Què seríeu capaços de fer per amor? Els pobles de tots els continents i de tots els temps s’expliquen històries on l’amor i la mort s’entrellacen d’una manera indestriable. Dels nadius nord-americans als ainus del Japó, del poble afar d’Etiòpia fins als samis de Lapònia. Per què? Les raons s’han intentat explicar en totes les fronteres, la psicològica, la sexual, la genètica, la química, la lingüística i l’antropològica. Però, al final, les raons són el menys important. L’important és que, literalment, per amor s’han destruït i aixecat imperis, s’han fet les coses més extraordinàries i les més roïnes.
Ara, en aquests mateixos moments, quan esteu llegint aquestes línies s’està fent tot allò que us pugueu imaginar per amor. I tot el que no us podeu imaginar, també.
I. Ser el foc
Hi ha qui dansa al voltant del foc. Hi ha qui dansa dins el foc. I hi ha qui és el foc. Guillem i Margarida eren el foc. No eren una flama màrtir. No es parasitaven. Un no vivia de l’altre, ni vivien d’utopia. En ells no hi havia necessitat d’idealitzar-se, ni de dir: Fem-ho millor. Tot el que els hi era proper era com si sempre hagués estat allí, abans de tot i després de tot. Més que una trobada: Un record i una visió de l’esdevenir. I junts cremaven més alt, sense consumir-se i sense apagar-se.
– Quan deixarem de veure’ns? –deia ella, amarada de foscor.
– Quan deixarem de veure’ns? –repetia ell, amb la mà sobre el seu cor.
Tots dos sabien que no deixarien de veure’s. Perquè quan no eren junts, eren junts. I abans de conèixer-se, ja es coneixien. Un dia, dos, tres. L’eternitat dins un batec.
El seguien, però Guillem, que era avesat a les armes, no temia els homes que servien a Raimon, el marit de Margarida. Però la baronia de Castell-Rosselló li pertanyia i, amb ella, la vida de tots els homes i dones que hi havien nascut i que hi moririen. Eren les arrels les que creixien dins de la ment dels homes, regades per la por. La por de morir i la por de passar fam. Que els fills emmalalteixin. D’una mala collita. D’estar sols. De no ser estimats. I la por a aquells que observen en silenci des del llindar del bosc. Perquè ancorats a la terra, als torrents i al vent, els fills oblidats del territori observen amb ulls impassibles el creixement i la derrota dels homes.
– No podem trobar-nos més –entretallada, la donzella sentí la mà enfebrada d’ell.
– No ho fem –s’inclinà ell sobre els seus llargs cabells, amarant-se de la seva olor bruna.
El trobador sempre portava amb ell una daga. Guillem la desenfundà i l’atansà a la dama.
– Aquesta és la daga del meu pare. El recordeu?
Margarida assentí. Els seus ulls, oberts de bat a bat, sabien què vindria a continuació.
– És difícil parlar quan les paraules no són necessàries –digué ella, rebutjant la daga amb la mà de llargues ungles.
– Tingueu-la –digué Guillem–. Defenseu-vos. És vostre.
Ella es tornà a girar cap a ell i l’abraçà. No va dir res. Sentí la punta de la daga esquinçant-li el vestit. Les paraules eren cotilles. La daga era de foc.
– Sempre havíeu volgut sang –digué ell.
Ella el besà, mossegant-li els llavis fins que sagnaren. I la seva sang era la seva.
II. Ulls de lluna
Margarida observava des de l’alta torre de Castell-Rosselló el reflex de la Lluna plena sobre la daga. Passà un dit pel fil, anhelant.
– Sé que fer. Però el que vull no és el que vull –li digué.
– La vida que avui porteu, no serà la de demà –respongué la Lluna.
«Tot és mentida…», pensà veient el llarg viarany que sortia de la torre, més enllà de les cases d’adob i de les cabanes que s’acumulaven al seu voltant. «L’amor és mentida. També desitjo menjar i beure i riure. La llibertat és mentida. Tot és mentida. Jo puc decidir. Tot és mentida. Puc fer el que vulgui. Ser el que vulgui. No estic lligada». Es repetia una vegada i una altra.
– Qui s’intenta convèncer, sap que s’està enganyant. Vine, no tinguis por a la Mort –digué la Lluna.
Margarida la mirà irada, amb ulls de lluna mesquera.
– Tu no existeixes. Solament ho fas perquè jo faig que existeixis.
La daga que sostenia es convertí en mirall. I la donzella pogué veure el somriure i sentir l’escalf blanc de la Mare. I aleshores el veié, allà lluny, sota la llum de la Mare, en la fosca sense nom que esguarda afamada a tot el que està viu i batega. Qui era? No tenia rostre, era la mateixa foscor antiga, la que udolava amb ella quan ella udolava. La que li tirava enrere els ulls. La que l’acaronava en l’habitació negra. I Margarida, travessant el llindar, s’adonà que somiava.
Despertà suant. O estava encara somiant? Sentí les seves mans sobre la seva pell nua, apartant el vestit, cercant sota la seva pell.
– Sang –li mormolà el fantasma a l’oïda.
Els seus dits sobre els seus llavis, sobre els seus pits, entre els seus cabells.
– Sang –li mormolà ella, mirant-lo de fit a fit.
I aleshores sentí com entrava dins d’ella, cremant com ella mateixa, desfent la realitat en les seves entranyes, tornant-la al que realment era i mai havia sigut i sempre seria. Més antiga que ell, tan antiga com ell. Ja no era ella, ja no tenia gènere, ni edat, ni nom. Era ell. Era ella.
I quan volgué cridar, trencant-se en l’èxtasi que separa l’esperit del cos, una mà li cobrí la boca.
– Desperta. Ara –digué la seva veu al fons del mirall.
Quan obrí els ulls Raimon, el seu marit, era al seu costat observant-la en silenci. Mai havia vist uns ulls tan negres. Era la mort qui hi havia fet niu. No la mort de cor negre i bategar delitós, sinó la mort buida que tot ho devora, la màscara d’os desproveïda de so. Un mer crani amb forats per mirada. Res, res que no fos buidor, el més absolut i desolador no-res. Qui era aquell home? Era home? Encara somiava? Margarida tremolà. Sentí el ventre moll. El seu interior moll. Però allò era una cançó morta pel mateix dit que ara l’abrusava. I entengué que mai l’abandonaria.
«Sé què fer».
«No sereu la de demà».
Aprestà la daga contra el seu pit.
Calia matar-lo.
III. El cor menjat
Raimon li havia ensenyat que les paraules no eren necessàries. No les paraules, però si els cops. Els cops al seu interior quan no trobava ningú a l’altre costat, el no-res al qual s’havia habituat i havia intentat omplir amb mentides. Tot sovint es descobria parlant com ell, movent-se com ell, rient-se com ell. I aleshores es mirava en el reflex de la daga que guardava dins del vestit. Era un reflex grotesc, que volia ser càlid i familiar. Tant alegre com tragicòmic. Era una brúixola que sempre assenyalava el nord. I el nord no podia ser altre que el cel nocturn, on solament regna el silenci, un altre silenci, un silenci viu, ple de música, on per fi podria ser qui volia ser.
El mataria aquesta nit, després de la cacera.
Ella seria la caçadora i es vestiria amb la seva pell, com ell es vestia amb la de les bèsties que portava amb la llengua fora i cosides a mossegades. No més cops. No més silenci. La seva mort seria el seu trofeu i les seves despulles, la seva melodia.
S’assegué a la taula, vestida de negre, com solia. No sabia que bategava, si el seu cor o la daga. No eren el mateix? Potser ella era la daga. Potser la daga no existia. La tocà dissimuladament dins la roba. Era allí. Somrigué a una noia del servei que encenia una de les espelmes que s’havia apagat amb un sobtat esclafit de fum negre, com si una mà invisible l’hagués bufat abans de la imminent horabaixa. «Guillem?», pensà la donzella, com si ell pogués viatjar en esperit i apagar l’espelma de la mateixa manera que encenia les seves entranyes en els seus somnis. Somnis. Somnis. Realitat. «Guillem», murmurà el seu nom com si fos el del Diable. I no ho feia per ell. Era per ella. Per ella. Per ella. Per ella. Per ella. El seu cor bategava amb la força de qui està al llindar de la Veritat.
La porta del menjador s’obrí d’un sol cop. Primer entraren els gossos, coberts de fang i aigua putrefacte. Després entraren els dos homes de confiança de Raimon, Aymar i Ramon. I finalment entrà Raimon, compacte, mecànic. No digué res. Mai deia res. Margarida parpellejà i cregué que en els seus moviments hi havia una ferida oculta. I quan tornà a obrir els ulls es reconegué que per haver-hi ferida hauria d’haver hagut home. I ella, pensà, hi havia dona on ara era asseguda? En el seu lloc mil espelmes cremant, la seva suor salina gotejava del seu pit.
Amb un moviment perfecte de la mà, Raimon féu que els servents preparessin les viandes. S’assegué a l’altra banda de la taula, a la capçalera oposada. I l’observà fixament. Margarida pensà que era com veure un mort observar els claus que l’aferren al taüt, com veure els ulls d’un penjat en altes forques balancejar-se amb el vent. Ella no li somrigué. Sabia el que li agradava, en tots aquells anys ho havia descobert. Seria fàcil acomiadar temporalment el servei i, asseguda a la seva falda, tallar-li el coll. Seria fàcil. Ho seria. Veritat?
La jove serventa els hi portà una safata de plata a cadascú. L’olor la desvià de la mort. Mai havia olorat res tan deliciós. Tan… familiar. La carn era vermella i sucosa, coberta d’una salsa de cebes, romaní, vi negre, pebre i mel, de color terrós. Margarida no tenia gana, però no volia que Raimon sospités. Agafà amb dos dits un tros de carn i se’l portà a la boca.
Era l’hora foscant. Era tan deliciosa.
El sol s’havia esfondrat. Cada mossegada la retornava a qui era.
El capvespre arribà amb un tambor lent. Davallà cap a les profunditats, on no hi havia foc.
Tot es féu clar. «Sempre havíeu volgut sang».
El llavi de Guillem mossegat. L’últim mos se li quedà travessat a la boca. Mirà a Raimon. No era la ferida. Era alegria. L’alegria del príncep, del noble, de l’humà racional. No era un caçador. Era un cuc. S’alimentava del no-res. I havia fet el que feia el que ve després del no-res. Margarida escopí l’últim tros a la safata de plata. Obrí els ulls com si algú li estigués estirant de les puntes amb dits invisibles, li sortien del crani. Bategava, tota ella bategava. Però no era un cor, eren dos. El seu llavi mossegat i sagnant la sang de tots dos.
– Li ha agradat la carn, midons? –preguntà Raimon, posant les mans sobre la taula amb la pulcritud del neuròtic i l’endreçat.
«Mare Lluna…»
– Deliciosa, senyor meu– digué ella, pàl·lida.
«Hi hauria qui l’admiraria», pensà Margarida. «Aquells que no són bèsties, que són més humans que els humans», l’observà la dama. «Ell és estúpid, però la seva simplicitat és la de l’insecte, la del cuc que rosega el cadàver que l’acull. Gairebé és lloable en la seva misèria».
S’aixecà, bategant. Aniria cap a ell. El sostre es movia com si fossin les mans d’un titellaire. S’asseuria a la seva… Entraren els dos cavallers. Aymar l’agafà del braç i li retorçà. Ella va treure la daga i l’apuntà cap a ell, fent-li una llarga i fina ferida a la cara, que salpicà el seu vestit negre i els seus cabells. El cavaller la deixà fent un crit. Ramon va intentar engrapar-la per darrere i ella es revoltà, mantenint-lo lluny amb la daga.
Raimon no s’havia mogut del seu seient. Les mans sobre la taula.
– Sabeu què és això que heu menjat? – el seu esguard era de gel.
– No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa – contestà la dama.
– Bé, perquè el cor de tan bon trobador per ventura havia de cantar bé al vostre estómac.
El seu ventre acolli la frase com si li haguessin donat una cossa. Raimon va manar a Aymar que li ensenyés el que portava dins un sac pudent. El cavaller el buidà sobre la taula. Allà, entre les espelmes i la plata, rodolà el cap de Guillem de Cabestany devorat pels mastins de Raimon.
Es féu la nit.
«Vine amb mi, no temis la Mort».
Margarida perdé la vista i l’oïda. El seu cos es tornà inert i el seu esperit semblà que anava un pas per davant seu, dins i fora alhora. I aleshores, quan havia passat un any i un dia en la foscúria, una mà coneguda l’acaricià, els cabells, els llavis. «Som un amb dos cors. Agafa’m la mà, no temis la Mort, podrem volar». I tornà al present.
No els guanyaria.
– Senyor, m’heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d’altra.
Els ulls de Raimon llampeguejaren sobtadament. S’aixecà i desembeinà l’espasa. Margarida es féu enrere, amb la daga per davant. «Sé què fer. Milers d’homes i dones cada dia». Obrí la porta que tenia a l’esquena i entrà al dormitori. Raimon apartà als dos cavallers com si fossin de palla. Enrere, enrere. Va aixecar l’espasa per encalçar-la d’un cop al cap. Margarida no deixava de fitar-lo als ulls, cara a cara. Enrere. «Milers d’homes i dones cada dia, podem ser eterns» Les seves mans tocaren el fred ampit de pedra del finestral i l’obrí. Raimon s’abraonà sobre ella.
Margarida va deixar-se caure d’esquenes. «Somies amb mi?». L’últim que va veure va ser la Lluna del Llop, que l’esperava.
«Benvinguts».
Guillem i l’amor cortès
De Guillem de Cabestany sabem poques coses segures. Hi ha qui posa en dubte la seva existència. El medievalista Martí de Riquer va recollir-ne un grapat: Sabem que va existir un Guillem de Cabestany, que era fill d’Arnau senyor de Cabestany, un petit senyoriu al costat de Castell-Rosselló i del vescomtat de Canet, a la Catalunya del Nord. El dit Guillem era cavaller i va participar en la batalla de les Navas de Tolosa, al servei del rei Pere el Catòlic, el 1212. Se sospita que podria haver nascut el 1162 i hi ha qui diu que va morir a la batalla, encara que hi ha historiadors com Michael Zink que ho neguen. Com a senyor del lloc muntanyenc de Cabestany, Guillem hauria pogut estar al servei d’armes de Raimon de Castell-Rosselló, on s’hauria enamorat de la seva dona i on li prestà els cants de l’amor cortès. Això és especulació que no s’ha pogut demostrar documentalment.
No en sabem gaire més. Hi ha acadèmics que argumenten que el Guillem de Cabestany, trobador, i el Guillem de Cabestany, cavaller, són dos personatges diferents. O que el primer és fictici, inspirat en la figura del segon. Però, com diu De Riquer, el més probable és que tots dos siguin el mateix, encara que sobre la seva vida s’ hagin afegit elements de ficció al llarg dels segles. Gairebé totes les seves obres s’han perdut, i solament en conservem nou cançons, de les quals dues es dubta si són d’ell o d’algun altre trobador o trobairitz.
S’ha fet famós per la seva «Vida», exposada en un recull de vides de trobadors medievals i glossada més tard per Boccaccio en el Decameró, que portà la seva història i la seva llegenda a la fama. Dècades més tard de la seva vida i la seva mort, quan l’amor cortès s’havia convertit en un símbol, fou recuperat i idealitzat. Primer durant els segles XIV al XVI, més tard durant el romanticisme de finals del segle XVIII i inicis del XIX. Especialment estimada la seva història va ser pels cultivadors del gènere gòtic, que l’utilitzaren com a exemple de diverses de les seves ficcions: Radcliffe, Walpole, Maturin…
Els qui han analitzat i disseccionat l’amor cortès n’han dit moltes coses. Per exemple: Que ni era amor, ni era cortès. Que era simbòlic, que era una metàfora del pacte de vassallatge, que era un seguit de fórmules molt ritualitzades que no podem comprendre sense el context en el qual es vivia i pensava als segles XII i XIII, un joc galant que no era cert, que era una metàfora de l’amor cristià, o que els trobadors i trobairitz ho escrivien per poder portar-se al llit a qui desitjaven. Però, com sempre, tal com escriure dir l’historiador i professor de Cambridge Edward Hallett Carr, l’estudi d’una època el que en realitat reflecteix és l’època que el projecta, és a dir, la nostra.
Per sobre dels estudis dels acadèmics Guillem de Cabestany va mormolar això: «El bé que hi ha en mi senyora m’ha lligat i pres gentilment». Aquest poema la tradició popular l’ha anomenat «El dolç neguit» i és un dels poemes trobadorescos més coneguts i repetits de tota la història. En ell hi ha codificats tots els elements de l’amor cortès. En ell vibren en cada vers el neguit i la flama que crema. En cada porta que, sempre dolçament, obre cada vers, s’amaga darrere un parany sangonós i verinós. La pulsió d’amor i de mort deixen de tenir sentit com a elements diferenciats i cobren una nova revelació unificada que solament es llegeix entre línies, que es copsa amb el que no es diu. És natural que la història que la veu popular ha atribuït a Guillem de Cabestany i a la seva estimada, la donzella Margarida, hagi trobat ressò en Petrarca i en Boccaccio, en Stendhal i Baudelaire, en compositors del segle XX com George Benjamin i en cineastes del segle XXI.
Margarida i la mort
De Margarida o Saurimonda tampoc conservem gaires notícies. Però podem afirmar del cert que va existir. Pels estudis de Martí de Riquer, Margarita Egan i Michel Adroher, sabem que va néixer als voltants del 1178, així que era entre deu i dotze anys més jove que Guillem. Va néixer a Navata, a l’actual Alt Empordà. Els seus orígens eren, probablement, humils o cabalers, filla de senyors locals entrelligats en el sistema d’aliances, enemistats i matrimonis de l’època. Ben jove, com era costum en l’època, es casà amb el seu promès Raimon de Castell-Rosselló, l’antagonista que, com bon malvat, segons la llegenda la maltractava físicament i psicològicament, sotmetent-la al silenci i l’empresonament en l’alta torre de Castell-Rosselló que encara podem trobar dempeus.Codex Manesse.
Es desconeixen els motius, però és molt curiós que Margarida es «divorcià» de Raimon quan encara no arribava als 30 anys, abans del 1210, fet molt rar en l’època. Abans del segle X no era impossible, però després del segle X l’Església prohibí el divorci en el seu camí cap a l’enduriment de l’ortodòxia. D’ençà d’aleshores el divorci va ser transformat en una «separació legal» o «divorce a mensa et thoro», és a dir: La separació del llit i la taula. L’única institució que podia acceptar aquesta separació, que prohibia als «separats» restar junts i habitar en el mateix sostre, era l’Església, però es considerava que el que Déu havia unit era indissoluble, per això el que al·legaven la majoria de matrimonis que volien separar-se era la nul·litat matrimonial. Els motius que en aquella època acceptava l’Església per admetre aquesta «nul·litat matrimonial» eren molt concrets: No s’havien mantingut relacions sexuals –no s’havia consumat–, no hi havia descendència possible, hi havia hagut greus maltractaments. I així i tot era molt estrany que ho admetés.
Com apunta De Riquer, Raimon és esmentat en els poemes de Guillem de Cabestany, entre ells el seu famós «Le dous cossire», el dolç patiment. El senyor de Castell-Rosselló va morir el 1218. Segons Zink, Cabestany li sobrevisqué. Encara més curiós és que Margarida va casar-se una segona vegada el 1210 amb un cavaller desconegut, que probablement va morir. I una tercera vegada, amb un altre cavaller de la zona, Aymar de Mosset. El dit Aymar va anar a combatre a les Navas en companyia de Guillem de Cabestany i Ramon de Torelles, que va ser un dels signataris del contracte de matrimoni entre Ramon i la dama. Tot això ens dóna la idea del caràcter que tindria la donzella, veritablement extraordinari. D’entre tot el trencaclosques destaca que es desconeix si els 8 anys que Raimon va viure divorciat es tornà a casar.
Guillem de Cabestany, fins on he pogut trobar, no ho feu mai. Morí solter.
Diuen que les pitjors accions es cometen per fer el bé. I és que ningú fa res pensant que fa malament. El mentider menteix pensant que diu la veritat o que és per un fi superior. Qui roba ho fa pel seu benefici o, a vegades, pensa que pel dels altres. L’assassí mata perquè creu que el que fa està bé, per plaer, per convicció o, simplement, perquè sí, perquè pot i ja està. L’enterrador i el llaurador tenen molt en comú. El cadàver i la llavor són molt més propers del que sembla. Tot sovint, les cultures i les idees que es donen per mortes s’enterren i floreixen d’una manera nova. El mateix passa amb les persones. Persèfone, que és una versió de Demèter, la deessa de les collites, s’enterra a l’Hades i reneix. Venus és la parella de Mart.
La llegenda del cor menjat
Hi ha qui ho explica racionalment, fredament, cínicament. Tot és química. L’enamorament és una alteració química equiparable a la de les drogues. Dura tres anys. Després no queda res. Hi ha qui s’estima tant a si mateix que no para de fer conferències del seu llibre per omplir-se les butxaques a costa de la ignorància. Hi ha qui guarda gelosament les seves obres d’art en un calaix per augmentar-ne el preu, perquè com –pensa el narcisista– la gent creu que pot comprar el que no és capaç de cercar per si mateixa, es justifica així innocentment dient-se «que s’ho mereixen». Perquè ningú creu que és innocent o petit. I l’enamorat de si mateix, el que menys. Hi ha qui fa quilòmetres per veure, fugaçment, uns segons, la persona que desitja, que ni tan sols sap que la seva admiradora existeix. I viu en els altres un amor parasitari, subsidiari, passiu, necessitat.
Hi ha moltes versions de la Vida de Cabestany i de la llegenda que acabeu de llegir. Un apèndix relativament habitual és el que cita al rei d’Aragó, una versió de la «Vida» de Cabestany, dins els Cançoners dels trobadors, diu: «Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d’Aragó, que era senyor d’en Ramon de Castell Rosselló i d’en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d’ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei». Aquest apèndix, com és natural, era per alleugerir el terror de la història, que remetia a mites anteriors a l’edat mitjana. És un recurs clàssic dels drames, quan el Déu baixava per tornar a l’ordre el caos i la disbauxa que havia generat l’acció desmesurada –l’hubris–, dels homes i els déus.
Com podeu imaginar, la llegenda no és res més que una llegenda. El que sabem no concorda amb ella, però el que realment va passar ho desconeixem. Els orígens de llegendes similars els hem de cercar a l’Antiga Grècia i a Orient Mitjà. Medea assassina els fills que té amb Jàson i els hi posa a la taula, perquè després aquest senti la culpabilitat i el remordiment. A les «Mil i una nits» el soldà, quan descobreix que la seva dona l’enganya, decideix que cada dia es casà amb una verge de la noblesa una sola nit i a l’albada la matarà. El mariscal de França, capità de Joana d’Arc, Gilles de Rais, va viure els seus darrers anys submergit en un deliri caníbal i satanista que fou retratat per la novel·la decadentista Là-bas –Allà baix– de Joris-Karl Huysmas, i que inspirà Charles Perrault pel seu famós Barbablava. I aquestes solament són algunes referències possibles.
Seguint la tradició gòtica i romàntica, la veu popular diu que ningú vol anar a restaurar o arreglar la torre o castell de Rosselló, perquè damnat l’esperit de Margarida encara l’habita. La història, d’origen oriental, conté tots els elements de la lírica d’amor cortès: Els enamorats l’amor dels quals no pot ser públic i es fa servir un pseudònim per la dama –el «senhal»–, la «midons» –la Senyora– a qui l’enamorat tracta com una deessa i que el té lligat d’amor, els lausengers envejosos que traeixen i descobreixen als enamorats, el marit gelós i el final violent. La dona, que pertany a un rang lleugerament superior al seu –«l’amor de lonh», llunyà–, com a muller del seu senyor, pot correspondre’l, però ell ha d’esperar passant per diverses etapes codificades: El fenhedor que encara no ha expressat el que sent, el pregador que els manifesta i fa l’impossible per ser correspost, l’entenedor que ha aconseguit que la seva dama li correspongui i li doni una peça de roba o de cabell; i la darrera, el druit, l’amant complet.
I Cabestany no fou l’únic trobador o personatge medieval a qui s’atribuí aquesta llegenda. Per exemple, una llegenda molt similar s’atribuí a la dama de Borgonya, Gabriela de Vergy, de la qual Gaetano Donizetti en feu una truculenta òpera en l’estil romàntic. Donizetti i l’autor del libretto, Andrea Leone Tottola, s’inspiraren en la tragèdia homònima del 1777 de Dormont de Belloy, el qual s’inspirà al seu torn en dues llegendes franceses medievals: «Le châtelain de Coucy et la dame de Fayel» i «Le Roman de la chastelaine de Vergy».
Molts autors, de totes les èpoques, es veieren inspirats per la història del trobador català. De l’autor anònim de la Vida de Cabestany, fins al Curial i Güelfa, una de les nostres novel·les cavalleresques per excel·lència, on també hi trobem influències. Dante recreà la llegenda en primera persona, de Boccaccio ja n’he parlat, Stendhal en parlà a De l’amor. El Marqués de Sade, com és lògic, se’n sentí fascinat. Walter Scott la recollí en la tradició romàntica. Fins i tot el breu papa Albino Luciani, Joan Pau I, que solament visqué 33 dies com a pontífex, la recreà.
El perquè d’aquesta influència, de la perduració en el temps dels seus motius, és quelcom que solament podem entendre mirant-nos a nosaltres mateixos. La història de Guillem i Margarida, vuit segles després ens interpel·la directament a nosaltres. A tots aquells que estimeu, a tots aquells que sagneu.
Textos i enllaços
Vida de Guillem de Cabestany, en català medieval i en català modern
Les poesies del trobador Guillem de Cabestany, Montserrat Cots
La “Vida” del trobador Guillem de Cabestany, al Sons de l’Edat Mitjana
Poema de Dante Alighieri on Betriu es menja el cor del poeta (recitat per Hannibal Lecter a la novel·la homònima): A ciascun’alma presa e gentil core
Òpera de George Benjamin, Written on Skin (Escrit a la pell), basada en la llegenda del cor menjat
The Trobadour, d’Alexander Campbell Mackenzie, gravació completa. Inspirada en la llegenda
Article d’Antoni Dalmau – El Punt Avui
El cor de Guillem de Cabestany, al Decameró de Boccaccio (en anglès)
Bibliografia
ADROHER, Michel. Les troubadours roussillonnais (XIIe – XIIIe siècles). Prix Méditerranée. 2013
CÁRDENAS, Fabricio. 66 petites histoires du Pays Catalan. Ultima Necat Editions. 2017
EGAN, Margarita. The Vidas of the Troubadours. Garland. 1984
DE RIQUER, Martí. Los trovadores. Historia literaria y textos. Ariel. 1983
