L’Hivernàs (III i final): Orígens de la Nativitat, els Pastorets i el Pessebre

Adoració dels Pastors. Matthias Stomer, 1632

Catalunya durant segles va ser una terra on predominava la religió cristiana, de denominació catòlica. El culte de les maresdedéu de Montserrat, de la Cinta de Tortosa o del Tura d’Olot, monestirs com Sant Benet, Poblet i Santa Maria de Bellpuig, llegendes com la de sant Narcís de Girona o santa Eulàlia de Barcelona, entre centenars o milers de sants, tradicions, llocs de culte i personatges, ens parlen d’un temps on la religió catòlica era la fe principal de les terres de parla catalana, on ho impregnava tot i dirigia el ritme de vida, el pensament i les relacions humanes. La importància històrica i sociològica del ritu llatí de l’Església de Roma és cabdal per comprendre la formació de la cultura catalana, tanmateix de les altres cultures que ens rodegen continuadores de l’Imperi Romà d’Occident.

Tant és així, que la majoria de celebracions catalanes del Nadal que han sobreviscut al pas del temps van lligades a aquesta cultura i pensament cristià, el cant de la Sibil·la, els Reis Mags, l’Advent i la Nativitat, els Sants Innocents, la Nit de Sant Silvestre, la celebració de Sant Nicolau i tantes altres, construïdes al damunt de celebracions i ritus precristians com hem anat veient en els darrers articles de l’Hivernàs o en els articles de la Castanyada.

En aquest article parlaré de l’origen de la tradició religiosa de la Nativitat, de l’Advent, la Missa del Gall, els Pastorets i els Pessebres vivents, tradicions totes elles entre populars i sagrades, encara ben vives avui.

El Sol Invicte coronat, acompanyat de la deessa de la Lluna i Jupiter Dolichenus, el Júpiter ancià o hivernal. Trobada a les barraques dels Equites Singulares, soldats i cavallers de Roma, a la via Tasso de la ciutat. Del 150 al 250 dC.

La Nativitat i el Sol Invicte: casualitat o trobada de cultes?

Nadal –«Natalis», naixement–, fa referència al naixement del nen Jesús i, anteriorment, a la instauració del cristianisme com a religió de l’Imperi d’Occident, al del Sol, el «Dies Natalis Solis Invicti» –El dia del naixement del Sol invencible–. Malgrat que veurem com aquesta afirmació, que s’ha fet popular a les xarxes socials, no és tan clara. Solament hi ha una festa més important que la Nativitat per a la tradició cristiana, la de la Pasqua, la mort i resurrecció de Crist. L’elecció del 25 de desembre com a data de la Nativitat de Jesús és simbòlica i van participar-hi diferents pensadors i teòlegs destacats de la baixa llatinitat i l’alta edat mitjana, tant de l’Església d’Occident com de la d’Orient. L’erudit i patriarca grec Sant Joan Crisòstom el 386 va proclamar en un dels seus sermons que la Nativitat es celebrava el 25 de desembre, com a mínim, feia 10 anys. I va ser el papa Sixte III –432-440– qui va instituir la Missa de Mitjanit o del Gall.

La cita més antiga que intenta establir el naixement de Jesús la trobem en Hipòlit de Roma –170-236–, escrita a inicis del segle III dC. Hipòlit diu que la concepció de Jesús va ser en l’equinocci de primavera, el 25 de març i, després, va afegir 9 mesos. No sabem l’any exacte, però la Nativitat va començar a celebrar-se el 25 de desembre entre les comunitats cristianes d’occident i del nord d’Àfrica, cap a mitjans del segle IV dC. Al mateix temps que Hipòlit determinava el naixement de Jesús, l’emperador Elagàbal va intentar imposar sense èxit el culte semita del Sol, nascut a Emesa, Síria. Tanmateix, el 274, l’emperador Aurelià va fer oficial el culte al Sol Invicte, convertint el Sol en la divinitat primera de l’Imperi i cenyint-se ell mateix la Corona Solar. El dia escollit, el 25 de desembre, coincidia amb el solstici d’hivern.

La conjunció de les religions les hem de buscar atentament en aquest segle III dC i, concretament, en el mitraisme. En la religió de Mitra invictus, l’invencible, l’etern, era l’apel·latiu principal d’aquest déu persa, perquè moria i renaixia i mai podia ser vençut per les tenebres. També Mart, en el sentit de vencedor, era anomenat invictus, així com també ho era Júpiter Capitolí i, sobretot, el Sol. La iconografia de Mitra, un home jove, fort i sense barba, coronat pel Sol i escorxant un bou de llargues banyes, també va ser presa per l’emperador Aurelià. El culte mitraic era seguit pel jovent, especialment per joves legionaris que el portaren d’Orient Mitjà i amb ells s’estengué per tot l’Occident d’Europa, especialment a les ciutats. Per exemple, al jaciment de Can Modolell, a Cabrera de Mar vers Burriac, trobem una casa imperial privada amb un temple dedicat a Mitra d’entre els segles II i III dC i, abans, a Silvà, com a romanització d’un culte ibèric més antic.

Per tant, la construcció del Dies Natalis l’hem de buscar en la progressió dels segles II a IV dC, agafant atributs i litúrgia d’altres cultes, com el Sol Invictus aurelià i el mitraisme. Dir que va ser una translació directe és, a l’engròs, un error. Tanmateix, hem de pensar que tots aquests cultes, el persa Mitra, el Sol Invicte, el cristianisme, el culte al Sol o l’Apol·lo-Hèlios hermètic alexandrí, descendent de Ra, en aquells segles II a III dC no eren cultes europeus, sinó que venien d’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica oriental, la majoria d’ells d’arrel semítica i amb importants elements grecs, egipcis i perses. És natural que, d’alguna manera, se sincretitzessin a Roma, on es trobaren tots.

Així, sota la Basílica de Sant Pere va descobrir-se una imatge de Crist com a Apol·lo-Hèlios, el Sol, datat en l’any 250 i d’ençà del segle III dC un dels apel·latius de Crist era Sol Justicier. Que nasqués el mateix dia que l’astre que vencia les tenebres i ressuscitava quan tot semblava perdut, era d’un simbolisme lògic per aquelles comunitats de primeres cristians. Al segle XII, el bisbe ortodox de Síria, Jacob Bar-Salibi, va escriure: «Era costum pagà celebrar el mateix 25 de desembre l’aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d’aquestes solemnitats i celebracions. Sembla que, quan els doctors de l’Església veieren que aquest festival era de grat dels cristians, decidiren que la veritable celebració del naixement s’hauria de solemnitzar aquell dia».

Altar mitraic, anvers i revers, dels segles II-III dC, trobat al Fiano Romano, a Roma. Avui al Museu del Louvre de París.

L’Anno Domini i la institució oficial de la Nativitat

Com vam veure a l’article del pas del paganisme al cristianisme a Europa occidental, el 313 l’Edicte de Milà va establir la llibertat religiosa a l’Imperi romà, més tard l’emperador Constantí va atorgar al cristianisme amplis privilegis i el 380, sota l’emperador Teodosi, el cristianisme es convertí en la religió exclusiva de l’Imperi. Aquesta coincidència entre l’establiment de la Nativitat el 25 de desembre i l’oficialitat del cristianisme a l’Imperi no és casualitat. Amb l’establiment del cristianisme com a religió imperial se cercaren formes litúrgiques fixades, adequades a la seva pervivència dins de les estructures socials i polítiques de l’estat romà. Formes litúrgiques que facilitessin el seu proselitisme, és a dir, la seva popularització, per cohesionar un Imperi que s’estava desfent a les mans dels emperadors. Però també una manera de facilitar l’entesa entre aquelles comunitats cristianes originals, d’Orient a Occident, que començaven a separar-se fins avui.

Però, més enllà del joc de la política, el 25 de desembre tenia diversos significats simbòlics molt importants, tan poderosos que el feien proper a qualsevol persona de l’occident europeu, fos cristià o fos pagà: Era la data oficial del solstici d’hivern en el calendari romà, quan el sol torna a renéixer després de la nit més llarga de l’any i comença a tornar la seva llum, amb dies cada vegada més llargs. I, com va veure Hipòlit de ROma, es troba nou mesos després de l’equinocci de març, quan acabava l’hivern i començava la primavera moment quan, en gran part de l’era romana, el calendari marcava l’inici de l’any. Aquesta data, el 25 de març, a l’antiguitat s’associava a l’inici de la vida. Les correspondències entre els cicles naturals i la litúrgia van ser, des d’un bell principi, molt marcades en el cristianisme catòlic i ortodox.

Malgrat tot, hi ha diverses especulacions sobre l’establiment definitiu i oficial de la Nativitat el 25 de desembre. La més acceptada diu que va ser quan el papa Hormisdes I el 525 va demanar a l’abat, erudit i matemàtic, Dionysius Exiguus –Dionís l’Exigu, el Petit o l’Humil– que calculés l’inici de l’era cristiana. Dionís, que era romanès i una de les primeres figures de la cultura del moment, va fundar l’Anno Domini –Any del Senyor– o era cristiana en el Monestir dels Escites a Roma. Mitjançant càlculs astronòmics, simbòlics i religiosos, el monjo va calcular que Jesús va néixer el 753 ab urbe condita –d’ençà de la fundació de Roma–, 525 anys abans de la seva època. Segons aquesta teoria, s’atribueix a Dionís l’elecció del 25 de desembre la data de naixement de Jesús, que probablement la manllevà de les comunitats cristianes del moment, com hem anat veient. Sigui quina sigui la realitat, l’elecció de Dionís va determinar per sempre la història del món.

L’únic que sabem segur és que la festa de la Nativitat el 25 de desembre, que molt més entrada l’edat mitjana va convertir-se en el Nadal, va començar a celebrar-se a les esglésies d’Occident cap al segle IV dC, a Roma i a les províncies del nord d’Àfrica. És normal que el cristianisme abans d’estar estructurat, quan s’estava formant en les ments i els cors dels primers fidels, manllevés atributs i elements litúrgics de déus i cultes que li eren propers, probablement perquè també compartia devots amb ells. Una frase que acompanya freqüentment a Jesús, que podem veure en ermites romàniques i en tota mena d’elements del primer cristianisme medieval, és aquella –reformulada– que trobem a l’Evangeli de Joan, «Ego Sum Lux Mundi»: Jo sóc la llum del món.

Mosaic de Crist com a Sol o Apol·lo Hèlios. Trobat a la necròpolis a sota de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, de meitats del segle III dC. Font

La missa del gall i les representacions teatrals

Per la mentalitat del segle IV, encara amarada de pensament precristià, era natural que el nou déu fos concebut amb l’inici de la vida –la primavera– i nasqués nou mesos després, quan el sol reneix d’entre les tenebres de la nit més llarga. I aquí rau la importància cabdal de la Missa del Gall per la litúrgia catòlica, el gall que, per la mentalitat popular era un símbol del Sol. Sant Agustí d’Hipona 354-430, fent referència a aquest valor simbòlic de la llum com a vencedora de les tenebres, va escriure: «Ell va néixer el dia més curt en la nostra concepció terrenal, des d’on els dies següents comencen a augmentar la seva durada. Ell, que va inclinar-se i va elevar-nos, va triar el dia més curt però aquell on la llum comença a créixer».

A Jesús, com hem vist, se’l relacionava íntimament amb el Sol, de qui va agafar molts dels seus atributs simbòlics. Aquests atributs solars abans eren propis de molts altres déus, com el grec Apol·lo-Hèlios que van trobar sota la Basílica de Sant Pere. De nou, el naixement del cristianisme com a estructura de pensament està molt relacionat amb el pensament alexandrí grec i egipci, territori que en aquell temps bullia de religions i pensaments sincrètics, com l’hermetisme o diversos corrents gnòstics. La missa del gall és la primera de les tres misses principals que celebren els catòlics el dia de Nadal. Les altres dues són la «missa dels pastors» i la «missa de la gent». La missa del gall també era coneguda com a «Matines» al País Valencià, i a altres terres de parla catalana «la missa de l’aurora» o «la missa del Sol».

Aquestes misses seguien l’ordre dels que, segons la tradició, havien anat a adorar primer a Jesús: Els ocells, representats pel gall i el sol; els pastors i, finalment, la gent. Les misses del dia de Nadal se celebren amb molta alegria i normalment s’acompanyaven de cançons amb tota mena d’instruments populars. La missa del gall, concretament, se celebra a Mitjanit i es creia que tenia un poder purificador per sobre de tota la resta. Fins i tot gent que «com els bosquerols, els llenyataires, picadors i gents de muntanya que en tot l’any no anaven a missa, per res del món no deixaven d’assistir a la missa del gall», ens informa Joan Amades.

Del valor del gall com a animal associat al sol –la cresta vermella com la corona del sol, canta quan aquest surt– i de com forma part de l’àpat tradicional del Nadal, vaig parlar-ne als articles del tió. Era aquest animal, com animal solar, el que segons la faula tradicional va presenciar el naixement de Jesús i, per aquest motiu, el seu cant iniciava la missa. S’especula que en algunes esglésies, en temps antics, també s’alliberaven aus a l’interior de les esglésies: «Dies abans del d’avui, els caçadors de moixonets sortien a parar rams, bitxacs i d’altres paranys, per tal d’agafar ocells vius, a fi de poder-los deixar anar la nit d’avui, al moment de l’adoració». Menjar el gall tradicional durant l’àpat de Nadal remet, probablement, al sacrifici d‘aquest animal durant el solstici d’hivern.

Altres representacions populars d’aquest temps són El joc del rei Passero a la ciutat de València, que es portava a escena el vespre de Nadal; la Calenda, també escampada per les Balears; o La culpa d’Adam i la vinguda del Messies, al Rosselló. Entre moltes altres. Avui, la representació més popular a Catalunya durant les festes nadalenques són Els Pastorets, representació que es remunta, com a mínim, al segle XVI i a la qual també dedicaré un article propi.

Corona d’Advent amb les quatre espelmes, rodejant la Corona que simbolitza Crist. Font

L’Advent, temps de renovació

El Nadal per la tradició cristiana ve precedit per l’Advent –que significa l’Arribada, de L’arribada del Redemptor, que és l’inici del seu any litúrgic. L’Advent són una sèrie de dies, entre 22 i 28, on el cristià es prepara per al naixement de Jesús. Preparació consistent en la pregària, la reflexió, el penediment, el perdó i l’alegria, acompanyant-ho amb l’abstinència de certs aliments i begudes. És un temps de meditació i dejuni, de «purificació». A les Esglésies catòliques es col·loca una corona de branques de pi que és beneïda pel sacerdot, la «corona d’Advent», acompanyada de quatre espelmes, una per cada diumenge. Aquesta celebració és molt característica del ritu cristià romà o europeu occidental, però també en l’ortodox, per exemple a Sèrbia.

El pi, com a arbre perenne, simbolitzava entre altres coses la vida eterna, en aquest cas l’amor etern de Déu. A les quatre espelmes és comú pregar, demanant per quatre desitjos de caràcter ètic cristià, com la pau. Entrar un arbre a un temple és una pràctica de creences molt antigues i dedicar oracions al foc també, ho veurem en els articles del Tió de Nadal. Antigament era comú que la mainada aixequés oracions davant la llar de foc mentre els pares preparaven els regals o, fins i tot, resar-li al mateix Tió com si fos un element sagrat. Pel que fa al temps de preparació mitjançant l’abstinència i la meditació, és comú en pràctiques religioses, místiques o màgiques arreu del món.

En el cas de l’Advent va lligat amb la preparació per l’arribada «del temps nou», del nou cicle i la renovació solar, el naixement de Jesús. Vam veure en el tercer article de la Castanyada com el culte romà va donar pas al cristianisme i el Sol va assimilar-se a Crist.

També per Nadal es guarnien les esglésies, Joan Amades ens diu que: «L’altar major de les esglésies es guarnia de manera molt típica i especial. De banda a banda del presbiteri hom penjava grans garlandes, formades per enfilalls d’hòsties de colors: verdes, vermelles, grogues i blanques, alternades amb fulles d’heura. Hom les disposava de manera que fossin ben visibles des de l’entrada. Hom feia penjolls d’hòsties de formes diverses i gracioses, els aplicava a diferents relleus de l’altar, i els penjava als salamons i a les llànties. Amb la combinació dels colors de les hòsties i de les formes que hom donava a les garlandes podien obtenir-se conjunts vistosos i harmònics».

Aquestes decoracions de les esglésies, amb motius florals, amb preferència per les heures i les falgueres, amb l’entrada d’arbres al temple, i guarnits que prioritzaven els colors vermell, verd i blanc, els tenim documentats a Catalunya com a mínim d’ençà del segle XIV. Els seus orígens, probablement, són molt més antics, de temps precristians.

Els Pastorets d’en Josep Maria Folch i Torres és una de les versions més representades i clàssiques, juntament amb la de Pitarra.

Els Pastorets

Hem vist en el fragment de Lluc la importància donada als pastors. Joan Amades ho diu ben clar: «El Nadal és festa de pastors», s’entén que a Catalunya. «Avui era la festa major dels pastors; els ramaders els rodejaven de tota mena de miraments i atencions; els asseien a la seva taula i els feien posar al lloc més distingit». Eren els pastors els que, després de l’albada, anaven porta per porta, trucant, fent gresca i música, anunciant el naixement de Jesús, el naixement de la nova llum o foc nou. Tot sovint eren tres, un majoral, que era un home gran, un de mitjana edat, el pastor, i un molt jove, el rabadà; representant les fases de la vida –del sol– i els oficis que tenien els pastors que, segons la tradició cristiana, van anar primer a l’Adoració.

Els pastors també eren figures ambivalents, Violant i Simorra i Amades  escriuen que «pastor i bruixot a vegades es confonen en la ment popular» i així ens ha arribat en forma de moltes rondalles, com la del pastor del Montcabrer, que arriba per guarir la terra, mor i ressuscita. Als pastors se’ls deixava passar fins a les primeres files de l’església, com ho feien a l’església del Pi, de Barcelona, on els pastors de la rodalia de la ciutat anaven cada any: «Havia estat corrent que els pastors es precipitessin i s’atropellessin entre ells, per poder ésser cadascú el primer a adorar. El qui ho assolia era felicitat pels seus companys i per l’altra gent. Ell acostumava a obsequiar-los amb coca i vi bo; de manera que, sovint, el goig i l’honor li costaven cars».

Però la seva importància en el cristianisme es remunta els evangelis, per exemple trobem en Lluc que: «A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué: – No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». L’Officium pastorum era una de les moltes representacions litúrgiques del cicle nadalenc, cantades en llati de Nadal a Reis i que es remunten al segle XI, centrades en aquesta visita dels pastors al pessebre per adorar al Nen Jesús. Era seguit per l’Ordo Prohetarum, l’Ordo Rachaelis o l’Officium Stellae, el dia de Reis.

Si els pastors eren tan importants en els evangelis i la mentalitat popular, era normal que apareguessin en les representacions dramatitzades de la Nativitat. Més enllà de la Contrareforma del segle XVI, seguint l’arrel de l’Officium pastorum en algunes de caràcter popular van agafar protagonisme els pastors, conegudes com a Pastorets o Pastorells. Eren representacions pedagògiques, destinades a ensenyar la història del Nou Testament als creients analfabets, a l’interior o al voltant de les esglésies, com la que el 1363 va fer-se dels tres reis mags davant Santa Maria de Castelló. La primera obra escrita de Pastorets conservada a Catalunya data de 1721, agafant fragments dels evangelis de Mateu i Lluc, així com d’evangelis apòcrifs, com el protoevangeli de Jaume, d’on sorgeixen el bou i la mula del pessebre. Els protagonistes dels Pastorets acostumen a ser dos pastors, dos rabadans, un de ximple i un intel·ligent, que volen acudir a l’adoració del Nen Jesús però són temptats per tota mena de dimonis, donant peu a escenes còmiques on, finalment, venç el bé  i la innocència.

El baró de Maldà, Rafael Amat i de Cortada, ens indica en el seu Calaix de sastre, que els Pastorets es celebraven amb molta tradició a les esglésies catalanes entre els segles XVIII i XIX, però no eren representacions serioses, més aviat al contrari, guardaven un caràcter que ratllava en la blasfèmia i que desagradaven força al baró. El notari Ignasi Planes n’escrivia una versió dels Pastorets el 1799, amb gran èxit. Durant el regnat de Carles III d’Espanya es prohibí la llengua catalana, així que els Pastorets van deixar de representar-se en català fins a l’arribada de la Renaixença i els autors romàntics, especialment Frederic Soler, conegut com a Pitarra, que va remodelar el personatge de Satanàs per fer-lo a mida del famós actor català Enric Borràs.

Els Pastorets de Pitarra, de títol Lo Bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga, s’estrenaren a Barcelona el 1891 i van gaudir d’un èxit extraordinari, tant que ràpidament van estendre’s per tota Catalunya i formen el model de la majoria de representacions de Pastorets catalanes. Altres autors catalans que van fer-ne versions clàssiques i d’èxit són Folch i Torres, Verdaguer o Pàmies.

El Pessebre

Els pastors també apareixen com a element destacat del pessebre, una representació del naixement del nen Jesús. El seu origen és didàctic i evangelitzador, el més antic que conservem és del segle II, del monestir alemany de Füsen. Al segle XI, a Bilsen, també Alemanya, trobem, representacions del naixement com «l‘ordo stellae», una missa medieval que incloïa escenes bíbliques de la Nativitat. Però encara no podem parlar de «pessebres», sinó de representacions d’escenes de la vida de Jesús, com la seva mort i resurrecció per Setmana Santa. En el marc de la lluita contra els protestants va potenciar-se la idea del pessebre de figures. El més antic que es conserva es de 1562, de Praga, però com a tradició familiar probablement sigui molt anterior.

No va ser fins al segle XIII, el 1223, quan Sant Francesc d’Assís va organitzar a Rieti, Itàlia, el que se suposa l’origen del pessebre. Aquests representacions dramatitzades van gaudir de molt d’èxit a l’Europa medieval, com les representacions del Misteri de la Resurrecció o de la Passió de Crist. A Andorra, a Engordany, va ser on va celebrar-se el primer pessebre vivent en català, el 1956. El 1959, a Castell d’Aro, va celebrar-se el primer a Catalunya. Però ambdues celebracions eren teatralitzades. El primer pessebre vivent com avui els coneixem, on el visitant pot passejar-se per entremig de les figures bíbliques, va celebrar-se el 1962 a Corbera de Llobregat, pessebre vivent de llarga tradició i que enguany és un dels més reconeguts.

A Catalunya, l’any 1300, ja tenim notícies d’un pessebre de figures, impulsat pels franciscans. Però hem de pensar que molts pessebres de figures antics eren d’estàtues de mida real, que imitaven les representacions dramàtiques i que sovint es posaven als claustres de les catedrals o a l’entrada de les esglésies, talment com avui podem veure a Barcelona o arreu d’Europa. Al segle XVIII, a la Fira de Santa Llúcia, ja podem trobar una gran extensió popular dels pessebres familiars de figures, tradició molt arrelada a Itàlia. Artistes valencians introduïren encara més l’ús popular del pessebre el mateix segle XVIII, havent portat la tradició de Nàpols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada