A «Històries i llegendes de l’any vuit», en Daniel Rangil recull el testimoni de noranta-una persones que ens parlen de fets que van viure, elles o familiars seus, al voltant de la serra del Montnegre. Fets reals, fantàstics o imaginaris. O en aquell espai indeterminat entre la llegenda i la fantasia que resulta tan interessant, per què, al final del dia, quina diferència hi ha entre el fet imaginat i el que és suposadament real? En Rangil, nascut a Calella i resident durant molts anys a la masia de can Claric, a Hortsavinyà, és un gran coneixedor del territori i la seva gent, alguns d’ells són familiars seus o coneguts de la seva família, així que és un gran guia de totes aquestes veus, que ha classificat per temàtiques amb una gran sensibilitat, especialment, vers a les persones mateixes que li van prestar la seva memòria. Durant tot el llibre es fa ben palès que l’autor estima la serra i els temes dels quals ens parla. Persones i llocs reals però en els quals la llegenda hi ha fet el seu niu, com el treballador saurí Pep Casalins, el clàssic Pere Porter, Pere Botero pels amics, o el misteriós mas de can Borra, un espai que, d’ençà de l’atroç crim que s’hi va dur a terme, ha passat a formar part de la memòria més fosca del Montnegre.
En aquest primer volum l’autor tracta tots aquells temes més propers al fet misteriós o imaginatiu, passant per davant de nosaltres bandolers i bruixes, olles d’or, capellans que espanten tempestes i fan la Por a feligresos poc missaires, flabiolaires valents, assassins despietats, mosses astutes, éssers de llegenda com la Pesanta i ànimes en pena, en una desfilada deliciosa per espais sempre concrets del Montnegre: Un mas, unes velles ruïnes, un riu, un sot. «...va anar a parar a ballestes a la vora del torrent del sot de Canyamars (…), així estava feinejant quan va sentir algú que se li acostava i la saludava. Era el d’Arbúcies (…) fins que ell, sense esperar-s’ho, la va agafar de mala manera amb intenció d’abusar-ne. La Roseta no es va pas acovardir». Sempre amb el seu nom i, quan l’autor pot, contextualitzant-les en un any o temps determinat, per molt que moltes d’elles siguin d’aquest liminar «any vuit», que fa referència a temps molt reculats, on els records es perden en algun lloc de l’horitzó. Fins i tot l’autor ens explica, en un dels millors moments del llibre, fets viscuts per ell en primera persona quan residia a can Claric, fets dels quals prefereixo no descobrir res i deixar-ho per a qui llegeixi el llibre.
En aquest «any vuit» coneixerem com pensaven, sentien i feien i desfeien els nostres avantpassats, els nostres avis i besavis, a través de les seves paraules potser molt millor que qualsevol llibre d’història. Veurem, per exemple, com ser «bruixa» o les «bruixes», per als nostres avantpassats, no eren pas solament persones físiques, era igual si eren homes o dones, un núvol de tempesta o una pedregada, una roca o fins i tot un animal, sinó fets o objectes espantosos, dolents o incomprensibles, sobrenaturals, que personalitzaven en «ser bruixa» o «fer bruixa»; el mateix passava amb «la por», la Por no era pas la por interna, sinó una por que et sortia al pas per caçar-te, una por externa que habitava els camins foscos i en els ulls de la gent més deprimida. Perquè si una cosa queda ben clara en el llibre, és que els nostres avantpassats vivien una vida duríssima, bonica, arrelada, però dura, d’una manera que avui dia, la gent de ciutat, a dures penes pot comprendre.
Un dels punts ben interessants del llibre és com, d’alguna manera, l’autor ha rastrejat fins als últims dies, fins a la «desaparició» d’algunes d’aquestes criatures. Veurem el pas de l’últim llop, les malifetes de l’última bruixa, escoltarem els trets dels darrers bandolers i sometents. Si és que algun dia van deixar el Montnegre, és clar… «Qui va ser el darrer llop del Montnegre no ho sabrem mai. ¿Era el rabiós de Vallmanya, els que udolaven al bagueny de can Carreres…?», «…a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que a la nit sempre sortia a saltar i jugar. Li van fúmer un tiro i li van petar una cuixa i resulta que era una de can Malaire que feia de bruixa i a la nit sortia i feia de cabra…», «Una vegada la mare passava per un caminet sota l’hospital de Calella i va trobar un paper molt ben embolicat. Com que no sabia de lletra, quan va ser aquí al poble li varen llegir, i diu que portava la manera per ser bruixes…».
«Aniquilant la fantasia el món esdevindria gris. Invoquem al guerrer de cadascú i conjurem-nos per a mantenir tots els colors de la Terra», diu en Rangil al llibre, i realment aquest llibre és un escut i una espasa per a la deshumanització moderna, que esborra noms i arrasa amb el fet invisible. L’autor ha sabut conservar aquella màgia, aquella atmosfera que s’estén quan l’àvia o la persona sàvia explica velles històries i anècdotes a la vora del foc o asseguts fent un mos a la vora del camí o davant el llac. I no deixa de ser rigorós, fins a l’última coma, amb la transcripció dels seus testimonis. Per a qui conegui i visqui com a pròpia la serra del Montnegre i la seva rodalia, els seus pobles i la seva gent, aquest recull se li farà encara més proper. Per a qui no, hi trobarà una peça imprescindible de la nostra cultura com a catalans i, en general, si estimeu les tradicions i el territori, les velles històries i tot allò que en algun moment va passar a ser part de nosaltres mateixos, del nostre patrimoni immaterial com a persones, també hi trobareu molts punts en comú. Perquè la flama segueixi cremant ben alta.
DANIEL RANGIL I BRUNET (Calella, 1956) milità en l’antifranquisme i col·laborà en diversos diaris i revistes durant la dècada de 1970. El 1982, immers en l’onada neorural d’aquella època, s’instal·là en una masia del Montnegre i es va dedicar al comerç de productes naturals fins al 2004. Participà en la recuperació d’antics camins rurals i de l’estola i les festes tradicionals d’Hortsavinyà.
Ben aviat parlaré dels altres dos volums que comprenen aquest recull de cultura oral. Si voleu llegir més articles d’en Daniel Rangil, ho podeu fer al seu blog sobre la serra del Montnegre, o al seu altre sobre mitologia catalana seguint aquest enllaç.
