Introducció a la Castanyada (III i final): De la reforma medieval fins als nostres dies

Castanyera clàssica, segons el Costumari català de Joan Amades
Castanyera clàssica, segons el Costumari català de Joan Amades

Perseguides i oblidades les velles religions europees, durant l’edat mitjana van reformar-se i assimilar-se moltes celebracions i ritus antics relacionats amb els difunts, amuntegats uns sobre els altres amb una nova interpretació cristiana o musulmana, depenent del lloc d’Europa on et trobessis. En l’àmbit popular les relacions amb els morts van persistir amb moltes variacions, afectades per les imposicions culturals. Algunes d’aquestes tradicions van sobreviure, fortament codificades i rellegides per la nova religió cristiana o prohibides per la musulmana. D’altres, simplement, van apagant-se fins a desaparèixer, d’elles no en sabem pas res.

Un dels exemples més clars de com aquest substrat musulmà o cristià va afectar a les antigues creences, anteriors a l’arribada de les religions abrahàmiques a Europa, el trobem en l’assaig Servants of Satan, Masters of Demons, del professor de Bergen, Gunnar W. Knutsen, que vaig ressenyar a Llegendàrium. En ell, veiem com la diferència entre el Regne de València, cristianitzat més tardanament i amb influències culturals morisques, mantenia conceptes molt diferents de què eren els genis i els esperits, d’aquells que es tenien al Principat.

Finalment, durant l’edat moderna totes les possibilitats es tanquen i s’encotillen: a mesura que el racionalisme i el materialisme guanyaven terreny a la religió, després anomenada «superstició» pel pensament il·lustrat i les ideologies sorgides de la Revolució Industrial, les tradicions funeràries van reduir-se, empobrir-se o infantilitzar-se, convertint-se en joc de la mainada, anècdotes o rondalles de la vora del foc. A mesura que la ciència va descobrint i apamant el funcionament material del cos, cada vegada hi ha menys espai per l’ànima.

Durant el segle XVIII i en àmbits urbans es forma la Castanyada que ens és familiar i durant el segle XIX es propaga, de les ciutats cap a tot el país. La d’àmbits rurals mantenia encara formes del passat, ritus i costums molt antics, que van perdent-se a mesura que passa el segle XX. Els últims tres-cents anys la Castanyada ha sobreviscut fent parella dels canvis de la societat, prohibint-se algunes de les seves pràctiques durant la Dictadura espanyola i combatent amb reformulacions vingudes d’altres territoris, com el Halloween, que ens recorden amb una careta de banalitat el que aquí fèiem i s’ha perdut. S’ha convertit en una tradició familiar secularitzada, desproveïda de sentit litúrgic i transcendent que, en molts casos, no va molt més enllà de menjar castanyes i panellets o, per qui és creient, visitar els cementiris. Els morts s’han convertit en producte. Aquesta és la Castanyada d’avui.

De tot això en parlaré en aquest article.

Detall del Sarcòfag de Domatilla. Del 350 dC, aquesta és una de les mostres més notables d’art paleocristià, avui al Museo Pio Cristiano, del Vaticà.  El sarcòfag va ser construït durant el turbulent segle IV, quan les velles religions politeistes, ja en declivi, van començar a ser perseguides arreu de l’Imperi. En ell podem veure una Anastasis, és a dir, la Resurrecció de Crist, tema molt recurrent en l’art cristià. Els ocells simbolitzen l’arribada de l’alba, perquè a ella canten. També ens recorda a la història de quan Constantí el Gran va veure la Creu i el Crismó al Cel, que anunciaren la seva victòria. El Chi Rho, el monograma que simbolitza el nom grec de Crist, Cristós, és al centre. Encara conté molts elements sincrètics, com la garlanda de llorer o blat, símbol solar i de la victòria triomfant pels romans i que, en aquest sarcòfag, també fa referència a la corona d’espines de Crist. La roda, el llorer i el blat, així com la creu, són antiquíssims símbols solars i Crist, en fer-se religió imperial, fou identificat pels romans amb els atributs d’un déu solar. Per ells el Sol era un dels déus principals, encarnació de l’emperador. Aquesta construcció de la creu, amb el crismó i la roda, està construït de la mateixa manera que un tropaeum, un gran símbol exhibit en batalla i a la ciutat de Roma per anunciar victòries militars. Si observem, un dels legionaris dorm, mentre que l’altre observa fascinat el tropaeum. El que simbolitza aquesta construcció per a la mentalitat romana i, encara més en un segle com el IV i en un sarcòfag, és la victòria de la resurrecció sobre la mort, del renaixement de l’ànima en Déu i proclama: Observeu la victòria de Crist! Font.

