Introducció a la Castanyada (I): ritus funeraris d’ibers i romans

El destí de Persèfone. 1877. Walter Crane

Aquest és el primer de tres articles dedicats als ritus funeraris que precediren als nostres, dels pobles que, amb més o menys impacte, van influir-nos, formant el substrat d’allò que som. Si no en formaren part ens serviran com a marc conceptual, perquè són pobles propers.

Aquest primer article està dedicat a allò que coneixem dels ritus funeraris de les comunitats prehistòriques peninsulars i dels ibers, cultura protohistòrica que habità tot l’est i sud de la península Ibèrica i el Rosselló, un conjunt de comunitats relativament diferents entre elles que compartien alguns trets culturals, encara avui molt debatuts. Després parlarem de l’Antiga Roma, de la Monarquia a la part final de l’Imperi, de les seves creences al voltant dels morts, del culte romà als avantpassats i els seus enterraments. La romana és una cultura que deixà una petjada inesgotable en la nostra, començant per la llengua i, més que qualsevol altra abans de l’arribada del cristianisme, influí en la nostra visió de la mort.

En el segon article ens centrarem principalment en els celtes insulars i continentals, fent una breu incursió en els germànics. I, en el tercer, en el pas de l’Antiguitat a l’Edat Mitjana i els primers segles de l’Edat Mitjana, on, ara sí, ens aproparem més a la cultura catalana. Tots tres articles ens serviran per contextualitzar d’una manera precisa els costums i les creences al voltant dels morts de finals d’octubre i principis de novembre, de la Castanyada o el Dia de Difunts, celebracions que publicaré per separat. No és que hi hagi una relació directa, lineal, entre tot el que veurem en aquests articles introductoris i els dedicats a la Castanyada i, si hi ha punts de contacte, es fa difícil definir quins amb traç precís. Però veurem formes, ombres i records, d’allò que nosaltres celebràvem fins fa dos dies.

La religió dominant d’avui és l’ateisme, per tant és difícil parlar d’aquestes creences, perquè per entendre-les bé hem de fer l’esforç de pensar i viure-les com la gent que les posseïen. A més a més, els ritus funeraris són aquells que s’intenten evitar, perquè porten records tristos i agredolços. Ningú vol pensar-los, ni estar a prop d’allò que signifiquen. És ben natural. Malgrat tot, tingueu les creences que tingueu, si us apropeu a llegir aquests articles, veureu que són un tresor cultural que ens parla d’allò que més estimem. I de tot allò que temem. I, malgrat el silenci i la tristesa, també són celebració de la vida perquè, quan es perd, s’estima. Els ritus funeraris ens parlen íntimament de qui som. Coneixent-los ens estem coneixent a nosaltres, potser més que amb qualsevol altre mirall.

Segueix amb aquests articles:

Introducció a la Castanyada (II): Samhain i els ritus funeraris en les cultures celtes

Introducció a la Castanyada (III i final): el declivi del paganisme, i els ritus funeraris de l’Edat Mitjana fins als nostres dies

 

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.