La mitologia i la seva interpretació (Joan Prat i Carós, 1984)

La mitologia i la seva interpretació és un assaig que recull, resumides, les principals teories d’interpretació de rondalles, llegendes i mites que hi havia el 1984. Com a obra introductòria la publicació del catedràtic emèrit d’antropologia cultural i doctor en filosofia, Joan Prat i Carós, pot resultar una eina molt útil i no ha perdut pas vigència. D’altra banda el professor Prat, que també és membre fundador de l’Institut Català d’Antropologia i de l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya, empra llegendes tradicionals catalanes com el Comte Arnau, la de Sant Jordi o el Cançoner nadalenc català com a exemples per vertebrar aquestes teories.

En cap cas ofereix visions tancades sinó que ens guia per diferents hipòtesis, comprensibles i accessibles per a tothom, també per a qui no té formació acadèmica en antropologia. Això queda clar en la primera part, on Prat ens parla de les diferents definicions de mite des d’un vessant literari, psicològic i sociològic. Una altra característica interessant de l’assaig és que hi trobem exemples de treball de camp, per exemple en la part de la tradició oral i els indrets que els ripollesos van anar indicant al professor que estaven relacionats amb el Comte Arnau.

En la segona part parla de la relació entre mite i història, per exemple amb les diferents variants d’euhemerisme o evemerisme, que és quan s’observa el mite des d’un vessant pragmàtic i racionalista, convertint-lo en una interpretació històrica. És a dir que Prometeu seria, simplement, un home heroic o benefactor del passat que va acabar convertit en llegenda. Aquesta hermenèutica materialista del mite és molt antiga. Per exemple, l’islandès Snorri Sturluson va ser un skald –per entendre’ns, «trobador»–, lagman –literalment «home de lleis», polític de l’Althingi, el parlament islandès– i compilador de les Edda, obres cabdals de l’antiga religió escandinava. Per ell, com a cristià del segle XIII, aquesta hermenèutica de la primera tradició cristiana era natural: els déus i herois dels mites escandinaus en realitat eren grans personatges i reis d’un passat remot. Així, ens diu que: «i per totes les contrades que van passar, gran glòria va parlar-se d’ells i semblaven més déus que homes». Seguint la tradició medieval i aristocràtica, Sturluson també subratlla aquesta evemerització per legitimar els llinatges nobiliaris escandinaus.

El motiu cultural del «llinatge mític» té les arrels en l’antiguitat, per exemple els orígens de Roma d’acord amb el poeta Virgili: Enees, l’heroi troià que fugint de la derrota acaba convertit en l’iniciador de la història de Roma. El mateix mot «evemerisme» ve de l’historiador grec Evèmer –segle IV aC–, que en època tan antiga proposava la falsedat dels mites i els lligava amb suposats personatges històrics. Un exemple d’evemerisme, molt popular encara avui dia i que el professor Prat tracta en un capítol propi, és el de les verges trobades com a pervivència de cultes pagans.

Perquè l’evemerisme, malgrat que la paraula se’ns pugui fer estranya, també existeix i molt en la cultura pop moderna. Alguns exemples d’evemerismes pop: aquella creença que diu que les bruixes eren en realitat remeieres, que els mítics «moros» de les llegendes medievals eren pagans o que els simiots i altres homes bèstia de les rondalles i llegendes europees eren, en realitat, homes prehistòrics aïllats.

Després entrem en les teories psicoanalítiques, trobant-nos amb autors com Bruno Bettelheim i el seu assaig on aplicà la psicoanàlisi a les rondalles –The Uses of Enchantment. The Meaning and Importance of Fairy Tales, 1976 crec que mai ha estat traduït al català–, però sobretot amb Sigmund Freud i Carl Gustav Jung de qui Bettelheim era seguidor, així com Marie-Louise von Franz, psicoanalista que també analitzà les rondalles o Julius E. Heuscher amb Un estudi psiquiàtric de les rondalles –A Psychiatric Study of Fairy Tales, 1963–.

Prat també ens parla del Viatge o Mite de l’Heroi tradicional fixat pel professor de literatura i religió comparada, Joseph Campbell, amb el concepte de monomite a l’assaig L’heroi de les mil cares –The Hero with a Thousand Faces, 1949–. Campbell, que es considerava deixeble d’antropòlegs i psicòlegs com Adolf Ellegard Jensen o Abraham Maslow, utilitza els conceptes de les forces inconscients i els arquetips d’en Carl Gustav Jung, conceptes freudians presents a la cultura dels anys 40 del segle XX o l’estructura del ritu de pas del folklorista Arnold van Gennep, per compondre un llibre que va causar un impacte fortíssim en la cultura pop del segle passat. Gran part de les escoles de narrativa, guió i literatura han emprat i empren l’obra de Campbell en les seves classes i molts autors, com George Lucas amb Star Wars, han reconegut que l’han utilitzat de base.

A La mitologia i la seva interpretació també hi trobem estudis dels somnis, en comparació amb els mites i llegendes, dels seus símbols i de la relació entre els motius que trobem en els episodis onírics, quan dormim, i els que trobem en les rondalles i les llegendes, com fa Alan Dundes, folklorista de la universitat de Berkeley a Interpreting Folklore –1980–.

A la part historicista i la psicològica la segueix l’estrictament antropològica, on Prat estructura el seu assaig al voltant de dos pesos pesants de la disciplina: Bronislaw Malinowski i Claude Lévi-Strauss. El primer parla de les relacions de poder i sexuals, en llegendes com la del Comte Arnau. Des d’un vessant més materialista, ens apropa a les funcions socials de les narracions llegendàries, de les lectures marxistes d’aquestes i de les constants identitàries. I en la part que té en Lévi-Strauss com a guia ho fa seguint una visió estructuralista al voltant del Cançoner nadalenc català, per copsar les diferents seqüències narratives.

En la seva part final se centra en la famosa llegenda de Sant Jordi per mostrar-nos la problemàtica de la interpretació del folklore, de les llegendes i les narracions mítiques. Passant per les diferents versions, les antigues, les romàntiques-vuitcentistes i les modernes, historicistes, psicològiques i estructuralistes, on Prat contextualitza molt bé la llegenda, generada per una societat patrifocal que veu a la dona com un bé material, patriarcal diríem avui.

Com he dit aquest no és un llibre de tesi, al contrari, l’he trobat escrit des del vessant didàctic i introductori, molt accessible. Un assaig que recomano a tots els lectors de Llegendàrium, molt útil per fer unes passes més enllà i començar a treure el cap amb allò que s’amaga darrere dels símbols, de l’estructura del llenguatge, la pervivència de les estructures narratives en la gènesi de les cultures i el paper cabdal que aquestes juguen en la forja de les consciències individuals i col·lectives. És a dir, en com les històries que somiem, escoltem i expliquem transformen la nostra concepció del món i la manera en què ens relacionem amb ell.

Perquè som les històries que escoltem i expliquem.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.