El declivi del paganisme a Roma

Per seguir parlant sobre les celebracions que acabaren sent la Castanyada, he de dedicar unes paraules al procés de declivi que van anar patint les diferents creences precristianes i premusulmanes. Aquest és un tema complex i amb molts matisos, que ha ocupat i segueix ocupant moltes hores i moltes pàgines per part dels investigadors, historiadors, antropòlegs, sociòlegs, és un tema que segueix discutit i obert. Així que aquí solament en faré un brevíssim esbós, perquè s’entengui millor el que vindrà després.

En primer lloc, el conjunt de creences i tradicions precristianes no van desaparèixer de la nit al dia, ni amb el mateix grau d’intensitat. L’ascens del cristianisme primitiu a Roma, a Grècia i al Pròxim Orient, entre els segles I i IV dC, va ser un procés molt gradual. L’emperador Gal·liè –253-260– va ser el primer a promulgar una llei de tolerància a totes les religions, incloent-hi la cristiana. I Constantí I el Gran va ser el primer emperador romà a convertir-se al cristianisme. Dos cronistes cristians, Eusebi de Cesarea i Lactànci, van propagar la llegenda que diu que va ser durant la Batalla del Pont Milvi, el 312, quan Constantí va convertir-se. En aquell temps, l’Imperi Romà estava dividit en la Tetrarquia així que Constantí, que després de la batalla va assolir de nou el poder com a únic emperador, necessitava legitimar-se.

Segons Lactànci, Constantí va tenir un somni on una visió el comminava a inscriure el crismó a l’escut dels seus legionaris. Eusebi, a la seva Vida de Constantí, narra com l’emperador, en mirar al Sol, va veure una creu de llum per sobre de l’astre i unes paraules en grec que significaven «amb aquest signe, venceràs». Aquella mateixa nit, Crist s’aparegué a Constantí i li digué que amb aquell signe, que era el seu, venceria a tots els seus enemics. Segons Eusebi, més tard les legions de Constantí combatien sota l’estendard del Làbarum, l’estendard imperial romà coronat pel crismó, un monograma format per les dues paraules gregues X i P, Chi Ro o Cristós. Constantí ordenà que el tetrarca que se li enfrontà, Maxènci, que s’ofegà al riu Tiber durant la batalla, fos decapitat i el seu cap exhibit pels carrers de Roma, seguint els velles costums. Tanmateix, hi ha polemistes cristians que diuen que Constantí solament es convertí en el seu llit de mort i el seu Arc de la Victòria no mostra cap símbol cristià.

Es considera que la instauració del cristianisme a l’Imperi Romà fou sota Constantí, d’ençà del Primer Concili de Nicea, el 325. Però durant el regnat de Constantí, inicialment, la persecució contra el politeisme no fou del tot formal. Sí que Eusebi cita l’enrunament d’alguns temples i el bisbe Sant Martí de Tours narra la destrucció de llocs sagrats gals, però no va ser del tot estesa. El segle IV va ser un segle d’anades i vingudes pel que fa al declivi de les velles religions. Va haver-hi emperadors que van restituir-lo o tolerar-lo, d’altres van perseguir-lo fermament, com Constantí II –337-361–. Sota el regnat d’aquest emperador es van tancar els temples, van tombar-se símbols com l’Altar de la Victòria o les estàtues dels vells déus, les penes contra les ofrenes, els sacrificis o la idolatria eren duríssimes. I això va provocar una onada de venjances personals, persecucions, dessacralitzacions i saquejos dels temples i, fins i tot, de l’execució o l’assassinat de nombrosos creients.

L’últim intent de restitució oficial de les velles creences va ser el 394 a la Batalla del Frígid, quan s’enfrontaren l’emperador d’Orient, Teodosi el Gran, cristià, contra l’emperador d’Occident, Flavi Eugeni, que malgrat que era cristià simpatitzava amb la tolerància cap als pagans i era recolzat per les famílies influents que encara mantenien les velles creences. Eugeni fou derrotat i les religions politeistes van ser bandejades, oficialment, de l’Imperi. No va tornar a haver-hi cap intent, seriós, de restituir el politeisme com a religió de l’estat romà.

A l’Imperi Romà d’Orient les coses no foren diferents, el 484 un general romà, Lleònci, es revoltà contra l’emperador Zenó per destituir-lo i tornar a revifar les velles creences, reobrint els temples. Però fou derrotat i executat. Zenó va emprendre una dura persecució d’oficials, intel·lectuals i nobles pagans. Tots ells van haver de convertir-se forçosament o fugir de l’Imperi d’Orient.

