El fonoll, una herba tan humil, que acostuma a estar arreu i que sembla cridar tan poc l’atenció.
Molts de vosaltres, quan éreu petits o potser ara també, us heu emportat branquetes de fonoll a la boca pel seu sabor i aroma. És gairebé instintiu, sembla que cridi a ser menjat, com si tingués unes mans invisibles que ens atreuen a ell, amb les seves formes de trencadís que recorden a una teranyina, per les seves flors grogues i estiuenques o pel seu aroma verd i almescat, ple de vida, que tant recorda a l’olor del camp, dels camins, dels marges.
Antigament, era una herba molt apreciada en la cuina i els remeis tradicionals, la veu oral deia que «El fonoll / té mil virtuts». En aquesta entrada veurem alguns d’aquests remeis i receptes tradicionals, però solament per damunt, no parlarem de botànica, cuina, remeis o medicina popular. Tampoc parlaré aquí de l’anet, el fonoll pudent o fonoll del Diable, amb qui es relaciona i confon, que reservo per una altra entrada.
Sobretot ens centrarem en el seu folklore i mites, en les llegendes catalanes on apareix, en els usos màgics, ambivalents, que tenia a Catalunya o en la seva participació en ritus i celebracions populars: per transformar homes en genis vegetals, per protegir cases i forats del pany, per cridar dimonis o per foragitar-los, veurem com apareix en les llegendes fent el paper de llar de follets o d’esperits de la terra, o com és un component habitual de rams beneïts i begudes digestives.
Potser així, quan us torneu a posar una de les seves branques a la boca o oloreu el seu dolç aroma, sabreu qui hi ha al darrere.
[/ppp_patron_only]
