Perseguides i oblidades les velles religions europees, durant l’edat mitjana van reformar-se i assimilar-se moltes celebracions i ritus antics relacionats amb els difunts, amuntegats uns sobre els altres amb una nova interpretació cristiana o musulmana, depenent del lloc d’Europa on et trobessis. En l’àmbit popular les relacions amb els morts van persistir amb moltes variacions, afectades per les imposicions culturals. Algunes d’aquestes tradicions van sobreviure, fortament codificades i rellegides per la nova religió cristiana o prohibides per la musulmana. D’altres, simplement, van apagant-se fins a desaparèixer, d’elles no en sabem pas res.
Un dels exemples més clars de com aquest substrat musulmà o cristià va afectar a les antigues creences, anteriors a l’arribada de les religions abrahàmiques a Europa, el trobem en l’assaig Servants of Satan, Masters of Demons, del professor de Bergen, Gunnar W. Knutsen, que vaig ressenyar a Llegendàrium. En ell, veiem com la diferència entre el Regne de València, cristianitzat més tardanament i amb influències culturals morisques, mantenia conceptes molt diferents de què eren els genis i els esperits, d’aquells que es tenien al Principat.
Finalment, durant l’edat moderna totes les possibilitats es tanquen i s’encotillen: a mesura que el racionalisme i el materialisme guanyaven terreny a la religió, després anomenada «superstició» pel pensament il·lustrat i les ideologies sorgides de la Revolució Industrial, les tradicions funeràries van reduir-se, empobrir-se o infantilitzar-se, convertint-se en joc de la mainada, anècdotes o rondalles de la vora del foc. A mesura que la ciència va descobrint i apamant el funcionament material del cos, cada vegada hi ha menys espai per l’ànima.
Durant el segle XVIII i en àmbits urbans es forma la Castanyada que ens és familiar i durant el segle XIX es propaga, de les ciutats cap a tot el país. La d’àmbits rurals mantenia encara formes del passat, ritus i costums molt antics, que van perdent-se a mesura que passa el segle XX. Els últims tres-cents anys la Castanyada ha sobreviscut fent parella dels canvis de la societat, prohibint-se algunes de les seves pràctiques durant la Dictadura espanyola i combatent amb reformulacions vingudes d’altres territoris, com el Halloween, que ens recorden amb una careta de banalitat el que aquí fèiem i s’ha perdut. S’ha convertit en una tradició familiar secularitzada, desproveïda de sentit litúrgic i transcendent que, en molts casos, no va molt més enllà de menjar castanyes i panellets o, per qui és creient, visitar els cementiris. Els morts s’han convertit en producte. Aquesta és la Castanyada d’avui.
De tot això en parlaré en aquest article.
Introducció a la Castanyada (I): ritus funeraris d’ibers i romans
Introducció a la Castanyada (II): Samhain i els ritus funeraris en les cultures celtes