Durant el segle V la persecució als pagans per part de l’Imperi Romà d’Occident es tornà cada vegada més dura. Es diu que l’emperador d’Occident, Antemi 462-472, va ser l’últim a pensar en reviure o tolerar el paganisme incloent, per exemple, a Hércules derrotant al Lleó de Nemea a les seves monedes, i restituint un filòsof pagà, Sever, com a Prefecte de la ciutat de Roma. Però Antemi, que apuntava a ser un emperador més tolerant que molts dels seus predecessors, va ser assassinat pels cristians i les poques famílies paganes que quedaven a Roma van perdre tota esperança. Ja no hi havia volta enrere.

Irminsul és destruït per Carlemany. 1882. Heinrich Leutemann. En aquest gravat romàntic podem veure, al fons, dominant l’escena, l’arbre sagrat Irminsul, tal com va ser tallat per les tropes de Carlemany durant la invasió de les terres dels saxons, el 772. El mateix emperador és representat, barbat i a cavall, acompanyat de l’estendard de la Creu, ordenant als seus exèrcits. Leutemann ens presenta l’arbre humanitzat, gairebé clamant amb els braços en alt. El gravat també recorda a la Matança de Verden, quan 4500 saxons que es negaren a ser cristianitzats foren decapitats pels carolingis. Observeu els homes lligats i agenollats, amb espasses i les maces trencades als peus; el cap de l’Irminsul essent degollat; els arbres amb una compisició sinuosa similar a la del Crit de Munch i les figures de fons, vagament esbossades, cridant com si fossin l’expressió de dolor del mateix arbre; i la sacerdotessa pagana a la part inferior esquerra, que recorda a l’endevina Veleda segle IdC, dels brúcters, segons la descriu Tàcit al seu llibre Germània. Ella porta la vareta d’avellaner i la garlanda de fulles de roure al cap, atributs del seu poder màgic, però abaixa el cap atemorida i és incapaç de fer res. Ja no té poder. Però hi ha una nota intrigant: mentre que la violència que es desferma sobre l’Irminsul està dominada per l’ombra, l’única llum de l’escena, totalment irreal, ve dels vençuts, com si la projectés la mateixa endevina, la mare i l’infant. Esperança? Font.

El declivi del paganisme arreu d’Europa

Arreu d’Europa el procés de cristianització no va ser homogeni, alguns territoris es convertiren a la nova fe ràpidament, d’una manera més convençuda i honesta, d’altres costaren molt de convertir i s’emprà una violència desfermada contra ells. En els territoris on entraren els musulmans, com a la península Ibèrica, el procés de conversió forçosa guarda unes especials característiques que s’escapen de l’espai d’aquest article. Però, en termes molt generals, els territoris més romanitzats i urbans ja estaven força cristianitzats i acceptaren o abraçaren amb més facilitat la imposició romana baiximperial del cristianisme com a religió única.

Malgrat que això és molt a l’engròs, perquè alguns països ben rurals i allunyats de la romanització, com Irlanda, foren dels primers a abraçar el cristianisme, gràcies a l’esforç de missioners britons com Sant Patrici. Altres territoris, especialment bàltics i de l’est d’Europa, com Lituània, no foren cristianitzats fins al 1387 i fou solament una cristianització per part de les elits governants i, sovint, únicament de manera nominal. Els primers cristians van anomenar despectivament a les velles religions paganisme –de pagus, el camp–, el que ens dóna una bona pista de qui n’eren els seus fidels: principalment la gent del camp, gent allunyada de les ciutats i, per tant, de la romanització.

Tampoc podem dir que totes les conversions al cristianisme foren sangonoses i violentes, no. N’hi hauria de tota mena i, de fet, quan el cristianisme va florir amb més força va ser durant l’època de tolerància inicial a Roma. Els mateixos cristians van patir, i segueixen patint en alguns llocs del món, persecucions religioses. I el cristianisme mateix ha patit, d’ençà dels seus inicis, greus divisions internes que han provocat guerres, enfrontaments i persecucions, especialment durant l’època moderna, en el context del procés de tancament i homogeneïtzació dels estats absolutistes, que utilitzaven les religions com a excusa per vertebrar una idea monolítica i cega de l’estat. Un exemple ben recent i no llunyà, el tenim en l’aparell franquista i la seva «Espanya Nacionalcatòlica».

L’aliança entre estat i religió és cabdal per entendre l’expansió d’una religió única per tota l’Europa medieval. I, per això, he de parlar breument de l’Imperi Carolingi, on va imposar-se més la cristianització en les elits nobiliàries que, hereves de la idea imperial romana, volien mantenir un gran imperi unit sota una mateixa idea religiosa i una mateixa família. Famoses són les maneres de convertir al cristianisme de l’emperador dels francs, Carlemany, tant que han donat peu a tot un seguit d’anècdotes semi-llegendàries. Les llargues guerres contra els pagans saxons, els germànics, que finalment guanyaren els francs, s’han considerat que fins a cert punt foren guerres de religió, perquè en elles es veu molt clarament com l’estat carolingi emprà el cristianisme per imposar la seva idea unitària de societat.

Karolus Magnus et Leo Papa, del 799, un poema èpic carolingi de propaganda política, quan narra les guerres carolíngies contra els saxons lloa l’ús de la violència i l’horror per trencar les voluntats i forçar a les conversions: «El que l’ànima perversa i la ment de l’enemic es neguen a fer amb persuasió, deixeu-los que ho facin obligats per la por». El 782, en les seves Capitulacions Saxones, un seguit de lleis que s’imposaven a la derrota d’aquest poble, Carlemany va promulgar la pena de mort per tots aquells que no es convertissin al cristianisme un cop vençuts. Segons els Annals del Regne dels Francs, el mateix octubre del 782, després d’una rebel·lió que cremà diverses esglésies i assassinà capellans i monjos, Carlemany perpetrà la Massacre de Verden, on 4500 saxons presoners de guerra foren decapitats després de negar-se a convertir-se. La guerra contra els saxons acabà quan el rei saxó Widukind, després de molts anys de resistència, és rendí i batejà, convertint-se el 785.

Com és lògic, tot això no té res a veure amb la religió, sinó amb la instrumentalització que fan els aparells estatals i les seves classes dominants de les ideologies, en aquest cas religioses, per imposar un règim polític concret, en el cas carolingi el domini vertical per part d’algunes famílies aristocràtiques que creien, com diu el medievalista Jacques Le Goff, que la terra era d’ells i ells eren la terra.

Aquesta idea s’estengué per tot l’Occident cristià medieval, d’ençà d’aleshores i de les successives derrotes dels pobles pagans, el cristianisme s’imposà en totes les elits d’aristòcrates i, mitjançant l’evangelització, en els àmbits rurals. Arreu tenim notícies dels vells temples i llocs sagrats sent enrunats, tallats, cremats o abandonats. El 772 els carolingis tallaren l’arbre sagrat dels saxons conegut com a Irminsul, al bosc de Teutoburg. El 723, Sant Bonifaci i el seu seguici, entre els quals es trobava Santa Walburga, com vam veure a l’article de la Nit de Walpurgis, tallaren el Roure de Donar, anomenat Gaesmere pels germànics. Al lloc sagrat d’Uppsala, a Suècia, s’aixecava un gran freixe, que probablement fou cremat i abandonat al segle XI. Hem vist a l’anterior article dels celtes com la pedra de Cromm Cruach, a  Killycluggin, fou trencada a cops de maça.

Podem pensar que arreu d’Europa molts altres ídols, temples, llocs sagrats com costes, coves, rius, boscos i pedres, foren trencades, cremades i, finalment, oblidades. Potser solament recordades en forma de rondalles moralitzants o per fer por.

Lluís el Pietós, "Ludovicus Pius", és coronat pel seu pare, l'Emperador Carlemagne
Lluís el Pietós, «Ludovicus Pius», és coronat “simbòlicament” pel seu pare, l’emperador Carlemany. El 814 va accedir al tron de Rei dels Francs i d’Emperador del Sacre Imperi, però el 781, amb 30 anys, va ser anomenat Rei d’Aquitània, terres que comprenien gran part de l’Occitània, excepte la Septimània, que Lluís separà quan fou emperador i la reunificà amb Aquitània sota el regnat del seu segon fill. Com a Rei d’Aquitània, Lluís era el guardià de la frontera sud de l’Imperi Carolingi. Així, va conquerir Barcelona el 801, nomenà els primers comtes de Barcelona i, sota el seu regnat, es formà la Marca Hispànica. Inicialment aquest terme era solament emprat per una elit culta, com a mer referent geogràfic, doncs els francs anomenaven a aquella frontera de l’imperi Gòtia o Gothica, com ens mostren els Annals del Regne dels Francs –segle VIII–. Aquesta «Terra dels Gots» seria la futura Catalunya. Lluís va ser el monarca que, per precs dels seus bisbes, va perseguir la festivitat pagana del 31 d’octubre i l’1 i 2 de novembre. El seu sobrenom, el Pietós, intentava reforçar aquesta imatge de rei fidel a l’ortodòxia catòlica romana.

A l’edat mitjana, seguint el fil que hem vist en diferents cultures de l’Antiguitat, se celebraven els «àpats funeraris» en record dels difunts de la família, tot sovint deixant un espai buit i un plat a taula per al familiar. El mateix hem vist que feien els romans amb els Lares Familiarii o els celtes amb els Aes Sídhe, aquest és un costum que té arrels molt antigues i ha perviscut fins ben entrat el segle XX en algunes cases catalanes. No és banal, ni casual. Hi ha un sentit comunitari: es recorden els que ja no hi són. Però, com sempre, és molt més que això. També hi ha un sentit de transcendència: «avui són ells, demà nosaltres». I un sentit d’unitat entre la comunitat dels vius i dels morts. O, com es va començar a dir durant l’edat mitjana a l’Europa cristiana: «la parròquia dels vius i la parròquia dels morts».

Al segle VII el Papa Bonifaci IV, en cristianitzar el Panteó de Roma i passar a ser el que ara és «Santa Maria dels Màrtirs», on es veneraven tots els Déus romans, va canviar «Tots els Déus» per «Tots els Màrtirs i la Verge», instituint la seva festivitat el mateix dia que se celebrava el Panteó Romà, més o menys pels volts del que ara és el tretze de maig. Tanmateix, el Panteó va ser un dels pocs temples pagans cristianitzats i el primer conegut, mantenint-se en ús fins avui en un bon estat de conservació. Segles més tard va ser el Papa Gregori IV, al segle IX, qui va designar el primer de novembre com a festivitat de Tots Sants, canviant la data i el nom de «Tots els Màrtirs». També va instituir el dia 2 com a festa «dels difunts». Quan el papa Gregori IV impulsa aquest canvi, no solament ho fa com un moviment litúrgic sinó també polític. Arreu d’Europa han passat una sèrie de successos que el mouen a fer-ho amb urgència.

En primer lloc, els bisbes de França i el rei d’Aquitània i emperador carolingi, Lluís el Pietós, com a únic fill de Carlemany que arriba a l’edat adulta, preguen al Papa que el primer de novembre se celebri una festivitat cristiana perquè per tot el seu regne en aquestes dates hi havia celebracions obertament paganes, entre elles les relacionades amb la «Cacera Salvatge», el «Pastor nocturn», la «Mare Hulda» i altres éssers i déus de tradició germànica o celta. En segon lloc, i no menys important, els bisbes de les illes britàniques, especialment els irlandesos, estan escandalitzats amb la resistència de la gent rural a deixar de celebrar el primer de novembre i el record dels difunts.

Era una litúrgia que, hem de comprendre, desafiava obertament el dogma cristià. No podia ser que els difunts es barregessin amb els vius, no fins a la Fi dels temps, quan segons el cristianisme hi haurà la Segona Tornada de Crist i s’aixecaran els morts de les tombes. Hem vist com per maig la cultura romana celebrava algunes festivitats relacionades amb els morts, com les Lemuriales. Canviant la data de Tots els Déus a Tots els Sants i transportant-la al primer de novembre feia net de dues festivitats, assimilant la vella celebració pagana de maig a la de novembre i, a més a més, cristianitzant-la. Era una jugada litúrgica i social de primera magnitud i, també, un molt bon exemple de com tradicions i ritus van anar-se simplificant, dins d’un nou codi litúrgic i religiós, el cristià, que va saber-se adaptar sempre a les situacions i als pobles.

Així, a aquest canvi també va accedir-hi sant Odiló, abat de Cluny, a França, un dels centres religiosos més importants de la cristiandat a l’època, que va introduir la nova celebració de Tots Sants als monestirs que l’orde de Cluny va reformar i, amb ella, a totes les comunitats rurals i urbanes amb les quals els monestirs de Cluny estaven en contacte. Per tractar d’esborrar la memòria de les festivitats paganes, Gregori IV també va reformar un segon dia, el Dia dels Morts, el 2 de novembre, veient que les celebracions de l’antic Samonios gal·loromà duraven diversos dies i que el número 2 era especialment sagrat per les religions indoeuropees celtes i germàniques.

Lluís el Pietós, qui va iniciar aquesta reforma en els seus dominis, va ser el rei franc que conquerí Barcelona a l’Islam el 801. És ell qui apareix a la llegenda de les Quatre Barres i el Comte Guifré, i amb ell molts soldats francs assoliren alous lliures a la terra de Catalunya, alous que donarien origen a nissagues de masies mil·lenàries, algunes de les quals segueixen dempeus, reformades. I, com ens indica el medievalista Pierre Bonassie, amb aquests soldats lliures moltes de les tradicions que a la resta de l’Imperi Carolingi no trobaren un clima favorable o que es van seguir practicant sincretitzades amb el cristianisme, a Catalunya, per ser Marca de frontera i un lloc molt allunyat de París i Roma, va mantenir un caràcter més tradicional fins ben entrat el segle XX. Al segle XIV, apuntava Marià Aguiló, Tots Sants era anomenat «martro» i «martaror», és a dir, una referència al Dia dels Morts.

Seguint la reforma carolíngia, el cicle que va del capvespre del 31 a l’albada del 3 era un temps de treva i el dia 1 era prohibit guerrejar, dia que aprofitaven els soldats per recordar als difunts. Hem vist com aquesta prohibició de guerrejar també era present en els costums celtes, concretament en les assemblees de Reis que hi havia al Turó de Tara, a Irlanda, però també va mantenir-se a molts altres regnes europeus. Aquest dia de Tots Sants, anomenat d’«Omnia Sanctorum», les famílies de l’alta edat mitjana i fins al segle XVIII a Catalunya, visitaven els seus difunts als cementiris i feien un àpat allà mateix, tot sovint sobre les seves tombes. I, com ja hem comentat, si el primer de novembre, Tots Sants, és quan els vius visiten els morts i peregrinen als cementiris, el 2, el «Dia de Difunts», és quan els morts visiten els vius i entren a les seves llars. Potser, el dia 2 era tant o més important que el dia 1.

El paganisme i els seus ritus, arreu, s’anaren oblidant, però no fou un procés de la nit al dia. Moltes tradicions van sobreviure, més o menys cristianitzades, especialment en àmbits rurals. Els mateixos evangelitzadors cristians utilitzaven, a voltes, exemples pagans per fer entendre passatges del Nou Testament a gent, en la seva majoria, que no sabia llegir ni escriure. I hem vist com, sovint, l’Església de Roma emprà la mateixa formulació de les anteriors religions, sobreposant els seus símbols i codis. I tota aquesta litúrgia ritual va ser portada pel catolicisme a països com Mèxic, on encara ho celebren com una festa grossa.

La reforma carolíngia és cabdal per comprendre com van assimilar-se i reformular-se tot un seguit de tradicions, codis, símbols, litúrgies, esperits i conceptes que, si en el passat havien sigut molt rics, van anar reduint-se i simplificant-se amb el pas dels segles.  La llarga edat mitjana va ser una època de grans oportunitats que va anar-se tancant progressivament, fins a arribar a l’edat moderna, quan les últimes rèmores de paganisme foren escombrades, no solament per l’aparell estatal que volia dominar-ho tot, fins i tot les ànimes dels seus súbdits instrumentalitzant diferents versions del cristianisme luterà, calvinista, catòlic, ortodox, anglicà, etcètera, sinó pel racionalisme, que arribada la Il·lustració s’anà convertint en la nova religió estatal, amb excepcions com l’espanyola, on la religió vertebrà la societat fins a la mort del dictador Franco.

Algunes litúrgies sobrevisqueren, folkloritzades, reduïdes a la seva mínima expressió, convertides en jocs de la mainada, codificades dintre de rondalles sense valor aparent o tradicions orals, familiars i locals. I aquí és on arribem al segle XVIII.

Castanyera, auca de baladrers
Castanyera, Auca de Baladrers, València. Aquesta imatge ens mostra com eren les antigues castanyeres, dones que s’establien arreu de les ciutats, ciutats com València, Barcelona, Perpinyà o Palma, per vendre castanyes i moniatos rostits. En general eren dones grans i molt pobres, que passaven autèntiques penúries, entre elles el fred, la fam i les bromes pesades dels vianants. Elles eren les últimes dipositàries d’una tradició que, durant l’època moderna, va entrar a les ciutats i allà, en l’ambient urbà de l’època moderna, començà a comercialitzar-se. Menjar castanyes en relació amb els difunts, com veurem en propers articles, es remunta a temps molt antics, però és durant el segle XVIII quan es codifica en la forma actual. Eventualment, la Castanya de les ciutats serà la que s’imposarà al món rural. El procés de comercialització i buidatge de la tradició no s’ha aturat d’ençà d’aleshores. Font: Costumari Català d’en Joan Amades.

Els segles XVIII i XIX: la Castanyada que coneixem

Podríem dir que durant l’edat moderna la tradició dels àpats funeraris va conformant-se i al segle XVIII s’estableix definitivament com la coneixem avui. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà –1746-1818–, ens explica en els seus textos autobiogràfics, anomenats «Calaix de Sastre», que el costum de menjar castanyes per aquestes dates estava molt arrelat al segle XVIII, on es menjaven castanyes arreu de la ciutat de Barcelona, se sortejaven panellets en rifes molt populars i es bevien vins dolços i vins novells, acabats de veremar. Com hem vist, això no està tan allunyat del que feien a l’Antiga Roma o en els pobles celtes.

Estem davant d’una celebració autènticament ancestral i antiga, que ha patit molts canvis i alteracions al llarg de la història, mantenint un poderós corrent de base. I aquesta, la del segle XVIII urbà català, és la Castanyada que ens és més familiar. Però hem de tenir en compte que, les primeres notícies que tenim d’aquest estil de celebració de la Castanyada, ens arriben de ciutats com Barcelona, València o Girona. Com veurem en propers articles, on entrarem de ple en la celebració de la Castanyada, de Tots Sants i del Dia dels Morts, en les zones rurals era relativament diferent. En elles encara es conservaven, cap al segle XVIII i fins ben entrat el XIX, costums molt diferents. La versió urbana, però, va acabar per ofegar tota la resta, com ha passat amb molts altres costums populars.

Seguint a Amades i el seu Costumari Català, les castanyeres de Barcelona posaven la seva parada el primer de novembre i ho feien totes juntes, enfront de dos dels portals de la ciutat: Portal de l’Àngel i el de «Don Carles». Aquests dos emplaçaments no eren pas casuals. El Portal de l’Àngel s’havia de travessar si es volia visitar el Cementiri dels Empestats, que era a l’encreuament del passeig de Gràcia amb Aragó, l’anomenat «hort del Convent de Jesús». Diu Amades que els estudiants lligaven a la parada de castanyes una corda a un dels carros de difunts de la zona i, quan aquest arrencava, feia anar castanyes i castanyera enlaire, provocant les riallades de tothom que hi passava.

El segon portal era a l’actual Avinguda Icària i era pas obligat per visitar el cementiri del Poblenou. Els barcelonins compraven les castanyes quan tornaven dels cementiris. Després del primer de novembre, les castanyeres ja eren per tota la ciutat. Les castanyeres tradicionals del segle XVIII, XIX i XX, eren senyores grans que venien castanyes al carrer, vestien amb faldilles de sargil molt amples i un davantal de cànem i llana, a més d’una caputxa blanca, molt llarga, que complementava la seva aparença clàssica.

Segons Joan Soler i Amigó, es torraven les castanyes mentre es resava tres parts del rosari per l’ànima dels difunts, així que aquesta senyora era una figura que havia mantingut aquesta «atmosfera» de venerable, en certa manera relacionada amb el món dels morts. Curiosament, ja a finals del segle XIX i durant el segle XX, moltes d’aquestes senyores tenien un origen gallec.

Sobre elles guardem força rondalles, danses i cançons, com aquesta, que fins fa poc era ben popular a les escoles:

«Quan ve el temps de menjar castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.
La camisa li va petita,
la faldilla li fa campana,
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre balla així

Les castanyes es couen en fogueres, que recorden a aquelles que feien els celtes en aquestes dates, ja d’una manera més continguda i controlada. Les castanyeres ho feien en fogons de terrissa, anomenats «copa», ja que s’assemblaven a una copa; més tard, segons Amades «torraven les castanyes amb paella d’aram o de ferro grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes». I en altres pobles, en general a les zones rurals, directament es feia una foguera i sobre les brases es posava una cassola metàl·lica amb forats, o un cilindre en forma de gran olla foradada, anomenada «tambor» o «tixolo».

En molts llocs de Catalunya era costum tacar-se la cara i els ulls amb el carbó i el sutge de les fogueres de castanyes després de saltar-les, ja que diuen que porta bona sort. Hem vist com, exactament el mateix, ho feien a Escòcia i altres pobles celtes. En els pobles també s’hi cantaven cançons al seu voltant o s’explicaven històries de difunts per «fer la por». Hi havia captiris i tot un seguit de tradicions i costums, de les quals parlarem en propers articles. Però va ser la variant «de ciutat» amb algunes diferències, no la rural, la que va perdurar en el temps.

El segle XX: La dissolució del significat

Hem vist com, durant tots aquests segles, la Castanyada que nosaltres celebrem és l’última reformulació d’una herència molt antiga. Com amb tantes altres tradicions, avui hi ha qui malda amb molt d’esforç per recuperar antics costums, a contracorrent de la dissolució dels temps. D’altres creen formes noves i originals, que neixen i moren com flors d’hivern. Però el que regna és el buidatge de contingut i la velocitat, la multiplicació industrial i numerada, clònica, de la forma, sota l’aparença d’una cosa que «es ven», encara que el que es vengui s’autoproclami transcendent, la transcendència fa temps que s’escolà per la claveguera de l’absurd.

Els panellets que portaven les ànimes dels difunts ara són panellets de cuina d’autor amb influències d’street food asiàtic. El vell tió cercat al bosc pel fadrí l’albada del solstici d’hivern, ha sigut substituït per centenars de Tions de Nadal als taulells com soldats amb un somriure corglaçat. Les fogueres que s’aixecaven per Sant Joan a l’antiguitat, on s’hi arreceraven els amants i els esperits, ara són una excusa com una altra per sortir de festa i caure rodó. Els boscos i els torrents que van ser lloc d’aplecs secrets avui són atraccions turístiques i les portes ja no s’obren a les ànimes perquè trobin el camí fins a la llar de foc, però amb Internet podem obrir les portes als monstres del buit.

Fins fa poc, tothom pensava que la Castanyada era simplement reunir-se en família per menjar castanyes, panellets i moniatos i, l’endemà, per Tots Sants, visitar els familiars difunts. Veurem com això no era així en els propers articles, on ja no em centraré en la història, sinó en el fet litúrgic i etnològic, tant de les seves diferents celebracions, com dels aliments, els captiris, les disfresses o els jocs. I podem pensar que aquests captiris són coses d’americans, amb el seu Halloween que veiem a les pel·lícules, però en els següents articles veurem com els mateixos captiris, amb variacions, existien a les terres de parla catalana quan la mainada es disfressava d’animetes per anar demanant de porta en porta, com és natural en territoris europeus que compartien corrents demogràfics i arrels culturals properes.

El segle XX podia ser moltes coses, però una d’elles és que va ser un segle «autoconscient» com cap altre. El segle XX explotà la metaestructura fins a les seves últimes conseqüències: l’estructuralisme lingüístic rastreja les arrels i les formes de la llengua; la psicologia i la psiquiatria cartografien l’ànima humana; la medicina fa el mateix amb el cos; les arts d’avantguarda exploren, una a una, totes les possibilitats de l’art –el traç, el color, la forma, el context, el mateix artista…–; la física porta la realitat fins als seus extrems comprensibles. Tot es coneix, tot es cartografia. I aquest coneixement de les arrels arriba, també, a les religions i a la màgia.

Malgrat que alguns misteris malden per sobreviure, els misteris de sempre, els que són irresolubles; tot allò que és o ha sigut sagrat en algun moment del passat al segle XX arriba esgotat per una societat kafkiana, que sepulta l’individu sota unes estructures incomprensibles, que substitueix l’optimisme del jove per la tristesa i el desig autodestructiu de la Balena Blava russa, el vell esperit solar és abatut per la bogeria d’unes guerres i uns genocidis com no s’havien vist mai a la història de la humanitat. El segle XX va convertir l’assassí en sèrie en estrella del rock.

El mateix fet de conèixer les estructures, els mecanismes, les bastides, els fonaments, de tot el que es veu i no es veu, arriba a una conclusió lògica i terriblement freda a inicis del segle XXI: que tot es pugui construir o reconstruir, empaquetar i, finalment, ser venut. Tot és ven. Sempre ho havia estat. Però ara la subtilesa és que se sap exactament el que s’està venent i com vendre-ho perquè sembli autèntic. La proliferació de les sectes, d’absurdes persecucions de la felicitat, de l’aplicació d’agressives tècniques de màrqueting psicològic en la política i la creació de noves religions, l’esgotament absolut de l’art modern, la incapacitat de crear formes originals, la proliferació de malalties mentals com la depressió o el suïcidi, l’enfonsament de les ideologies i, finalment, el regnat dels diners, de l’ateisme, del cinisme nihilista i el narcisisme, són solament unes de les conseqüències naturals del nostre temps. Se’n coneixen les entranyes, l’esquelet. Vol que el compris. És la Nova Carn.

Hem vist, al llarg d’aquests tres articles introductoris, com venim d’un passat molt desconegut, però que s’intueix extremadament ric en les seves propostes. Els últims mil cinc-cents anys tota aquesta riquesa va reduint-se, primer per l’atac dels estats, que empren una religió monolítica –sigui la que sigui– com a excusa per imposar-se; després per l’atac de les ideologies modernes, el racionalisme, l’empirisme, el cientifisme, que s’erigeixen com una nova religió absolutista, amb els seus dogmes de fe, el seu proselitisme, la seva supèrbia, la seva intolerància i tots els ingredients d’una recepta totalitària; i, finalment, esgotat fins i tot el racionalisme per l’absurd de la realitat, l’únic que queda és agafar tot allò que abans era un misteri, un secret, un element sagrat i, retornant-li una aparença d’autenticitat –falsa–, vendre-ho.

És aquesta l’última broma d’en Patrick Bateman? O és l’última riallada dels déus?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada