Recull de llegendes i tradicions (XV): La Serena de Gandesa, la goja de l’estany de Lanós i el Gegant de neu

Il·lustració del Gegant de neu de l'Arnau Domènech

En aquest recopilatori del mes de gener de 2020 hi trobareu:

La rondalla del Gegant de neu. Una rondalla originària del Ripollès i la Cerdanya, on coneixem a un ésser d’aquelles contrades pirinenques.

Sa Nau des Tudos i Es Pou de s’Aimador o de ses Angoixes. Llegenda romàntica menorquina, situada en dos indrets reals.

La Serena de Gandesa. Llegenda de la Terra Alta, d’un enigmàtic ésser que viu a la Vall de l’Infern.

El Camí de les Bruixes d’Olot a Sant Joan les Fonts. Llegenda de bruixes de la Garrotxa, que dóna nom a un camí que connecta ambdues poblacions.

La batalla de Montjuïc. Breu glossa de caràcter literari de la batalla de Montjuïc de 1641.

La goja de l’estany de Lanós. Rondalla situada a Enveig i a l’estany de Lanós, a la Catalunya del Nord, protagonitzada per la Reina de les Goges del Nord, una goja atrevida i un pobre humà.

La gorga dels dimonis d’Olot. Una nova llegenda olotina, al voltant d’una gorga o fenent que ja no existeix, relacionada amb el Diable i una jove que és raptada per aquest.

El gegant de neu

Abans feia més fred. Tots ho hem sentit alguna vegada. Abans plovia més. Nevava més. Aquesta història és d’aquell temps, quan tot era glaç…

Dos ancians que no havien pogut tenir fills. La tristesa i la solitud els corsecava per dins, així que un dur hivern van fer una nina de neu. Van fer-li vestidets, cuidant-la com si fos una nena. I quan van posar-la davant la llar en lloc de fondre’s va aixecar-se, amb vida!

Els ancians, feliços com mai, van estimar-la com si fos seva. Però en arribar la primavera i l’agonitzar de les neus, la nena va fondre’s amb elles.

Desolats, l’hivern següent van fer un nen. I en posar-lo davant del foc: vida! Que contents! El nen era eixerit i bo, se’ls estimava com si fos seu. Però en arribar la primavera: el nen fou toll en el fred terra de pedra, on les amargues llàgrimes dels ancians s’hi vessaven.

Caparruts, obsessionats, el tercer hivern van fer un homenàs, un nen que no era nen, nena que no era nena. Era ambdós. I gros. I fort. Gegant. I en posar-lo davant del foc obrí la bocassa i manà empipat: vull fato!

El gegant de neu feia tots els treballs més durs. I quan s’asseia era silenciós, no parlava ni era alegre com el nen i la nena, però els hi feia companyia i eren feliços. I a mesura que moria l’hivern demanava més menjar. I com més menjava, més creixia. I més silenciós es tornava.

Fins que s’ho va menjar tot i els ancians no tenien què dur-se a la boca. Aleshores l’homenàs començà a rondinar i, enfurismat, feia cops a la petita masia amb un puny gros com un bou, llençant portes i mobles a terra, amenaçant i fent tremolar la casa. I creixia i creixia!

Aterrits, tremolosos, els ancians van decidir acabar amb el gegant de neu per no morir de fam o esclafats. Quan dormia van vessar-li una olla d’aigua bullent pel cap. L’homenàs s’aixecà xisclant i sortí per la porta estimbant-la, perdent-se muntanya amunt. Fonent-se amb un llarg i terrible xiscle d’angoixa.

Els ancians mai més tornaren a fer cap ninot de glaç. I la seva tristesa i obsessió se les emportà la primavera, així com a les neus.

La Nau dels Tudons

Sa Nau des Tudos i Es Pou de s’Aimador o de ses Angoixes

Dos amics, dos nois que van créixer com germans. Tot ho feien plegats. Pescaven? La força dels seus braços era una. Segaven? Un era mà, l’altre dalla. Fins i tot quan somiaven semblava que ho feien pels mateixos viaranys. Però quan s’enamoraren de la mateixa noia tot s’esquerdà.

Ella, la més intel·ligent de tota Menorca, n’estava d’ambdós. Com podia escollir-ne un? Si un era bell, l’altre era un galà. Si un era atent i amable, l’altre era valent i divertit. Honestos i bons, eren iguals en mèrits. Incapaç de decidir, la noia els hi demanà dos treballs. Llesta com era va proposar-los dos treballs impossibles, que ni el més forçut dels gegants podria dur a bon terme. Així, pensava ella, no hi hauria mala sang entre els dos amics. Però per molt intel·ligent i formosa que era, desconeixia el braó i la força que regala l’amor verdader.

A un va demanar-li que fes una barca de pedra a la plana dels Tudons: una nau alta i ferma, de pedres escairades a mà. Al segon, que fes un pou amb una barrina fins a trobar aigua: a prop de Ciutadella, on corre fonda com l’Infern. El primer a acabar la tasca gaudiria d’amors.

Dos amics, dos nois que estimaven com no s’estima en aquest món. El foc esfereïdor dels malaurats cors els empentà a la impossible tasca. Un tallava pedres i les carregava a collibè, apilant-les formant una barca d’entreson. El segon, barrinant i barrinant, foradava la realitat.

No es parlaven, l’amistat de bressol esquinçada en mil bocins. I al vespre, quan acabaven, tornaven al costat de l’espantada noia: com podia imaginar-se que l’impossible era possible si les emocions són les adequades? Que pocs mals són tan punyents com un amor perdut…

El de la Nau, carregant la grossa pedra, passava cada dia pel forat per espiar com li anava al rival. I un matí no el veié més, enfonsat entre foscor. El de la Nau tragué el cap pel forat i, de sobte, l’aire viciat es tornà alè fresc i els crits d’alegria ressonaren pel pou. Aigua! Cridava la terra. Aigua! Feia la foscor. El de la Nau, les entranyes punxades per mil agulles, arravatat per la gelosia llençà la roca al fons del forat barrinat. I si la terra i la foscor cridaven, al cop el seguí el pregon silenci de la sang vessada.

Aquell vespre solament acompanyà a la noia el de la Nau. I ballà cançons de passió, dient-li que solament mancava una única pedra i l’endemà gaudirien d’amors. Ella, intuint la desgràcia, li preguntà on era el seu amic. El de la Nau negava haver tingut amics, ni ara ni mai. Però l’endemà l’únic que trobaren fou el cadàver del seu amic al pou, el cap esberlat.

El de la Nau, en saber-se descobert, fugí. La persecució va ser curta. En adonar-se del que havia fet es llençà per la Punta de na Gall i la mar s’empassà la seva gelosia i li apagà la ira.

Dos amics, dos nois morts. Una barca de pedra per solcar el dolor, a qui li falta un roc. Un pou d’espirals, com el malson que s’enfonsa on no hi ha temps. A la primera els menorquins l’anomenaren sa Nau des Tudons. Al segon, Es Pou de s’Aimador, de sa barrina o de ses angoixes.

**

En realitat, la Naveta dels Tudons és una nau de pedra construïda cap al 1000 aC per la cultura talaiòtica. I la llegenda dels aimadors va ser recollida per Francesc d’Albranca (Francesc Camps i Mercadal) a Folklore menorquí de la pagesia, el 1911.

L’ésser humà, d’ençà d’un principi, ha procurat endreçar i donar sentit a l’aparent caos que el rodeja. A vegades les llegendes ens regalen aquest ordre explicant-nos la raó d’un indret enigmàtic. Aquest és el cas de Sa Nau des Tudons i la trista llegenda que va néixer d’ella.

La Vall de l’Infern

La Serena de Gandesa

Anem a Gandesa, en un temps on la gent confiava els uns en els altres i hi havia forts llaços comunitaris. Quan era estrany que una xicota pretengués d’amors a un foraster: un perfecte estrany que ningú sabia d’on venia, quina era la seva família o com es guanyava la vida.

Però a l’orgullosa capital de la Terra Alta hi vivia una noia estranya com cap altra. La tradició diu que tenia llargs cabells rojos i la pell pàl·lida com la lluna. I pels seus cabells i posat distant era volguda per tots els nois de la contrada. Però ella no en volia a cap.

Cada nit de lluna plena passejava per la Serra de Pàndols, tocant una arpa verda com els seus ulls. I si algun home se li apropava, feia com si no hi fos, enamorada de la nit i el silenci. Però una nit, a les escales de la Fontcalda, l’esperava un home tan estrany com ella.

L’homenot vestia gipó fosc i barret de ploma roja com els cavallers, i tenia els ulls verds com l’aigua del riu Canaletes. Més verds que la noia. “On vas, Serena?”, va preguntar-li. Ella, sorpresa, va demanar-li per què li deia així. “Perquè surts cada nit de serena, ves”.

Hipnotitzada per aquella mirada d’aigua profunda i tèrbola, que prometia una vida de somnis sense fi, va respondre tocant la seva arpa una dolorosa melodia que naixia del cor. I ell va respondre acariciant-li els cabells i ballant amb ella sota la lluna, a la vora del Canaletes.

Verd i roig es barrejaren i la noia roja va conèixer l’amor per primera vegada. Ella cantava i girava, girava i cantava. Els seus blancs dits recorrien les cordes i la seva ànima s’enfonsava en els ulls d’aquell estrany cavaller. I senti com els seus peus s’aixecaven del terra.

L’endemà del vol despertà al cim d’un munt que els gandesans anomenen Puig del Cavaller. Però no tingué por, al contrari: en el seu cor s’aixecava una flama que no s’apagava. Els seus muscles estaven posseïts pel nervi, per la força. I l’amor la posseïa entre les seves urpes.

D’ençà d’aquella nit, cada lluna plena pujava pels cims i recorria gorgues i rierols. I com sortia les nits de serena, Serena l’anomenaren. Però mai més trobà aquell cavaller que no era home i que la batejà amb un nom nou.

I anà corsecant-se i enfollint, els seus cabells llargs i rojos cada vegada més embullats i bruts. Les ungles més llargues i negres. La pell pàl·lida com de morta. Els ulls verds més esbatanats i perduts. I les melodies que tocava eren cada vegada més fosques i torturades, fins al punt que tothom la temia.

Passaren set llunes i la Serena despertà en l’indret conegut com a barranc de la Vall de l’Infern, on la tradició diu que s’hi reuneixen les bruixes de Pàndols. I quan es tocà els cabells amb urpes afilades, hi tenia ales vermelles. I quan cridà d’horror, un bec blanc s’obrí i clacà pel barranc.

Numen de la serra, la Serena va fer de la Vall de l’Infern la seva llar. I del seu bec naixien melodies i de les seves urpes, notes. Atraient viatgers fins a la seva cova, on s’alimentava dels seus somnis i desitjos fins a consumir-los del tot.

Jurant, per sempre, venjança.

*

Com sempre quan parlo de les Terres de l’Ebre, us recomano la pàgina de Patrimoni Immaterial d’aquella contrada: http://ipcite.cat

De la Serena en parlaré més, tant en el tercer article de la Víbria, on parlaré dels bestiaris medievals catalans, com en un article propi.

Mateu Aubà la recuperà de veu d’unes dones grans de Gandesa, qui li transmeteren durant els anys 70, quan estava a punt de perdre’s. L’Àngels Cid va realitzar un relat il·lustrat que s’ensenya actualment a les escoles de Gandesa, on la llegenda és ben viva.

Volcà de la Garrinada a Olot

El Camí de les Bruixes d’Olot a Sant Joan les Fonts

El camí vell d’Olot a Sant Joan les Fonts, a l’ombra del volcà de la Garrinada i passant per La Canya, era conegut com el Camí de les Bruixes. Encara avui els trams que queden són així anomenats, soterrats entre asfalt, edificis i centres comercials.

Però, per què aquest nom?

Molt a prop del mas Bufador Vell, sempre de cara a ponent i sempre al capvespre, s’asseia una dona gran al damunt d’una vella roca que semblava una taula. Ningú d’Olot sabia d’on venia, ni qui era. El vell relat oral diu que la gent pensava que era gitana. Qui ho pot saber?

Els cabells llargs i bruts, llargs faldons i gastades botes, les mans tacades de terra. Amb ella portava una cistella de vímet coberta amb mocadors de frare, però mai ningú va saber què hi amagava a dins. Prometia la bonaventura a canvi d’almoina i maleïa a qui li feia fàstics.

Van passar setmanes i mesos que ningú va veure-la, fins que el capvespre del 9 de setembre tornà al seu seient de pedra. I allà la trobaren esperant una colla d’homes de Sant Joan, que tornaven de festes del Tura al seu poble. Els xicots, borratxos perduts, insultaven a tothom, provocaven els joves i feien avergonyir les noies. I si algú se’ls hi enfrontava, li clavaven cops fins a deixar-lo mut.

Però quan es trobaren amb la vella rodamón els hi preguntà, enjogassada: «Minyons, voleu que us digui la bonaventura?»

Per algun misteriós motiu, en lloc d’agredir-la tots s’alegraren davant la proposta, alguns van aplaudir i fins i tot un li oferí la bóta de vi. “Doncs fem una rodona i ballem, ballem, ballem!”. Al punt, com hipnotitzats, els homes van fer un cercle, agafats de les mans i amb la vella al mig de tots.

Ella cantava i els homes la seguien, qui sap quina cançó era, potser solament ho sabia la vella roca o allò que portava a dins del cistell. Ella cantava i ells corejaven, dansant com marionetes, girant a ponent. I ella cada vegada era més alta, més forta, més alta, més forta…

I, a poc a poc o molt de pressa, la dona anà convertint-se en un ocellàs negre. I, a poc a poc o molt de pressa, la cançó desembarcà en una cridòria i un balboteig esfereïdor. Enfollits i cecs per la gatzara, els homes començaren a udolar i xisclar sense adonar-se de res.

Els ulls foscos ara verds com la molsa. El nas ferm un bec llarg i prim. Els llargs cabells, plomes i espines. La dona creixia i s’inflava. I els homes perdien peu i força. I pel camí nocturn arribaren un grup d’homes. I si els primers eren cinc. Els nouvinguts eren cinc ombres.

Amarats de follia, ulls en blanc i llengües enfora, no notaren que les ombres s’uniren al ball. Les mans glaçades estrenyien els dansaires que tornaven en si, no deixant-los marxar. I quan miraren als seus peus eren dos dits per damunt la terra, sempre girant i girant a ponent.

I entre deliri, èxtasi i por, s’aixecaren un pam de terra. L’ocell monstruós esgargamellant-se d’alegria. I el vol arribà, emportant-se tot el cercle de ballarins enmig d’un fred abrusador. La nit els engolí i, desapareguts, una fortíssima tempesta va caure sobre Olot.

El Fluvià va créixer malmetent camps i bestiar, d’una manera que no tornà a repetir-se fins a l’any 1940. I l’endemà un pastor va trobar els cossos moribunds i xuclats de dos d’aquells dansaires, llençats com joguines trencades al damunt del pont de Sant Cosme.

Un temps més tard, en un altre indret de la contrada, una noia jove s’asseia en una roca en forma de taula, portava una cistella de vímet coberta amb draps de frare. Tenia els cabells llargs i llustrosos, llargs faldons i botes noves.

Ningú sabia que hi havia dins de la cistella.

*

Així és com a aquell camí, avui oblidat i assetjat per la modernitat, els olotins l’anomenaren “Camí de les Bruixes”.

Aquesta llegenda de tradició oral fou recollida per en Josep Berga i Boix a Llegendes de la comarca d’Olot, publicat el 1985. L’he reescrit però he deixat els detalls intactes: La situació de la bruixa a ponent, la trobada i el ball amb la dona al centre, la data de les festes del Tura, la transformació, els dobles d’ombra…

La batalla de Montjuïc

La batalla de Montjuïc

26 de gener de 1641, un dia com el d’avui, va succeir una de les batalles més glorioses de la història de Catalunya quan les tropes catalanes, superades 4 vegades en nombre, van massacrar les tropes hispàniques que assetjaven Barcelona, fent-les fugir fins a Tarragona.

Batejats en foc, 5 a 1, els homes comandats per l’heroic Francesc de Tamarit, esperaven a les muralles en nombre d’uns 6000. Entre ells, esperits espartans, milicians dels gremis com telers, sabaters o taverners. Homes d’ofici, armats i disposats a morir per la seva terra.

Davant d’ells, uns 24000 soldats de l’exèrcit més poderós del món, els famosos Terços espanyols que havien reduït Roma i els Països Baixos a cendres. Cap peu hispànic trepitjaria Barcelona mentre estigués defensada per mans catalanes. Tan silenciosos abans de la batalla!

El badaloní Francesc de Cabanyes va ser el creador dels miquelets el 1640, anomenats Companyia d’Almogàvers. Ell era el capità de 200 miquelets i 300 mosqueters i piquers francesos. El seu braó a ultrança, sense rendició possible, va causar l’horror entre les files espanyoles.

Els cavallers francesos i catalans, sota el comandament d’Henri-Robert de La Marck o Josep Galceran de Pinós, tenien la missió suïcida de carregar al Pla de Barcelona contra l’esfereïdora artilleria hispànica i les seves implacables formacions de piquers. Res els aturaria.

Diuen que l’orgullosa venjança espanyola arribà fins al 1939, quan l’enfollit Francisco Franco va esperar al 26 de gener per entrar a Barcelona, fent burla d’aquells valents herois que no podem oblidar mai, enterrats en la història, per ells celebrem el Dia del Soldat Català.

Al servei de la Terra, escolteu les veus de Josep Margarit i els seus escassos homes, encara cridant per Montserrat! Ells tenien l’arriscada missió d’impedir l’arribada de reforços i ajuda a les aclaparadores i veteranes forces hispàniques dirigides per Pedro Fajardo de Zúñiga, Marqués de los Vélez.

Els defensors de Barcelona ho sabien: si espanyols, italians, valons i altres mercenaris assedegats de violència entraven a la ciutat, seria una altra Roma: destrossarien la ciutat. Era la Mort o la Glòria, no hi havia altra opció que lluitar a matadegolla, mossegar i resistir.

A les 9 del dematí, 2000 imperials dirigits per Fernando de Ribera i l’irlandès Hugh MacManus O’Donnell amb el Terç Tír Chonaill d’irlandesos, atacaven Montjuïc essent rebutjats per una acarnissada defensa catalana. El primer contacte va deixar la muntanya coberta de cadàvers.

Volent acontentar Felip IV i subestimant els catalans, el Marqués de los Vélez volia acabar ràpid amb Barcelona. En aquella època habitada per 40000 persones, tots col·laboraven en la seva defensa, també dones i mainada. Així, el Marqués va intentar un segon atac per dos fronts.

Els tambors i els crits dels Terços espanyols corglaçaven les muralles de Barcelona. 400 herois resistiren al castell de Montjuïc. El capità d’artillers Agustí Radas disparava els canons holandesos a un pam dels soldats. Es lluitava cara a cara, sense treva, ferro contra carn.

Expliquem una altra vegada la història dels cavallers francesos i catalans que van defensar els soldats que fugien dels terços veterans de Diego de Cárdenas i Francisco de Orozco. I que més tard van carregar contra els imperials en un acte suïcida, dirigit per Henri de la Marck.

Els hispànics van respondre amb una càrrega de cavalleria dirigida per Carlo Maria Caracciolo, creient que fugien els valents i astuts homes de la Marck van portar-los fins a les muralles i els espanyols, sense munició, van caure víctimes fàcils dels mosqueters de la Coronela.

Desesperats, sense reforços per l’acció de Margarit i altres guerrillers, a les 3 de la tarda el Marqués de los Vélez ordenà un atac total per prendre la ciutat d’una vegada per totes. Els canons retrunyiren i la sang es vessà com no s’havia vist fins aleshores a Barcelona.

Però l’honor i la glòria no van tremolar. Gairebé sense escales ni aparells de setge perquè pensaven vèncer de pressa, els imperials van caure per centenars. I els veterans terços espanyols van tenir por com mai: era l’ocàs de l’Imperi davant d’aquells homes que no es rendeixen.

40 soldats catalans empunyant ganivets i piques, el que quedava d’aquells 400 herois que defensaren el castell a ultrança, carregaren muntanya de Montjuïc avall contra els milers d’imperials desmoralitzats i atemorits. Va ser el final: els hispànics fugiren perseguits i delmats.

No podem oblidar el seu exemple, el seu coratge i defensa a ultrança de tot el que era just, per salvar les seves vides, la seva ciutat i tot allò que s’estimaven. Sempre recordem el soldat català. En un dia com avui: 26 de gener de 1641, on la glòria de Catalunya va volar fins a la història.

5 a 1, no oblidem.

Estany de Lanós

La goja de l’estany de Lanós

Un dels estanys més importants de Catalunya és l’estany de Lanós a l’Alta Cerdanya, allà hi viu la Reina de les goges del Nord a qui, d’acord amb Amades, fan vassallatge totes les goges des de les Estunes de Banyoles fins a l’estany de Sant Maurici, passant pel Canigó i el Cadí.

Una de les goges de Lanós, una de les més espavilades i esbojarrades, va desafiar l’ordre de la Reina i sortia de l’aigua totes les nits de lluna creixent pels encontorns d’Enveig. Una nit clara de gener va enamorar-se d’un jove fadrí que dormia en una solitària cabana de pedra.

Allò era desafiar directament la llei de la Reina del Nord, que prohibia a les seves goges tot contacte amb humans fora de les dates assenyalades o si eren cridades adequadament. Però la jove dona d’aigua, prenent la forma d’una bonica noia, va voler enamorar el pobre fadrí.

El xicot no havia vist mai una noia així i va acollir-la al voltant del foc. I ella, que era astuta com una guilla, va fer-lo riure de cor fent-lo feliç com mai. Va passar tota la lluna creixent, i cada nit la goja visitava el noi.

I quan va arribar la següent lluna creixent ell l’esperava amb el cor bategant de felicitat. L’última nit de la segona lluna creixent, ell li demanà la mà i ella li declarà la seva naturalesa real. Solament es casaria amb ell si es feia encantat com ella mateixa, així podrien viure al palau al fons de Lanós per sempre, rodejats de l’or i la melodia secreta.

El noi s’hi avingué de bon grat, no hi tenia res en aquesta vida, solament un munt de solitud. Però la goja l’avisà: en el descens en la foscor de les aigües no podia mirar enrere, de cap manera, perquè si ho feia no assoliria la natura d’encantat i no podrien unir-se mai més.

El primer pas dins de l’estany de Lanós va ser glaçat com l’urpa d’un mort, però el noi no mirà enrere. I quan començaren a descendir per l’aigua fosca, no tingué pas por d’ofegar-se, perquè l’encís de la goja que caminava davant seu el protegia. I a mesura que baixaven una estranya remor començà a assetjar-lo. I la goja anava deixant de ser noia, mostrant el seu verdader aspecte. Però el noi no flaquejà.

I quan la foscor l’engolí, entrant-li pels ulls i per la gola, es mantingué ferm en l’amor. I seguien baixant, amb una llumeta llunyana que els feia de guia. I com més s’apropaven a la llum, més forta era la remor. I començaren a udolar bèsties ferotges i a grinyolar feres sense nom ni forma. El fadrí, espantat, va suportar els xiscles a l’orella i les mans inhumanes que l’agafaven per l’esquena.

Però quan eren a la frontera amb el palau i s’escoltava la dolça melodia de l’or ocult, sentí la dolorosa veu de la goja, cridant-lo i demanant-li ajuda a la seva esquena. El noi no va poder resistir-ho i es girà. I la veu, que no era de la goja, retrunyí en la pregona foscor.

Era la Reina del Nord! El fadrí no havia superat el descens i, per tant, mai podria assolir la naturalesa d’encantat. La Reina l’expulsà de Lanós i el convertí, a ell i a les seves bèsties interiors, en rocam escampat als afores d’Enveig: Les roques de les bèsties encantades.

Diuen que la tercera lluna creixent de cada cicle anual la jove goja, el cor esberlat en mil bocins, vagareja entre les roques encantades plorant i lamentant-se pel seu amor impossible. Per això les evitaven de nit, perquè qui l’escolta enfolleix i cau en una profunda malenconia que no pot guarir-se mai.

*

Aquesta llegenda podeu trobar-la recollida per Joan Amades, a ell li explicà Maria Turet, de Ger, el 1935. El dolmen és el de Brangolí, no he trobat fotografia de les Roques de les bèsties encantades. Si algú en té, li estaria molt agraït si pogués compartir-les.

La capella de la Verge dels Desemparats d’Olot

La gorga dels dimonis d’Olot

L’agost acabava amb foc. Mai una calorada així havia caigut damunt d’Olot. Agost és temps de passions. I foc negre abrusava l’interior d’una noia que vivia sola en una casa del carrer de Sant Ferriol. Filla única, solament gaudia de la companyia d’un matrimoni de gats silenciosos.

Ningú ho sabia, solament els dos gats eixuts, però d’ençà de primers de maig la pubilla de Sant Ferriol sortia cada dissabte al vespre per camins fangosos fins a arribar a la vora del Fluvià per la carretera vella de Sant Roc, més enllà del mas Morató on els pescadors llençaven les seves canyes. Aquest fenent del riu, gorga negra sense fons, tots els olotins l’evitaven quan es feia de nit. Deien que a la nit s’hi reunia mala gent i s’hi aixecaven estranys focs.

I sí, era el lloc perfecte per trobar-se amb el seu amant, ningú els trobaria.

La somiadora pubilla de Sant Ferriol no tenia amics, ni família que pogués trobar-la a faltar. I malgrat que una fortíssima tempesta d’agost va escombrar tot Olot, va posar-se les seves botes i va sortir desafiant calor, fang i llamps. Res del món la separaria del seu amor.

Però quan era a prop de la gorga del Fluvià, més enllà del mas Morató, va sentir una estranya flaire entrant fins al moll dels seus ossos. Era com si estiguessin cremant cabell sobre ferro. I en arribar al lloc convingut, entre les ombres, va veure al seu estimat bocaterrosa amb els braços estesos en creu i la mirada en blanc.

Al seu voltant hi havia sis persones, homes i dones, emboçades amb llargues túniques negres i silents màscares blanques. “Què voleu? Qui sou?” S’hi enfrontà la noia, veient que el seu promès era estès i potser ferit. Les sis ombres no es mogueren. Solament la llàntia que portava la pubilla les il·luminava, somortes.

Quan la ferum es féu més intensa i la gorga començà a remoure’s des de dins, un vent ardent l’envoltà i sentí com el cap començà a fer-li voltes. De dins de l’aigua va sorgir: elegant, ulls totalment negres, guants de pell negra i dits anormalment llargs. De la seva boca regalimava un rajolí fosc i pudent però embriagador.

La pubilla va córrer a la vora del seu estimat i intentà reanimar-lo, cridant-lo i sacsejant-lo. Res, era mort?

Les sis figures esclataren en gruixudes riallades, que la marejaren com si fossin una cançó oculta. I una llum que no venia d’enlloc l’encegà. Tancà els ulls i, quan els obrí, era al damunt d’un cavall roig menat per l’Home Negre. “No t’espantis”, va dir-li amb veu llunyana.

No eren sobre terra però tampoc eren al cel. Cavalcaven. I les mans de les sis figures l’hi esgarrapaven les cames i el coll. I reien. I es cremava cabell sobre ferro. Cavalcaven. “No t’espantis”, va repetir-li l’Home Negre amb veu perduda.

“Vols venir amb mi?”, li preguntà.

Ella cridà dins seu: no! Però, breu carícia a l’espatlla, volia dir que sí. “Vols tenir una vida feliç? Lluny de solituds i tristeses, on solament hi seràs tu i els qui són com tu?” Ella tornà a cridar a dins seu: no! Però aleshores uns llavis freds i càlids la besaren.

El petó la penetrà com una suau llança fins al moll de l’ànima. Les mans li esgarrapaven el cos amb dolçor. Eren a dalt i eren a baix. Volaven trencant aigües fosques. I alguna cosa desconeguda s’obrí com una flor en el seu pit. “Seria tan fàcil dir que sí”, pensà.

I quan obrí els llavis per dir “sí”, escoltà un suau miol que li deia “no”. Dormia? Tot era un somni? I quan obrí els llavis per proclamar que sí, el seu cor bategà com una tempesta i cridà fort: “No! Valga’m la Verge dels Desemparats, no!”

El cavall roig sotragà i el vol va caure en picat dins l’aigua negra. La terra cruixí i va ser l’època de l’oblit. Cavall i genet s’enfonsaren en la gorga i quan ella obrí els ulls solament hi havia el seu promès, inconscient. El seu vestit esquinçat i els seus llavis vermells, de passió i somnis perduts.

Així els trobaren una bona gent d’Olot, pescadors i bugaderes, que els acompanyaren a la seva casa del carrer de Sant Ferriol. Diuen que la mala gent no es tornà a veure per aquells encontorns, però la gorga passà a ser coneguda pels olotins com “la gorga dels dimonis”.

La pubilla i el seu marit pagaren un petit oratori a la Verge dels Desemparats que, quan ells feia molt que havien traspassat, fou destruït pels francesos. El 1879, Josep Gelabert i la seva dona Dolors Riera, feren construir una capella a prop de l’indret de la gorga, en realitat un fenent que probablement es secà, esborrant-la per sempre del temps.

*

Aquesta llegenda fou recollida de la veu popular pel pintor de La Pinya, Josep Berga i Boix, el 1914. I el 1915, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, número 241, també fou recollida per Ildefons Igual, a qui li explicaren a Olot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada