L’Hivernàs (II): Llegendes, vells ritus i tradicions oblidades de desembre

El mes de desembre segons el llunari de Granollachs

L’hivern era el temps més dur; encara ho és a molts indrets del món. Temps de gana, si aquell any les collites havien anat malament o s’havia mort el bestiar. Fred i fosc, les nits són llargues i els dies són grisos i somorts, com si el sol no tingués força per aixecar-se. Els mariners no sortien a la mar i els soldats esperaven per fer la guerra al març, el mes de Mart, déu de la guerra. Els camps adormits amb la llavor al ventre de la terra, llaurada, glaçada, són com una promesa d’esperança.

En molts articles hem anat veient la importància i el significat cabdal del temps de cruïlla, dels dies de l’entremig, dels espais liminars, d’allò que creix a les vores dels camins i dels camps, de les trobades on comença i acaben les coses com l’Arc de Sant Martí, en els llocs que no són llocs, on tot es dissol i torna a reformar-se, on l’aparença del Jo desapareix i tot el que gaudeix de forma i és endreçat és desafiat pel somni i la fantasia. On habiten els monstres.

Per moltes cultures europees precristianes el mes de desembre era vist com el més fred i fosc de l’any, no solament per l’escassa llum i la ràpida arribada de la nit, també en l’àmbit intern, espiritual. Des d’un punt de vista més subtil, tot té la llavor del seu contrari. El sil·logisme resulta complementari en la impossibilitat. L’odi té la llavor de l’amor i l’amor la llavor de l’odi. L’oblit, que crida el viarany, la llavor del record i el record, que tot ho reforma, la llavor de l’oblit. I en el temps de més foscor és quan el Sol Invicte dels romans, el Sol Negre amagat dins la terra dels egipcis, amagat també dins de nosaltres per aquelles antigues tradicions, comença lentament, pacientment, a allargar el dia.

Per això, entre altres motius, els predicadors de la nova religió cristiana com els antics grecs i romans, els grecoegipcis alexandrins i els hebreus cristianitzats, van voler tornar aquest temps fosc en un temps alegre. Quan naixia el nou Sol era quan naixia el nou Déu, el Messies: Jesús. Però de la conversió de les antigues tradicions al cristianisme, en el seu vessant popular, en parlaré en el tercer i final article de l’Hivernàs. Si voleu recuperar l’anterior article de la sèrie, us deixo aquí l’enllaç:

L’Hivernàs (I): Esperits i criatures de la Nit de Nadal

Desembre: el final del cicle

Antigament el desembre era el final del cicle. Per l’antic calendari romà de la monarquia l’hivern era un temps que no existia, que no es comptava: els anys començaven el mes de març i els dies d’hivern de després de desembre es deixaven indeterminats. Pels sacerdots i sacerdotesses del culte romà, que eren els qui empraven el calendari en la seva litúrgia, això era natural perquè era un temps que pertanyia als morts, no als vius. Un temps fora de la vida. Així, desembre significa «el desè mes» perquè, per aquest semi-mític calendari romà, l’any tenia deu mesos.

Els romans tenien per costum no iniciar cap empresa important durant els mesos d’hivern, perquè deien que les forces de la foscor guaitaven al darrere de qualsevol acció. L’hivern era un temps de caos i desordre molt poc propici per fer qualsevol acte que impliques construïr, en sentit metafòric i literal. Ells van heretar el seu calendari dels etruscs, un any dividit en 38 cicles nundinals, setmanes de 8 dies on el vuitè era festiu pels patricis, on es celebraven ritus religiosos i la gent que vivia al camp anava a vendre a les fires de les ciutats; aquests dies festius eren coneguts com a fasti o nundinae, els novens dies, perquè es compten inclusivament. I s’inspirava en un calendari, possiblement etrusc, de caràcter lunar.

Als inicials 304 dies de març a desembre s’hi afegiren uns 50 dies dividits en dos mesos, gener i febrer, convertint-se aquest mes en l’últim de l’any. Tenim documentat que els mesos de gener i febrer van començar a ser emprats en el primer calendari de la República –segles V a I aC–, però fonts posteriors diuen que van ser inclosos pel segon monarca romà, Numa Pompili, en el segle VII aC. La realitat és que, com a mínim en temps de la República, els anys mai van ser exactes perquè els sacerdots principals, els pontífexs, anaven intercalant dies. En temps republicans el calendari va convertir-se en una eina política que es retallava o allarga a conveniència, segons qui governava, fins a la reforma empresa per Juli Cèsar i l’establiment de l’Imperi, reforma juliana que serví de model pel futur calendari gregorià medieval, la base del calendari modern.

El Cap d’any d’avui, l’últim dia de desembre, Sant Silvestre, és a la cruïlla exacta entre l’any que mor i el que reneix, al bell mig dels Dotze Dies entre Nadal i Reis, al bell mig del temps de collita dels morts.

Al·legoria del desembre al pòrtic del segle XII del monestir de Ripoll, al voltant de la llar de foc es reuneix la família. És interessant el detall que al voltant del foc es reuneixin un adult i un jove, el vell i el nou, com el foc vell que cedeix el pas al nou, no sense abans presentar resistència durant la nit del solstici.

El solstici d’hivern i la mort

L’inici de l’hivern tradicionalment s’ha dit que era el 21 de desembre, però el solstici és el dia més curt i la nit més llarga de l’any quan el nostre hemisferi, el nord, es troba més lluny del sol. Enguany serà el 22 de desembre, però hi ha anys que és el 21. El solstici d’hivern és important d’ençà de temps prehistòrics. El passatge funerari de Newgrange –3200 aC–, un gran sepulcre de corredor a Brú na Bóinne, Irlanda, és alineat a l’albada del solstici d’hivern; el famós monument megalític de Stonehenge –entre el 3000 i el 2000 aC– ho és a l’horabaixa del solstici. Per tota Europa i a Catalunya també trobem exemples. Per exemple, el dolmen de Llanera a la Segarra és orientat a la sortida del sol el dia del solstici d’hivern, com Newgrange. És aquest un dels dòlmens més grans i ben conservats de Catalunya, construït al voltant del 3500 aC i utilitzat durant més de 2000 anys.

Podem veure que cistes amb túmul i dòlmens simples catalans estan orientats al sud-est, amb una etapa mitjana de sepulcres de corredor amb cambres trapezoidals que s’orienten entre el sud-est i el sud-oest, per tornar després al sud-est. L’arqueòleg i professor d’història antiga i prehistòria, Josep Tarrús i Galter, dedueix que dòlmens com el de l’Albera, de la Serra de Rodes i de la Creu d’en Cobertella, entre d’altres, s’orientaven a l’albada i al crepuscle del sol durant l’hivern. Per això, conclou, l’època escollida per la construcció d’aquests megàlits funeraris era l’hivern, sent el solstici el moment on el sol entrava dins la cambra, com a visió de la mort i promesa d’un renaixement futur, convertint-se el sol el que s’emportava les ànimes fins a l’Inframón, dins la terra, o les tornava a pujar amb ell, renovades.

Tot això no és casual. Aquestes construccions megalítiques estaven relacionades amb la mort com a tombes comunitàries. Els pobles del neolític mitjà i final van ser dels primers a dominar l’agricultura, la ramaderia i la sedentarització, per tant coneixien i depenien molt dels cicles de la terra. Per aquelles comunitats neolítiques, i fins fa no gaire temps, els dies anteriors a l’arribada de l’hivern eren aquells on se sacrificaven els animals de granja, s’encorralaven els altres, com ovelles i cabres, es feien brossats i altres formatges i es guardava tot el que quedés dels cereals i verdures que s’havien collit. La carn es preparava amb sal o fum, de les verdures i fruites se’n feien conserves. En resum, és temps de fer rebost.

És ben intrigant que, fins temps recents, s’hagués conservat un gran respecte per les construccions megalítiques durant aquesta nit, Amades ens diu que: Un fons inconscient de respecte vers els monuments megalítics porta a la gent a no acostar-s’hi durant aquesta nit: explica que hi surt la por, que les bruixes ballen per la seva vora, o que campegen, per la rodalía, fantasmes i d’altres éssers fantàstics. També ens diu que al dolmen de Pedra Gentil a Vallgorguina és la nit escollida per les bruixes de la contrada per reunir-se i que, la bruixa que no ha complert el seu sagrat mandat de fer el mal en honor al Diable, és escorxada per les altres bruixes i bruixots al damunt de la taula del dolmen, on la imaginació popular hi ha volgut veure unes canals per on hi corria la sang.

