Juliol, el mes que ve després del solstici d’estiu, és quan el Sol ha empentat els cels. Ha arribat al seu zenit i comença a caure, però encara no ho sap. Amb tot el poder del Rei dels Cels –el Rei Jove, perquè hi ha un de més vell i anterior a ell–, arriben les calorades i les sequeres, per això les tradicions relacionades amb la pluja hi són abundants.
En aquest temps l’ànima esgotada pel camí polsegós busca un indret ombrívol, al costat de la font, sota uns arbres, on refrescar els peus i la gola. El caminant es troba amb qui hi ha en aquella font, a l’ombra. Amb qui hi ha abans que arribi ell i qui hi serà quan arribi un nou viatger. Sembla que ho digui amb llavis tremolosos: «beu de mi, viatger». Sota l’aixopluc de la calor, es troben ambdues realitats.
El Sol, que cau però encara és jove i fort, segueix el seu trànsit pel cel, enfonsant-se al blau d’on neix tot el que veiem. L’Estel de la Mar, la mare d’aquest rei jove, l’acarona i el refreda, recordant-nos que, com els rams de flors que es llencen a les aigües, en record d’aquells que la mar se’ls va empassar, nosaltres també hi tornarem algun dia. El vaixell brillant solca l’horitzó, no sabem si per les aigües eternes o subterrànies. Corre cap a la nit.
*
En aquesta entrada començarem parlant de tradicions i ritus de l’Antiga Roma, perquè ens serviran de marc conceptual per les que trobarem després, centrades en Catalunya.
