Us presento un relat inspirat en la llegenda de Sant Jordi, que he escrit pensant en tots vosaltres, els lectors i mecenes que heu fet suport a Llegendàrium durant tot aquest temps. És en obert. En breu, Llegendàrium farà quatre anys, sembla que va ser ahir que començàvem a caminar!
Als que m’heu demanat on es vendrà el llibre físicament, el trobareu a la parada de la llibreria la Font de Mímir, a la Plaça Universitat de Barcelona, de 10h del matí a 20h del vespre. Ben acompanyat d’una selecció de llibres editats per persones que s’estimen la cultura.
I, si voleu, podeu recuperar l’article on vaig analitzar la llegenda de Sant Jordi. També és en obert per a tothom, mecenes o no, publicada el 17 d’abril.
Ritus i tradicions d’abril (I): la renovació de la terra, Sant Jordi i els matadracs
Dolça bèstia
–Tots em teniu por. Cap de vosaltres pot passar a prop meu sense esmentar que sóc un monstre, sense tremolar d’esgarrifança quan veieu les meves urpes esmolades o els meus ulls que no parpellegen. Mai us heu preguntat per què?
La princesa, lligada de peus i mans, sense atrevir-se a mirar-lo, cridà:
– Ajudeu-me! Torneu, desgraciats, ajudeu-me!
– Veig que no has entès la teva situació –va respondre el drac, lliscant el seu llarg coll al voltant de la noia, embolicant-la, narius fumejants, enormes iris daurats–. Ha estat el teu pare qui ha ordenat que et portessin a la meva cova, qui és el monstre aquí?
La princesa, les galtes arrasades de llàgrimes, es girà cap a ell, violenta:
– El meu pare, el rei, no tenia opció, ell és un bon home! –esclatà.
– I tant si tenia opció –respongué el drac, veu de vellut i foc–, que no has llegit el que diu Joan Amades? –recità, amb veu falsament afectada: – «Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits…»
– No! Això no és pas cert –gemegà la noble presonera.
– Sí que és cert. Vosaltres, els humans, sou els monstres, no jo. Jo sóc el guardià –la desembolicà i se la quedà mirant de fit a fit. El seu cap, estret i negre, era de rèptil i dimoni.
La princesa es xuclà els mocs i escupi a terra, amb menyspreu.
– El guardià, de què? D’un munt de cadàvers i ossos? –assenyalà amb el cap un racó de la cova, on hi havia tot de cadàvers amuntegats, mig calcinats.
– No mateu vosaltres animals per milions? No els escorxeu i mutileu? No enverineu la terra amb els vostres químics i cremeu els seus boscos i els seus fills? No us baralleu i mateu entre vosaltres per petiteses? Qui és el monstre, aquí, princesa?
La princesa, sorpresa per la raó de les paraules de la bèstia, dubtà abans de respondre:
– Això no és cert… tu, tu ets el monstre, mira’t, ets fastigós, ets…
– No, princesa, i ho saps, cada any tenim la mateixa conversació –a poc a poc, el seu cap s’anà retirant cap a la foscor de la cova…–. Jo sóc el vigilant del tresor, el guardià del Secret de la terra. I et tornaran a portar a la meva cova l’any vinent, quan tot torni a començar –…fins a desaparèixer en el seu interior–. I així serà, cada any, fins que la gent s’oblidi de la nostra llegenda.
– Què dius de l’any vinent?
– Vosaltres, els humans, no enteneu com funciona la roda –va seguir, des de l’interior de la fosca–. No podeu recordar el cercle.
La noia es quedà en silenci, sense entendre res de res, abaixant la mirada.
– Però… per què he de morir? –sanglotà.
El cap del drac va sortir d’entre la foscor. Les seves escates eren tan negres que solament es veien els seus ulls, esquinçats i fixes. Semblava que flotés entre ombres.
– No ens ho preguntem tots, això? S’ho pregunta el conill que caça el llop? M’ho pregunto jo? Tot ha de morir, princesa.
Ella el mirà als ulls, hipnotitzada. La seva mirada era freda i ardent, com els focs d’or que brillen dins la cova oculta, no podia separar els seus ulls dels de la bèstia. Què hi havia en aquells focs, en aquella brillantor…? La princesa va deixar-se endur i s’enfonsà en ella. Ningú sap quant de temps va submergir-se en el seu interior. Tota l’eternitat? Però quan tornà, l’entenia. Entenia el drac.
– Drac! Surt, mala bèstia! –se sentí una veu, ferma i masculina, que penetrà dins de la foscor de la cova com un llamp clar– Surt i enfronta’t amb mi!
El drac sortí de la foscor i la princesa va poder veure tot el seu cos, gegant i pesat, una muntanya d’ombres en moviment.
– Ja sento els cops de la mort, trucant a la meva porta –va dir, amb veu d’aigües profundes.
L’agafà amb una urpa i la va treure fora de la cova, a la llum del sol, amb sorprenent suavitat. Els primers rajos l’enlluernaren tant que no va poder veure-hi res, però quan la princesa va poder obrir-los va veure davant el turó de la cova un home alt, vestit de llampant blanc, muntat en un corser de guerra blanc, cobert per una gualdrapa blanca, marcada amb una gran creu vermella. Tot ell era d’un blanc lluminós i polit, com si estigués fet de llum.
– Deixa a la princesa, monstre –ordenà el cavaller.
El drac la deixà a terra, amb cura. Com tenia les mans i els peus lligats, quedà asseguda.
El cavaller assenyalà la bèstia amb una llança d’acer i roure, el doble de llarga que el cavall. La punta brillava enlluernadora amb el migdia.
– Què vens a fer, aquí, cavaller? Vens a morir? Moriràs! –exclamà, ferotge, el drac.
A la princesa li semblà que, per sota de les seves paraules, bategava un subtext de representació, com si el drac estigués recitant un vell paper. Podia ser? La bèstia aixecà el vol d’una aletejada, la força de les seves ales va remoure els cabells de la princesa i gairebé la llençà contra el terra. Va volar alt, una ombra densa tacant el cel brillant. Quin sentiment naixia a l’interior de la princesa? Era real? El terrible guardià d’ombres va caure al damunt del cavaller fet de llum i temps, gargamelles obertes amb dents com branques negres contra braç fort d’esperança, l’heroi encabrità el corser i aixecant l’arma va suportar la càrrega del drac. Es trobaren les aigües i el cel. La llança d’acer i sol travessà les escates negres, trencant-se per la meitat i esclatant amb un llampec sobtat. El drac va caure de costat, amb la llança clavada a un costat.
El cavaller descavalcà i va córrer cap a la donzella, llençant el tros de llança lluny. L’alliberà, tallant les cordes que la lligaven amb una daga. Però, a diferència de totes les altres vegades, la donzella no se li llençà al damunt abraçant-lo. Va córrer cap al drac que agonitzava, respirant lent i amb la llengua fora, estès al damunt del turó. Sant Jordi observà l’escena sense entendre què estava passant. Mai, en tots els altres girs de la roda, havia vist aquella reacció.
La princesa no s’atreví a tocar la bèstia, però l’observà amb temor i tristesa.
– Ets viu? –li preguntà.
– No per gaire temps –mormolà el drac, vomitant sang per la boca.
El cavaller s’apropà a la bèstia amb una cadena a la mà i li lligà al coll, solemne, després li donà a la princesa, que no sabia què fer-ne.
– Agafa-la… tu… tu ets la terra –va dir-li el drac, entretallat.
La princesa l’agafà amb reverència.
El portaren fins a Montblanc, manyac i moribund. Arribaren a l’horabaixa. El poble els esperava pujat a les muralles, retallats contra el crepuscle roig. Al capdavant de tots ells, el rei. Cridaven aclamacions de victòria, que a la donzella li sonaren amargues:
– Visca Sant Jordi! –deien uns.
– Visca la terra! –deien altres.
– Sant Jordi! Firam, firam! – proclamava la multitud.
Tots aquells que havien perdut fills i germans a mans del drac aplaudien, altres ploraven d’alegria. Les mares llençaven flors blanques d’ametller al pas del cavaller i la princesa. Ella se’ls mirava estranyada, com si de sobte se n’adonés que tot era una pantomima, un teatre on tothom estava acomplint el seu paper al damunt de l’escenari, el nen i la mare, el mort i el viu.
El rei s’apropà i el cavaller s’agenollà davant d’ell. El rei li ordenà aixecar-se. Després es girà cap a ella, però no l’abraçà, ni mostrà cap sentiment, se la mirà amb orgull i… fredor?
«Qui és el monstre?»
– Porteu-lo la bèstia a la plaça –manà el rei.
El menaren fins a la plaça. La princesa, agafant la cadena amb el cor encongit. Gairebé podia endevinar què passaria ara. El drac, dessagnat i feble, caminava molt a poc a poc, arrossegant-se. Darrere d’ell havia deixat un viarany de sang negra i somnis desendreçats. Tot el poble era a la plaça, armat amb ganivets i aixades, amb pedres i falçs. La princesa se’ls mirà, espantada en veure la follia als seus ulls. No era venjança, no era ira. Era quelcom més, possessió indesxifrable.
– No… –va arribar a dir.
Sant Jordi va anar fins al drac i, posant una bota al damunt del cos del drac, li arrencà la llança, aixecant-la al cel roig. Un salt de sang rajà de la ferida del drac. Va ser com si obrís pas a la a la carnisseria. A matadegolla, li clavaren els ganivets i el colpejaren amb punys i peus.
I, morint, el drac recitava l’Amades:
– «…i enmig de la plaça, el poble… va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí».
«Qui és el monstre?»
Desagarraren la seva carn amb forques i aixades, esquinçaren els seus preciosos ulls daurats i la seva llengua amb falçs i ungles. La princesa li abraçà el coll i recolzà el seu cap contra el del guardià. Quedà xopa amb la seva sang, sentit el vell cor bategar. Bum. Bum. Bum. Bum… I quan escoltà l’últim batec, li feu un suau petó al front.
– Dorm ara, dolça bèstia –va dir, la donzella de la terra.
Tothom se n’anà a les seves cases, sense entendre ben bé què havia passat, com si sortissin d’un trànsit de sang i fetge. Solament la princesa vetllà el seu cadàver. L’endemà, quan tornaren a la plaça, un preciós roser havia crescut de l’interior de la ferida del drac, un roser amb unes roses tan roges i boniques com mai ningú n’havia vist cap, ni en tornaria a veure fins al proper gir de la roda.
La donzella s’apropà a una d’elles, la més preciosa i roja de totes, i la tallà amb les mans. L’olorà, omplint-se el cor de la seva profunda olor. Ara ella coneixia el Secret.
