Fra Garí de Montserrat, el canviaformes (I, la llegenda)

El Ganivet de Diables, Montserrat

Homes i dones que canvien la seva forma en bèstia, en herba, en arbre, que s’intercanvien el gènere, que es cobreixen amb la pell del llop i del gat, que volen convertits en ombra, que desafien tot el que és endreçat i creiem real, protagonitzen la mitologia i les rondalles de tots els pobles d’Europa.

Els grecs tenen, per exemple, a Zeus, que es transforma en brau blanc per seduir Europa; Odin, el Pare-de-Tots, dels escandinaus, coneix l’èxtasi de la transformació i té tants noms i formes com vol; la sàvia i terrible Baba Iagà dels eslaus es mostra a l’heroi Ivan Tsarevich com tres donzelles perilloses, com Perchta o la Mare Hulda, seus són els dominis de l’èxtasi, el tambor cavalcant i el vol nocturn.

Però són els pobles celtes els que tenen els relats més frenètics i extàtics de transformació: famós és el relat del bard gal·lès Taliesin. Conegut com a Gwion, entra al servei de la deessa Cerridwen per servar el Calder de la Creació. Gwion pren unes gotes del preuat Beuratge de la Inspiració que bull en el Calder i Cerridwen vol fer-li pagar amb la vida. Per escapar, Gwion successivament es transforma en llebre, en salmó, en ocell i, com Cerridwen respon a les transformacions amb transformacions pròpies, finalment el bard es torna un gra de blat que és empassat per la deessa. En el ventre de Cerridwen el gra donarà a llum a un infant.

Gwion reneix, perfeccionat, renovat.

Si obrim l’objectiu, tots els pobles antics del món tenen relats d’homes i dones que canvien la forma. Del Japó al Perú, de la Costa de Marfil a la Sibèria. És el ressò del savi de la comunitat, d’aquell que viatja entre mons i s’endinsa a l’Altre Costat, traspassant les portes de totes les realitats.

Per citar un cas entre molts els noaidi, que vol dir «els que saben», del poble sami de l’extrem nord d’Europa, poden transformar-se en ós, viatjar a les realitats subtils i transformar aquesta o entrar dins del cos d’una persona per combatre la malaltia, els esperits malignes que el posseeixen. I els més «seriosos» i «rectes» dels savis, els alquimistes, transformen la seva essència mitjançant el foc i el mercuri, l’aire i el ferro, per arribar a la quintaessència, la pedra tallada perfecta, l’or filosofal de l’ànima.

I cadascun de vosaltres, cada nit, quan tanqueu els ulls i viatgeu al món dels somnis, canvieu la pell i la vostra ànima vola. I dormim la meitat de les nostres vides. Alguns més. Quina és la diferència?

Potser aquesta és una de les lliçons del canviaformes, dels que saben.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.