, com les rondalles. Però a diferència de les rondalles els seus personatges són sempre animals i, la conclusió, sempre és moralitzant. Un exemple molt clàssic és El llop i el gos, recollida per Isop a l’Antiguitat i contada fins als nostres dies.

Com és natural, aquestes definicions són sobretot d’investigadors del segle XX com Propp, Barthes, Lévi-Strauss o Saussure. No són definicions tancades, ni cotilles, poden haver-hi elements intercanviables o fluids, però és un bon punt per començar a entendre els antics contes.

L’enfonsament de la ciutat d’Empúries

Fa molt, els pescadors empordanesos explicaven una llegenda sobre la mítica ciutat d’Empúries, enfonsada a la badia de Roses. De tant en tant les xarxes arrossegaven restes d’estàtues meravelloses i més d’un s’hi capbussava tot el que podia, esperant trobar-hi tresors i màgica.

D’explicacions se’n donaven moltes, tothom la seva. Sembla que la més popular és la que explica com el malaurat comte d’Empúries va anar a fer la guerra contra el musulmà, enamorant-se bojament d’una sarraïna. Ella, que també s’enamorà del cristià, li donà un fill, però el poderós comte havia fet un pacte amb Déu abans d’anar a la guerra, demanant que li conservés la vida i li donés valor i habilitat. Enfurismat perquè es casà amb una musulmana, Déu enfonsà la ciutat d’Empúries sota el mar, engolint-la amb una onada esfereïdora.

Els pescadors empordanesos deien que, en determinats dies com Sant Joan o Sant Silvestre, per damunt de la badia s’escoltava música alegre, de banquets i d’orgues. I grans lluminàries, com focs follets, naixien de la mar i jugaven unes amb les altres. Deien que era el record de la gent que celebrava el retorn del comte, que trobà la seva ciutat convertida en un esquelet de pedres i tristesa. I que era perillós banyar-s’hi aquells dies o en alguns indrets, perquè l’agulla del campanar o d’una casa podia punxar-te els peus.

Probablement, aquesta llegenda amagui el record llunyà del desplaçament de la cort comtal de Sant Martí d’Empúries a Castelló d’Empúries i, també, les troballes de les velles ciutats gregues de Rhode i Emporion, excavades per primera vegada el 1916 i el 1846, respectivament.

Castell d’Orís. Font

Llegendes del jove Jacint Verdaguer

Abans de 1855 Verdaguer vivia a Folgueroles, on passava llargues estones amb els pastors, fent la guarda dels ramats perquè li contessin llegendes i cançons. El seu pare, Josep Verdaguer, era pagès. La seva mare, Josepa Santaló, dona culta, li féu agafar afecció per la lectura.

Una d’aquestes llegendes fou la que li contaren sobre la “vella pastora d’Orís” que, valenta, una negra nit posà espelmes a les banyes de les cabres i pujà al castell per espantar els sarraïns que el guardaven. Pensant que un gran exèrcit els assaltava, fugiren esgarrifats. També existí la llegenda que deia que el castell d’Orís era guardat per un exèrcit cristià espectral, que protegia aquelles terres perquè mai més hi tornessin els sarraïns. Ambdues llegendes no semblen connectades. O potser sí?

I li contaren una del Gorg Negre, on un pagès anomenat Pere Mas veié un boc negre que sortia de l’aigua i, pensant que era esgarriat pel llop, se’l carregà a l’esquena. Però, quan ja anaven pel camí de bosc, el boc li xiuxiuejà a cau d’orella que era el Diable i en Mas, per l’ensurt, enfollí per sempre més. Aquesta llegenda té ressons en altres llocs de Catalunya i en Pere Mas és un personatge humorístic, probablement real, que acabà protagonitzant moltes llegendes populars com ho feia també, per exemple, el Noi de Tona.

També li parlaren de Maria Pujol la Napa, ajusticiada per bruixeria el 1767 a Sant Feliu Sasserra, detinguda amb el cadàver esquarterat d’una nena a les seves mans i l’última ajusticiada per bruixeria de Catalunya. A inicis del segle XIX la seva llegenda s’estenia per la Plana de Vic, el Montseny i més enllà. I una anciana pastora li parlà de com les bruixes d’Osona volaven fins al Pedraforca la Nit de Sant Silvestre, l’última de l’any.

Totes aquelles llegendes van causar una forta impressió en l’ànima del poeta de Folgueroles i, el 1866, va confessar que tenia molt d’interès a recuperar-les i escriure’n. Tota la seva vida va cultivar-les però es publicaren pòstumament, el 1905, amb el volum Rondalles.

Coll de la Marrana amb el Gra de Fajol al fons. Font

El naixement del Ter

El Coll de la Marrana, sota el Gra de Fajol, és un dels passos més importants per creuar Ulldeter i l’alta vall del Freser. Aquí hi vivia l’últim pastor que va resistir-se a abandonar el Coll, després de fortes sequeres que acabaren amb tota l’aigua de la contrada. I el tresor més preuat que tenia el pastor era un càntir d’aigua que es reomplia sol. El guardava al fons de la seva cabana, on no podia trencar-se i ningú podia prendre-li. La gent de Ribes deia que va robar-lo a la Reina de les Goges. Hi ha qui diu que era cosa del Diable…

La pluja no arribava, però el pastor no abandonava el Coll i la gent el temia i en malparlava. Fins que un vespre se li presentà un passavolant solitari, acompanyat solament d’un llarg bastó decorat amb cintes, figura ombrívola que li demanà refugi perquè deia, era mort de fred, gana i set. El pastor no volia acollir-lo, perquè feia temps que ningú s’apropava a la seva cabana, atemorits per la seva màgica. Però veient que el foraster feia mala cara, la llei de la muntanya s’imposà i l’acollí.

Amb ell compartí el poc menjar i el vi que tenia, al càliu del foc i la manta de llana. Però quan el foraster assenyalà el càntir, demanant aigua, el pastor no sabia què fer.

– Aigua, per caritat, aigua -mormolà el viatger amb gola enfebrada.

Amb recança, el pastor li apropà el càntir, el més preuat de tots els tresors, de tot el que tenia, que era ben poc. L’estrany foraster l’aixecà i en begué amb mans tremoloses, l’aigua regalimant per la barba canosa. Però les mans li tremolaven tant que el càntir li caigué, trencant-se en mil bocins. La preuada aigua perdent-se entre la terra negra i l’herba verda.

– Maleït sia, càsu’m el Dimoni! Això passa per ser massa bo! – es lamentà el pastor, colpejant el terra amb la gaiata. Quan aixecà la mirada el viatger havia desaparegut.

I d’aquell sòl negre, al bell mig de la cabana de pedra, començà a emergir aigua i més aigua, mullant-t’ho tot. El pastor, espantat, va sortir fora. I va veure com l’aigua eixia de la cabana, arrossegant-la. L’aigua va córrer muntanya avall amb força, regant valls i planúries, retornant la vida al bosc i l’herbassar, per la bèstia assedegada i l’home perdut. I el pastor esclatà en riallades d’alegria, perquè allò era la fi de la sequera.

I així va néixer el Ter.

In the Golden Days (En l’època daurada). John Melhuish Strudwick. 1907

L’enfrontament d’Hug de Mataplana i Raimon de Miraval

Raimon de Miraval (1160-1220) era un cavaller del Carcassés i trobador. No era un cavaller ric, solament posseïa una quarta part del castell de Miraval, que acollia a 40 ànimes més, però on sobresortia era en el cultiu de la lírica trobadoresca.

Per motius que no coneixem era enemic del famós Hug de Mataplana (1173-1213), una de les figures que inspirà el comte Arnau, estudiat a fons per Martí de Riquer. El de Mataplana l’atacà perquè el de Miraval no permetia a la seva dona exercir com a trobairitz, ni composar poesia, ni tocar instruments, ni gaudir d’amants cortesos. Amants cortesos… com el mateix Hug qui, probablement, la pretenia.

El sirventès on el Mataplana l’ataca, conclou dient que:

…que mai no li faci retrets
per trobar ni pels mots plaents;
ni ella tingui dubtes
ni li guardi cap mal,
si llur casa és festejada;
perquè així gaudirem
nosaltres, els cortesos i farà mal als gelosos.

Així, Hug, que era 13 anys més jove que Miraval, es posa al nivell de la dona del cavaller occità. Ell i ella són dels que troben i cultiven l’amor cortès. Ambdós formen part del cercle d’aimadors de la gentilesa i la bellesa.

I Miraval és caricaturitzat com un típic “gilós”, aquells personatges grotescos de la lírica trobadoresca que viuen consumits pel domini sobre les dones i la gelosia. El gilós, objecte de befes i ridiculitzat, és encarnat pel cavaller en el sirventès d’Hug de Mataplana. Desconeixem si, realment, tenia alguna relació amb la dona del cavaller occità o si, solament, era per provocar-lo a emprendre una acció violenta.

Però els últims versos del sirventès d’Hug són tota una picada d’ullet a Caudairenga, senyora de Miraval…

Na Caudairenga, senyora, bé sabeu
que estic trist pel camí
que esteu transitant en el vostre bon cor.

Què hi havia entre ells? Solament ells ho saben. I potser en Raimon…

La Caterina de Sant Feliu de Codines

La Guerra del Francès va donar molts fets i personatges entre la llegenda i la història. Alguns són ben coneguts, com Isidre Lluçà el Timbaler del Bruc, o el guerriller i ferrer Mansuet de Montserrat. D’altres com la Caterina de Sant Feliu de Codines ho són menys…

L’exèrcit francès entrà a Sant Feliu cremant salvatgement el poble, més de dues-centes cases, i afusellant molts vilatans perquè no s’unissin a la guerrilla. Un d’aquests homes era el jove marit de la Caterina de ca na Grassona, no feia ni un any que s’havien cassat. També s’endugueren el seu germà gran, Jaume, per obligar-lo a realitzar treballs forçats. I, diu la veu popular, la Caterina planejà la seva venjança. Es posà el vestit de Festa Major i s’arreglà amb el poc que tenia, passejant-se cada matí per davant la caserna dels ocupants.

Tres soldats s’adonaren ràpidament de la seva presència i, pensant que la Caterina volia prostituir-se, sortiren a llençar-li floretes per allitar-se amb ella. La jove vídua, fent-se la simpàtica, els cità a una aïllada cabana de pedra seca, aquella mateixa nit. Els esperà amb un bocí de pa negre, una bóta grossa de vi ranci i res més. Els soldats, delerosos, van caure en el seu parany de simpatia. Per ells cantà i ballà a la vora del foc, mentre bevien i bevien. Amb la panxa plena de vi i buida de menjar quedaren estesos, adormits.

La llegenda popular no ho diu, però podem imaginar com la mirada de la Caterina va canviar en aquell moment, amb les espurnes del foc reflectides en la seva mirada buida per la ràbia. Va agafar el ganivet de tallar el pa i, allà mateix, degollà els tres soldats indefensos.

L’endemà varen trobar els tres cossos dessagnats, però no van tenir temps d’endegar cap investigació. Tres dies més tard, el general Sarsfield alliberava Sant Feliu de Codines, sortint de Collsuspina i fent recular les tropes napoleòniques. Ell mateix va caure presoner. Diuen que uns guerrillers santfeliuencs emboscats van alliberar-lo i un d’ells, el Mateu fuster, va dir-li en un castellà pèssim: “Ja està vuste liure, meu general!” Sarsfield, pensant-se que eren francesos va córrer, llençant-se daltabaix d’un barranc… Va sobreviure, això sí.

De la Caterina de ca na Grassona no en sabem res més, però va quedar immortalitzada en les llegendes populars de la vall del Tenes i el Vallès. Què va passar-li realment? Qui era? Va refer la seva vida? Aquí la història s’adorm i la llegenda hi posa el punt final.

Ruïnes del monestir de Poblet. Anys 20 del segle XX.

El tresor de Poblet i el Jaio Maó

D’ençà del 1835, quan el Monestir de Poblet quedà abandonat, les llegendes de fabulosos tresors amagats en el seu interior van córrer com la pólvora. Un dels més tenaços i, gairebé llegendaris, buscadors de tresors pobletans va ser un personatge de Vimbodí: el “Jaio Maó”.

El Jaio Maó entrava a les ruïnes de Poblet a cobert de la nit amb el ruc, una pala, sacs i una llàntia. No tenia por a cap mort i, encara menys, als vius, que espantava amb una grossa destral. En el seu ancià ruc hi carregava tot el que trobava i no s’estava de fer emprenyar els morts, que no era gaire creient. Així, obria els sepulcres que podia i registrava aristocràtics cadàvers, sants, reines i monjos. Tant se l’hi enfotia!

El dia que va gaudir de més benastrugança va ser quan va trobar una falsa paret en el dormitori del pare abat, on hi havia una recambra plena d’objectes de gran valor. Però, el que no sabia el Jaio Maó, és que les seves malifetes van ser explicades als carlins pel poble. Una parella de guerrillers l’esperaren al Coll Roig, quan tornava a Vimbodí amb els preuats tresors. El volgueren deturar perquè retornés les joies sagrades, però el Jaio s’hi resistí brandant la seva destral. Els carlins miraren de reduir-lo, ferí a un dels joves i fugí esperitat coll avall.

El carlí que quedava encertà amb el tret, deixant-lo estès a terra, mort. I el ruc, esfereït, arribà a Vimbodí carregat amb tot aquell tresor de canelobres, forquilles de plata i joies abacials, causant gran rebombori en el poble: S’havien de retornar o se les havien de quedar? Molts vimbodinencs no van voler saber-ne res. Però d’altres, descobert l’amagatall pel malaguanyat Jaio Maó, van buidar-lo, adaptant les riques teles i vestits talars abandonats pels eclesiàstics a usos més quotidians, venent tot el que quedava per comprar aparells pel camp.

I d’algun va dir-se que va fer-se ric de la nit al dia, gràcies als tresors que va saquejar de territori sagrat. I el Jaio Maó? La història no ens en diu res més. Va passar a aquell territori boirós on es barreja la llegenda i la realitat. Qui sap si va existir! Qui sap si, al final, els morts obtingueren la seva venjança.

Retrat de la mística, posseïda i franciscana estigmatitzada Maria von Mörl (1812-1868), del Sud del Tirol, una de les posseïdes alemanyes més famoses del segle XIX. El retrat el feu el pintor romàntic Philipp Veidt, al natural.

L’exorcista valencià Lluís Noalles

El prevere valencià del segle XVIII, Lluís Noalles, va ser un autoproclamat especialista en posseïdes. Un de tants de l’època galant. La seva fama va ser immensa arreu de València i va dir, el 1736, que la meitat d’habitants de la ciutat del Túria eren posseïts pel Diable o víctimes del mal donat. I, és clar, solament ell podia salvar-los. Unes monedes, una mica de vi i bones viandes, què és aquesta fotesa per la salvació eterna de l’ànima?

La tècnica d’exorcisme del prevere, allunyada de l’oficial, era tancar-se amb la posseïda en una habitació a les fosques i pintada de negre, 4 o 5 mesos, algunes hores cada setmana, sobretot les nits de dissabte. Dins l’habitació no deixava de recitar, una vegada i una altra, conjurs que ell mateix feia, a vegades escrivint-los a les parets.

Noalles cremava encensos d’ingredients desconeguts i fulles de ruda, fems de gat, peülla de cavall o sofre i, amb l’estola, donava cops a les posseïdes, que acabaven cobertes de blaus i petites ferides. I, cap al final, quan la posseïda entrava en trànsit, el prevere feia ninots de paper blanc, els hi posava el nom del dimoni en qüestió i els cremava.

Com és lògic, aquest estafador, celebrava misses i cobrava una pesseta per persona per elles. Eren eucaristies a les que tenia que assistir tota la família de la posseïda. I, com més rica era la família de la dona més cobrava; com la poderosa família de Teresa Maria Barber a qui va treure no un, sinó “tres legions de dimonis”, tots amb la seva corresponent factura al final del dia. Finalment, va ser atrapat per la Suprema.

Desconec la fi del prevere valencià, un exemple entre molts de la murriesa de l’època que s’aprofitava de la superstició, però probablement va acabar amonestat per la Suprema Inquisició, expulsat de l’hàbit eclesiàstic i, potser, va passar un bon temps a la presó o a galeres. O, potser, va tornar allà sota, amb el seu amo. Qui pot saber-ho?

La rosada i les seves tradicions

La rosada, també en les tradicions catalanes, tenia un lloc especial en la llegenda i la fetilleria. Ella precedeix l’aurora, abans que tot comenci i, per tant, es considerava la més pura de les aigües. Segons la veu popular, baixava directament del cel o naixia de les arrels de la terra.

Era ingredient privilegiat de beuratges per guarir i rejovenir. Simbòlicament, la rosada encarnava una benedicció i la carícia de l’altre món, així, un dels seus petits ritus tradicionals era deixar a la serena de la nit una peça de roba o un objecte que, amarat de les seves gotes fredes, prenia virtuts i màgia de l’altre món. Però això no sempre era positiu…

Com vam veure amb la Tinyosa, la rosada també es creia que era filla de la boira, dels follets i els esperits. Deixar roba estesa a la nit, per exemple, podia fer que fos “tocada” per les dones d’aigua i, així, encantar a aquell qui la portava. Aquesta carícia s’expressava amb la rosada i podia marcar al seu portador com algú desitjat per les fades.

I, quan vam parlar de la Vall del Tenes i les seves llegendes de diables, dones d’aigua, morts i altres esperits, vam veure que l’etimologia de Vallderrós fa referència a Vall-de-ros, el «rou de la nit», la rosada que es cull a l’albada, en la cruïlla de vetlla i realitat.

Però si la rosada collida a l’albada guardava poders especials, bons o dolents, sempre perillosos, era la de la Nit de Sant Joan la que tenien majors poders: Rejovenir, guarir malalties o conservar qualsevol objecte com nou, mai més afectat pel temps. O així ho deia el rei Martí, en una carta de 1406 a un dels seus servents: “Los dits ventalls quens havets tramés voldriem saber sils havets trets enguany al ros de Sant Johan, car tan bells son que desitg havem que, servint a nos, continuament per antiquitat no perissen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada