Introducció a la Castanyada (I): Els difunts en l’antiguitat romana

Memento mori. Mosaic de Pompeia. Museu Nacional Arqueològic de Nàpols. Aquest mosaic simbolitza la Mort com a gran "anivelladora", del nivell (libela) pengen els símbols dels rics (el porpra i el ceptre) i dels pobres (el bastó i la bossa de pidolaire). La calavera és al damunt d'una papallona (l'ànima) i una roda (la fortuna). Aquesta idea es mantindrà durant tota l'edat mitjana i l'edat moderna.

La Castanyada és una de les tradicions més conegudes i estimades de les terres catalanes.

Per molts catalans la flaire de les castanyes i el carbó, dels moniatos rostits i del vi dolç, són suficients per evocar el temps de les fulles vermelles i del fred suau, la tardor. L’època on tot s’alenteix, on els esperits recorren els camps segats i llaurats, esperant habitar la llavor. I també és el temps quan els dimonis de l’hivern aguaiten entre la fronda. Quan els xiuxiueigs del bosc mullat i les cançons de fum que canten les xemeneies semblen apropar-nos més al món subterrani, on habiten les ànimes que truquen a la porta.

*

En els primers dos articles d’aquesta sèrie coneixerem els processos històrics que van anar conformant aquesta tradició, tal com la coneixem avui. No són articles deterministes, estan oberts a hipòtesis i possibilitats perquè no sabem del cert com va transmetre’s la tradició de la Castanyada, però sí que sabem o podem intuir com va construir-se al llarg dels segles. Un procés que començà amb un substrat prehistòric, passant per les aportacions de pobles molt diversos de l’antiguitat, la forta codificació medieval i la reformulació de l’edat moderna.

Aquest que estàs llegint ara s’ocupa de com els nostres avantpassats es relacionaven amb la mort, així com de déus de l’Inframón, esperits de la llar, celebracions i ritus de la mort romans, una de les cultures que formen el substrat de la nostra. En el segon coneixerem la tradició celta de Samonios, cabdal per aquesta tradició, veurem com l’edat mitjana va canviar-ho tot i arribarem al segle XVIII, quan finalment trobem la Castanyada que coneixem i que ens és familiar.

Són articles introductoris que serviran per comprendre millor el context dels tres que els seguiran:

La litúrgia dels morts. On parlarem de les tradicions i ritus catalans de la vigília del 31 d’octubre, de Tots Sants i del dos de novembre, el Dia dels Morts o de Difunts, tant pel que fa a les d’aspecte religiós i funerari, com a les populars de tradició ancestral.

Els àpats amb els difunts. Dedicat a tot el que té a veure amb el menjar i el beure. Amb especial èmfasi en castanyes, faves negres i blanques, mel, grans de blat, moniatos, panellets, vi novell i dolç.

Trobada amb el silenci. On parlaré de tot de tradicions que s’han perdut, algunes ben intrigants, que se celebraven durant aquests dies: captiris, disfresses, tocs de campanes, sacrificis, gestualitats, cançons, danses, ofrenes…

La visió moderna del passat

Els nostres avantpassats tenien una manera d’entendre la realitat arrelada i alhora profundament codificada per uns símbols, un ús del llenguatge i unes maneres d’interactuar amb l’entorn i tot allò que habitava en ell, visible i invisible, que avui són gairebé desconegudes pel món modern. Per la mentalitat actual directament pot semblar incomprensible o, a voltes, és titllada de despietada, supersticiosa, ignorant o ridícula, sempre amb connotacions negatives, d’inferioritat moral i cultural que ens situen a nosaltres al capdavant d’aquella idea tan vuitcentista: el «progrés».

Tots hem emprat frases com «és molt antic!» o «la seva manera de pensar és prehistòrica», referint-nos a algú masclista o molt ignorant i supersticiós. Aquesta supèrbia de la nostra època és quelcom que ve de lluny, explicar el seu origen és massa llarg per fer-ho aquí i ara. Malgrat l’esforç que fan alguns historiadors i antropòlegs, que treballen per esborrar aquest estigma, és quelcom que no ha arribat a filtrar-se del tot en l’opinió popular i dificulta molt la comprensió del passat. A això hem d’afegir-hi la manca de referents, de codis que ens expliquin què volen dir realment els nostres avantpassats quan celebren un ritu o quan ens relaten alguna de les seves creences i mites.

I com més enrere anem, més costa trobar referents als que agafar-se. Vegem-ne dos exemples senzills:

                      Que el paterfamilias –el cap de casa– romà llencés mongetes negres per sobre de l’esquena, cap a la foscor, en un solemne ritu de les Lemuralies de maig, per alimentar i apaivagar els foscos esperits errants, venjatius i malignes, és quelcom que avui pot semblar-nos mera superstició. Mongetes, faves o grans de cereal que, per cert, també recullen els de la mà foradada, com la Pesanta, de qui ja vaig parlar-ne.

                       Que a Catalunya la mainada deixés faves o castanyes als racons de l’habitació principal de la casa, que les animetes retornaven com a panellets, ens pot semblar una tradició familiar i entranyable, desproveïda de cap rastre religiós. Una cosa bonica. El seu significat? Els infants alimenten les ànimes perquè no els devorin a ells i, a canvi, elles retornen allò que han «tocat», transformat en menjar de l’altre costat.

Entendre el significat de costums com aquests, desproveïts del context que els produïa i de la seva xarxa d’implicacions psicològiques, religioses i simbòliques, en resum, de la vivència, es revela com un mer exercici intel·lectual o folklòric, tocant amb el terreny de la literatura fantàstica, que solament n’acaricia la superfície.

Per això, abans d’endinsar-nos en la història i la litúrgia ritual de la Castanyada faré uns breus esbossos, molt a l’engròs per temes d’espai, sobre com les antigues cultures europees que ens precediren es relacionaven amb la mort. A l’engròs vol dir que el que diré no era així en totes les cultures precedents, ni en totes les èpoques anteriors al segle XX, ni tan sols entre totes les persones. Tanmateix, emprar la paraula «antic» pot ser un error perquè aquesta manera de relacionar-se amb el ritu perviu a molts llocs del món, també a casa nostra en algunes persones especialment creients, observin les creences que observin.

A les terres de parla catalana d’abans del segle XVIII era la mentalitat més generalitzada, per aquest motiu he decidit emprar els adjectius antic o ancestral, malgrat que a molts llocs del món avui sigui una mentalitat ben viva o en el passat a casa nostra no fos compartida per tothom. En cap cas aquests apel·latius els empro en un sentit pejoratiu o descrivint cultures «endarrerides», perquè no ho són. Simplement els utilitzo per marcar la diferència entre la mentalitat catalana actual i la del passat premodern.

Dos gots de plata (modioli, petites mesures) decorats amb or, amb esquelets celebrant. Del tresor de Boscoreale, una vaixella d’unes cent peces. Segle I aC. Aquest tresor de plata va ser enterrat pel seu propietari abans del 79 aC, quan el volcà Vesuvi sepultà la ciutat de Pompeia. Acompanyant els esquelets hi ha màximes de l’escola epicúria com “Gaudeix de la vida mentre puguis, perquè el demà és incert“; les figures representen filòsofs i artistes grecs morts sota una garlanda de roses, que conviden a celebrar la vida, perquè és fugaç. Una és la copa de la poesia i l’altra de la filosofia. Un esquelet es corona a si mateix, un segon toca la lira, un altre agafa el que sembla un pastís, Zenó i Epicúr dialoguen…

La proximitat de la mort

És innegable que pels nostres ancestres la mort, en si mateixa, era un fet molt més proper que per nosaltres, que l’amaguem de la vida pública o la convertim en un espectacle, buidat de qualsevol sentit que no sigui publicitari i fugaç. En molts llocs del món, encara avui, és una vivència molt propera. En alguns països, com Mèxic, actualment se l’hi rendeix culte com a deïtat o santa de caràcter popular, és el cas de la Santa Muerte la Santa Mort, sincretisme entre les creences nadiues de Mesoamèrica i les catòliques dels colonitzadors espanyols.

Des d’un punt de vista materialista i pragmàtic podem intuir que aquest veïnatge de la mort era causat per la proliferació de malalties incurables, les guerres incessants, la greu mortalitat infantil i altres motius sanitaris que conduïen una esperança de vida molt més curta. El traspàs dels éssers estimats era quelcom quotidià, era natural refugiar-se en les creences d’una vida millor o pitjor, però sempre transcendent.

Des d’un punt de vista metafísic i cultual la frontera entre el món dels vius i dels morts és quelcom molt fi i, en alguns casos, il·lusori. La diferència és subtil: no és tant que en dies o en llocs assenyalats les portes s’obrissin i entressin els morts per elles. És que hi ha espais reservats als morts, en general l’Inframón, aquell espai «per sota» o com deien els romans, eren els di inferi. Però els morts poden ressorgir d’aquest Inframón o quedar-se entre nosaltres, anar i venir. Poden oferir aliment, de la mateixa manera que nosaltres podem oferir-los aliment. En resum, per la ment antiga els difunts sempre estan entre nosaltres, acompanyant-nos. I també els vius poden anar a l’Inframón. Pots recordar-los amb libacions –l’aspersió d’un líquid com vi, mel o llet–, amb ofrenes i sacrificis. O pots establir-hi diàlegs i pactes, tu sol o mitjançant intèrprets que, en les èpoques més reculades d’Europa, eren membres especials de la comunitat.

O, per resumir-ho amb humor, per ells «cada dia era la Castanyada». Temuts, estimats o incompresos, la realitat dels difunts i de la Mort, com a entitat amb caràcter propi, era més palpable i propera. Però hi havia dies liminars –de llindar, de cruïlla– on les dues comunitats, la dels vius i la dels morts, es retrobaven com si fossin una. Dies on es confonien i uns feien el paper dels altres. Com Tots Sants o el Dia dels Morts.

Aquest mosaic, també de Pompeia, segle I aC, mostra un esquelet somrient amb dos càntirs a les mans, probablement de vi. La idea darrere d’aquesta imatge és: gaudeix de la vida!

El girar de les estacions

Sovint s’ha simplificat o caricaturitzat la mentalitat antiga com a propera als cicles estacionals. Però, llegint historiadors com, per exemple, en Carlo Ginzburg en el seu El Formatge i els Cucs, on ens parla de la vida quotidiana d’un moliner del segle XVI, podem imaginar que era així, amb els matisos i referències que vulgueu. Aquesta importància dels cicles estacionals, si volem, venia molt marcada pels treballs de la terra perquè, depenent de l’època, al voltant del 80% o més de la població treballava en feines del camp.

El camp era tota la seva vida: llaurar, sembrar, segar. El mateix amb els oficis de la mar, com els pescadors. O els ramaders, com el pastor. Si la collita era bona, hi hauria un altre any de benvolença. Si la mar es portava bé, podrien gaudir d’un nou gir de la roda. Si els ramats sobrevivien, podrien tenir més fills, podrien fer créixer la comunitat. Si no: fam, misèria i mort. No ens ha d’estranyar que una de les activitats preferides de bruixes i bruixots catalans, esfereïdora per la mentalitat popular, fos esguerrar camps amb sequeres, boires i, sobretot, pedregades.

Aquest girar constant de les estacions és quelcom que a les societats urbanes i modernes aparentment no els afecta gaire, però abans ho era tot. Avui potser fa més o menys calor, neva o plou, però no es copsa què impliquen realment. Per als nostres avantpassats el mateix pas de l’any tenia implicacions de naixement, creixement, mort i resurrecció. Aquest canvi dels cicles amara mites i creences, amb importants implicacions rituals i mítiques, també pel que fa a la Castanyada.

I no a tot arreu d’Europa les estacions començaven igual. Al nord els estius eren més curts i els hiverns llargs, per algunes cultures celtes del nord d’Europa l’hivern començava el primer de novembre, com veurem en el següent article. Per qui vivia més al sud la tardor s’allargava, així ens ho explica el mite de Persèfone i Demèter que avui coneixerem.

Eren societats que no estaven, ni de bon tros, sotmeses als bombardejos massius d’estímuls que ens assetgen a nosaltres. Ells donaven un valor diferent, més o menys transcendent, però sobretot unitari i amb lògica pròpia, al que veien cada dia al seu voltant. Els canvis de les estacions, els fenòmens meteorològics, sempre eren molt més que mers processos físics o supersticions de caràcter primitiu, estructurades al voltant de mites falsaris creats per explicar el que no podien explicar. No, eren molt més, al cor de tot un teixit simbòlic amb correspondències amb tots els aspectes de la vida. Una calamarsada, no era solament una calamarsada. Un camí era molt més que un camí. Una boira no era solament una boira, podem veure com la personalitzaven a l’article de la Tinyosa, la boira osonenca.

Segons aquesta mentalitat antiga, tot està habitat per esperits i nosaltres podem establir contacte amb molts d’ells, com si nosaltres fóssim éssers porosos, esponjosos, que es fonien, posseïen i eren posseïts per tot allò que els rodejava. Així, per exemple, alimentar-se del pa o del vi, pren tot un sentit nou: qui s’alimenta de qui?

The Silent Voice (La veu silenciosa). 1898. Gerald Edward Moira. El títol fa referència al poema The Two Voices, d’ Alfred, Lord Tennyson: Thereto the silent voice replied; “Self-blinded are you by your pride: Look up thro’ night: the world is wide”, on el poeta parla del suïcidi i el desig de morir. El quadre va causar certa commoció en l’època, quan hi havia qui creia en les fotografies de fantasmes. El diàleg amb els difunts va irrompre en plena era “del progrés”, el segle XIX. Quan la filosofia positivista regnava i les lluites obreres maldaven per portar el materialisme històric a les seves darreres conseqüències, un autèntic furor per la comunicació amb els morts va estendre’s per totes les capes de la societat. El final del segle XIX va ser, també, l’època daurada de l’espiritisme. A Catalunya, tot sovint, anava de la mà de l’anarquisme.

Els diàlegs amb els difunts

Quan una persona occidental, moderna i atea, pensa amb els difunts pensa amb els morts físics: els cadàvers, desproveïts de tot alè vital. Una carcassa buida, que durant un temps va ser estimada, odiada o desitjada, però que ara ja no és res més que tot un seguit de compostos químics en putrefacció. I, si sou religiosos, pensareu amb les seves ànimes, que són a un altre lloc que no és el món material.

Pels nostres avantpassats de l’antiguitat els difunts eren molt més que un cos en putrefacció o una ànima separada del cos. Podien ser protectors de la llar, del foc i de la casa, a condició que fossin ben atesos i se’ls recordés amb estimació i respecte. Podien maleir i podien beneir, podien acompanyar-te arreu, ajudant-te o fent-te emmalaltir. Podien viure dins dels altars i les estàtues, fins i tot en alguns llocs concrets de la llar, com els racons de les habitacions o espais concrets, com el rebost.

I no eren solament els difunts familiars, sinó els de tota la comunitat i, també, els esperits d’aquells que mai van ser i no tenen nom. A aquests últims algunes tradicions i religions els anomenen els innocents i s’identifiquen, a vegades, amb la mainada, però són molt més que infants. Són els que no estan ni formats, ni tenen «potència», perquè no han estat tocats per la realitat física. A casa nostra i en l’àmbit popular, aquests difunts col·lectius, de la comunitat, d’ençà del segle XVIII com a mínim s’anomenaren «animetes» i, com veurem en aquesta sèrie d’articles, estan molt relacionats amb les celebracions de la Castanyada.

Tanmateix, aquesta confusió entre déus, esperits, difunts familiars o no– o criatures innominades, ha arribat fins als nostres dies en la cultura popular. Perquè, com ens transmeten eminents folkloristes com Enric Valor o Antoni Maria Alcover, els follets o altres éssers de les rondalles, els fantasmes sense nom i els morts familiars, acostumaven a confondre’s en històries i successos de «cases de la Por» o maleïdes, el que avui malanomenem «cases encantades».

Lararium de la casa dels Vettii. Pompeia. Segle I aC. Els lararis eren templets als déus o esperits que habitaven, protegien i encarnaven la llar. Podien ser meres pintures a la paret i senzills mosaics, fins a elaborats temples que ocupaven tota una habitació. En aquesta imatge, la pintura imita la forma d’un temple. Els dos lares, representats com a bessons, en una imatge tradicional, portant cornucòpies o corns per beure. Ells són els esperits que protegeixen la llar de les agressions externes. Al centre hi ha el genius, l’esperit masculí encarnat en el paterfamilias, el cap de la casa, vestit amb la toga i fent una ofrena. Per sota, hi ha una gran serp. Representades molt habitualment en els lararis, les serps es considera que són esperits protectors de la família, també que representen “els fonaments”, la connexió de la llar amb tot allò que dorm i aguaita a les profunditats, l’intermediari entre la llar i l’altre món dels esperits.

