L’Hivernàs (I): Esperits i criatures de la Nit de Nadal

El Mal Esperit de la Nit de Nadal en un romanç català vuitcentista

Avui coneixem el Nadal, el principi de l’hivern, com un temps amable per passar en família, d’escudella, regals, torrons i festes entranyables, quan no de buit consumisme, banalització i compromisos ineludibles. Però no sempre va ser així. El principi de l’hivern, el temps que va del solstici d’hivern fins al Dia de Reis, passant per Cap d’any, era vist com un temps fosc. Com diu el professor i folklorista Joan Soler i Amigó: «Tanmateix, hi ha d’altres éssers, que no són gens agradosos: Nicolau el Vellós, Perchta, Holla o Frau Holda… Cal no oblidar que és temps de bruixes, fúries i diables, esperits i ànimes en pena».

I, si prestem atenció, no és gens estrany. Un dels noms com es coneixia aquest temps a Catalunya era amb el d’Hivernàs, la personalització de l’hivern, també conegut en català com a Rei Hivern o el Vell Rei. Tot el costumari en va ple de referències a criatures, tradicions i ritus molt més foscos del que us podeu imaginar avui. Barbuts, cruels i generosos, ambivalents, perillosos, els esperits que personalitzen els aspectes del silenci i la foscor de l’hivern regnen durant aquests dies, on poden fer i desfer sense control esperant el temps quan, convertits en Ós, en Carnestoltes, en personatge ridícul, inofensiu i esperpèntic, seran vençuts, escorxats i llençats al Foc Nou del triomf de la Primavera.

En aquesta primera part coneixerem alguns d’aquests personatges i en la segona part els seus ritus, tradicions i costums, alguns d’ells remeten a temps precristians com les processons de l’Abat dels Boigs que es duien a terme arreu de les terres catalanes, les tradicions de la nit de Sant Tomàs, quan a Catalunya es deia que regnava la foscor absoluta i el Mal s’havia de conjurar, la de Sant Nicolau quan sortien monstres a devorar nens al toc de la Campana del Diable, les dels 12 dies d’abans de Nadal i els 12 dies de després, i la nit de Sant Silvestre, Nit de Bruixes per excel·lència, entre d’altres.

En la tercera i última part parlaré de tradicions populars cristianes com els Pastorets, el Cant de la Sibil·la o el Pessebre vivent.

Fotografia d’un fantasma clàssic de llençol feta amb la tècnica de la doble exposició, de 1899. D’autor anònim, es conserva als Arxius Nacionals del Regne Unit. La fi del segle XIX i l’entrada del XX va ser una de les èpoques daurades de l’espiritisme. Explicar històries d’ànimes i retornats la Nit de Nadal i altres nits assenyalades d’hivern és, encara avui, una tradició d’algunes contrades d’Europa. També a Catalunya va ser-ho i no poc, era una tradició molt popular, viva i estesa, on s’invocaven tota mena d’esperits, criatures malignes i apareguts, cada indret els seus. Avui aquesta tradició està totalment oblidada a Catalunya, no a altres contrades com Anglaterra, on encara s’expliquen contes de fantasmes.

Mitjanit de follia

Moltes de les criatures que trobem la Nit de Nadal no gaudeixen d’una definició concreta, encara menys d’un nom. Al contrari, elles pertanyen al Desordre i per tant tenen unes característiques indefinides. Seu és el punt precís de la Mitjanit de Nadal –del solstici d’hivern–. La tradició catalana diu que arbres i roques caminen, que les bèsties parlen i vesteixen com persones, entre moltes altres meravelles d’un temps capgirat presidit per l’Abat dels Boigs, que regna a les Guilleries. Si ho mirem des d’un punt de vista simple, maniqueu, de bons i dolents, és quan les forces malignes tenen més força: El fred, les malalties, les desgràcies, la fam, la mort. Els diables vagaregen per la terra a la caça dels vius i els morts esperen en els racons silenciosos del bosc, per llençar-se a sobre d’aquell que camina perdut i oblidat. El Sol, que regeix com un Rei Nen, es rendeix al poder del verdader governant, el vell Rei Saturn, que destrueix i construeix com ho fa el Forn Alquímic, com ho fa el nostre estómac i la nostra ment.

