Qui no ha jugat al joc de l’oca? La seva versió més clàssica consta de seixanta-tres caselles numerades que formen un intrigant itinerari espiral, pel qual s’avança llençant un o dos daus. Hi ha diferents caselles especials com el diable, la mort, el laberint, el pou, la taverna. Qui té la bonaventura de caure en la casella d’una oca, salta a la següent i torna a llençar, recitant una cantarella que varia segons el país o la família. Qui primer arriba al centre de l’espiral, guanya. Aquestes són les senzilles regles. La seva netedat potser ha estat una de les claus del seu èxit atemporal.
Tanmateix, és un joc arrelat a uns símbols que formen part d’un patrimoni cultural col·lectiu que s’estén per tota Europa. No és un joc que hagi sorgit a Catalunya, perquè les seves versions més antigues les trobem documentades al nord d’Itàlia, però pels segles que porta amb nosaltres sí que podem dir que forma part del nostre patrimoni lúdic i cultural, tant com altres jocs que han nascut en català, com el joc de l’auca, del qual també en parlaré.
Entrant al camí
La Itàlia d’entre els segles XV i XVI, gràcies al comerç de la Ruta de la Seda i de les riques ciutats-estat italianes com Pisa, Venècia, Gènova o Florència, va ser un lloc on van trobar-se cultures de tot el món, d’aquelles que venien d’Àfrica, del Mediterrani, del nord d’Europa, d’Àsia i del Pròxim Orient. Els catalans també hi érem, de fet, de manera força bel·ligerant. El 1282 les tropes franceses del rei Carles d’Anjou són foragitades de Nàpols per l’exèrcit de Pere II el Gran, i el 1442 Alfons IV el Magnànim torna a conquerir el Regne de Nàpols, unificant-lo amb Sicília. Van ser temps de lluites constants amb els angevins francesos, temps convulsos que, malgrat tot, van produir una gran evolució del comerç i l’intercanvi, de la ciència, de l’humanisme i la filosofia.
Adrian Seville, historiador i un dels col·leccionistes més importants de jocs de taula, escriu que una de les primeres notícies que tenim d’un joc de l’oca és de 1480 a Itàlia, en un llibre de sermons on el frare dominic Gabrielle de Barletta adverteix en contra de jugar a aquest joc per Nadal, irònicament escriu: «Clar, perquè si algú ve a casa meva en aquestes dates assenyalades, tinc preparats diversos jocs de taula. Si vol jugar a les cartes –literalment diu triumphos, el precursor del tarot, emprat com a simple joc–, hi ha cartes de tarot a casa; si vol jugar a tavole –backgammon–, tinc diversos taulers; per l’oca tinc daus petits i grans, per si no m’hi veig». Barletta va ser un predicador ambulant de molta fama, comparable al nostre Vicenç Ferrer. I, si va arribar als púlpits de les esglésies és, segurament, perquè el joc existia dècades abans, sobretot com a joc de taverna i d’apostes.
Qui va ser considerat el millor escaquista del seu temps, Pietro Carrera, que també era sacerdot i historiador, va escriure el 1617 que: «aquest joc de l’oca va ser inventat a Florència i, com era molt apreciat, Francesc de Mèdici, Grand Duc de la Toscana, va regalar-lo al rei Felip II d’Espanya». Segueix dient que l’humanista espanyol Alonso de Barros va inspirar-se en aquest gioco dell’oca toscà per a realitzar un joc anomenat Filosofia cortesana, que s’ha conservat, datat en 1588. Carrera no diu quan el joc de l’oca va ser creat, però implica que existia molt abans del govern de Francesc de Mèdici –1541-1587–.
Van reinventar-se moltes versions d’aquest joc seminal: el del mussol, el del viatger, el del dimoni, el de l’amor… Totes elles van anar naixent i morint, creant jocs nous de les seves ruïnes, però l’oca seguia endavant, mantenint-se força constant en el seu disseny i caselles. El 1640, a Venècia, l’artesà Carlo Coriolani en publicà una nova versió, probablement la que va definir a la resta. En el centre apareix una família fent un banquet d’oca i es diu que, potser per això, el joc prengué el nom popular, però és més probable que Coriolani posés el banquet de l’oca perquè, com veurem, els guanyadors de l’oca solien comprar-ne per celebrar el seu triomf amb un bon tiberi.
