L’Hivernàs (II): Llegendes, vells ritus i tradicions oblidades de desembre

El mes de desembre segons el llunari de Granollachs

L’hivern era el temps més dur; encara ho és a molts indrets del món. Temps de gana, si aquell any les collites havien anat malament o s’havia mort el bestiar. Fred i fosc, les nits són llargues i els dies són grisos i somorts, com si el sol no tingués força per aixecar-se. Els mariners no sortien a la mar i els soldats esperaven per fer la guerra al març, el mes de Mart, déu de la guerra. Els camps adormits amb la llavor al ventre de la terra, llaurada, glaçada, són com una promesa d’esperança.

En molts articles hem anat veient la importància i el significat cabdal del temps de cruïlla, dels dies de l’entremig, dels espais liminars, d’allò que creix a les vores dels camins i dels camps, de les trobades on comença i acaben les coses com l’Arc de Sant Martí, en els llocs que no són llocs, on tot es dissol i torna a reformar-se, on l’aparença del Jo desapareix i tot el que gaudeix de forma i és endreçat és desafiat pel somni i la fantasia. On habiten els monstres.

Per moltes cultures europees precristianes el mes de desembre era vist com el més fred i fosc de l’any, no solament per l’escassa llum i la ràpida arribada de la nit, també en l’àmbit intern, espiritual. Des d’un punt de vista més subtil, tot té la llavor del seu contrari. El sil·logisme resulta complementari en la impossibilitat. L’odi té la llavor de l’amor i l’amor la llavor de l’odi. L’oblit, que crida el viarany, la llavor del record i el record, que tot ho reforma, la llavor de l’oblit. I en el temps de més foscor és quan el Sol Invicte dels romans, el Sol Negre amagat dins la terra dels egipcis, amagat també dins de nosaltres per aquelles antigues tradicions, comença lentament, pacientment, a allargar el dia.

Per això, entre altres motius, els predicadors de la nova religió cristiana com els antics grecs i romans, els grecoegipcis alexandrins i els hebreus cristianitzats, van voler tornar aquest temps fosc en un temps alegre. Quan naixia el nou Sol era quan naixia el nou Déu, el Messies: Jesús. Però de la conversió de les antigues tradicions al cristianisme, en el seu vessant popular, en parlaré en el tercer i final article de l’Hivernàs. Si voleu recuperar l’anterior article de la sèrie, us deixo aquí l’enllaç:

L’Hivernàs (I): Esperits i criatures de la Nit de Nadal

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.