Sacrificis de mel i ombra: el rebost i la llar de foc

Parlar de com els romans veien i tractaven amb alguns esperits familiars i de la llar, amb els difunts i amb els que mai van ser, ens ajudarà a comprendre millor el que serà la Castanyada amb exemples pràctics, esquivant la manca de referents. Com ja he dit, no és que dels ritus romans, celtes o ibers, sorgís la Castanyada. No, no podem fer aquesta relació de continuïtat causal. Les primeres notícies de la Castanyada, com la coneixem avui, vénen del segle XVIII.

Però sí que, en el passat remot, podem trobar-hi pistes, rastres i idees que ens poden fer comprendre molt millor el ritu que s’amaga darrere d’aquesta celebració.

Tots sabem que els romans són unes de les cultures cabdals del nostre substrat cultural. Com veurem, les tradicions romanes d’àpats funeraris són molt properes a la nostra Castanyada. A més a més, com ens han llegat molta informació, amb els romans podem veure clarament en què consistien unes celebracions que compartien diverses cultures europees, cadascuna amb les seves variants particulars. Els romans tenien un gran grup d’esperits o numens coneguts com els Dii Familiares, els esperits de la llar. Ara en parlaré d’alguns, segons ens han llegat les fonts de l’antiguitat. Tinguem en compte que aquestes categories i litúrgies van estar subjectes a canvis durant tota la llarga història romana.

Els Di Penates o, simplement, Penates, són els esperits de la llar que habitaven el rebost –el penus–, considerada en temps arcaics una de les parts més interiors, protegida i d’alguna manera, sagrades, de la domus, la casa. Era l’habitació més «oculta» de la llar, a vegades situada en soterranis o cellers, les habitacions més ombrívoles i fresques per mantenir els aliments, la part més «interior» de la casa. Si la llar de foc n’era el cor, el mateix esperit encarnat de la llar, el rebost n’era el ventre, el productor de vida. Per això, el penus també era l’habitació més secreta de totes les que hi havia dins dels temples de Vesta, la deessa del foc sagrat, la llar i la família, associada amb aquests esperits tant antics.

Més tard, els Penates evolucionaren com a protectors de la família i, amb el temps, de tot l’estat romà, dividint-se entre els Penates familiars o menors i els públics o majors, com a apropiació i estatalització del culte privat.

Els Penates procuraven la continuïtat de la vida dins la llar i del menjar essencial com el vi, l’oli o el pa i cada vegada que es feia un àpat a ells se’ls hi feia una ofrena d’un bocí del tiberi, el primer que es menjava, llençant-lo a la llar de foc. Aquestes petites ofrenes, de menjar llençat al foc, veure’m que és quelcom que ens apropa a celebracions com la Castanyada i a molts altres petits ritus, que la cultura popular continuà fins fa relativament poc. El foc era el centre de la llar i, allí, hi habitava l’esperit que donava vida a tota la casa. Ho vam veure en els ritus de renovació del foc de la llar quan vaig parlar del Tió de Nadal, però també veurem com durant la Castanyada es deixaven petits rastres de castanyes, faves i altres llaminadures entre la porta d’entrada i la llar de foc.

Aquesta idea, de la llar de foc com a cor de la casa o de la família, va traduir-se en aplicacions pràctiques. Fins al segle XVIII quan es comptaven les persones que vivien en un territori es feia per «focs», això és, el fogatge. Si no hi havia foc, no hi havia casa i, per tant, no hi havia família. Tots aquells nòmades, passavolants que no tenien llar, que no tenien foc, no comptaven per a la societat.

Seguint amb aquest conjunt d’esperits, els romans concretaren encara més en els Lares Domesticii –els esperits protectors de la llar– i els Lares Familiarii –esperits protectors de la família, que podien ser difunts i avantpassats–. Hi ha autors que han considerat els Penates com a Lares Domesticii, perquè són esperits de la llar. Un altre Lar important era el que habitava dins la llar de foc. I als Familiarii a vegades se’ls hi parava un lloc a taula, on es col·locava una estatueta en el seu honor. Aquesta tradició, deixar un espai a taula per un ésser estimat que ja no hi és, veurem com es va mantenir en algunes cases catalanes fins fa no gaire.

Els Lares eren els esperits protectors d’un lloc, un terme paraigües per definir entitats que habitaven i encarnaven espais concrets del territori. Esperits complexos d’entendre per la mentalitat moderna. Podien ser herois coneguts, daimones o genii, ancestres famosos, esperits sense nom o que mai van existir, d’alguna manera eren els fills d’aquell lloc perquè hi estaven íntimament relacionats. L’etimologia del seu nom s’ha interpretat que té origen en la paraula etrusca Lar, que significa «Senyor». Altres acadèmics diuen que comparteix l’arrel de la nostra paraula «llar», derivació de laris foci, de nou la llar de foc o, en un sentit més ampli, «el lloc».

Si unim els dos conceptes, trobem que els Lares són els «Senyors del Lloc». Un Lar o diversos Lares podien protegir un veïnat, un camí, un camp, un vaixell, una ciutat… a ells, els Lares Compitales, s’aixecaven templets en les cruïlles de camins, on se’ls retia culte i d’on ve el costum d’aixecar-ne per sants i màrtirs als carrers.

Les Compitalia –de compitum, cruïlla–, eren unes festivitats en honor a aquests esperits. Segons les fonts romanes, aquesta celebració era més antiga que la mateixa Roma. L’historiador grec Dionís d’Halicarnàs –segle I aC– ens explica com les Compitalia se celebraven poc després de les Saturnalia –el 17 de desembre–; es col·locava una estàtua de la deessa de l’Inframón, Mània, a la porta de la casa, per rebre els esperits dels difunts i que trobessin l’entrada fàcilment, essent ben rebuts; a ells se’ls hi sacrificava o oferia pastissets de mel. I, entre altres ritus, es penjaven figuretes de llana representant homes i dones de les portes de les cases. Així, deien, els Lares i Mània perdonarien els vius que allí hi vivien.

Alguns d’aquests costums van perviure, transformats, fins als nostres dies, com el de penjar ninots –les llufes, un altre apel·latiu popular català per referir-se als esperits dels morts, com hem vist en articles com aquest–, els homenets de gingebre o els mitjons de llana. I hem de prestar atenció a aquests pastissets de mel que s’oferien a les ànimes, als Lares, que tant recorden als nostres panellets.

Amb la primera carícia de l’hivern, l’estiu s’envà. Quadre del prerafaelita Valentine Cameron Prinsep, 1897. En aquest quadre trobem el mite de Demèter i Persèfone, un dels centres dels Misteris d’Eleusis. Koré, la jove Donzella de l’estiu, s’enfonsa durant la tardor a l’Inframón, transformant-se en Persèfone, la Senyora de la Mort. Demèter, la seva mare, deessa de la fertilitat de la terra, embolcalla tot el que existeix amb fred fúnebre i silenciós.

Mània: senyora de la foscor i la bogeria

D’entre tots els esperits, els Manes o Di Manes eren els més relacionats amb els morts familiars, aquells éssers estimats que ja no hi són. Eren part dels Di Inferi, «els que habiten per sota», un conjunt d’obscurs esperits més antics que la mateixa Roma. Ells eren, segons el poeta Ovidi, «les ombres sense forma dels morts». El seu nom significaria «els esperits bons», per oposició als immanes, «els esperits dolents». Aquesta etimologia ens recorda molt a com es referien als esperits el conjunt de tradicions populars en les quals se’ls parava la taula, costum que existí a Europa, també el tenim documentat a Catalunya, com a mínim fins al segle XVII, ells eren «les coses bones».

Altres acadèmics diuen que s’anomenaven així per relacionar-se amb una divinitat antiquíssima del poble precedent al romà, els etruscs. Aquesta deessa, Mània, troba els seus orígens en la prehistòria i és una deessa de l’Inframón –ctònica, és a dir, subterrània–, integrada pels romans a Prosèrpina, «la que emergeix», juntament amb els cultes d’altres deesses, com la mateixa Demèter o la deessa del vi, Libera, especialment el vi novell.

Prosèrpina també va assimilar la deessa grega coneguda com a Koré o Cora, literalment «la Donzella», també anomenada Persèfone segons el mite, pels grecs. Per aquests últims, Mània era la deessa de la bogeria, la foscor extrema, les possessions que destrueixen la ment, les malalties mentals i de la gent que ha entrat en un estat alterat de consciència que l’ha trencat per sempre més; el seu nom està relacionat amb «mania», sinònim arcaïtzant de bogeria encara emprat pels professionals de la psicologia i la psiquiatria, doncs la seva etimologia ve del grec antic i significa això, obsessió, deliri.

Els ritus de la Mània etrusca, molt obscurs i desconeguts, apunten a elements que avui ens semblarien molt durs, de retrobament amb els elements més cruents i descarnats de la mort. La seva etimologia més antiga està relacionada amb els cognats –paraules que tenen un origen comú– de l’antic grec «pensament» o amb l’avèstic «esperit». També va sincretitzar-se amb Hècate i Isis, així com es relaciona amb la desconeguda Mater Larum, anomenada pel poeta Ovidi com «la que no parla» o «la silenciosa». Amb el déu Mantus, Mània governava els inferns i era la mare dels no-morts, dels esperits de la nit, dels fantasmes i de tots aquells que vagaregen pels camins perduts.

Mana Genita, també coneguda com a Geneta Mana, és una altra deessa molt poc coneguda, relacionada amb Mània. Sabem que a ella, com a Hècate, se li sacrificaven gossos. En el seu cas una gossa o un cadell femella. És probable, però no ho podem assegurar, que Hècate assimilés atributs de l’arcaica Mana Genita. Solament en parlen d’ella Plutarc i Plini el Vell, però s’especula que tingués relació amb el naixement dels infants i el govern de si aquests naixien vius o morts, el que estaria, de nou, en relació amb la tradició de deixar la taula parada i amb aliments a la nit, per protegir la mainada. En aquest sentit, podria ser l’adaptació romana de la Deiua Geneta, la Deessa dels Naixements, de l’antic poble osc, un dels pobles que, com els etruscos, precediren als romans.

Curiosament, si Mània era la deessa etrusca de l’Inframón i, en part, com hem vist quan hem parlat dels Manes, la seva etimologia podria significar «la Bona Dona», és així com s’anomenaven popularment els esperits a qui retien culte certes persones arreu d’Europa fins ben entrada l’edat moderna, «les Bones Dones», com trobem en el judici de 1419 a la llevadora Sança de Camins, de Barcelona.

Això no vol dir, és clar, que Mània fos una d’aquestes Bones Dones que normalment van de tres en tres, però la casualitat etimològica és remarcable. També hem de pensar amb la Bona Dea, una de les deesses més indefinibles del culte romà, la Bona Deessa, coneguda com la Deessa de les Dones, la Santa, la Sublim, però mai referida per cap nom. A ella solament li podien oferir culte les dones i, en època republicana, se li acostumaven a sacrificar truges durant els festivals d’hivern. D’ella vaig parlar-ne molt en aquest segon article dels ritus i tradicions de maig.

Veiem en Plutarc, en la seva obra moral Quaestiones Romanae quan ens parla de la deessa Mana Genita, que l’apel·latiu «bo» és, en realitat, un sinònim poètic i popular de l’apel·latiu «mort». Per tant, no és forassenyat que les Bones Dones siguin les Dones Mortes o, encara millor, les Senyores de la Mort. I, així mateix, les coses bones siguin les coses mortes o, en realitat, els esperits dels morts.

Podria ser que, quan la llevadora medieval Sança de Camins està parant la taula nocturna per protegir la mainada de les Senyores, de les Bones Dones, ho està fent tant per protegir-los de la mort? O bé, ho fa perquè no siguin «tocats» per elles, és a dir, transformats. Portats a l’altre costat per sempre més.

 

Estàtua sincrètica d’Isis-Persèfone, deessa de l’Inframón, coneguda com a Koré, la Donzella. Porta un sistre a la mà dreta, antic instrument musical amb platerets, atribut important de la deessa egípcia Hathor, deessa de l’amor que oferia libacions i viandes als morts. Durant l’Imperi Nou (segles XVI a XI aC), Isis assumí atributs d’Hathor. Al front porta el Sol entre les banyes d’una vaca, atribut que també pertanyia a Hathor. Com es pot veure a l’estàtua, els romans i grecs en reduïren la mida i l’identificaren amb la Lluna Creixent. A l’esquerra probablement portés algun dels seus altres atributs, en aquest cas sincrètics. Potser un ankh? Potser una sítula, un recipient on fer libacions d’aigua i llet. Originaria del Temple dels Déus Egipcis, a Gortyn, avui es troba al Museu d’Heràkleion a Càndia, Grècia. Període romà (180-190 a.C.). Font

Koré: el banquet de la Donzella dels Morts

Les celebracions romanes de la Mort no se circumscrivien a aquest temps de tardor, sinó que n’hi havia repartides durant tot l’any. Però era la tardor i, concretament aquestes dates, quan el mite clàssic grec diu que la jove Koré baixa a l’Inframón per trobar-se amb el seu marit Hades, el Senyor dels Inferns. Koré, en casar-se amb Hades, va passar a anomenar-se Persèfone, convertint-se en la deessa de l’Inframón i els morts. La mare de Persèfone, la deessa de la fertilitat de la terra i les collites, Demèter, corpresa per la tristesa cerca a la seva filla durant nou dies i nou nits, embolcallant tot el món en els freds de l’hivern, la mort de la mateixa terra. Quan se n’assabenta Zeus, el seu pare, li demana que torni.

Però Koré ja ha menjat de l’aliment dels morts, concretament sis grans de magrana i, qui ha menjat de l’aliment dels morts ja no pot tornar mai més al món dels vius. Per això Persèfone torna solament sis mesos a l’any a la superfície de la terra, quan és primavera i estiu, però els altres sis mesos torna a l’Inframón, quan és tardor i hivern. L’etimologia de Persèfone ens recorda aquest ritu cíclic, doncs està formada per un compost protoindoeuropeu que significaria «la segadora del gra» o, com la recorda l’etimologia popular: «la que causa la mort». La seva etimologia també suggereix que és una deessa molt antiga, probablement pregrega. La relació de la sega amb la mort la trobem fins a temps recents. I en plena edat mitjana i durant l’edat moderna, la mort se solia representar portant una dalla.

Aquest descens a l’Inframón i aquest caos de mort generat a la terra, ens recorda també a la confusió entre morts i vius de la Castanyada. Els esperits dels avantpassats es recordaven i celebraven durant les festivitats dedicades a Mània-Persèfone i els Manes. La «Feràlia» i especialment la «Parentàlia» –festa de nou dies, començant amb el 13 de febrer–, la festa dels avantpassats, dels familiars directes que havien traspassat, els manes. A ells també se’ls hi feien ofrenes de menjar i beure, com vi, llet, mel i farina. Es feien banquets domèstics en el seu honor. I, segons el poeta Ovidi, es realitzaven sacrificis de garlandes de flors, de grapats de blat de l’última collita, de sal, de pa amb vi i, especialment, de violetes.

Però compte, si no eren ben atesos o se’ls oblidava segons els romans els difunts podien convertir-se en Lemures o Larvae, esperits malignes que persegueixen els seus propis familiars i els habitants d’una casa, fins a embogir-los o procurar-los tot un seguit de desgràcies que els podien portar a la mort. Els Lemures estaven relacionats amb aquells esperits femenins avantpassats de la nostra bruxa arcaica, les Làmies o les diablesses mesopotàmiques, les roges Lil. Lemur era un apel·latiu més literari, emprat per poetes i gent de cultura, mentre que Larvae era el nom popular, d’on ve el nostre mot «larva».

Per Ovidi eren els esperits venjatius dels difunts i el culte i celebracions que se’ls hi retia eren tradicions molt antigues, de tipus rural. Ells no tenen forma, éssers de foscor, meres ombres preses per la ira o la tristesa que romanen solitaris per passadissos i camins. La seva litúrgia es celebrava el 9, 11 i 13 de maig, la Lemuralia.

D’aquests éssers perduts en sabem poc, per exemple que el cap de la família llençava mongetes negres a l’esquena, a la foscor, perquè els esperits malignes se n’alimentin. Les mongetes i les faves, pels romans, com a símbol de vida pura –i fertilitat, com les castanyes– es consideraven un aliment que agradava als morts, especialment als de tipus maligne, que sempre estaven afamats per devorar la vida dels vius, és el símbol de la mà foradada, de la boca que mai tanca, del front obert.

Aquests banquets dels morts, en honor a la Donzella, als Manes o als Lemures, poden ser un dels avantpassats dels nostres àpats de difunts. I no eren exclusius de la societat romana republicana o imperial, trobem equivalents en altres cultures europees. En molts llocs, com a la Gàl·lia gal·loromana, se sincretitzaren dins d’un corrent molt més antic i ampli que bevia dels mateixos ritus, que van separant-se i reunint-se al llarg del temps, com està passant en els nostres dies.

En el següent article introductori en veurem una d’aquestes variacions, relacionada amb el poble celta: Samonios.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada