Existeix una estructura narrativa que es repeteix en moltes rondalles d’ogres i gegants. Si ens quedem amb els seus motius principals, amb el seu esquelet dramàtic, explica la història d’algú que es perd pel bosc i ha de fer nit en una cova o una «casa» peculiar, com a Hansel i Gretel. A la cova hi viu un gegant d’un sol ull que atresora bestiar, els dons de la terra. El monstre borni intenta devorar el viatger perdut però, gràcies al seu enginy, aconsegueix deixar-lo cec i fuig, disfressat amb la pell d’una bèstia. És una rondalla antiquíssima, amb variacions per tota Europa i que remunta els seus orígens a milers d’anys enrere.
En la classificació més detallada que existeix dels motius dels contes folklòrics, l’ATU –Aarne-Thompson-Uther–, trobem que aquesta estructura està classificada amb els números 1000-1199, «Contes de l’ogre estúpid». També pot ser una bruixa o bruixot, un assassí, el Diable o un altre personatge malvat; en temps moderns, un hostaler, un barber o, més recentment, en llegendes urbanes i creepypastas, -les llegendes difoses per internet- un «home prim», un «gris» o una «noia esquer». En aquest sentit trobem l’ATU 1137, anomenat directament «Cegant l’ogre. Polifem», perquè una de les històries més antigues que mostren aquesta estructura és la del ciclop homèric, del segle IX aC, recollida de fonts anteriors. Encara més antic és Humbaba, el gegant d’un sol ull del Gilgamesh sumeri, del 2100 aC.
A Catalunya aquest model narratiu apareix en moltes llegendes i rondalles, per exemple en la del Pere Xic, que vam veure en un article fa uns mesos. Gaudim d’un bon grapat d’aquestes històries, que enfronten l’obsessió cega i brutal contra l’enginy i la murriesa. Algunes estan protagonitzades per gegants, d’altres per «homes del sac» innominats, dimonis o bruixes infanticides. Totes són històries amb interessants elements simbòlics. S’ha parlat de ritus de pas, de castracions metafòriques, d’integració de l’ombra, sacrificis rituals, del domini de la terra en els primers temps de l’agricultura. S’ha debatut llargament sobre els seus possibles significats.
Però el cert és que aquesta història del Gegant Borni, si atenem a la seva neta simplicitat i no busquem simbolismes, ens parla de la capacitat d’algú per sobreposar-se a les dificultats més monstruoses; per, gràcies a l’enginy del gat, ser capaç d’escapar d’una mort, d’una derrota, segura, fins i tot d’aquella que promet falsament dolços i amor. És la victòria de la voluntat enfront de la dissort i la fatalitat. Aquest destí sense caràcter, sense nom, brutal i impersonal, té solament un ull perquè està cegament fixat en una sola cosa: devorar.
Molts són els relats folklòrics, tant llegendes com rondalles, que parlen d’aquesta capacitat de supervivència enfront d’una força abassegadora. Avui en coneixerem algunes i les analitzarem.