Alguns veïns i joves s’hi apropaven l’endemà, esperant trobar-hi alguna cosa i jurant després que havien vist la sang, però no les bruixes. Coses de la imaginació popular.

Il·lustració d’en Nigel Jackson sobre el Temps del Desordre, la Saturnalia. Les saturnals van ser unes festes romanes en honor al déu Saturn, celebrades el 17 de desembre. Avui coneixem a Saturn com un déu del temps, de la destrucció i la reconstrucció, un déu dels mutilats, els exiliats, els criminals i els bojos. Però, en els orígens, també va ser un déu de l’agricultura al Laci, a ell se li atribueix la introducció d’arts com la metal·lúrgia, l’agricultura mateixa i totes aquelles relacionades amb la civilització de l’edat del ferro. Les seves festes es feien, així, en finalitzar les feines del camp. Les saturnals era un temps capgirat, els esclaus podien vestir com persones lliures, els animals actuaven com persones, no es feien negocis ni s’emprenien construccions, escoles i jutges no treballaven, no es feia la guerra. Foren establertes oficialment el 497 aC. En temps republicans tot el desembre era dedicat a Saturn i en temps imperials, sota el govern d’August, es van fixar oficialment en els dies 17 al 19 de desembre.

Caçadors maleïts

A Catalunya es deia que els mesos de desembre i gener eren mesos «dormidors» perquè a la terra, recentment llaurada, ja no s’hi podia sembrar, ni hi creixia res. Més al sud a Alacant, part de València i a Mallorca i Eivissa, sí que s’hi sembrava encara, especialment les primeres setmanes de desembre, abans de la primera lluna minvant i el solstici. A Mallorca s’hi feia una gran bunyolada per celebrar les últimes sembrades, al voltant del foc es menjaven bunyols, s’explicaven rondalles de fantasmes i apareguts per «fer la por», també es feien córrer endevinalles i cançons, danses i festejos. Aquesta tradició d’explicar-se històries de fantasmes, com hem vist en l’anterior article de criatures i esperits de l’Hivernàs, també la trobem arreu d’Europa.

L’esperit dels homes i dones antics es preparava col·lectivament per passar l’hivern i una de les tasques en les quals es mostraven més actius en aquest temps era la caça, com a mínims fins als anys 50 i 60 del segle passat. És normal que, una de les llegendes preferides per explicar en temps d’hivern fou la del Mal Caçador. D’aquesta llegenda en parlaré més en detall en un article propi, però moltes eren les esglésies catalanes de les matines del Mal Caçador: Poblet, Santes Creus, Montserrat, Ripoll, Sant Martí del Canigó, Santa Eulàlia de Provençana. Així la nit del 24, la Nit de Nadal, era prohibit sortir a caçar.

Moltes eren les llegendes i trobades amb caçadors maleïts durant la Nit de Nadal i els dies fins a la cavalcada de Reis, no solament la del Mal Caçador. Per exemple, tenim els Caçadors del Rei, tres caçadors acompanyats per un seguici que fa un gran terrabastall, udols, lladrucs i crits esgarrifosos, de nou una representació pròpia de la Cacera Salvatge.

Durant el desembre la llebre i el colom salvatge –el tudó– eren caçats per la mainada en gran nombre. Feien llaços amb pèls de porc o de cua de cavall blanc i després els posaven sota les rouredes, amagant els llaços sota el boscatge. S’apartaven les branques i les fulles caigudes, tot fent corriols que menaven cap a les trampes. Llebres i conills, que s’amaguen durant l’hivern i tornen durant la primavera, eren un dels símbols de la renovació anual. El fetge de la llebre caçada abans del solstici era recomanat menjar-lo cru, perquè es creia que donava energia i velocitat com a signe de vida.

Les remeieres del passat, que utilitzaven tota mena d’elements d’origen vegetal i animal per a les seves confeccions per guarir, aprofitaven que els ocells s’arreceraven a les cases dels homes cercant calor. Hi havia tota mena d’enginys i paranys per capturar-los vius o morts i que, aquestes dones sàvies, empraven. Una de les trampes més utilitzades, sobretot per la canalla, era entrar als corrals amb teies verdes de faig i vern, on els ocells hi feien el seu niu. Quedaven estabornits per l’acció del dens fum i era molt fàcil caçar-los, fins i tot per part de la mainada més petita. Dels ulls del pardal en feien ungüents per guarir el mal de vista, perquè segons la medicina popular es creia que aquests ocells tenien molt bona visió.

