Gossos espectrals (I): la llegenda del Gos Nonell

El Montcalm des de la Pica d'Estats.

Les llegendes populars de gossos fantasma són tan antigues com els mateixos registres escrits. Al Regne Franc Occidental, en els Annals de Sant Bertí –830-882–, hi trobem una història de l’any 857. En ella se’ns narra com enmig d’una missa celebrada pel bisbe de Trèveris –a l’actual Alemanya, considerada la ciutat més antiga del país–, un núvol negre va emergir de la mateixa terra a l’interior del temple, espantant la parròquia amb el seu soroll insuportable, ofegant el so de les campanes. Aquest estrany «núvol» va convertir l’interior de l’església en un espai tan fosc que la gent ni tan sols podia veure el seu veí, no podien fugir, ni caminar. D’entre aquesta densa foscor, que gairebé es podia tocar, va sorgir un gos, literalment descrit com «enorme». El mastí –no se’ns diu el color, ni cap altre detall– va anar directament cap a l’altar de l’església i, en trepitjar-lo, desaparegué.

Els Annals de Sant Bertí són una crònica de diferents fets històrics, recollits per diversos autors, i aquest és un dels primers testimonis medievals que tenim d’un fenomen universal, recollit per centenars si no mil·lers de testimonis, aquell dels gossos espectrals, generalment negres, però també blancs o amb alguna deformitat visible, com una pota més curta, un cap anormalment gran o mans humanes, com la Pesanta. A Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears, també gaudim de llegendes de gossos fantasma, tant antigues com contemporànies, dels últims cinquanta anys. En aquesta sèrie que començo avui, parlarem de gossos negres i de llegendes modernes on apareixen gossos intangibles que ataquen ramats i homes; també de mastins que són dimonis que mai, passi el que passi, no deixen de perseguir amb obsessió la seva pressa fins que la devoren. I altres éssers que semblen cànids, però que potser són molt més estranys.

Una de les llegendes de gossos fantasma catalans més conegudes és la del Gos Nonell o Nonell de les neus, llegenda que Joan Amades va copiar d’una llegenda de Cantàbria, La senyoreta i el jándalo, que recollí en Manuel Llanos. Veurem, amb importants investigadors del folklore català com el professor Josep Maria Pujol, com no és la primera vegada que en Amades trobem aquesta mena de «manlleus» d’altres autors o folkloristes. Per desgràcia, el Nonell s’ha anat perpetuant com a llegenda autòctona catalana, quan tot apunta al fet que no és pas així. Ho veurem comparant frase a frase, amb les dues llegendes a la mà i les fonts originals. En aquesta entrada analitzarem la llegenda d’Amades, parlarem de la llegenda de Cantàbria, així com d’altres llegendes catalanes i europees similars a la d’aquest home bèstia, ànima maleïda unida al glaç i la muntanya.

*

Aquesta entrada és la que els mecenes heu escollit per aquest novembre de 2020.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.