La Reina de Kígal, la nova entrega de la saga de llibres ambientada en el món fantàstic de Ki, és la història de com una noia jove, la Nírgal, ha d’assolir el seu regnat després d’un dur entrenament i creix, madura, com a persona, a través de l’enfrontament amb si mateixa, lluitant per salvar el seu món d’un misteriós fenomen astronòmic que porta amb ell la devastació i reuneix a totes les races que poblen el món de Ki per fer-hi front. Aquesta història us pot semblar arquetípica, dins de la novel·la d’aprenentatge i creixement, fins i tot amb referències a Final Fantasy; un clàssic dins la literatura juvenil, però no us deixeu emportar per la primera impressió. I és que el món que Joan Llongueras, Mercè Masnou i Helena Sales ens ofereixen és molt ric a diversos nivells i el primer, però no l’últim, és el narratiu, amb una acurada creació de personatges secundaris, que formen un gran mosaic al voltant de la Nírgal, tant fent de contrapunt, com tenint les seves pròpies històries.
I encara que és la preqüela d’una anterior tetralogia, encara inacabada, la novel·la també es pot llegir com a introducció al món de Ki. Amb la iniciació i les proves de la Nírgal per assolir el seu llegat com a reina, els escriptors també ens familiaritzen amb el mecanisme intern del món de Kadingir, vehiculat a través de l’acció. En realitat aquesta «màgia» que controla la Nírgal i cada una de les altres sis races –cada una a la seva manera, segons el seu caràcter–, és anomenada «factors d’habilitat», com l’empatia o una alta emotivitat o coneixements; fins i tot existeix a Ki una mena «d’Internet» que anomenen «Arxiu Akàsic», fent referència als arxius akàsics mitològics, i és que la mitologia mesopotàmica, sumèria, té molt a veure també amb el món de Kadingir. Aquestes diferents habilitats sobrehumanes tenen molt a veure amb els factors del joc, tant dels jocs de taula com videojocs, amb què els lectors més joves s’hi sentiran còmodes ràpidament.
El fet que reuneix a totes les races, diuen que sis, però el lector descobrirà que hi ha alguna més… és el probable cataclisme astronòmic, el mecanisme narratiu mitjançant el qual les escriptores ens van narrant com és cada una de les races; per exemple, a través d’un gran personatge com és l’anzud negre, en Ziu, un home-corb que beu de la tradició japonesa i de les pel·lícules d’arts marcials xineses. Després hi ha diferents races d’homes-bèstia, cada una amb la seva civilització i les seves faccions, excepte la dels zitis com la Nírgal, que són homes i dones com nosaltres. Els zitis també visiten el nostre món mitjançant portals espaitemporals, i fins i tot alguns de famosos s’hi han infiltrat, al nostre món, amb noms ben coneguts per tots…
Aquesta mescla sense complexos de gèneres –ciència-ficció, fantasia, manga, anime, humor, aventures, romanç– la converteix en una novel·la molt fresca, que es basa principalment no en la descripció, sinó en l’acció i en la bona mesura dels ingredients que va cuinant a un foc més lent i mesurat del que sembla. En aquest trànsit la Nírgal tindrà, en principi, un dels seus grans antagonistes en el Senyor de Zapp, el rei dels homes-rèptil, anomenats «musdàgurs», un tirà despòtic i paranoic que vol arreplegar tot el control del seu territori exterminant, literalment, una altra raça d’homes salamandra, els «sútums», molt més pacífics i democràtics.
Al voltant de la Nírgal hi ha tot un seguit de secundaris, cadascun d’ells molt ben descrit a través de les seves accions, que ens expliquen tot un seguit d’històries alternatives, com el del tutor Nakki –confesso que és el meu personatge preferit–, una mena de Pep Consciències que serveix de contrapunt a l’emocional i arrauxada Nírgal jove; ambdós van camí a trobar la maduresa d’una manera que les escriptores de La Reina de Kígal plantegen d’una manera molt intel·ligent: No és més madur el que «sembla» més adult i responsable –en Nakki–, sinó el que sap enfrontar-se sobretot amb si mateix i les seves pors i, sobretot, construir a partir d’ell mateix. En aquest sentit el personatge de la mare d’en Nakki, la seductora Annisiga, amb el seu tracte sobreprotector amb el seu fill, ens mostra aquest punt feble del personatge que aprendrà, com la Nírgal, el que significa créixer a través de la lluita i l’amor als éssers propers.
I aquests diferents nivells de lectura es troben emmarcats en un estil àgil i addictiu, amb uns diàlegs molt propers als que utilitzen la joventut i el públic de l’actualitat. Sense complexos, les escriptores utilitzen girs i formes lèxiques del nostre present i amb el que el públic més jove –però també el de certa edat– s’hi pot sentir identificat. I és que no escatimen en humor, tot sovint molt esbojarrat, que fa de ben pair el desplegament de màgia i ginys tecnològics que apareixen en la novel·la. Els capítols tot sovint acaben en girs inesperats que fan que vulguem saber-ne més, amb personatges als quals els agafes estimació en dues frases, sempre amb un estil fresc, que m’ha semblat molt proper a l’anime, al còmic i als videojocs.
Si us hi apropeu, us trobareu al bell mig de l’acció, emportats per un huracà –mai millor dit– d’aventures, arts marcials, molt d’humor, ginys tecnològics, màgia, un ritme àgil i un desplegament exuberant de personatges i escenes. Un món riquíssim en detalls i en allò que s’anomena, d’ençà que les classes de Brandon Sanderson ho popularitzaren, «worldbuilding». Una «creació de mons» que les seves escriptores han anat creat en l’anterior trilogia de Kadingir, de la que La Reina de Kígal és una segona trilogia en forma de preqüela i que seguirà creixent amb nous volums de la trilogia original i d’aquests «Orígens», que comença amb la història de com la Nírgal pot arribar a ser Reina. I esperem que segueixi creixent molt més…