Taverna i aristocràcia
Es conserva una carta de Gonzalo de Liaño, un dels bufons de la cort de Felip II, datada de 1585 i dirigida al mateix Francesc de Mèdici, que diu: «Maleït sigui el seu servidor Luigi Dovara, que va portar amb ell un joc demoníac anomenat gioco dell’oca, que es juga amb dos daus. Aquest joc el jugueu a la Toscana i tant de bo qui va fer-lo cremés, perquè he perdut 40 escuts jugant amb el Príncep i la Infanta» Com veiem, el joc es podia fer apostant i el mateix nom, joc de l’oca, també el tenia un joc d’apostes que es feia traient d’una bossa les peces retallades del camí. El bufó reial no havia gaudit de bona fortuna, coses que passen quan es juga o quan es viu, que per la mentalitat renaixentista i baixmedieval era el mateix.
El tauler de l’oca més antic que conservem és al Museu Metropolità de Nova York. Tot en ell és misteri. Per començar, està confeccionat com a objecte de luxe al nord de l’Índia, a Gujarat, utilitzant materials nobles com l’ivori, l’or o el banús. Però el seu disseny és italià, una meravella que recorda a les grans serps caragolades, amb escrits italians propis de la segona meitat del segle XVI, amb una galera veneciana en el lloc on hauria d’estar la presó. El contrast entre el disseny dels patrons geomètrics, realitzats amb gran habilitat, i les icones del tauler, fetes a l’engròs, mostren que l’artesà indi que va realitzar-lo no coneixia el joc i que probablement fou fet per encàrrec d’algú italià amb gran poder. El revers del tauler és un escacat pensat per jugar al backgammon i als escacs. Això també descarta la relació amb jocs indis antics, com el joc de les serps i les escales.
A finals del segle XVI s’estén per tota Europa, sobretot entre l’aristocràcia, l’alta burgesia i els intel·lectuals. Al Museu Britànic hi ha una placa d’impremta del joc de l’oca realitzada per l’impressor italià Lucchino Gargano, datada de 1598, que arriba a Londres, on assoleix molta fama i és conegut com The Royall Game of Y Goose. També de 1598 hi ha un joc de l’oca francès fet sobre fusta, «le jeu de l’oie renouvelle des grecs», el joc francès proclama que l’oca era jugada pels antics grecs i que ara és un joc que agrada molt als aristòcrates. També, de nou, el 1598, conservem un joc de l’oca esculpit en pedra per l’artesà Michael Holzbecher, per encàrrec de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Aquest darrer joc està decorat amb cançons de taverna.
Com podem veure, els jocs de l’oca originals no eren jocs per la mainada. Eren jugats per adults, sobretot per nobles, però podem imaginar que també hi hauria jocs de l’oca per les classes baixes, que l’adaptarien a la seva manera. Originalment, la relació amb les apostes, el vi, les tavernes i la gatzara, és indubtable, tenim molta documentació que ens ho mostra. Però això, en l’època, tampoc és extraordinari. Hi havia desenes, centenars, de jocs d’aposta, amb daus, amb cartes, amb taulers, amb tota mena d’instruments. Sí que ho és el fet que des d’un principi, també, estigués relacionat amb la filosofia humanista i el simbolisme esotèric, que va anar-se aprofundint amb el pas dels segles.
La cort dels Mèdici
Com Dorothy en el camí de rajoles grogues cap a Oz, tant el Tarot com el Joc de l’oca, com altres jocs fragmentats en caselles i símbols, ens expliquen un viatge iniciàtic. En el cas de l’oca és un viatge que va anar-se construint amb moltes influències perquè, en aquell temps, no hi havia cap regla homogènia. Això inspirà molts artistes a desenvolupar les seves pròpies versions i a molts filòsofs i savis renaixentistes a intervenir-hi. El viatge de les oques sobre el tauler no és un viatge d’anada, és un viatge de retorn cap al centre, cap al ventre. El perill i la fortuna, la mort i grans tresors esperen, disposats a transformar-nos per sempre més.
La cort dels Mèdici va ser, entre els segles XV i XVI, un dels majors bressols de la filosofia, la ciència i l’art de l’Europa. Quan Francesc envia un joc de l’oca a Felip II d’Espanya no ho fa perquè sigui un joc aristocràtic i de taverna, sinó per les seves característiques relacionades amb la numerologia, el simbolisme i el concepte medieval del «viatge de la vida», que ha fet que hi hagi autors que, d’una manera més o menys gratuïta, relacionin el joc de l’oca amb el Camí de Sant Jaume de Galícia. No és casual que Alonso de Barros veiés en ell un joc filosòfic, que adaptà amb la seva versió: Filosofia Cortesana.