L’Ermità, amb el seu bastó i el seu fanal, a la baralla del Tarot Rider-Waite-Smith, és un exemple d’aquesta figura relacionada amb l’Hivernàs. El detall d’estar al damunt d’un cim nevat, ensenyorit de l’hivern i el glaç, ens regala aquesta idea d’un temps lent que arriba al seu final i, alhora, en morir i renovar-se pot veure les portes del Final entreobertes. La seva aparença, potser, va tenir com a una de les seves fonts d’inspiració la del Vell Hivern i, tanmateix, ha inspirat altres figures de la cultura pop del segle XX i XXI, com a l’interior del LP Led Zeppelin IV. El mateix Jimmy Page, a la pel·lícula de 1976 The Song Remains the Same, va interpretar el paper del Vell Ermità.

La renovació del foc

A Anglaterra, tradicionalment, als mesos d’hivern se’ls anomenava «famine days», els dies de la fam. Al pòrtic del segle XII del monestir de Ripoll, on podem veure tot el cicle anual de la terra en diverses al·legories, el desembre està caracteritzat per un home i una dona reunits al voltat de la llar de foc. Els romans podien representar al desembre, entre altres motius, com un ancià carregat amb un feix de llenya i un fanal lluminós a la mà.  Aquest ancià de desembre, carregat de llenya i amb un fanal ens parla, en un primer nivell superficial, de dos fets propis de l’hivern: La manca de llum i la necessitat de fer un bon foc pel fred.

El tornem a trobar en el llunari de Granollachs, escrit i il·lustrat a finals del segle XV, al voltant del 1484, pel metge i savi català Bernat de Granollachs. En ell trobem que el desembre és il·lustrat com un bosquerol que talla llenya, preparant-se per la duresa del fred. El desembre és quan el foc vell es renova amb el foc nou. En un segon nivell també podem veure en aquestes al·legories la funció saturniana i sacrificial de desembre. El bosquerol que branda la seva destral podria ser el mateix desembre i la llenya podríem ser nosaltres, la comunitat. Cop a cop ens fa caure i se’ns emporta amb ell. La seva falç no descansa.

El mateix amb l’ancià carregat de llenya, un ancià o una anciana és habitualment la representació del final de la vida, del final del camí, la llenya carregada són tots els anys que porta a sobre i que s’acaben dins el foc, acabant i renovant-se alhora; també podríem ser nosaltres, on el Rei Saturn de nou se’ns emporta amb ell. I el fanal, pampalluguejant dèbil,davant la frondosa foscor, densa i freda, pot apagar-se en qualsevol moment. Però també és promesa d’una nova llum. D’acord amb la tradició grecollatina Saturn desfà i destrueix per refer, per tornar a sorgir nou.

No és casualitat que els catalans que vivien en zones de muntanya consideraven que la Nit de Nadal o del solstici era la més freda de l’any i, segons el fred que fes, l’Hivernàs tindria més força i hi faria més fred o menys. Però d’aquesta tradició i ritu de renovació del foc en parlaré més en els articles del Tió de Nadal.

Ginebró (Juniperus communis). Font

L’herba que fa perdre

«Les bruixes» com a esperits propis de la mitologia, no com a dones reals, també sortien de cacera. Al Rosselló deien que no era bo deixar la mainada sola la Nit de Nadal, perquè les bruixes, les fades o els follets podien emportar-se’ls, Joan Amades ens diu que: «Una dona del Palau del Vidre va anar a la missa del gall i va deixar a casa un infantó tot solet, i heus aquí que quan va tornar el va trobar al peu de la porta, que les bruixes ja se li emportaven».

Durant la Mitjanit de la Nit de Nadal era perillós trobar-se enmig del bosc, perquè éssers indeterminats com les encantades sortien a utilitzar els humans perduts, els feien ballar a la força, seguir els seus passos, acompanyar-los en delirants seguicis, els perdien sense remei per les parts més profundes del bosc i se’n reien d’ells.

L’herba que fa perdre, com l’herba maneironera o la mítica «falguera de Sant Joan» i altres herbes llegendàries i simbòliques, floria la nit del solstici, la Nit de Nadal.  No és una herba que, d’acord amb la tradició catalana, puguis trobar cap altre dia. Si la trepitges ets maleït i perdut fins que neixi el nou sol, però pots estar fins a set dies perdut.

La tradició també diu que la malva, herba de morts, si la culls a mitjanit de Sant Joan, reviu la mitjanit de Nadal, però has de tenir-la al capçal del llit, damunt d’on dorms.  El ginebró també, es diu, floreix uns dies abans de Nadal i, si no floreix, és signe de la fi del món. I una herba que marca el cicle dels dotze dies és la gatosa, que floreix a les dotze de la Nit de Nadal i, de nou, la Nit de Reis. L’hort de Malany era un paratge màgic, ubicat a Montserrat, que solament apareixia a mitjanit d’aquesta nit; si el trobes, les teves collites gaudiran seran abundants, però pel camí hi ha pous molsosos que si els trepitges et fan caure a pous que mai arriben a acabar, per sempre més enmig del silenci.

També floreix una altra falguera, la contrapartida de la de Sant Joan, la falguera de l’hivern. Si la trobes i pots recollir les seves llavors, pots portar-les a la cartera o, en temps passats, la bossa dels diners, perquè en vagi fent més durant l’any. També et pot donar poders per trobar tresors amagats. Si portes a la mà les llavors d’aquesta falguera de Nadal i la passes per sobre d’on hi ha un tresor, les llavors s’encenen com foc o es tornen daurades.

El Senyor del Desordre (Lord of Misrule) presideix sobre Christmastide en la Festa dels Bojos, segons la tradició rural anglesa. Estampa del segle XIX. Figures similars trobem arreu d’Europa, també a Catalunya. Les personificacions de l’estiu i l’hivern, en el modern neopaganisme que beu de la imaginació d’autors com James Frazer, Robert Graves o Janet i Stewart Farrar, són anomenades el Rei del Grèvol i el Rei del Roure, dos aspectes del Déu de la Terra que s’enfronten pel favor de la Deessa Mare. Lugh i Balor, Sir Gawain i el Cavaller Verd i moltes altres figures van ser vistes per Graves a La Deessa Blanca com personificacions d’aquests personatges. L’obra de Graves i, fins a cert punt, la de Frazer, són solament una bonica i inspiradora fantasia, però també són autors que han influenciat molt el pensament del sorgiment del fenomen conegut com a neopaganisme, Wicca, paganisme pop o modern. Alguns autors de ficció o de pseudohistòria, lluny de l’estudi acadèmic, arran d’aquesta visió han afirmat que en els antics ritus europeus solament existia l’Hivern i l’Estiu, sense estacions entremig.

L’Abat dels Boigs

Hi havia dotze dies anteriors i dotze dies posteriors a la Nit de Nadal o del solstici que eren especialment simbòlics i importants. D’ells n’he anat parlant en diversos articles. Per exemple, a Mallorca d’aquests dies en deien el Compte del Rei Salomó, dies de màgia i meravelles. Qui naixia a mitjanit de la Nit de Nadal tenia grans poders màgics com per exemple els saludadors, gent que podia guarir perquè tenien un gran poder, d’ells en parlaré més en un article propi. O també, es deia, els nascuts a mitjanit esdevenien capellans.

Una d’aquestes figures o personatges màgics i enfollits, propis dels dotze dies, era l’Abat dels Boigs. Èmul de l’Home dels Nassos i altres personatges estrafolaris de la Nit de Sant Silvestre, el trobàvem a diferents poblacions catalanes, com a Rupit. Allí l’Abat dels Boigs anava acompanyat d’un seguici d’homes recentment casats. El seguici recorria el poble a l’arribada del vespre, amb torxes enceses visitaven l’últim casat i el nomenaven com a nou abat.

Els seus atributs eren unes gegantines i retorçades banyes, un collaret fet amb culleres de fusta amb una al centre de ben grossa i una llarga canya amb la qual repartia el seu poder entre els seus fidels, els folls adoradors del desordre. El nou Abat feia que tots beguessin del seu alcohol i el seguici continuava amb molta gatzara, soroll i cridòria, un cop l’Abat Vell o antic rei li cedia el ceptre abacial, que podia tenir la forma d’una forca.

L’Abat substituït, com aquells Rei del Grèvol i Rei del Roure que imaginaren James Frazer i Robert Graves en la seva ficció poètica La Deessa Blanca, portava una llarga capa, un cinturó cenyit ple d’esquelles i un barret amb dues banyes, ple de picarols; amb una escombra l’Abat sortint feia un ball tot sol a la plaça, representant la seva derrota. Amb l’escombra el derrotat saltava i cridava, i el poble l’encoratjava, perquè deien que com més alt saltés i més cridés l’abat sortint, millors serien les collites de l’any.

Hi havia molts més ritus similars arreu de Catalunya i d’Europa. Per exemple, a Coll de Nargó i Organyà les protagonistes eren les noies solteres que, havent sopat, la Nit de Sant Silvestre es desfeien els cabells i seguides pels joves quan es trobaven les dues poblacions feien un ball rodó, el més esbojarrat i salvatge possible. Es deia que com més alts volessin els cabells, com més cridessin i perdessin l’alè, més aviat trobarien bon marit. Com més amunt saltessin, millors serien les collites.

Pedra Gentil de Vallgorguina. Instagram de Llegendàrium.

La Campana del Diable

Per anar acabant, el Diable i les figures daimòniques o directament diabòliques, els mals esperits, les bèsties i aquells errants i oblidats també són ben presents en moltes tradicions d’aquests dies. El dia de Nadal, després de la nit i en arribar el matí, es feien processons amb torxes enceses, fent tot el soroll que es podia per camps i despoblats, lluny de les cases però sense entrar als boscos. Després de la Missa del Gall s’acompanyava la sortida del sol tot just després del solstici, la mainada corria amb esquelles petites i els adults portaven esquellots. Un dels llocs on aquesta tradició va perdurar va ser a la Vall d’Aran, on es feien captiris porta a porta demanant amb esquelles, també trobem aquests captiris per tota Europa.

Hi havia captiris de l’ós i del llop, de bèsties i homes bestials, sempre demanant almoina i bens durant el matí del dia de Nadal. Les intencions d’aquests captiris eren ambivalents, per un costat aliar-se amb la bèstia, arribar a una bona relació amb aquests esperits feréstecs, fent-se bons amics. També hi ha una voluntat de renovació, a vegades aquestes bèsties són conduïdes a les portes representant que són morts, però l’amo de la llar respon que són vius i que s’aixequin de nou.

Alguns indrets eren vetats o tabú, llocs on ningú s’hi apropava per por, especialment la Nit de Nadal o de Sant Silvestre. He parlat dels megàlits, com la Pedra Gentil, però podem parlar de tradicions similars als Pallers de Pedra de L’Aranyó, on la llegenda diu que els udols de l’esperit d’un ric terratinent encara poden escoltar-se. O les restes del dolmen conegut com l’Hostal de la Grossa vora Cardedeu, on s’escolten els laments de les víctimes d’una banda de violents bandolers. El Cau del Diable, entre Barberà del Vallès i Ripollet, diuen que s’obra aquesta nit, una de les portes de l’Infern catalanes, per on poden sortir totes les ombres i esperits malignes. La llegenda diu que uns caçadors s’hi van apropar, contravenint el manament de no caçar aquesta nit, però van ser objecte de les juguesques del Diable.

Hi ha altres indrets que aquesta nit s’obren als esperits benignes o, en general, malignes pels homes, com la Cova de la moneda o de L’Or de Santa Creu d’Olorda, en terme de Molins de Rei, el fantàstic poble de Cabestany a prop de Gerri de la Sal, la fabulosa vila de Porqueres enfonsada a l’estany de Banyoles, revers especular de la Porqueres real, o el castell de Prenafeta, entre molts altres. D’entre tots ells destaca, al fons de la vall del Canigó, la Campana del Diable perquè, com diuen Amades i Violant i Simorra: «ell és l’amo i senyor de tot el metall i de l’art de la metal·lúrgia».

La Campana del Diable, just en la trobada entre el Vell i el Nou, just quan sembla que la victòria hagi de ser d’un i no de l’altre, toca alegre i furiosa, declarant l’alegria del Diable. Escoltar-la és terrible i pot portar a la bogeria i a la foscúria a qui la senti repicar. La tradició cristiana diu que, després de la Missa del Gall, amb l’arribada del nou Sol, el naixement de Jesús, la Campana del Diable desapareix morint el seu toc salvatge. Esperant l’any vinent, esperant la victòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada