El mite del Comte Arnau és massa ric i complex, en ell hi ha tants camins i senders a recórrer, que enllestir-lo amb un sol article seria limitar massa les possibilitats de la llegenda del nostre comte maleït, adés heroi, adés dimoni.
Durant tot aquest any li aniré dedicant una sèrie d’articles en els quals tractaré diferents motius, expressions populars i versions de la llegenda. En aquest primer article us parlaré de la relació del nostre mite amb un de molt antic, arrelat per tota Europa: La Cacera Salvatge.
Arnau, maleït per tota l’eternitat per trencar la paraula donada, vagareja per Montgrony sobre un cavall negre sorgit de l’Avern, seguit d’una cohort de gossos salvatges que udolen amb frenesí. De la seva boca, dels seus ulls i de les seves mans, sorgeixen llengües de foc. Mai podrà trobar-se amb la seva estimada i reposar en la pau de la unió amb el seu símbol contrari, alhora tan proper. La seva ànima és foc. La seva paraula, ferotge, oblit. El seu interior està consumit per una set insaciable, per una foguera que l’empeny a cometre actes de violència i maldat, però també d’heroisme i valentia. Com ens indica la cançó i la dansa que acompanyen el mite, aquest foc alhora el manté amb força, més enllà de les lleis de Déu i els homes, unit amb la Terra per camins subterranis i rieres tel·lúriques ocultes. Qui se’l troba és arrossegat amb ell, amb la cohort de la Nit, amb tots aquells oblidats i invisibles que udolen a la foscúria.
Aquesta és la seva llegenda i la seva maledicció. Ell és el nostre mite per excel·lència.