I, si el joc de l’oca existia abans d’entrar a la cort Mèdici, és probable que a Florència es renovés per sempre més com a joc metafísic. En la cort toscana hi havia dos filòsofs cabdals del Renaixement: Marsilio Ficino –1433-1499– i Giovanni Pico de la Mirandola –1463-1494–. Ambdós són els fundadors del neoplatonisme renaixentista i els impulsors de la recuperació i propagació de grimoris i vells textos filosòfics, religiosos i esotèrics, com el Corpus Hermeticum que va portar Leonardo de Candia a la cort de Pistoia de Cosme de Mèdici el Vell, el 1460.
Cosme de Mèdici era banquer i el primer Mèdici que governà Florència de facto després que el seu pare, Joan de Mèdici –Giovanni di Bicci de’ Mèdici–, fundés la Banca Mèdici. Cosme el Vell tenia molts diners per gastar, un gran interès pels textos clàssics i gustos poc comuns, així que va enviar agents per tota Europa, Àfrica i Orient Mitjà a la recerca de vells documents perduts en monestirs, que parlessin de qualsevol tema màgic, metafísic o filosòfic. Les quantitats que el Mèdici pagava eren exagerades. Un cop arribaven a la seva cort eren estudiats pels savis que allí s’hi reunien, com Ficino i Pico de la Mirandola, que els incorporaven a la seva refundació del neoplatonisme humanista.
Els seus inventors originals no els sabem perquè, probablement, no en tingui cap. Però si no va inventar-se del tot a Itàlia, sí que és segur que la Itàlia del Renaixement va donar-li la forma, el subtext i l’empenta que va difondre’l arreu d’Europa. Jocs de carreres, jugats amb daus, n’hi ha hagut d’ençà de temps molt antics, com veurem més endavant. Però el joc de l’oca va sorgir en un context, la Itàlia del Renaixement i la primera edat moderna, que va unir-lo a una sèrie de conceptes que anaven molt més enllà de l’aspecte lúdic, fent de mirall de la vida humana mateixa.
La manifestació de l’Art
Com és lògic, no hi ha cap prova que relacioni directament els dos filòsofs amb el joc de l’oca. Però sí que tenim conceptes que coincideixen. En aquesta part de l’article hem de ser curosos i pensar que tot el que segueix són, solament, hipòtesis.
En primer lloc, tenim el número 63, el nombre total de caselles del joc clàssic. Les primeres versions de l’oca gaudien de les mateixes caselles que les que tenim avui, però algunes han anat variant o s’han perdut pel camí. En general, totes mantenen la seva construcció en espiral i uns mateixos símbols bàsics. I malgrat que el joc clàssic té 63 caselles, hi ha moltíssimes variants. Existeix, per exemple, una versió mallorquina trobada per Joan Amades amb 141 caselles, originària del segle XVII.
El número 63 era el Gran Climacteri d’acord amb la filosofia de Ficino, que recupera el concepte dels antics grecs. L’edat de l’home on s’allibera del pes de la vida, de les emocions, els desitjos i les pors, arribant a la pau interior i quan, es deia, podia ser un autèntic savi. Hem vist en el joc de l’oca francès que es deia va ser jugat pels antics grecs i, malgrat que no tenim constància d’això, la referència a l’antiga Grècia pot venir per un subtext filosòfic i simbòlic recuperat durant el Renaixement italià i que els homes cultes de l’època sabien llegir. Ells veurien el camí de l’oca com un camí de perfecció assetjat per les dificultats de la vida.
Tanmateix, el número 63 era vist com un any molt perillós segons la medicina medieval i de la primera edat moderna, en època de Ficino. Si no mories, assolies gran saviesa. 63 era 7 vegades 9. La filosofia neoplatònica humanista dividia la vida de l’home en 7 vegades 9, i cada una de les sèries de 7 anys era regida per un planeta, començant per Saturn, el més alt dels planetes i acabant per la Lluna, el més baix. Com ens diu Ficino: «Així com Saturn governa el nadó dins de l’úter durant el primer mes de vida i la Lluna l’últim, quan neix l’ordre s’inverteix, la Lluna governant el seu primer any de vida i Saturn el setè. Així, el setè any de vida succeeix un canvi molt perillós en el cos…» perquè Saturn, el Vell Rei desplaçat pel Sol, sempre era signe de perill i il·luminació, alhora.
El 9 també és molt important en el joc, perquè és el número que regeix l’aparició de les oques, que en la versió italiana clàssica estan repartides en dues sèries, cadascuna separada per nou, que s’han d’observar no linealment, sinó com es presenta el joc: en espiral. És a dir, hi ha 63 caselles en espiral, cadascuna d’elles es poden dividir en 7 graus d’ascens a la integració, la síntesi o il·luminació final de l’Obra alquímica. Cadascun d’aquests nivells està marcat per una oca. Normalment, per fer-ho encara més clar, aquests trams de 7/14 graus estan pintats amb diferents colors, l’últim dels quals acostuma a ser el color blanc, com el color blanc de les mateixes oques.
Pel pensament medieval, especialment l’italià del Renaixement, el 9 era un número sagrat, una extensió de la Sagrada Trinitat, 3 vegades 3, la Trinitat de Trinitats, els 7/33 graus cap a la il·luminació o els nivells mitjançant els quals l’ànima ascendeix en el seu camí d’il·luminació espiritual. Aquesta correlació la trobem arreu. Hi ha qui ha volgut trobar restes d’elements constructius, per exemple l’angle exterior de la pota de l’oca fa 40º, graus que permeten dividir el cercle en 9 parts iguals, de la mateixa manera que l’angle entre els dits índex i anul·lar de la mà d’un humà, quan s’obren, fan 40º. Fins i tot, en el seu color blanc hi ha qui ha volgut veure la segona fase de la Gran Obra alquímica, l’albedo. Però tot això, segurament, són sobreinterpretacions.
Sí que és cert que, per exemple, 3×3 és el número de l’anomenat popularment Quadrat màgic o Cub tallat perfecte, que trobem en l’obra de Dürer a Melancolia, de Gaudí a la Sagrada Família o de Dante Alighieri a Vita Nuova, 9 caselles la suma de totes les seves línies fa 15. Curiosament, el 15 també és número important en el joc de l’oca, perquè en el joc clàssic hi ha 15 oques –13 + les caselles 1 i 63–. També el joc de l’oca acostuma a ser quadrat, com el Quadrat màgic.
I si descomptem les 15 oques, resten 48 caselles. Al Llibre de les Concordances –1371– d’en Jaume March se’ns mostra com el joc de naips català, provinent d’Itàlia i aquest, alhora, d’Orient, tenia 48 cartes. Aquesta citació d’en March és una de les primeres referències als naips de tota Europa. La variant espanyola, en canvi, en té 40, sense vuits i nous. I la francesa, la base del pòquer, 54. Aquesta coincidència entre 48 caselles i 48 cartes, en les seves versions més antigues, ens pot semblar una casualitat, però també s’ha de pensar que, com hem vist, a vegades aquests jocs de carreres es jugaven, no amb un tauler, sinó amb fitxes o naips que s’agafaven a l’atzar d’una bossa.
Tanmateix, l’auca era un joc d’apostes nascut a Catalunya. La seva popularitat durant els segles XVII i XVIII era absoluta i va desenvolupar-se en jocs com el bingo, o en aquells «còmics primitius» que explicaven històries i que els cecs i altres artistes nòmades portaven pels pobles. Les auques tradicionals catalanes, que van ser tan famoses que van arribar-se a jugar amb molt d’èxit a Versailles i al Vaticà, on van ser prohibides pel Papa per les fortes apostes que s’hi realitzaven, acostumaven a tenir 48 caselles i, el seu nom llatí, auca, ve de la mateixa arrel que oca. A Itàlia i França era conegut com a Hoc de Catalogna, és a dir, el joc català. Desconec la relació que pugui haver-hi amb el joc de l’oca italià o amb els naips. Les auques catalanes també expliquen un viatge narratiu, però és probable que no tinguin res a veure amb l’oca. D’elles en parlaré en un article propi.
Les proves
El joc de naips italià i després català de 48 cartes és la base del Tarot, i, també, coincideixen amb algunes figures dels Arcans Majors: La Mort, el Diable, el Penjat o l’oca degollada, la Lluna, la Torre o Laberint… Aquesta coincidència pot per molts factors. El més probable és que són símbols d’antiga tradició medieval, associats a una mateixa cultura i a un mateix temps i espai, l’Itàlia dels segles XV i XVI, que ens parlen de les proves d’iniciació entre nivells. Aquests símbols formen part d’un patrimoni comú, col·lectiu, europeu, que apel·la al més profund inconscient.
Adrian Seville ha escrit que «tota la vida humana es troba dins d’aquest joc» i trobem molts taulers de l’oca, dels segles XVII i XVIII, quan la francmaçoneria va fer-se’l seu, on hi ha imprès el títol «Un joc de la vida humana».En el joc de l’oca els perills són perills, com la Mort o el Laberint, però els premis també poden ser perills, com la Taverna o el Tresor. Com qualsevol símbol, les interpretacions no són lineals i tenen moltes cares, moltes d’elles contradictòries i certes, alhora.
Resumint, per exemple la casella 6, el Pont, és la primera prova perquè podria permetre saltar d’un estat de la vida espiritual a l’altre, és el punt de cruïlla, el ritu de pas, l’habitació silenciosa on l’individu infantil signa el seu testament perquè més enllà, on hi ha l’edat adulta, no hi ha retorn possible. Sota aquest pont, sovint, hi ha un reflex del final: sota el seu arc hi ha la calavera de la mort, amb la qual el neòfit dialoga. El 19, la Taverna de la joventut, l’explosió de la vida, podria ser la temptació situada abans del nou tram, les temptacions dels plaers i l’èxit, el banquet fraternal que pot convertir-se en engany. Hem de pensar que, tota aquesta simbologia, està profundament influenciada pel cristianisme, el pensament clàssic i medieval, i el neoplatonisme humanista.
El 31 és el Pou, d’on es beu l’aigua que dóna el coneixement, però que pot embriagar-te i deixar-te glaçat. El Laberint, la 42, és una de les proves finals, és el representant dels hàbits com el narcisisme o l’elitisme, la pèrdua dins d’un mateix, mals hàbits que s’esporguen abans d’arribar al final del camí. La Presó, casella 52, és la presó de la carn i de l’ànima, les fronteres que separen el cos físic i espiritual, la dissolució de l’individu i l’acceptació final de la integració en el magma primer, segons el pensament neoplatònic, en el Creador o Déu. Com el Pou, necessita l’ajuda d’una altra persona, de la fraternitat o amistat. I la Mort, 58, l’últim dels perills, és en realitat una aliada, la mort de l’individu comú i el seu renaixement com a iniciat, per això fa tornar-te a l’inici.
No és casual que, a mesura que avancem en aquest camí on es materialitza l’Art de perfecció, l’Obra del Filòsof, les proves s’acumulin i l’últim tram n’estigui ple. Hem vist com el Gran Climacteri, els 63 anys de la vida, era el punt que els renaixentistes italians consideraven com el més perillós de tota la vida humana, el regit pel Gran Rei de la Mort i el Renaixement, el Rei Saturn. S’ha intentat analitzar moltes vegades la distribució de les proves, però la que sembla més aproximada és la que les relaciona amb la càbala cristiana, terme creat per Athanasius Kircher al segle XVII, però que va fascinar autors medievals com Ramon Llull o Giovanni Pico della Mirandola, qui va estudiar-la.
La gematria emprada per Pico della Mirandola podria estar escampada pel joc de l’oca. L’italià, seguint els seus ideals humanistes, que posaven l’home al centre de la creació però subjugat a Déu, va ser un dels autors cabdals en adaptar la càbala hebrea i fer-ne una síntesi cristiana. Per exemple, el 5 i el 8 fan 13, el número terrible de la càbala cristiana. 58 és on es troba la Mort.
Les oques de Juno
I per què, oques? Hi ha una resposta molt curta i una de llarga. Si acceptem que tot el que he escrit més amunt són solament hipòtesis i conjectures sense cap mena de valor i, el joc de l’oca, solament va ser un joc tavernari i aristocràtic sense valor filosòfic, he de dir que les oques eren un símbol de bona sort pels italians del Renaixement i l’edat mitjana i, encara avui, és un símbol popular de bona sort a Itàlia i a molts altres països. És natural, les oques avisen dels lladres que s’apropen a les cases i, també, van salvar Roma més d’una vegada. I aquí comença la resposta més llarga.
La deessa romana Juno s’ha considerat que era una deessa de la maternitat i la família. Però quedar-se aquí seria massa senzill. Un dels noms de Juno era Moneta, la que avisa o aconsella. Juno és una deessa de la terra i del cel, protectora, ferotge i lleonina, que travessa la realitat i comunica l’esdevenidor, així és una deessa del trànsit oracular. L’historiador romà Titus Livi –segles I aC i I dC–, ens diu com les dones feien sacrificis i ofrenes a Juno la Mare, a qui tenien gran devoció. I Ciceró –segles II i I aC– ens relata com la deessa va avisar als romans, mitjançant una misteriosa veu, d’un terratrèmol i, en conseqüència, van aixecar-se-li un temple al turó del Capitoli.
Dins dels temples de la deessa era habitual que hi visquessin oques, ateses com a animals sagrats. D’ençà de temps molt antics s’han tingut a les cases, sobretot a zones rurals, perquè avisessin de l’arribada de forasters. Els seus crits i el rebombori que fan es deixen sentir d’una hora lluny. També, les oques, eren emprades pels auspicis –literalment, «mirar als ocells»–, tècnica emprada pels endevins romans que veien el futur en el seu vol o en com menjaven i pels harúspexs, que feien el mateix amb les seves entranyes.
Tant Titus Livi com Plutarc ens expliquen la llegenda de la Batalla d’Allia, quan el poderós cabdill gal Brennus pràcticament destrueix Roma. El 387 aC els gals creuen els Alps amb l’objectiu de fer-se amb tota la península Itàlica. Tota Roma va caure sota les seves armes, excepte la Ciutat Eterna. Els legionaris romans van fugir, esgarrifats per la fúria dels gals, deixant les portes de la ciutat obertes i sense guarnir. Els gals van pensar que era una trampa i van esperar tres dies, que els ciutadans van emprar per fugir.
Els pocs legionaris que van quedar per defensar la ciutat sabien que era un suïcidi enfrontar-se a l’exèrcit gal, però van fer-se forts al turó del Capitoli. Els gals van cremar i saquejar la ciutat, però no van poder conquerir-lo i van trobar una manera d’escalar-lo a la nit, aprofitant el silenci i la fosca per sorprendre els pocs legionaris que quedaven i, així, fer-se amb la part més sagrada de la ciutat, on hi havia el temple de Juno. Però les oques van avisar amb els seus crits als legionaris i al seu capità, Marcus Manlius, de l’atac gal. Això va permetre als romans guanyar temps i pactar un tractat amb els gals, que no van arribar a conquerir mai el Capitoli.
Curiosament, a la Catedral de Barcelona també hi viuen 13 oques, representant els 13 martiris de Santa Eulàlia, primera patrona de la ciutat. Però d’això en parlaré amb més detall en un altre moment.
Dea fortuna
No cal ser un investigador saberut i elitista. Un cop d’ull al suggestiu tauler del joc de l’oca ja ens pots inspirar i dir-nos que, darrere d’aquest intrigant laberint cobert d’icones, hi ha alguna cosa més. Com qualsevol altre símbol, apel·la a un racó molt íntim del nostre interior. En Joan Soler i en Joan Amades, que va escriure’n, descobrir-ne i col·leccionar-ne, diuen que a Grècia hi havia un ritu oracular on l’encasellat es feia a terra i es deixava anar una oca en ell. Depenent d’on s’aturava l’au o el seu trànsit, les sacerdotesses n’interpretaven el viatge. No he trobat la referència a aquest ritu oracular, però és molt dubtós que hi guardi cap relació, com a mínim directa. També se l’ha volgut relacionar amb l’intrigant Disc de Phaistos, però és força improbable, malgrat que la forma espiral compartida pugui apuntar a una idea propera.
Més intrigant és la simbologia de l’oca en si mateixa. La historiadora del departament d’Antiga Grècia del Museu Britànic, Alexandra Villing, ens explica com a l’Antiga Grècia les oques formaven part de ritus de purificació, com la majoria d’aus. En els thysiai les aus eren aliments rituals, però no van gaudir de la importància que tenien animals com el porc, el bou o la vaca, propis dels ritus comunals de les polis, les ciutats gregues. Els ritus amb aus eren més rurals, individuals i familiars. Per tant, aquí tenim dos elements cabdals: purificació i família o individualitat. Les oques, segueix Villing, van començar a ser documentades a Europa en un temps quan aquestes aus anaven associades a un estatus adinerat i aristocràtic.
Hi ha d’altres teories que encara remunten el joc a un temps més antic, al joc de Mehen, el joc de la Serp egipci. Als egipcis els hi agradaven molt els jocs de taula, d’ells en coneixem diversos, com el Senet o el Joc Reial d’Ur. S’han trobat Jocs de la Serp que daten, com a mínim, de l’any 3000 aC. Es desconeix com es jugava exactament, solament tenim interpretacions, però se sospita que era un joc de carreres com el de l’oca, amb un sentit lúdic i simbòlic, els jugadors recorrien una espiral fins a arribar al centre. Amb ell es relaciona el joc de la Hiena, que va jugar-se durant segles i segles, amb diverses transformacions, per tot el Pròxim Orient i el Creixent Fèrtil. Cada jugador porta la seva peça fins al centre i retorna, però pel camí pot ser caçat i devorat per aquell jugador que porta la Hiena.
Pels egipcis i els hittites les oques, els ànecs i altres aus eren sacrificades en un estat semi-domèstic. Al nord de Síria i a l’Anatòlia grega eren cremades en ofrenes i rituals expiatoris, els ambassi, sempre relacionats amb la purificació de la família o de l’individu, associades a la katharsis on els grecs, especialment grups de dones, mostraven la seva exaltació emocional, amb libacions de sang, vi i pa. Mentre que pels grecs els thysia, els banquets sacrificials, eren en comunitat, pels egipcis eren banquets més íntims, oferts al déu o als difunts.
Res indica que el Joc de l’oca tingui cap relació amb els ritus grecs o egipcis, més enllà de la idea que durant el Renaixement, en la recuperació de símbols, idees i la filosofia de l’antiguitat, també van recuperar-se elements rituals. Pels egipcis l’oca i el cigne eren aus missatgeres entre la Terra i el Cel, entre els homes i els déus. Quan les oques dels temples criden i avisen als legionaris, d’alguna manera encarnen la veu de la deessa Juno i, així com les oques migren d’una regió a l’altra, també ho fa l’ànima dels homes, segons el punt de vista neoplatònic. El seu color, blanc, característic de les oques domèstiques, a diferència de les oques salvatges, també pot indicar la seva natura domesticada, subordinada a un Déu, Entitat o Creador superior, que l’espera en el centre del tauler.
Com un enigma, en el joc les oques van de la foscor primera, del caos de la imperfecció i la manca de forma, fins a un nucli central, perfectament definit com un omphalos, un melic del món. Ho veiem en com les oques, en alguns taulers, com els primers alemanys, van ser substituïts per figueretes de la deessa Fortuna, perquè la idea que les oques eren símbols de Sort en un sentit medieval molt ampli, en un camí de purificació i elevació però també com un element enganyós, en aquell temps era fàcilment entesa. L’element espiral del tauler també recorda a la Roda de la Fortuna medieval. En efecte, l’oca, símbol de fortuna i plenitud, en alguns jocs també era substituït per una cornucòpia o una roda, com la Roda de la Fortuna dels Arcans majors del Tarot.
Sempre passat pel filtre del pensament cristià i humanista. L’Església Catòlica, d’alguna manera, fins i tot va procurar apropiar-se del joc i molts taulers, per exemple, alguns anglesos, anaven acompanyats de la llegenda: «Inventat al Consistori de Roma», per resumir el Consistori era el braç burocràtic de l’església romana, en el context de la Contrareforma. John Wolfe, que va introduir el joc a Anglaterra, probablement va escoltar aquesta afirmació quan va conèixer el joc a Itàlia i així va comunicar-ho.
El final de la partida
A Catalunya el joc de l’oca va ser, com arreu d’Europa, molt popular. El seu recorregut, d’un passat obscur i arcaic, fins als armaris –més o menys coberts de pols, segons el cas– de totes les cases catalanes, pot resumir-se d’aquesta manera que segueix, sempre hipotèticament. En primer lloc tenim un obscur joc de l’oca medieval, del qual poc o res sabem. És probable que aquest fos un joc de taverna i de classes baixes, de soldats i comerciants, on s’apostava fort i es bevia més. A poc a poc, durant les últimes dècades de l’edat mitjana, a Itàlia, d’alguna manera van anar-se incorporant a aquests taulers una sèrie d’elements, símbols i regles d’un patrimoni europeu comú, forjat durant els llargs segles medievals, idees com la Fortuna, el Diable o la Mort.
Després el joc arriba a les corts italianes renaixentistes. Allà, els filòsofs i educats aristòcrates italians converteixen el joc de l’oca tavernari en una altra cosa. Hi incorporen tot de coneixements i idees esotèriques, neoplatòniques i humanistes, codificades en un tauler espiral aparentment senzill. Els italians, especialment els Mèdici, propaguen el joc per totes les corts d’Europa i el posen de moda. La clau la tenim l’any 1589, on el trobem per primera vegada documentat a moltes corts europees. És probable que, en enviar-li al rei d’Espanya, tots els altres aristòcrates volguessin tenir-ne un i enviessin els seus agents a Itàlia per aconseguir-ne una planxa d’impressió o les instruccions de com confeccionar-lo. És en aquesta segona fase quan, potser, s’hi incorporen elements de l’antiguitat com les referències a Grècia, Roma i Egipte, que es troben amb elements medievals que ja bevien d’un passat remot. Però si el joc medieval era popular i salvatge, el joc renaixentista era cortesà i simbòlic. Malgrat tot, les apostes i el vi no s’abandonen.
Una tercera fase aniria del segle XVI a finals del XVIII, quan es juga a totes les taules cortesanes, per exemple el tenim documentat a la cort de Versailles, amb moltes variacions. D’alguna manera, el joc va gaudir de moltíssimes variacions, mostra del seu gran èxit. Van adaptar-se i canviar-se regles, va haver-hi versions encara més esotèriques i intel·lectualitzades i d’altres que es centraven en aspectes galants i amorosos, com el Joc de Cupido o de l’Amor. Com és natural en un joc d’aquestes característiques, els maçons de França van fer-se’l seu, especialment les ordes irregulars més abocades a l’esoterisme i les ordes rosacreu, lluny de la regularitat anglesa, com la de Misraïm fundada per l’enigmàtic i hàbil xarlatà, Giuseppe Balsamo, Cagliostro, que va hipnotitzar les corts de mitja Europa.
La quarta fase d’aquest viatge, i final, és quan gràcies al desenvolupament tècnic es poden produir jocs de l’oca en sèrie. Entre finals del segle XVIII i XIX és quan es fa més popular a les terres de parla catalana, al País Valencià, per exemple, surten les primeres impressions i a Catalunya és Faustino Paluzie qui en fa les primeres litografies en color. Però com aquí teníem el joc de l’auca, dur competidor del gioco dell’oca, no va acabar de reeixir fins al segle XVIII.
La recerca de la manifestació de l’Art, no solament en l’oca, sinó en molts altres aspectes simbòlics, ha sigut una constant dels segles de l’esfondrament de la modernitat, del XVIII al XX, quan la recerca del símbol arriba al seu clímax i, de sobte, s’abandona. Si la vida era un joc de Fortuna, ara és un joc de compra-venda. Hi ha oques per ordinador i per mòbil, del Tour de França, de pel·lícules i novel·les de moda, i de qualsevol altre concepte que us imagineu. És en aquest temps d’homogeneïtzació i variació extrema quan el joc entra a totes les llars i la seva simbologia s’abandona, a favor d’impressions familiars i entranyables, allunyades de qualsevol idea antiga. Perdut el context que abans la gent podia llegir fàcilment, es perdia el seu sentit.
D’alguna manera el joc de l’oca ha arribat al final del seu viatge, retornant a la fosca, al centre de l’espiral, desproveït de qualsevol transcendència, despullat i dissolt en el no-res. I en unes dècades o segles, probablement, serà definitivament oblidat.
Però el seu viatge segueix aquí mateix, en les nostres mans i en els nostres cors, quan llancem els daus cada vegada que fem una elecció sobre la nostra vida.
De nosaltres depèn caure en l’oca o la calavera.
Bibliografia
AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 4: Carnestoltes. Barcelona. Edicions 62
AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 5: Carnestoltes i la Quaresma. Barcelona. Edicions 62
ANDRIESSE, Alex (2019). Progress in Play: Board Games and the Meaning of History. The Public Domain Review
FARAONE, Christopher A i OBBINK, Dirk (1991). Magika Hiera: Ancient Greek Magic and Religion. Oxford University Press. Londres
FOWLER, Robert L (1995). Greek Magic, Greek Religion. Article a Illinois Classical Studies, pp 1-22.
HITCH, Sarah i RUTHERFORD, Ian (2017). Animal Sacrifice in the Ancient Greek World. Cambridge University Press. Cambridge
SEVILLE, Adrian (2016). The Medieval Game of the Goose: philosophy, numerology and symbolism. A From Cardboard to Keyboard: Board Games Studies Colloquium XVII. Associaçao Ludus. Lisboa.
SEVILLE, Adrian (2019). The Cultural Legacy of the Royal Game of the Goose. Amsterdam University Press. Amsterdam
SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcanova. Barcelona
O’BRYAN, Robin (2019). Games and Game Playing in European Art and Literature, 16th-17th Centuries. Amsterdam University Press. Amsterdam
#/media/File:-3000_Abydos_Spiel_der_Schlange_Mehen_anagoria.JPG){kind=link}
