La boira s’estén per l’interior de la nostra terra, adormint la vida, desfigurant la realitat, cobrint-la de miratges tranquils i deformats. Solament qui conviu amb ella sap que té voluntat pròpia, desplaçant-se muntanyes avall, sorgint de llacs i rieres, negant les valls amb pas silenciós i gairebé tendre. De Lleida a Vic, s’abraça a les arrels i les branques, deixant enrere rosada i llàgrimes. Esborra els contorns, acluca els ulls, ensopeix llavis i esperits. Pot ser espessa i agressiva, quan et rodeja amb el seu vel i no pots veure més enllà d’una passa. Pot ser difusa i mística, quan t’endinses dins d’ella meravellat per la seva calmada cadència, com si fos una porta oberta a un altre món abaltit. I de sobte ja no saps on ets, ni on anaves, ni d’on venies. Et gires i, en va, intentes tornar enrere, el seu petó t’ha encalçat. Ara ets en el seu regne, un altre món dins el nostre, on tot és llunyà i proper, on les distàncies i el temps no tenen importància. Corglaçat, agafes la seva mà freda i humida, que et convida a observar dins teu, a emmirallar-te en la foscúria.
