Ningú em recorda. Ningú ve a la meva cova amb l’esperit elevat, per encendre foc amb les meves branques i vessar-hi aliments i beguda, ningú ve al ventre de roca a ballar amb el cor bategant fort, ningú ve a unir-se sota el pes de la nit i la carícia freda de les estrelles. Vénen amb els seus cascs i llanternes, s’observen en la imatge deformada de les estalagmites de glaç, però ningú m’olora en la fusta cremant, ningú em veu en la profunditat més silenciosa de la fosca i pronuncia el meu nom amb reverència, ressonant en la remor del torrent i les ombres del càlid foc.
I com que ningú m’anomena i ningú m’estima, ja no sé qui sóc.
Ningú sap el meu nom. Em caricaturitzen, em representen com un miratge de nens i folls, pensen que els odio i els colpejo, però no veuen que sóc feble, que estic desesperada, que allò que vull és que tornin a adorar-me, que em vesteixin amb sensuals robes de dona, em cenyeixin una corona verda de reina i m’estimin com s’estimen els ulls que parlen el llenguatge de l’eternitat. Les bèsties entren i se’n van com sempre han fet, l’hivern arriba i em cobreix de neu, l’estiu em bressola amb aire tèrbol vingut de lluny. I torna a arribar l’hivern, amb el seu rigor lent i sever.
I com que ningú m’anomena i ningú m’estima, ja no sé com sóc.
Ningú ve a mi per morir i renéixer. A poc a poc, com la gota que forada la roca, he anat embogint, vagarejant pels prats i els cims, observant les vostres llums llunyanes, des dels cingles, des de les carenes on mai arriba la vida. He caminat pels viaranys torts on us he cridat, on us he demanat que torneu a mi. M’he postrat davant d’aquells que abans es prostraven. I jo, que no puc morir, moro en l’oblit, esllanguint-me somorta, la brasa d’una foguera que, demà, serà arrossegada pel vent.
I com que ningú m’anomena i ningú m’estima, m’he oblidat de qui sóc, de com sóc.
Quin és el meu nom?
Digueu-me.