Els noms que s’empren amb elles, com anirem veient, són noms comuns i populars per referir-se a un mateix fenomen, noms que varien depenent de la zona: fantasmes, visarmes, follets, mals esperits, partenidors, llufes, sirenes… No és que totes aquestes criatures no siguin, en algun moment de la tradició i les llegendes, éssers definits. Però quan els nostres avantpassats empren aquests noms per referir-se als esperits de la Nit de Nadal ho fan a l’engròs, com qui diu «la mala gent» per referir-se a un col·lectiu. Així, la gent de mar empra sirenes per fer referència als monstres que surten de la mar per encantar i devorar als solitaris, però la gent del Camp de Tarragona diu que d’ençà que tocaven les nou del vespre sortia la cucala, que apallissava a tothom que es trobava, ser encaputxat i amb llençol, molt proper a les marfantes ebrenques.

A Tarragona empraven cucala perquè, probablement, era el nom més comú per aquella terra per fer referència a criatures fantàstiques i impossibles. A Tortosa, a més a més de les marfantes que ja coneixem, també anomenaven a aquest ésser gambutzí o feram. Tots dos són criatures molt determinades, però no són les que surten la Nit de Nadal. Aquesta cucala o aquest gambutzí podia donar-te garrotades al cap si el treies per la finestra però, abans de la solemne missa del gall desapareixia potser, des d’un punt de vista materialista i pragmàtic, com un avís d’aquelles societats antigues que aquesta nit era per passar en família i després per anar a missa… i no fer gaire el murri. Però també té altres sentits més profunds, com el del temps liminar, present als solsticis i equinoccis, als dies de quarts com la nit de la Castanyada i altres moments de l’any.

A la Garrotxa i a les valls d’Olot, és a dir, a la vall d’en Bas, pensaven que qui sortia aquesta nit era la Pesanta, criatura molt present en la tradició garrotxina, on va recollir-se per primera vegada a Catalunya per Cels Gomis. D’ella n’he parlat en un article propi. I, tanmateix, no és que la criatura del malson sorgeixi la Nit de Nadal, sinó que com era una criatura temuda i coneguda per la gent d’en Bas, era la que anomenaven. I, també, és clar, perquè com aquesta Nit totes les barreres es trencaven, tot el que era maligne sorgia per regnar durant dotze dies, fins al dia de Reis, els pitjors malsons caminaven pels viaranys. I, com la cucala, Amades ens diu que permet anar a la santa missa als fidels. A Torroella de Montgrí, però, deien exactament amb les goges, les dones d’aigua, molt importants en la mentalitat simbòlica dels torroellencs.

Totes aquestes criatures, el seguici del remolí negre, de l’espiral fressada, els qui udolen amb la Cacera Salvatge, són la follia que aguaita als racons, que dorm als camins, que observa totes les nostres passes, cada dia, cada vespre. I la Nit de Nadal és alliberada de les cadenes del dia, del temps i la forma.

Il·lustració d’un ventall vuitcentista, recollit al Costumari Català, d’en Joan Amades. Com podem veure aquests seguicis d’espectres i fantasmes, que l’historiador Claude Lecouteux va definir com a hereus  de la Cacera Salvatge o Exèrcit Furiós, s’apareixien sobretot la Nit de Nadal i durant els 12 dies d’abans i després.

Les fantasmes de Montserrat

Com convé al temps del Desordre, moltes de les criatures i esperits que habiten aquesta part del cicle no tenen una forma definida i desafien allò que és endreçat i correcte. Uns d’aquests esperits són «les fantasmes» que sortien per les muntanyes de Montserrat. Éssers indefinits i ambigus, que canvien constantment de color i d’aparença. Joan Amades ens diu que es creia que les fantasmes sortien la Nit de Nadal, una nit on regnen els dimonis i mals esperits fins a la sortida del sol. Aquestes fantasmes, que s’anomenaven així per manca d’un altre nom, podien transformar-se en qualsevol cosa: Herba, arbre, roca. Podies trobar-te-les al costat mateix o en l’horitzó. Si enxampaven algú fora de cobert, començaven a rosegar la seva ment i la seva autoestima, xiuxiuejant-li a cau d’orella o cridant-li a la cara paraules que l’humiliessin i l’avergonyissin de la seva vida i persona. O podien acompanyar-les durant molta estona en absolut silenci.

Per comprendre aquestes criatures hem de pensar que el temps on realment s’apareixen és la nit del solstici: El temps precís on el sol mor i reneix. És en aquest espai liminar quan el Sol s’està morint, no ha mort però tampoc ha renascut, quan s’obren les portes de la cruïlla. Hi ha altres moments de l’any on s’obren i d’elles poden sorgir criatures estranyes i perilloses pels éssers definits, de l’ordre o, com diuen, «dels vius», ho vam veure amb els nyitus, que poden infectar la ment i devorar els records i l’alegria la Nit de Sant Joan –el solstici d’estiu–. També els partenidors o les marfantes comparteixen moltes característiques amb aquests esperits montserratins, vam veure-ho en els seus respectius articles.

Les fantasmes, també conegudes com a visarmes, ataquen les persones que aquella nit es troben en descobert, perquè si hi ha algú que la nit més freda i fosca de tot l’any és fora de casa, lluny de la família, és molt probable que sigui algú molt desgraciat… o algú que desafia l’ordre. O ambdues coses. Si ens fixem bé amb els detalls del que fan veurem com la descripció dels seus actes són com els d’una al·lucinació psicòtica, sense forma o color definit, ataquen la ment com una idea esquizofrènica, acompanyant la víctima i embogint-la, dient-li coses que solament ella pot saber. Els monstres tot sovint ataquen al solitari, el ferit i desemparat, a aquelles persones que han caigut per les esquerdes de la societat; o són guardians del llindar d’allò que pots fer amb la matèria en brut de la creació. La paraula basca per definir a una bruixa, sorgin, no deixa de significar «creadora», com vam veure a l’article de Walpurgis quan vaig parlar de la deessa Mari.

Però també són un avís i una prevenció: Si surts aquesta nit, pots trobar-te amb allò que indefinit, amb allò que no pertany a la nostra «racionalitat», a la fantasia i el somni. Per això és una nit de bruixes i bruixots, que són els que pertanyen a aquest temps, perquè han passat de ser fetillers i tractar amb l’increat i el desordre a ser part d’ell. No és casual que aquests éssers tinguin un apel·latiu femení, com els éssers mítics que eren les bruixes en un origen.

I no tots els que desafien l’ordre acaben sent bruixes i bruixots, la majoria acaben sent pelacanyes. Pobres desgraciats, víctimes de la malaltia i la soledat. Rebolcant-se per les fulles creient que són bèsties, quan solament són carcasses buides.

Les fantasmes de Montserrat són els perills de tractar amb la cruïlla.

El Mal Esperit és el resum de tot allò que rau en les parts més fosques de l’Hivernàs, és la força desfermada dels dies de foscor i caos, l’enemic de tot el que és viu. L’únic que vol és dissoldre, aturar, acabar amb l’ordre i tot allò definit. És el final de tot. Un humà és, per ell, un cos i una ment de la qual alimentar-se, desfer i finalitzar. Font

El Mal Esperit de Nadal

Hi ha un ésser del nostre rondallari que per no tenir, no té ni nom. Amades l’anomena, senzillament, «el mal esperit». Com les fantasmes, te’l pots trobar pels camins i els boscos la Nit de Nadal. I, com les fantasmes, té una forma estranyíssima i que desafia tot «el que és». És una bèstia molt negre, molt fosca, que varia constantment de forma i va acompanyat d’una gran claror, que fa que aquell que se’l troba cregui que és la llum de la lluna. Doble de la realitat, ombra del Diable, pot ser tan llarg que es perd de vista o tan alt que arriba fins a les estrelles, pot ser molt baix, pla i ample, com una taca ombrívola; talment com en un viatge psicodèlic on les formes queden desdibuixades i s’allarguen o s’empetiteixen.

Persegueix a aquell que troba sol i, talment com les fantasmes –no deixen de ser la mateixa criatura–, pot estar mut, mirant impassible i acusador la seva víctima o, al contrari, cridar, udolar i xisclar, de pressa i molt insistent, com mil bèsties cridant alhora. Però, quan el Sol torna a renéixer i el Temps del Desordre es fon i se’n va, marcat per la primera batallada de les campanes que marquen les dotze, també es fon i se’n va el Mal Esperit de Nadal, fonent-se com un glop d’ombra empassat per la terra. Les campanes, entre altres motius, són enemigues de bruixes i bruixots perquè defineixen el temps, l’endrecen, quelcom que, d’altra manera, en realitat mai està definit, perquè és un invent humà per tenir una mesura de les coses.

Amades ens ho explica així: «Hom creu que, aquesta nit, el mal esperit volta per damunt de la terra, i que és aconsellable no anar a hores fosques per despoblat, per tal d’evitar topar-s’hi i caure sota la seva influència». També hem de pensar que «Mal esperit» era un dels noms més habituals per un vell conegut: El Diable. No és casualitat, ell és també el Senyor del Desordre. Hi havia diverses tradicions populars destinades a expulsar-lo o fer-li la guitza.

Una d’elles, de l’alta muntanya del Ripollès, era pujar un ase a les golfes la nit del 31, Sant Silvestre, i fer que sortís per la finestra. El refrany deia: «Per Sant Silvestre, es treu l’ase per la finestra». El sentit d’aquesta estranya tradició que, probablement, va arribar-nos en un estat final, fragmentat i desconnectat del seu context simbòlic anterior, era relacionat amb alguna tradició de sacrifici del vell i renaixement del nou.

El cap de Norfeu, els Fadrins encantats i la cova de les sirenes

Mals esperits de la mar

El Bergantell del patró Martell era la versió de la gent de la mar del Mal Esperit i les fantasmes. La mar és l’expressió física i última de la dissolució,  si la Nit de Nadal navegaves sol podies topar-te amb aquest vaixell, el Bergantell, que s’estira i s’arronsa de manera impossible. Quan s’estira ho fa tant que cau pel cap de Creus, tornem a trobar exactament les mateixes característiques que amb totes les criatures anteriors: la manca de forma i definició, el desafiament de l’ordre. En una imatge grotesca i embogida, la popa és davant l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre, i a vegades arriba al cap de Sant Vicenç, més enllà d’Alacant. El pont queda al mig, a Montjuïc de Barcelona.

Veure’l és signe de malastrugança i mort, encara que sigui en la seva versió petita, tant petita com una barqueta sense veles. Si ens hi fixem, és una expressió salvatge de l’horitzó, el que sembla ser el Bergantell és tota la costa catalana de l’horitzó, deformada i pressa per l’abordatge de la Deformitat.

I a la badia de Roses s’explicaven que si, quan era tot just mitjanit, et trobaves sol al carrer esperits malèfics sorgits de la mar t’atacarien per devorar-te. La particularitat, detall meravellós i molt esclaridor que ens regala Amades és que, diu, si aquests esperits malèfics com les sirenes no troben a ningú al bell mig de la mar, surten de les aigües per emportar-se la gent perduda cap al seu regne. Això diuen que va succeir-li a dos xicots de Roses que anaven a missa del Gall a Sant Pere de Rodes, però van fer tard i van caure a les urpes dels mals esperits; les sirenes van convertir-los en els Fadrins encantats, dues roques del cap de Norfeu. Aquesta solament és una de les versions de la llegenda de les sirenes i els Fadrins, en parlarem d’altres.

Hem de pensar que aquí, «sirenes», no fa referència a les dones mig donzella mig peix de la tradició grecollatina sinó que és un apel·latiu comú, un nom paraigües de l’antiga gent de la mar per referir-se en general als mals esperits, així com per la gent de terra endins ho són noms com les fantasmes, les marfantes, els follets o les ànimes. Les sirenes, simplement, serien aquests éssers híbrids i sense forma, que desafien el que és i enfonsen les seves víctimes en el magma d’absoluta foscor de les aigües.

Les tradicions de monstres, apareguts i morts vivents de la mar catalana són nombrosíssimes. Per dir-ne solament un parell, es creia que trots els sacerdots morts a la mar reviuen la Nit de Nadal per oficiar una missa solemne en els illots més deshabitats i inhòspits. Són ajudats per mariners i pescadors, que també van trobar la seva fi a les aigües. S’apareixen en forma de lluminàries, boles de llum com focs follets, de qui recentment vaig publicar-ne un article. I, diu la tradició, solament qui es troba en estat de Gràcia, és a dir, que ha pres la Comunió i no ha pecat, poden veure’ls i fins i tot escoltar els cants d’àngels que els acompanyen.

Capgròs d’en Fumera, obra d’en David Ventura i Neus Hosta, font a Ventura & Hosta

En Fumera, geni de la llar de foc

En Fumera era com anomenaven a l’Empordà, a la Catalunya del Nord i per Girona, un ninot en forma d’home que es penjava al sostre de la llar de foc. Els pares deien als seus fills que tenia set ulls –com la Bèstia de l’Apocalipsi–, quatre al davant i tres al darrere. En Fumera podia saber-ho tot i veure fins i tot els secrets més amagats. Era un servent dels Reis Mags –una de les al·legories cristianitzades de la Cacera Salvatge–, a qui donava compte de les maleses o bondats que havien fet els nens. Joan Soler i Amigó ens indica que: «És una imatge estrafeta de Janus, déu de les dues cares, i amb funcions semblants als déus lars o als manes romans, divinitats o genis de la llar, esperits dels avantpassats».

Com us podeu imaginar, en Fumera es penjava durant els Dotze Dies, de la Nit de Nadal fins a la Nit de Reis. Com a geni o esperit de la llar, relacionat amb el foc i el fum, és el representant de la comunitat –la família–, per tant és natural que avisi als Reis Mags de l’actitud de la mainada, com a vetllador per l’ordre intern de la comunitat, en Fumera també era utilitzat com espantacriatures durant la resta de l’any, és tant benefactor i protector com punitiu –d’aquí les dues cares–, en un ordre moral que no té res a veure amb les categories cristianes de bé i mal, doncs és anterior al cristianisme i té més a veure amb l’ordre i el desordre, amb la cohesió o destrucció de la tribu, la família en un sentit ampli, la comunitat en la qual vivien i morien les persones.

Un altre dia parlem d’això de penjar mitjons, bastons i altres galindaines. El final d’en Fumera era ser cremat a la llar, on desapareixia fins a l’any que ve, en un sacrifici cíclic.

Postal fotogràfica del Nadal de 1949, de la regió alpina d’Àustria, on es pot veure la tradició del Krampus, pràcticament igual al Pelut, el Marmajor i d’altres figures del folklore d’arreu d’Europa, no solament de l’Europa oriental.

En Pelut, l’home-bèstia de la Garrotxa

Molt relacionat amb en Jan Pelut –un Pare Llop personalitzat, que podeu descobrir en aquest article– o en Joan de l’Ós –en aquest altre–, perquè també viu en la part salvatge, feréstega, el Pelut era un espantacriatures que s’emportava la mainada la Nit de Nadal o en dies propers. Era un home molt alt, gros, malcarat i, evidentment, cobert de pèl com una bèstia. En Pelut, com el Krampus alpí, portava un sac molt gran lligat al coll i passava per les cases per saber si la mainada s’havia comportat. Si no era així, els ficava al sac i se’ls emportava.

La tradició garrotxina era aprofitada pels pares, que si tenien algun fill o filla maleducat, li deien a algun veí, amb preferència perquè fos molt fort, pelut i alt, que es disfressés amb un cap i una pell d’ós. El Pelut parlava «de manera brusca, estentòria i estrafeta», en paraules d’Amades. És a dir, que parlava d’una manera bestial i violenta, deformant la veu humana per fer por a la canalla. També era costum que udolés abans d’arribar a la casa, especialment els dies de molt vent o tempesta. Aleshores aquell home, que a ulls de la petita mainada hauria sigut vist com un autèntic gegant, agafava l’infant maleducat i aixecant-lo del terra el ficava dins el sac. Solament els precs i plors dels pares –que estaven en complot amb l’home bèstia–, l’aturava, fent-lo marxar.

L’últim que veia el nano malcarat quan en Pelut enfilava carrer amunt era que, dins del seu sac, hi havia tot de canalla, perquè l’home que l’interpretava l’omplia de palla perquè semblés que havia tingut una bona collita de nens i nenes que no es comportaven bé. I, un moment, què en feia en Pelut amb la mainada que segrestava? Doncs ja us ho podeu ben imaginar: Menjar-se-la. La seva funció, com el dit Krampus o altres figures d’arreu del folklore europeu, és múltiple. Però principalment representa «el costat salvatge», que s’emporta i devora amb ell als seus escollits, perquè la mainada «maleducada» el que està fent és desafiar l’ordre establert, representat pels pares i les autoritats. Per tant, que els devori i els digereixi té un sentit profund: se’ls està emportant i recreant segons la part salvatge, tan propera al Desordre. De la mateixa manera que la bèstia espiritual devora l’home o dona savi i el reformula, el Pelut devora als infants però, potser, sense renaixement posterior, això no ho sabem.

És natural que aquesta manera de figures que segresten a la mainada entremaliada la Nit de Nadal o en altres moments de l’hivern, siguin bèsties o diables, ells són els representants d’aquella vida que hi havia abans que visquéssim en ciutats i rendíssim el nostre esperit a una autoritat única. Ja ho diu la cançó catalana: «Dimoni pelut, que a l’Infern no t’han volgut…».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada