L’espasa i fetilleria és aquell subgènere de la fantasia èpica que durant els anys 70 i 80 va gaudir d’un gran èxit popular però, després dels anys 80, va caure en el descrèdit dels seus propis tòpics, explotats fins a l’esgotament: L’heroi individualista, masculinitzat, silenciós, musculós, aparentment dur però, en el fons, bastant ploramiques i infantil; l’espasa fàl·lica que té voluntat pròpia i remuga com una vella de la cortineta rondinaire que, malgrat tot, té el poder de devorar el món; les exuberants rosses embolicades en impossibles biquinis metàl·lics, pitram generós i malucs de tro, que tant poden repartir cops d’espasa daurada com engaltar tentaculars encanteris diabòlics; sense oblidar-nos de l’inefable mag amb trets orientalistes de tot a 100 i bigotis de Fú-Manchú… bé, molts ja sabreu en quina cosa va acabar convertint-se el gènere.
Però, malgrat aquest esgotament, el gènere d’espasa i bruixeria va donar-nos obres cabdals de la literatura fantàstica, probablement les més destacables siguin, entre altres, els relats de Robert E. Howard i Fritz Leiber, i l’obra mestra absoluta que és el còmic Sláine, especialment els volums dibuixats pel genial Simon Bisley. Un subgènere que per la nostra terra va passar d’esquitllentes, representat per obres ja mítiques i d’autèntic culte soterrat com el còmic fantàstico-eròtic Sarvan (1982), de Jordi Bernet i Cussó, encara en llengua castellana.
És per aquest motiu que l’antologia que avui ressenyo, aLes cròniques del Concili fetiller: Arcana, obre la porta a un subgènere que pràcticament no ha tingut ressò en llengua catalana. I ho fa de la millor manera que sap fer-ho aquest subgènere, prenent el vaixell per assalt frontal i amb els ganivets a la boca, d’una manera d’allò més bandarra i punk, sense oferir treva. Els relats que ens ofereixen els membres d’aquest Concili fetiller barregen l’humor negre i la pornografia, la ciència-ficció i el gore, la fantasia més clàssica i l’estil poètic-cosmològic, les referències tant a la història –la Rugalla de la Vall Fosca– com a la cultura popular fantàstica. I el còctel –molotov– funciona d’allò més bé.
Però mai sense perdre el nord del que realment significa l’espasa i fetilleria: Un desafiament individual al nihilisme i al progrés de l’entropia. L’espasa i fetilleria és l’enfrontament de l’heroi contra la fosca, no per salvaguardar cap món, ni per vestir-se la disfressa arnada i casposa del màrtir, sinó per gaudir. Un enfrontament on, tot sovint, gairebé sempre, l’heroi pot acabar descobrint que ell és més fosc que el seu propi enemic. Però sempre amb el somriure canalla. Esperit que no ens és aliè culturalment als catalans, per molt que burgesos benpensants portin d’ençà d’un parell de segles esforçant-se en soterrar aquest esperit bandarra, que tanta glòria va oferir-nos a l’edat mitjana –la real–. Solament cal llegir Sarvan, el Tirant lo Blanch, les Quatre grans cròniques o, per què no, escoltar Sangtraït o gaudir d’un espectacle dels Alma Cubrae, per sentir-ho frec a frec.
En Sergi G. Osset, que bé coneixeu els que acostumeu a passar-vos per Llegendàrium, ens porta Plany i sement, un relat cosmològic amarat de circularitat, escrit amb una gramàtica i un lèxic críptics, com si Lord Dunsany hagués passat per la piconadora d’en J.G. Ballard o en Jacint Verdaguer conduís una Harley alimentada pel foc d’un vell motor dièsel, amb l’estil barroc i furiós de l’autor barceloní, ple de referències pulp i de jocs literaris, com als llibres de Tria la teva aventura que, aquells que som de certa generació, tant vam gaudir. Sònia Boj al pervers relat Somni d’un Solstici no escatima en sang i sexe, estil que li és propi i, amb honestedat espartana i brutalitat sangonosa, ens fa un bon repàs del mascle alfa de torn i ens desvetlla, sense que ho esperem, una reflexió death metal de la folklorització i la banalització dels mites i els ritus, devorats pel món absurd i buit de les xarxes socials.
Alícia Gili, amb Sense perdó, retorna al món cyberpunk i de fantasia que ja vam conèixer a Refugiats i Depredador, relats inclosos a Bestiari i Monstruari, amb una àrida crítica ecologista que, com sempre, no escatima en sarcasme i humor ben sec, com un cop de puny. L’autora ens parla de la comunitat humana més enllà de la família, del tracte espiritual amb els animals i del saqueig dels recursos naturals per part de megacorporacions fets tots ells que, com a africanista, Gili deu conèixer d’allò més bé. Mercé Bagaria amb La setena espasa compon el que, potser, és el més proper a la fantasia èpica clàssica de tots els relats de l’antologia, un relat adult i fascinant. Sílvia Armangué amb Noctyluka Vardoger tracta el Mite del Doble amb una faula que, amb una encertada metàfora, ens endinsa en els jocs de la ment, de la depressió i els trastorns mentals, des d’un vessant optimista i delicat. Cal fer referència també a la seva espectacular portada, que fa referència al relat d’Alícia Gili; i a les il·lustracions de Txell Ozcáriz, que ens recorden als jocs de rol i als videojocs.
Un segon tret a destacar de tota l’antologia és l’ús que fan dels mites i les llegendes catalanes, tant Ferran d’Armengol, Edgar Cotes, Antoni Herrero i David Gómez, utilitzen sense por les criatures fantàstiques i les referències a la història i la geografia que ens són pròpies. Cadascun d’ells en el seu estil. L’Edgar Cotes, per exemple, a La carn vol carn utilitza la rondalla del Castell de Rocabertí i els simiots, recollida pel nostre Joan Amades i de la qual vaig parlar-ne en un dels articles dels simiots, però amb un to bergant i murri, com l’hi escau a l’espasa i fetilleria. Perquè quan l’espasa i fetilleria va brillar més va ser quan no va prestar atenció a les cotilles dels gèneres i els va ultrapassar sobradament, com fa en Ferran d’Armengol a La última sang, un relat d’iniciació a l’edat adulta que ben bé podria ser un còmic eròtic i bandarra d’aquells llunyans anys 70, recordant per moments a un Laberint (1986, Jim Henson) libèrrim, referència al nan rondinaire que t’obre la porta al laberint matant fades amb un esprai insecticida: «I què esperaves!? Són fades!».
En David Gómez, a Pelegrina, escriu denotant un gran amor pels nostres mites i llegendes, mostrant-nos la seva renovació a través d’un personatge femení; de la mateixa manera que ho fa l’Antoni Herrero a La Rugall de la Vall Fosca, on mostra el seu coneixement de la història i la geografia d’aquella vall pallaresa que va viure alguns dels judicis més foscos de la nostra història i dels quals també vaig parlar-ne a la ressenya d’Un judici a la terra dels bruixots. I és que un altre punt destacable d’aquesta antologia, en la seva voluntat de trencar esquemes i renovar-los, és el seu domini absolut de personatges femenins i de tota mena d’opcions sexuals, unes propostes ben allunyades d’aquell encarcarament de muscles silenciosos de mentideta i festius biquinis rovellats.
Una antologia que promet seguir amb més volums i que, de fet, podeu complementar amb Les cròniques del concili fetiller: Masmorres. Espero que Edicions SECC ens forneixi de molt més volums amb autors aquests, els del Concili fetiller, que, relat a relat, frase a frase, van forjant una nova història de la fantasia catalana, quan tot sembla que ens vagi en contra, com els herois frenètics i extàtics de la bona espasa i fetilleria. Aquells que s’enfronten a l’impossible sense cap esperança, simplement pel gaudi de la batalla.
Ah! Se m’oblidava! Un servidor ha escrit el pròleg, on faig un breu assaig de la història de la fantasia èpica i l’espasa i fetilleria catalanes. La primera d’una sèrie de publicacions que tinc preparades amb diverses editorials i en les que, actualment, hi estic treballant.
Les cròniques del Concili fetiller: Arcana
Les cròniques del Concili fetiller: Masmorres
Entrevistes i ressenyes relacionades:
Bestiari i Monstruari, d’Edicions SECC: La saviesa dels monstres
