La rondalla i la llegenda (Ramona Violant Ribera, 1988)

Fa poc, en aquest article, vaig parlar-vos de les diferències entre llegendes i rondalles, entre mites i faules. Mai com a categories o compartiments tancats sinó com estructures narratives que beuen unes de les altres. Quan vaig escriure aquell breu fragment una de les principals referències que tenia present era La rondalla i la llegenda de Ramona Violant Ribera, essent l’altre l’obra de la filòloga mallorquina Caterina Valriu, com Paraula viva: articles sobre literatura oral (2008).

La professora Ramona Violant, doctora en filologia romànica, ha dedicat la seva vida al folklore i les rondalles, especialment les de l’àrea pirinenca d’on és originaria la seva família. El seu pare és l’important folklorista Ramon Violant i Simorra, fill de Sarroca de Bellera entre el Pallars i la Ribagorça, que acostumo a citar abundantment quan parlo d’aquella contrada. La tesi doctoral de Violant, realitzada el 1949, és la interessant El matrimoni entre fada i mortal en el folklore de la zona pirinenca, tema que també tractà a El món màgic de les fades –2002–, dues obres que ressenyaré aviat a Llegendàrium. Guanyadora del premi Joan Amades de Cultura Popular i Tradicional el 2014, ha estat una de les veus catalanes que ha parlat més i millor de les rondalles, dels éssers que les poblen i de la relació entre aquests, la terra i la gent.

En aquest assaig, en primer lloc, ens parla d’una manera molt precisa dels gèneres de la narrativa folklòrica, de la seva problemàtica i metodologies. Com La mitologia i la seva interpretació, és un llibre molt didàctic, que pot llegir qualsevol persona tingui o no un coneixement previ de l’etnografia i el folklore. Violant ens facilita la seva comprensió amb cites a altres autors i amb referències que podem rastrejar sense dificultat, talment com si assistíssim a una de les seves classes. Si esteu familiaritzats amb altres obres seves o si heu assistit a les seves classes o conferències, sabreu que la professora coneix molt bé el folklore no solament des d’un punt de vista acadèmic i erudit sinó també interior, de qui s’estima els materials que tracta i ho percep com el que és, molt més que meres contalles. És per això que llegir-la és molt agraït.

El gruix del llibre és una divisió en dues parts entre les rondalles i les llegendes catalanes i de les tipologies d’aquestes, precedides d’introduccions on ens contextualitza històricament i sociològicament els rondallaris i llegendaris catalans, des d’un inici al segle XIX fins a arribar a autors del segle XX com Bruno Bettelheim. Seguint les propostes incloses a The Types of the Folkore, del folklorista finès Antti Aarne, Violant classifica les rondalles catalanes per rondalles de bèsties, meravelloses, humanes i de fórmula fixa, cadascuna amb les seves variants. I les llegendes amb aquelles relatives al món natural, al sobrenatural i a la història humana.

Resseguint la tradició catalana una de les rondalles que inclou en el seu estudi és la de Joan de l’ós –Joan valentàs, segons la versió recollida per Serra i Boldú–. D’ella vaig parlar-ne en aquest article, que he de reescriure aviat com vaig fer-ho amb el drac de Sant Llorenç del Munt. La rondalla de Joan de l’ós és una narració de caràcter sobrenatural on predomina l’element de la salvatgia contra la civilització, de la renovació cíclica i d’un personatge –metàfora del bruixot arcaic– posseïdor de dons extraordinaris, d’uns trets que el situen fora de la normalitat social, coneixements màgics o inhumans que fan que sigui temut i rebutjat per la societat i, alhora, vist amb desig i admiració per aquesta, a qui acaba salvant.

Durant la lectura de l’assaig també trobem comparacions molt encertades amb la història. Ramona Violant ens diu, per exemple, que el constructe modern del samaniat rarament apareix de manera directa en les llegendes antigues, que parlen més aviat de trobades, aplecs i dels indrets on es reunien; però sí que són habituals els conceptes de la metamorfosi en animal, el vol i les capacitats d’endevinar, curar o donar el mal, elements tots ells que també col·laboraren en la construcció de l’arquetip de la bruixa de l’edat moderna.

Com La mitologia i la seva interpretació d’en Joan Prat i Carós, o Més ràpids que el  llamp, més vius que el foc, de Joan Casanova i Joan Creus, aquest és un llibre breu i d’àgil lectura que us recomano si voleu introduir-vos en l’estudi del folklore popular català, per conèixer la seva estructura, els seus símbols i per quès. No és una obra tancada, al contrari. És un punt d’inici per a aquelles persones que s’endinsin en les abundants rondalles i llegendes catalanes, riquíssimes en motius i símbols que a voltes ens costa comprendre en el seu subtext, en les diferents capes de comprensió que tenen, perquè neixen d’un temps on la relació entre les persones i la terra era diferent de la que hi ha en època contemporània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.