Llegendes i tradicions del Montseny. Apeles Mestres

L’obra d’Apeles Mestres –1854-1936– és inesgotable: va cultivar la pintura, la il·lustració, el gravat, la poesia, el teatre, la jardineria, l’excursionisme, l’humor gràfic, la composició musical i, també, va recollir relats de la tradició oral. Dintre de la seva obra, potser aquesta última és una de les facetes menys conegudes. Fruit d’aquest interès són el seu volum Tradicions, de 1895, que també ressenyaré a Llegendàrium, i aquest Llegendes i tradicions del Montseny: contribució al folk-lor català, de 1927. El llibre guanyà el Premi del «Llegendari popular català», que lliurava l’Institut Patxot, i es publicà el 1933. El 2010, Publicacions de l’Abadia de Montserrat en publicà una selecció anotada.

Aquest interès pel folklore i la tradició oral, en Mestres, neix de la seva passió pel món de la imaginació, dels somnis, la fantasia i l’estima que sentia per la Natura. Abatut per una greu crisi personal, el 1896 decideix destruir part de la seva obra i tancar-se a casa seva, al Passatge Permanyer de l’Eixample, que convertirà en un «temple de la cultura», creant un preciós jardí i terrat amb la seva dona, la francesa Laura Radenez. Allà hi convidarà a diferents artistes, escriptors i poetes, hi tindrà el seu museu, amb peces de col·leccionista i el seu taller. Tota una torre d’esteta, que si més no, no viurà aliè al compromís social i cultural del país, al contrari.

Molt avançat al seu temps i influenciat per l’idealisme romàntic, la Natura fou una de les seves grans inspiracions i centre de la seva obra, com podem veure per exemple a Liliana, de 1907. Seguiria estimant-se la natura entre les seves quatre parets, arribant a gaudir d’una col·lecció d’insectes i d’un jardí botànic espectacular, que li valgueren el malnom, una mica sorneguer, de «rei de les hortènsies», perquè aquesta última flor li agradava molt i en tenia moltes.

El 1900, Mestres perd la visió d’un ull i el 1914 queda cec. El 1920 mor la seva dona, el seu gran suport i el 1936, quan ell mor, al seu enterrament no hi anà gairebé ningú. L’artista, que sempre cultivà la passió pels ideals romàntics de la Renaixença i el modernisme, mai volgué sumar-se a les idees del noucentisme i, d’alguna manera, se’l va acabar veient com un home solitari i singular, que seguia fidel a una estètica i uns ideals que feia temps que ningú seguia i que es pensaven antiquats.

El seu interès pel folklore català el portà, també, a innovar formalment en molts aspectes. Ens llegà, per exemple, l’auca humorística del Comte Arnau o la de La Brívia, precursors del còmic modern, perquè trenca amb totes les regles de les auques a la recerca del dinamisme i les relacions narratives, l’ús expressiu i dramàtic dels enquadraments i altres tècniques, avui tan habituals. En els seus poemes també hi trobem aquest interès, per exemple a Pom de Cançons –1907–: «Contem qüentos fins al dia; / jo no en sé tants, que te’n diria / tot l’hivern sense parar, / de reis moros i princeses, / de castells plens de riqueses / que una brívia sol guardar, / de donzelles encantades / i de bruixes i de fades…»

I abans de tancar-se a Barcelona i patir de ceguesa, fou un excursionista que gaudí de trobar llegendes i tradicions en la veu de la gent gran, ell mateix ens ho diu en el pròleg: «Les llegendes, les tradicions, les supersticions se’n van. Amb cada vell que mor en mor alguna; entre els seus llavis queda ofegada una paraula heretada dels que van precedir-lo, i que ja no diran els que vindran darrere d’ell. Si aquests l’han sentida, l’han oblidada… ni volen recordar-la. És de doldre? És de celebrar? Els esperits forts respondran que supersticions i llegendes –mentides tot– són resquícies d’un temps d’ignorància i de credulitat inconscient; per tant la seva desaparició, lluny de doldre, és de celebrar. No vull discutir-ho. Lo que sé, lo que afirmo rodonament, és que en aqueixes mentides hi batega l’ànima del poble, i són un preciós document per reconstituir la història íntima del seu passat. I aquest valor, per ell sol, ja fóra prou per moure’ns a recollir-les…»

Mestres és un dels pioners del folklorisme català vuitcentista, juntament amb noms com Terenci Thos, Jacint Verdaguer, Francesc Maspons o Marià Aguiló. Va arreplegar cançons, rondalles, llegendes i tradicions diverses. Algunes de les que trobem a Llegendes del Montseny són la primera vegada que algú les recollia, com el Torrent de la Fantasma o El forn maleït, d’altres són variants de llegendes prou conegudes, com les del Gorg Negre, les Bruixes de Prats o Els tres dimonis de les Guilleries, que ens ofereixen detalls i aspectes que no trobem en altres autors que les recolliren. Com a folklorista, presta molta atenció als detalls, a les paraules concretes, la parla local i els indrets amb nom, com el Vilar Sesgorgues o el Castell d’Espinzella.

A Llegendes del Montseny hi trobem serpents, bruixes, gats, óssos, dimonis, tresors, dones d’aigua, bandolers. El seu valor és cabdal per al coneixement de la tradició llegendària catalana, especialment d’aquella part del Montseny i una mica més enllà, de Sant Hilari Sacalm a Seva, d’Osor a Maçanet de la Selva. Ell mateix ens diu que aquest llibre del Montseny solament fou recollit en un racó de la serralada i que els excursionistes i folkloristes s’han de donar pressa, perquè tota la contrada n’és plena de moltes altres i, amb cada persona gran que mor, en desapareixen.

És aquest un dels llibres clàssics de les llegendes catalanes, imprescindible per a tothom que vulgui endinsar-se en les arrels de, com deia Mestres, «l’ànima del poble», la Natura, la terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.