La cançó de La dida de l’infant: de l’himne a Demèter a la Renaixença

«La Dida de l’infant» és una cançó narrativa tradicional protagonitzada per una ama de llet que, sense voler, crema a la llar de foc l’infant que està vetllant perquè, quan s’adorm, li cau a les flames. La noia tem que, si els pares de l’infant ho descobreixen –generalment els reis o algú de poder–, ella sigui executada, malgrat que tot ha estat un accident. Finalment, el nen ressuscita per un miracle de la Mare de Déu o per l’acció d’altres fets o personatges sobrenaturals.

Transmesa entre les mateixes mainaderes o les dides –les dones que alletaven infants que no eren seus–, entre mares i filles, àvies i netes, la trobem en el Cançoner de Capmany, en el de Pedrell, en el d’Amades i en molts altres, de Girona a Mallorca i de València a Perpinyà i, més enllà, en altres idiomes i contrades. El filòleg i folklorista José Manuel Pedrosa, professor de la Universitat d’Alcalà, a Espanya, escriu que: «el romanç de La dida de l’infant constitueix una autèntica paradoxa cultural, més que literària. Primer, perquè no va ser inclosa en cap dels romancers del Segle d’Or, i solament en coneixem d’ella versions orals –documentades en els segles XIX i XX– del nord d’Espanya (inclosa Catalunya) i paral·lels en balades de França, Suïssa i Canadà. Podem estar segurs, o, millor dit, anirem estant-ho a mesura que anem desfent les seves fonts i paral·lelismes antics, que no és solament un antic romanç sinó que que és un romanç que enfonsa les seves arrels en tradicions orals excepcionalment velles».

Aquesta arrel arcaica el professor Pedrosa diu que seria el cant a la deessa grega de la terra, Demèter, la primera vegada que es posa per escrit –entre els segles VII-VI aC i falsament atribuït al famós aede grec, Homer– un relat mític, religiós i màgic que, probablement, és encara més antic. En aquesta entrada coneixerem, de manera resumida, els símbols, motius, narrativa i personatges d’aquesta història cautelar, d’avís i ironia social, amb mort i resurrecció. També ens servirà per iniciar una nova secció a Llegendàrium, dedicada a cançons populars catalanes i veure un clar exemple d’un tema que sovinteja per Llegendàrium: com una narració relacionada amb creences transcendents, amb el pas del temps i la pèrdua del context, pot anar-se reduint i ridiculitzant, fins a transformar-se en una història infantil o per entretenir.

Continguts:

Les primeres versions de la Dida recollides en català
El mite de Demofó i l’Himne a Demèter
El nen diví i l’esperit del gra
Del mite d’Isis i Osiris a Ovidi i Boccaccio: un mite agrari?

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.